La lluita per la llibertat d'expressió a les Illes
Per Miquel López Crespí, escriptor
El març del 2003, sindicats, partits, col·lectius socials, persones
independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors,
ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament
per determinats sectors sectaris i dogmàtics
La reunió de sindicats i forces polítiques de les Illes a Can Gazà
[març de 2003] em va recordar els darrers anys de la dictadura
franquista, quan lluitàvem per la llibertat. Tornam estar en les
mateixes. Ahir era el franquisme qui portava als tribunals Jaume
Santandreu per haver escrit un article. Avui, qui ataca els escriptors
mallorquins i els sectors que fan una feina exemplar en benefici dels
marginats, són el doctor Josep Carbonero i el seu advocat, l'antic
dirigent carrillista Ignasi Ribas. Pareix com si el temps no hagués
passat! Fa vint-i-set anys les forces polítiques d'esquerra ens reuníem
clandestinament per a organitzar una campanya en defensa de la
llibertat d'expressió, destruïda pel feixisme. El març del 2003,
sindicats, partits, col· lectius socials, persones independents,
treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem
novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats
sectors sectaris i dogmàtics, grupets que no poden consentir la més
mínima crítica a la seva desastrosa gestió de la sanitat de les Illes.
I és per això mateix, perquè volen fer callar i atemorir un intel·
lectual independent i progressista, talment com feia el feixisme fa
anys, que porten Santandreu als tribunals i li demanen deu milions de
pessetes.
La Plataforma per la Llibertat d'Expressió i en solidaritat amb
l'escriptor d'Esquerra Republicana i membre de l'AELC (Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana) Jaume Santandreu, comptà amb la
presència de la majoria de forces sindicals de les Illes i membres
destacats del PSM i del nacionalisme d'esquerra. Poguérem veure-hi
Gabriel Riera, coordinador del Grup de Salut del PSM-Entesa
Nacionalista, i Miquel Bauçà, dirigent del Sindicat d'Exclosos i
militant del PSM; la sindicalista d'USO Isabel Lozano; Mateu Garcia,
president del Sector Sanitari del CSIF; el sindicalista d'UGT Eugeni
Bauçà, que intervingué en l'assemblea de forma contundent i emocionada
relatant les malifetes del doctor Carbonero; el metge Miquel Barceló,
un dels homes que més ha fet pels marginats de les Illes; Rafel Ginard,
del Sindicat Mèdic Lliure; representants del SATSE, el Sindicat
d'Infermeria... També hi havia moltes altres personalitats del món de
la política i de la sanitat illenca que, amb la seva presència, volien
expressar una solidaritat activa amb el "sacerdot dels pobres".
Esquerra Republicana expressà igualment un suport total a la lluita per
la llibertat d'expressió que s'iniciava amb la constitució d'aquesta
Plataforma sorgida de la societat civil de les Illes. I, ara mateix,
Joan Buades, diputat d'Els Verds d'Eivissa i Formentera, em fa arribar
l'expressió de suport complet a l'escriptor.
Joan Lladó Binimelis, president d'ERC-Illes Balears i Pitiüses deia, en
un comunicat de solidaritat amb l'escriptor Jaume Santandreu: "Arran de
la querella interposada per Josep Carbonero contra l'escriptor,
sacerdot i militant d'Esquerra Republicana Jaume Santandreu per un
article que va servir per aclarir a bona part dels usuaris la
naturalesa partidista dels problemes de l'Hospital de Manacor, Esquerra
Republicana vol manifestar la seva solidaritat amb el denunciat.
Demanar 60.000 euros a un destacat lluitador en favor dels sectors més
desfavorits de la societat per una opinió expressada a un article, no
fa per una una persona com el senyor Carbonero que s'anomena
d'esquerres. El millor que poden fer els demandants és parar bé les
orelles i més quan les protestes i suggeriments per tal de millorar la
nostra sanitat pública provenen majoritàriament d'àmbits amb un
coneixement i una tasca reconeguda en aquest sector i situats clarament
en l'òrbita de la mateixa esquerra política".
L'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben
idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà
l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes
El doctor Josep Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas fan un mal favor al
Pacte de Progrés i, fins i tot, al seu partit: Izquierda Unida. Amb
aquesta actitud dogmàtica i sectària de refusar la crítica a les
activitats dels gestors de la sanitat poden fer perdre molts vots a
l'esquerra. Vots que són essencials, no ho oblidem, si es pretén
mantenir i consolidar el Pacte de Progrés. Processar per un presumpte
delicte d'opinió un destacat lluitador del nacionalisme d'esquerra, un
escriptor progressista reconegut arreu de la nostra nació, és,
objectivament, fer el joc a la dreta.
Com vaig escriure fa uns mesos: "Els sindicats i les assemblees de
treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March,
Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep
M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): 'su
ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales'. Hi ha
constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de
la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els
empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves
peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la
situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre
moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.
'La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són
precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida
(que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de
forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot
d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich
escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en
conseqüència".
I, acabava dient: "La substitució del Dr. Carbonero esdevé una
necessitat política urgent per a poder consolidar el Pacte de Progrés".
Ara, la desmesurada iniciativa d'aquest destacat militant d'Izquierda
Unida portant Jaume Santandreu als tribunals per una simple opinió,
complica al màxim les possibilitats electorals dels progressistes, ja
que l'elector pot identificar Izquierda Unida amb autoritarisme sectari
i manca de voluntat d'escoltar les veus crítiques de la societat
mallorquina. En el fons, l'actitud de Josep Carbonero contra la
llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista
de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article
publicat en la premsa de les Illes.
L'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors
d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra
solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà
Cal dir que l'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els
escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se
centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà. Fa uns
anys, qui signa aquest article també va haver de patir la
intransigència dogmàtica d'ambdós personatges. Aleshores havia publicat
un llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, que no
els agradà, ja que en la seva opinió no deixava bé el carrillisme.
Aleshores publicaren un pamflet a la premsa on, entre un caramull de
tergiversacions i mentides, afirmaven que l'esquerra revolucionària de
les Illes, és a dir, l'esquerra on militava gent del tarannà d'un Mateu
Morro, Jaume Obrador, Maria Durán, Jaume Bueno, Antoni Mir, etc., etc.,
feia el joc al "franquisme policíac". Vaja, quins "demòcrates" els
senyors Carbonero i Ribas que no poden consentir l'edició d'un llibre
diferent de les tesis carrillistes (PCE) i, de seguida, han de
criminalitzar l'autor emprant la mentida més barroera i la
tergiversació!
En efecte, com he deixat escrit en el capítol "Els Mallorquins, de
Josep Melià, i la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i
antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), en parlar del
tarannà repressiu d'aquests personatges: "Quan per l'estiu-hivern de
l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a
petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un
que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs
30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial,
núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs
que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot
dient, com sempre: 'Mala pesta de rojos que Franco no acabà
d'exterminar de rel!'. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona
propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es
ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors
carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren
amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats
judicials, administratius, culturals, militars i repressius del
feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al
poble- la 'sagrada unidad de España', el paper de l'exèrcit franquista
en el manteniment d'aquesta 'unidad de destino en lo universal', la
prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a
la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera
bicolor i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense
lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta
monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament
es reclamaven del 'socialisme', signaren una constitució que, en
oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia
avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos
pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
'El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill
antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un
dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser
un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors
de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la
Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del
poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de
brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un
altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col×
laboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos
populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més
ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments
dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic
responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart
Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime
Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els
atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.
Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme
i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una
mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia:
en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que,
pensant que fan història 'objectiva' el que basteixen realment amb els
seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del
P'C'E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i
superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds,
falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del
neoestalinisme espanyol a les Illes (els senyors abans esmentats) ens
ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan
llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història
que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores
dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
'En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s'hi afegiren
igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de
Madrid i d'obscurs interessos reaccionaris".
Com es pot constatar amb el processament de l'escriptor nacionalista i
d'esquerra Jaume Santandreu, els mateixos sectors sectaris i dogmàtics
que l'any 1994 provaren de criminalitzar-me (operació que, per cert, no
els va funcionar gens ni mica i, ans al contrari, es convertí en una
arma letal en contra seva) continuen amb les seves tèrboles maniobres
contra la llibertat d'expressió.
Deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers!
Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica
a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat que sigui
d'una forma ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder,
no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el
món periodístic sap el que li pot costar, personalment i
professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a
qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa
del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la
llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la
brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra,
des de la invisibilitat de determinats despatxos, vigilen i, en cas de
"necessitat" (algú que diu la veritat), actuen per a fer callar el
dissident, l'home o dona crítics amb el poder. Per a determinats
sectors dogmàtics i sectaris (cas de Josep Carbonero) cal que el que es
diu i escriu estigui dins l'ordre del consens amb els poders autèntics
de la societat. Pobre d'aquell que, emportat per la creença que vivim
en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò!
És el que ha passat a Jaume Santandreu, el "sacerdot dels marginats",
l'escriptor d'esquerra al qual Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas
demanen... deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt
els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no
accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la
"cosa pública"!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars
s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no
solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé
encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res,
mitjançant el paper exercit pels intel× lectuals orgànics de les
classes dominants. Processar un conegut militant d'esquerra, un home
que no té res i que ha treballant intensament en favor dels més
desvalguts de la nostra societat... no és fer, objectivament, el joc a
les classes dominants?
L'actual processament del sacerdot dels pobres, l'escriptor Jaume
Santandreu, per part del doctor Carbonero és la confirmació d'això que
explicam. L´únic "pecat" de Jaume Santandreu ha estat voler fer costat
als més desvalguts, els sectors marginats de la nostra societat i,
seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, opinar amb llibertat
de criteri, denunciant les mancances i hipocresies d'una societat
mancada de solidaritat. Davant aquest fet, l'escriptor i sacerdot s'ha
trobat amb les acostumades campanyes per a fer-nos callar. És el pa
nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies
(polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar
el pas al dissident, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant
d'IR i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes
populars mallorquines, il× lustra a la perfecció el destí que
determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la
política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó
com a acte de servei al seu poble. Esquerra Unida, els partits del
Pacte de Progrés, haurien de deixar sentir la seva veu fent costat al
més dèbil i no atacar, com han fet sempre els feixistes, el més dèbil,
aquell que no té poder econòmic. Els votants progressistes de les Illes
volem saber el que pensen les organitzacions de l'esquerra oficial
d'aquesta brutal malifeta.
Pensam, i ja ho hem escrit en nombroses ocasions, que el Pacte de
Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) si
manté un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i
per nombrosos col× lectius de professionals de la sanitat.
La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni
tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals,
davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al
capdavant de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes
i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de
forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política i social.