Embranzida per la independència


Llorenç Buades Castell

L'embranzida de la mobilització ciutadana per la independència a Catalunya passa per davant les actituds i posicionaments dels partits polítics presents al Principat i és més madura que l'actitud d'aquests que, en les eleccions tracten d'aprofitar el moment en benefici propi.
El projecte de CIU no és independentista, només passa per la construcció d'un estat propi competencial, diguem-li "Principat de Catalunya" vinculat al príncep Felip de Borbó que ha d'encarnar la presència d'aquest estat europeu, mancomunat a la Corona espanyola que herederà el príncep més tard.

CIU que no és la CUP no ho vol tot. No vol totes les competències, ni vol l'absolut de la sobirania perquè el seu interès és atorgar la major part de la sobirania a les institucions europees,i aquesta part que és ben important la tenen en comú amb altres formacions subsidiàries (ERC,ICV-EUiA,SI, i els partits espanyols PSC, PP,C'S), perquè totes elles estan disposades a cedir sobirania a l'Europa dels Mercaders.
El projecte d'ERC és lliberal, com la política que va fer en el tripartit i ,  si suporta una monarquia espanyola sense massa complicacions igualment podrà suportar un "Príncep Català" per més que sigui botifler. I en relació als Països Catalans sabrà fer les oportunes renùncies per la via de les polítiques "realistes i assenyades de centre polític " que caracteritzen la formació per tal de t'adaptar-se al "bantustan" principatí que vol crear CIU.
SI és una formació que es fonamenta en l'independentisme cultureta i etnicista  que mai podrà arrelar en els nouvinguts, per més que tengui el suport dels relicaris provinents del PSAN.
Només una formació  és independentista de veritat i  és la CUP,. El seu independentisme té l'avantatge de no ser essencialista, identitari, ni nacionalista, i es projecta en la construcció social de base múltiple (incloent els andalusos catalans de la Penya Enrique Morente). La CUP és independentista no condicionada per la burgesia i per això mateix pot defensar el projecte nacional de Països Catalans sense complexes, i no és nacionalista al menys en el sentit que ho pugués ser Prat de la Riba ( nacionalista no independentista que  tenia per objectiu la conquesta dels mercats de l'estat espanyol).
La CUP en aquest sentit té una gran projecció, i encara més en alguns llocs on la burgesia és un afegit de la dominació secular botiflera- espanyola com és el cas de les Illes Balears o del País Valencià,on la supervivència nacional només pot arribar des de l'esquerra amb un missatge menys essencialista, menys pureta i menys cultureta, que sigui integrador d'uns  nouvinguts que tenguin per objectiu la construcció d'una nova nació.  Aquestrs nouvinguts no és poden  fonamentar en les "glòries" ni en les essències de classes dominants traïdores.
El demà independent ha de partir de la suma de voluntats, que no és la suma de simbologia, ni de banderes quadribarrades, ni de les tradicions, ni de les institucions de la "cultura", ni de fites del calendari en la versió dels canonges del nacionalisme català-insular. Les dinàmiques que s'han de posar en marxa per a la pervivència de la nació no es poden fonamentar només en fets culturals i encara menys en la defensa dels interessos de la burgesia. El que determina l'existència d'una nació és bàsicament l'economia. Les relacions econòmiques de les Balears estan vinculades per raons de proximitat amb Catalunya i el País Valencià, però això no és argument per a l'adhesió dels poders fàctics indolents de les Balears adherits incondicionalment a les castes parasitàries militars i funcionarials espanyoles més pròximes. La qüestió essencial és que la porta geogràfica d'Ibèria cap a Europa no és Múrcia. és Catalunya, sigui per a les importacions i exportacions imprescindibles (especialment les importacions en el cas de les Balears--perquè la nostra exportació és interna i necessita fortes importacions: el turisme--- , però no és el mateix ´preu que allò que en arriba a Mallorca vengui de Barcelona o vengui de Múrcia). En el cas de les exportacions valencianes a Europa, la porta és Catalunya i no n'hi ha més barates. En conseqüència no seran ni la llengua, ni la cultura els factors determinants de la construcció nacional, sino l'economia.

Des del reconeixement de les necessitats econòmiques, allò que cal és fer del proletariat nació en terminologia marxista, és a dir la construcció d'un projecte nacional fonamentat en la base múltiple on la llengua pròpia i la cultura pròpia han de ser les claus però amb tots els respectes a les diferents identitats culturals presents en el territori. Es tracta aleshores de sumar, però ni de bon troç la qüestió central passa per sumar banderes, festes o tradicions. Del que es tracta és d'oferir un marc comú on es pugui desenvolupar la vida amb dignitat, cosa que per ara no passa per l'agenda de les dretes espanyoles o catalanes.