URUGUAI:
EXCUSES
PER
A
UNA
DESTRUCCIÓ NACIONAL
(DE
MODERNITZACIONS I
ALTRES
HERBES)
Per:
Samuel Blixen (BRETXA)
La
visita
de Batlle a Espanya i
la
d’Alfie a Anglaterra, i
els
elogis que va obtenir a la seva gestió , els donen suport
per
a continuar duent al país en el
camí
destructiu en el qual està de la mà de
diversos
governs.
Aquest fet, dificulta
les
possibilitats de
canvi
per
a pròximes administracions.
Si no
l'haguessin
felicitat
com
ho
van fer,
els
representants del gran
capital
espanyol
haguessin estat desagraïts amb 'el
nostre' president Jorge Batlle. Si no
l'haguessin
aplaudit
com
ho
van fer,
els
executius
anglesos
de
la
city financera haguessin estat mesquins amb 'el
nostre' ministre Isaac Alfie. Després de
tot,
hi ha poderoses
raons
per
a
la
satisfacció: basta esmentar les
privatitzacions encobertes, les
compres de carteres,
les
concessions d'obra,
els projectes 'd'interès nacional' i la
reducció d'aranzels,
per
a avaluar
la
generositat uruguaiana; i si no s'ha avançat
més
és perquè
les
forces
'retrògrades', 'conservadores', 'endarrerides', 'caduques' s'han oposat
tenaçment a
la
globalització
tal
com
l'entén
el
capital
transnacional. Atribuir-li al president Batlle responsabilitat en
aquest
'ancoratge en el
passat
és cometre
una
injustícia; si
fos
per
ell,
el
camí
de
la
'modernització' de l'Uruguai estaria totalment decidit amb logotips
estrangers.
Receptes
Els
bancs,
les
empreses de comunicacions,
les
empreses de la fusta,
les
papereres,
els
intermediaris de l'armament,
les
firmes informàtiques
i del subministrament d'aigua
que
han desembarcat en
les
platges de
la
nova democràcia uruguaiana tenen
dret
a compartir el concepte
que
maneja
avui el Banc Mundial: Històricament és
la minoria
econòmica i
política
la que ha controlat el
poder
i
fet
ús
d'ell
per
als seus propis
interessos.
Igual que
en l'antic període colonial, avui també
són
els
grups minoritaris els qui donen
forma
a
les
institucions i
les
polítiques
públiques
per
a enfortir en primer lloc els seus
interessos'.
Amb propietat,
els
bancs i
les
empreses
estrangeres
poden sentir-se
part
activa
i
executiva
d'aquesta
minoria nacional. Si no hi hagués
governants
prou moderns
com
per
a modificar
les
condicions
d'un
contracte
quan
la
crisi
estreny,
o de cobrir amb
les
reserves
nacionals
les
pèrdues dels buits bancaris, o per a oblidar-se de
les
normes i
les
lleis
quan s’han de
concedir aeroports, ports i autovies, no hi hauria beneficis
privats;
però si no hi hagués penetració
estrangera
no hi hauria possibilitat d'articular
aquesta
minoria selecta.
Tot
combina…
encara que
alguna
cosa
manca
en el
quadre.
Ah,
si:
les
receptes
dels organismes multilaterals de crèdit,
com
el Banc Mundial,
que
imposen
les condicions
perquè
aquella
articulació
sigui
més
efectiva,
més
estreta,
més
rendible,
més
universal i
globalitzada.
La
confessió del Banc Mundial
sobre
el paper protagonista de
les
minories
governants
en
la
situació de pobresa d'Amèrica
Llatina
deriva
d'una
'comprovació
tècnica':
'Llatinoamèrica i el Carib és
la
regió del món amb el
pitjor
nivell de
repartiment
de
l'ingrés
després d'Àfrica. El 10 per cent de
la
població de
la
regió es
queda
amb el 48 per cent d'ingrés
total,
mentre
que
el 10 per cent
més
pobre es
reparteix
el 1,6 de
l'ingrés.
En
els
països
més
desenvolupats el 10 per cent
més
ric té el 29,1 per cent de
l'ingrés,
i el 10 per cent
més
pobre
rep
el 2,5 per cent', diu l'informe
'Desigualtat a Amèrica
Llatina
i el Carib: ruptura amb
la
història?
La
desigualtat ha empitjorat a Amèrica
Llatina
en
l'última
dècada, però particularment en
aquells
països
que
fins fa
poc
exhibien menor desigualtat. ¿Endevinen quin és el país
que
més
ha empitjorat en
la
distribució desigual de
l'ingrés?
Sí,
van encertar, i
aquesta
situació progressiva de desigualtat no es
produeix
per osmosi ni té a veure amb mutacions: està
associada
directament a
les
decisions dels
governants,
als salvamentsde bancs del ministre Zerbino en
la
primera presidència de
Julio
María Sanguinetti; a
les
reprivatitzacions en
segon
i tercer grau dels ministres Braga i De Posades en
la
presidència de Luis Alberto Lacalle; a
les
inversions d'Eduardo Ache a l’Argentina
amb diners de l’ ANCAP , a
les
facilitats impositives
per
al 'enlairament'
de
la
indústria de la fusta, a
la
compra de carteres
deutores
del ministre Mosca, a les ajudes financers del ministre Bensión, a
les
refinanciacions del deute extern del ministre Atchugarry, a
les
concessions d'obra
del ministre Càceres.
La
desigualtat,
com
la
pobresa, no és
una
fatalitat o una entitat amb vida pròpia,
com
diuen
que
és el
mercat;
sinó que és
la
cara de
l'apropiació,
de
l'explotació
i per
tant
té
nom
i
cognom.
Com
tenen
nom
i
cognom
els
centenars de milers
que
s'empobreixen perquè el president
decideix
'salvar al sistema financer' i facilitar
la
fugida
de 1.800 milions de dòlars.
Maletes
plenes
No hi ha rics
més
rics sense pobres
més
pobres.
Els
aplaudiments
que
va collir Alfie o
les
felicitacions
que
va portar Batlle en la seva maleta
són
conseqüència d'una
evidència:
aquests
governants,
aquests
buròcrates,
aquests
tècnics,
estan
decidits
a continuar amb les seves
polítiques,
el
que
significa
que
haurà
més
pobresa i
més
desigualtat a Uruguai si tenen
la
possibilitat de seguir governant i administrant.
Aquest
sí
que
és un
programa
de
govern.
Más
que
l'afany de desplegar impúdiques explicacions 'tècniques'
sobre
com es 'va superar'
la
crisi, el
viatge
d’Alfie a Anglaterra va estar centrat en
l'objectiu
immediat de vendre papers uruguaians
per
a recol·lectar
efectiu,
que
és
la
contrapart d'una
oferta
més
sucosa,
la
negociació de
les
'arestes'
de
l'acord
amb el FMI i el Banc Mundial
sobre
el
deute extern.
Una
emissió de 500 milions de dòlars la col·locació dels quals és incerta té a
veure amb
els
900 milions de dòlars
que
es paguen anualment per concepte d'interessos
del deute i els venciments trimestrals .
La
idea
d’Alfie és concretar en
els
pròxims mesos un nou
acord
amb
els
organismes internacionals; atallant
les
crítiques,
el cavall de
batalla
del ministre és marcar
la
'bondat' de
la
'via uruguaiana respecte a
la
'via
argentina',
en un discurs
que
no se
sap
bé
a qui està dirigit:
els
organismes internacionals no tenen
dubtes
que el ministre és el seu altaveu. Alfil
agita
el
mateix
'fantasma
argentí'
que
quan
la
crisi bancària de 2002, però
els
uruguaians
duem
dos anys de cremar-nos amb llet bullida.
La
treballosa 'solució'
que
va instrumentar Alejandro Atchugarry
per
a evitar la fallida a
fins
de 2002
revela
la
inconsistència del respir: en 2005 Uruguai haurà de pagar 1.800 milions de
dòlars i
altres
venciments, i es fan
més
durs
encara per al 2006. El
govern
de Batlle va llençar
la
pilota
endavant
i la pilotada va
ser
prou feble
com
perquè
la
pilota no s'allunyés
massa.
El
pes
del deute,
que
de 6.800 milions de dòlars va pujar a 15.000 milions en només dos anys, es
concentra al començament del nou
govern,
sigui el que sigui el quil
sorgeixi
a
fins
d'aquest
any.
Alfie
sap
que
els
futurs
administradors no podran complir
els
termes vigents, i s'apressa
a concertar amb
els
creditors
una
fórmula
que
operi
com
nova
ancora;
diu
que
una
vegada concretada
la
negociació,
la
posarà en coneixement dels candidats presidencials. No se
li
ocorre a Alfil consultar abans amb
els
futurs
governants,
els quals es veuran obligats a complir
aquests
compromissos. De
la
mateixa
forma,
el president Batlle,
el mandat del qual
acaba aviat,
s'apressa
a concretar noves privatitzacions i concessions.
L'estratègia
és tan sinistra
com
puerils
els
discursos
que
l'adornen.
D'entrada ja s'escolten veus, en el
Partit
Nacional i en la
Trobada
Progressista (les
dues formacions amb possibilitats d'arribar al govern, segons
els
sondejos actuals), alertant
sobre
la
necessitat de renegociar
els
termes del pagament del deute extern.
Tant
el senador Jorge Larrañaga
com
el diputat Roberto
Conde
han encarat el
tema
sense ambigüitats i parlat de
quitacions.
El secretari
general
del Partit
Socialista
ha
dit,
sense pèls en
la
llengua,
que
el
deute és impagable i
que
a
l'hora
de decidir
què
es
paga,
o
què
es
lleva,
caldrà posar
sobre
la
taula el
tema
de
la
corresponsabilitat.
Els qui segueixen hipotecant el país, amb nous acords, amb noves
concessions, semblen
decidits
a lliurar
una
administració desmantellada,
ferida
de mort, de manera
que
governar
sigui
un martiri. És
la
solució del 10 per cent
més
ric: prefabricar el
fracàs
encara que això
impliqui
accentuar
les
desgràcies de
la
majoria; en
tot
cas,
la
desigualtat no canviarà de signe.
Molt
es
parla
del 'sabotatge'
per
a complicar-li
l'existència
al nou
govern.
Com més imprudent
sigui
aquesta
estratègia,
més
prop
estarem de
les
tan temudes
solucions
'a
l'argentina'.
Arribarà un moment que serà necessari atendre al 90 per cent de la població
que es margina.
