Atemptat

 

 

Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

semàfor en roig. aturar-se. semàfor en verd. cap endavant. ara ja no hi ha marxa enrera. reflexionar. pensar-ho novament. la decisió està presa. el cotxe robat funciona perfectament i no hi ha cap problema per aquests voltants. just eren necessaris deu minuts. després el deixarem abandonat a qualsevol lloc i s’haurà acabat aquesta història.

semàfor en verd. aquelles estrangeres amb bikini també esperen per travessar el carrer. ja ha arribat l’estiu. tota l’illa es prepara per rebre aquesta riuada de gent que cada any ve de vacances. i la flota estato-unidenca. el portaavions immens, tan gran que no pot entrar dins el port. el portaavions carregat amb els seus avions supersònics, que ve de qualsevol indret on és necessari defensar una dictadura, un sistema corromput, un tirà. sempre a la badia. sempre embrutant la nostra mar en calma.

els ianquis. el nou imperi. talment els romans quan arribaren per primera vegada a les illes. les pedres de les fones contra les naus plenes de mercenaris. sempre el mateix. un poble colonitzat sense poder resistir mai l’empremta de l’enemic. vaixells romans. vaixells àrabs. vaixells castellans. els vaixells alemanys i italians en la darrera guerra civil. sempre els conqueridors a les costes. pirates sota totes les banderes de tots els temps i tota la història. pirates que trepitgen aquesta terra amb l’orgull dels conqueridors.

semàfor en roig. aturar-se. cal obeir les ordres de trànsit. no passar cap semàfor en roig. per una ximpleria tot se’n podria anar en orris. ara surten dels col·legis els al·lots i les al·lotes. tenen ganes de gresca. no és estrany. tot el dia tancats, asseguts, envoltats per les parets enfilferrades de les escoles. semàfor en verd. continuar cap endavant. preparar els estris. a la sala augusta fan aquell drama americà que ha guanyat tants d’òscars. la fuerza del cariño. sembla que encara no tenim el cinema normalitzat. on devien ser els polítics actuals l’any 75? quins pensaments devien tenir per aquells anys els vividors del romanço que ara ens comandes? a les parets de l’escola graduada gabriel alzamora un grup de coneguts pinta un rètol amb les consignes: NI OTAN NI BASES. REFERÉNDUM JA.

ciutat ha canviat molt d’ençà la transició. les parets són més netes. ja ningú no empra l’esprai. els pòsters van desapareixent a poc a poc i a no ser en moments electorals hi ha molt poca gent que surti al carrer per aferrar-ne. una ciutat neta. VOLEM UNA CIUTAT NETA diuen els grans cartells socialistes. ara la majoria dels partits polítics d’esquerra han desaparegut o porten una vida somorta, contínuament paralitzats per continuades crisis d’identitat que en el fons només són crisis produïdes pel control de l’aparell. un control ridícul sobre les darreres dotzenes de militants que encara segueixen amb aquell antic costum de les reunions.

semàfor en verd. endavant. en aquestes hores els bars del carrer d’apuntadors ja deuen estar plens de mariners ianquis. ja han començat les primeres borratxeres nocturnes. la policia americana vigila per la plaça de sant antoni. plaça gomila. Per tots els indrets de la disbauxa ianqui a la nostra terra. estan contents. una ciutat neta. VOLEM UNA CIUTAT NETA diuen els grans cartells pagats amb els diners dels contribuents. i pensar que a mi m’agraden les façanes antigues, les façanes tacades per la humitat dels anys o els cartells a les parets que a poc a poc han anat desapareixent sense quasi no quedar-ne cap... UNA CIUTAT NETA plena de mariners ianquis. realment el poder ha aconseguit el que desitjava. ara la gent resta desenganyada i la majoria de partits polítics revolucionaris han desaparegut o porten una vida somorta. una vida política paralitzada per continuades i infinites crisis d’identitat i per la constant preparació de permanents campanyes electorals.

semàfor en verd. cap endavant. ja deuen començar a desembarcar. per plaça gomila americans gats vomiten a una cantonada. per tots els indrets els escamots de la policia militar vigilen la ciutat. Amb una simple ullada comprovar la disbauxa ianqui damunt la nostra terra. una frenada. aquesta dona no s’havia adonat que no podia passar. una frenada a temps. per sort no ha passat res. un accident amb un cotxe robat ho podria posar tot en perill. però la policia nacional circula indiferent al meu costat. es perd, guanyant-me en velocitat, el seu llumet blau, intermitent.

encara és un poc prest. només han transcorregut set minuts d’ençà el robatori del cotxe. el propietari potser no se n’hagi adonat. ara girar cap a la dreta. davallar cap a l’autopista. dirigir-se a una velocitat normal cap al port on contínuament arriben i surten les llanxes amb els mariners ianquis. al fons de la badia es pot veure el portaavions il·luminat. sembla que hi ha festa. els diaris d’avui matí parlaven d’una recepció especial donada pel cap de la flota a les primeres autoritats de les illes: capità general, delegat del govern, president del consell, portaveus dels partits polítics majoritaris, el bisbe, personalitats de la cultura. per demà hi ha programat un concert de l’orquestra usa al jardinet de davall la seu, els americans tocaran tots els seus himnes imperials. tots aquests himnes que ni impediren la victòria aclaparadora dels vietnamesos. himnes de batalla desfets a playa girón. tots aquests himnes que no aconseguiran acabar amb l’esperit de lluita dels pobles del món.

semàfor en verd. cap endavant. el temps s’acaba. ara ja comença a ser perillós circular per ciutat amb un cotxe robat. ara cal acostar-se un poc més, lentament, imperceptiblement al mollet d’on surten i arriben les llanxes amb els mariners i oficials de la flota pirata. una setmana de descans a una illa tranquil·la. a una illa de pel·lícula. descansat després de la masacre. beirut. qualsevol país del món. granada, per posar un exemple. descansar després de bombardejar qualsevol poble que lluita per la seva llibertat i per la de tothom.

ara davalla un dels comandants dels vaixells de guerra. toca terra amb un bot àgil, quasi juvenil. no deu tenir més de quaranta anys. i en tocar terra mallorquina el primer que veu és un cotxe normal, un cotxe que se li apropa sense cap estridència, sense res d’estrany, sense cap moviment a l’interior que pugui fer sospitar res.

endavant. li ha semblat veure una mà que el saluda. aquesta simpatia dels illencs! és el darrer que podrà veure. la rialla de la boca li quedarà per sempre a la cara. només ressonen dos trets que es perden enmig de l’enrenou els cotxes. dos trets que li han travessat el cervell de part a part.

 

 

Necrològiques (Premi Ciutat de València 1988) (València: Editorial Amós Belinchón, 1988).