Poc abans de començar les festes de Nadal em va arribar en forma de llibre una Lletra de batalla, que des de Palma m'enviava el seu autor, en Miquel López Crespí. L'ha editat Bromera, d'Alzira, és una de les millors fàbriques de fer llibres en català; ho fa tan bé que faria bo el rodolí «Bromera fa llegiguera» si no quedàs cursi. Ara que me l'he empassat dues o tres vegades, puc dir que ja estic tranquil. El cavaller López Crespí no m'ha fet a mans una requesta de batalla a ultrança. Ni jo ni cap dels seus lectors serem objecte de cap altre desafiament que no sigui el de posar-se davant els seus 60 poemes com si ens posàssim davant la nostra pròpia consciència. El combat a mort és doncs, contra els mascaretes, els traïdors, els pusil·lànimes, els qui cometen els atropells i els qui els toleren amb la seva aquiescència. Com un altre Quixot, el cavaller de sa Pobla llença la seva lletra de combat contra les forces obscures que, avui com ahir, exerceixen el seu feréstec domini sobre la gent que anomenen classes subalternes (si se'm permet el recurs al vell Raimon). L'espasa del cavaller poeta surt en defensa d'aquesta gent senzilla i explotada «que en frases solemnes no hi han cregut mai» i que un dia (jo no sé quan, però vindrà un dia / que el Pirineu regnarà..., oh Verdaguer!), un dia aniran «alçant-se de l'anonimat».

Cada poema duu un títol que és, a la vegada, un suggeriment i una invitació a la lectura reposada: «Aquells que prediquen la pau», «Els poetes de palau», «Lloa al dubte», «La força de les llàgrimes», «Gust de sang en la llengua», etc. I és ver que vivim «temps d'incertesa» i que els nostres (?), obedients davant l'invasor s'han acostumat a pensar / segons els bàrbars preceptes que vénen del nord? Una alenada èpica fa girar les pàgines d'aquest poemari. No és l'èpica dels cantares de gesta castellans, però. La gesta més gran dels homes i dones exclosos dels centres de poder és de fer servir llur intel·ligència. Així, cada poema té un parell de versos que esdevenen lapidaris: «Qui afirma que hem d'enterrar els fills / sense acusar l'Emperador d'aqueixa fam; no és d'aquí, / que viu de la suor nostra»; o bé: «Cal estudiar per a trobar / els punts febles de la cuirassa dels guerrers», o quan constata que és «complicat viarany la recerca de la veritat / quan només se senten els gongs de l'enemic». De fet, Miquel López Crespí coneix tant a fons les nostres nafres que, quan les diu, s'entén tot. Encara que recorri al mètode del distanciament crític i ens remeti a referents orientals, de guerrers i emperadors, de minories ocioses i classes productives, de mestres filòsofs i deixebles atents, tot esdevé transparent com l'aigua clara. Guangzu, el Mestre, el que ens ensenya a no defallir mai, destil·la la seva saviesa en aquest llibre com en altres que l'autor ha escrit reblant el mateix clau: «Luna nueva tras las montañas» (1995) i «Grietas en el mármol» (1994), que en la seva versió catalana es va dir «Revolta» i s'edità a can Moll.

Mostra una estètica molt brechtiana, la qual cosa no deu ser ben vista pels neoromàntics postmoderns o pels noucentistes de mena. Però a mi no m'inquietaria gaire tot això; com a lector m'agrada tota literatura, si l'obra és bona i s'ho val. Cert que Brecht escrivia pels volts del segon quart del segle passat i de llavors ençà ha plogut molt. O és que ha deixat de tenir sentit avui una literatura compromesa? «Alguns de nosaltres -exposava l'alemany en la seva «Art antipoètica»- hem decidit, aquests anys, no parlar més de ciutats amb ports, neu damunt les teulades, dones, flaires de pomes madures als soterranis, sensacions de la carn, tot allò que arrodoneix els homes i els fa humans, sinó parlar ja només del desordre, vull dir, tornar-nos unilaterals, secs, embolicats en afers de la política i l'àrid vocabulari «indigne» de l'economia dialèctica...». Era l'any 1934. I bé: qui negarà que avui tornam a tenir amenaces terribles sobre la humanitat i sobre el propi hàbitat, mentre força personatges exquisits, que van potser d'artistes, es giren d'esquena a les realitats desagradables?

No s'ha d'abaixar mai la guàrdia i tot és tan complicat! Ho diu en Miquel mateix en un poema: -Impossible aturar la final embranzida de la mort / només amb pregàries, / amb estudiats sacrificis a déus de fusta corcada. Tal com llegim al darrer vers que tanca el poemari, és «...la immensa por que hem de vèncer».

Em deman per què en aquests redols de la Mediterrània som tan fills d'Adam i Eva que fins i tot practicam el caïnisme? Hi ha silencis eloqüents i odis atàvics persistents en aquest paradís terrenal nostrat, una volta que sant Miquel va deixar de fer-hi guàrdia amb la seva espasa de flames. Els cànons són els que són, però res de la vida no és immutable ni cap poder no és etern en aquest món (tot i que com les bateries Tudor aquests duren i duren...). A vam per què s'han de preocupar de llegar un nom a la posteritat els lluitadors de la causa justa? Per què cal saber el nom del flaquer si hi ha prou pa a la fleca? Per què hi ha d'haver un passat si ja tenim futur? Per què s'ha d'esmentar el meu nom? - es demanava finalment B. Brecht. O no, Miquel? Bé és ver que alguns ens voldrien negar no sols el futur sinó també el pa i la sal.

L'aparició d'aquest nou text de poesia, premi Ibn Hazm de la ciutat de Xàtiva del 2003, que engrandeix l'extensa obra de Miquel López Crespí, és una molt bona notícia en el panorama de la literatura catalana actual.