Acaba d’arribar Mariano Rajoy i segons els pitonisos sembla que s’imposarà per golejada a Zapatero. Els espectacles de l’Assemblea de Madrid, Marbella i per arrodonir la jugada, el paper de Cristina Alberdi, han malmenat les petites avantatges aconseguides per el PSOE a les eleccions autonòmiques i municipals.

A les Illes Balears l’aspiració del PSIB-PSOE es perdre per la mínima, retrobant-se amb 3 electes per 4 del PP, mentre que el PP vol repetir el 5 a 2. La resta de formacions polítiques hi concorren per a perdre.

El mapa electoral sembla poc permeable a les noves tendències contra la globalització neoliberal i a les possibilitats de canvi. Els previsibles electes del PP i PSIB-PSOE tenen massa en comú per a representar a la societat en el seu conjunt: atlantisme, poca estima pel medi ambient, política tecnocràtica, corrupció, reformes laborals, espanyolisme ranci, aproximació al capital, i estimació per un centre que cada cop està més a la dreta. El combat contra el neoliberalisme, l’extensió dels drets democràtics, com el de l’autodeterminació, la defensa dels drets de la gent treballadora no hi caben en els seus programes. A Balears, uns i altres fan estelles de l’ecotaxa i troben que l’ús de la llengua pròpia ha anat massa lluny.. Set electes amb aquests trets significatius són massa electes per una política similar que es defineix pel batec neoliberal.

Les diferències que s’obren entre PP i PSOE, s’obren ara de la dreta cap a la ultradreta perquè la gent creu que la posició del PSOE en la qüestió d’Iraq rellisca, com rellisca el federalisme, i com l’ Otan d’entrada no. La desconfiança en les promeses electorals es ben fonamentada. No obstant, una bona part de gent d’esquerra votarà al PSIB-PSOE tapant-se el nas, tot i que no estigui d’acord amb la seva política dretana. Aquest fet, que es manifesta en el possibilisme més estricte ,es produeix perquè es té la percepció que no hi ha cap força política capaç d’arribar al Congrés Espanyol.

El PSM-EN, per exemple, es planteja les properes eleccions generals com un encontre de pretemporada on ha de vestir de llarg les noves cares que els portaran a les autonòmiques i municipals a quatre anys vista. I Esquerra Unida i els Verds, junts o per separat, ara mateix no tenen prou entitat i pes social com per situar un diputat al Congrés. El joc electoral es redueix a la comprovació de la relació de forces entre si, que servirà per definir l’hegemonia entre les petites formacions de l’esquerra, o més o menys un consol d’inútils.

L’esquerra social, que hi és, i que està contra les polítiques depredadores, atlantistes i militaristes, i a favor de l’extensió dels drets democràtics (autodeterminació inclosa) i socials, contra les reformes laborals, veu com aquestes tres formacions polítiques, més ERC-Balears són les que solen donar suport a les mobilitzacions, però són incapaços de generar un bloc de referència que possibiliti una política en comú front a l’actual executiu insular i que permeti generar esperances cap a les eleccions al Parlament Espanyol. Tenen prou trets d’identitat en comú per fer causa en comú, però cadascú defensa la seva barraca.

Una iniciativa unitària, oberta socialment a l’esquerra, i fonamentalment participativa, podria gaudir d’un bon suport entre la gent. En canvi la presentació per separat de PSM-EN, Esquerra Unida i Verds, buida de contingut un espai que resta orfe i a la vegada, empeny per impotència a cada formació en concret a cercar espais a la dreta que no hi són. Perden fins i tot els perfils propis a la recerca de la "moderació", i a més pretenen una credibilitat en un espai que no és el seu.

No tenen massa opcions, sortir del paper subaltern que juguen front al PP-PSOE exigiria la formació d’un bloc d’aquestes forces. Altra cosa, condueix només a reforçar el possibilisme expressat en el vot al PSIB-PSOE i per l’altra, a una abstenció crònica i a un vot testimonial i militant.

Tot i les limitacions d’aquestes forces polítiques per a constituir-se en alternativa social, segurament serviria per generar una mica d’il·lusió de canvi que, ara per ara, sembla massa llunyà.