Una fotografia clandestina
Per Miquel López Crespí, escriptor
He trobat aquesta vella foto a les golfes, dins d’una ampolla de vidre juntament amb altres records indestriables: antigues cartes d’amor, entrades de teatres fa molts d’anys esbucats, retalls d’incertes notícies...
La fotografia, esgrogueïda pel pas de les estacions, és dels seixanta.
En Raimon, assegut al seient de darrere d’una moto havia enllestit Al vent i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l’assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d’adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l’agressió ianqui. El maig del seixanta-vuit, a París, ens sobtà, i a partir d’aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d’una altra manera.
Eren els anys dels seminaris clandestins; d’estudiar els clàssics del marxisme i els heretges de la Revolució Mundial (Mao, Trotski, Rosa Luxemburg). Llegíem Gabriel Alomar i Maiakovski, Cortázar i Rosselló-Pòrcel. El Che era l’home que havia pronunciat les primeres i les darreres paraules; la seva mort l’any seixanta-set ens deixà per herència un buit vastíssim. Ell era el fantasma número u, aquell que alhora hi era i no hi era, la veu autèntica, l’ordre vertebral de deixar-ho tot de banda i començar la caminada. Ell era el projecte, l’anècdota que creixia, l’home complet, el que no havien pogut matar, l’esdeveniment esperat, el gruix i la llargària de la revolta. Salvador Espriu i Miguel Hernández eren lectures clandestines a les barriades suburbials. Tots xisclàvem com si fóssim dones algerianes després de veure una pel·lícula de Pontecorvo. Kronstadt i Astúries, Octubre, eren paraules màgiques, la nostra universitat d’estil. No miràvem la televisió. Juràvem que no aniríem mai a Disneylàndia ni tornaríem a llegir Hermann Hesse. Les cançons de Raimon no foren mai fàbrica permanent de nostàlgia instal·lades dins del cervell. Ans al contrari: cada crit serví per a alimentar vint anys de rebel·lió. Aquell "No" fou útil per a consolidar centenars d’acomiadaments, deixar mil feines sense sentit.
El record d’aquella època exultant ens ha mantingut ferms, sense caure mai en els paranys del Poder, allunyats del bes enverinat de l’Estat.
He de confessar, ben honestament, que em sent presoner, per sempre, d’aquella inesborrable follia refulgent: el maig del seixanta-vuit.
Ara, a la llum incerta d’aquesta llàntia d’acetilè, mentre continua diluviant, puc anar destriant el significat d’alguna de les cares de la foto, el nom dels antics camarades drets davant el portal del convent de monges que ens serví per al Congrés del partit. I, gratant encara més dins les fondàries ocultes de l’evocació, actes, gests, comportaments, sorpreses inesperades que ens dóna la vida a mesura que passa i obri camí al seu davant.
Estic mirant una vella foto clandestina.
Vaig repassant les cares una a una.
Tants pensaments, actituds, juraments que s’han esborrat!
A poc a poc, retrocedint més i més enrere, hi podem veure: d’esquerra a dreta, el tercer (no puc recordar el seu nom) amb el puny alçat, que deia frases com "per la revolució socialista basada en els Consells Obrers", avui va a sou dels empresaris, dirigint un gran sindicat de propietaris hotelers, urbanitzadors, agents dels tour operators alemanys i anglesos.
Amb els anys va posar tot el seu saber al servei de la banca i les multinacionals que ens tenen ocupada aquesta vella terra. Per la televisió l’he vist sovint, allargassat al costat de la seva piscina de cinquanta metres, amb els cans de raça, les criades filipines. Ara està a favor de la nostra permanència a l’OTAN, de la destrucció del Tercer Món en mans de les forces de l’ONU. No s’immuta quan declara a la premsa que els bombarders B-52 que passen per damunt Ciutat ho fan per defensar l’ordre i la llibertat.
D’en Felip sí que me’n record, acomodat, seriós a la foto, amb la carpeta dels seus apunts damunt els genolls.
En Felip, que sempre criticava certa tendència nostra al pactisme amagada sota altisonants frases com "la tàctica correcta", "la línia de masses" i que morí l’any 78 d’una forma misteriosa. Alguns diuen que obrí l’aixeta del gas i després va encendre un llumí.
El cert és que el seu pis esclatà en flames.
Expira a l’instant.
Al final de la transició començà a drogar-se en veure com anaven les coses. Haixix primerament, i més endavant s’inicià en la cocaïna i l’heroïna. La seva progressiva davallada als inferns fou imparable. Un dia, mesos abans del seu suïcidi, prop de la plaça de l’Olivar, em digué: "Això és una merda. No té remei. Val més desaparèixer". Ja no el vaig veure mai més. Després, per la premsa, em vaig assabentar de la tràgica mort.
El segon, a la primera fila, també amb el puny alçat, ha tengut molta més sort. Sabé deixar l’organització a temps i maniobrar entre els partits que tenien futur dins el capitalisme. Nomenat cap dels serveis sanitaris del nostre ajuntament, fa poc va sortir pels diaris implicat en el frau i contraban de la carn.
En un mes havia fet cinquanta milions de pessetes.
Set turistes de s’Arenal havien mort, però la premsa ho sabé silenciar molt bé.
Hi hagué, això sí, una mena de judici, una fantasmal condemna de presó, però ja fa temps que torna a ser pel carrer.
Amb aquest afer no va davallar cap a l’oblit polític, vers la marginació, com es podia suposar. Ben al contrari. Descobertes les seves possibilitats per a la supervivència dins una societat de llops, l’han nomenat Delegat del Govern. Ara envia la policia a apallissar els manifestants que lluiten per la pau, els treballadors acomiadats que demanen indemnitzacions, cobrar l’atur.
No és estrany.
En el partit era especialista en posar-se sempre de part de la fracció que tenia més possibilitats d’èxit. No el vaig conèixer mai de simple militant de base. D’entrada ja va pujar a la direcció. Una promesa de la revolució, un gran dirigent popular, ens pensàvem que era en aquell temps.
El cinquè, primera fila, s’anomenava Jordi i s’encarregava d’editar i muntar la distribució de la nostra revista Democràcia Proletària. Escassos de col·laboradors –els treballadors no sabien fer articles, els nostres estudiants acabaven les carreres, i els migrats professionals que simpatitzaven amb nosaltres no tenien mai temps per a escriure–, ell tot solet s’encarregava de qualsevulla de les seccions: política estatal i nacional, els fets internacionals, barris, cultura, vida del partit. Tot sortia impecable del seu cervell cada dues setmanes.
La xarxa de distribució era perfecta. En un dia, just acabada d’imprimir en un soterrani insonoritzat dels afores, ja era en mans dels nostres responsables de barris, fàbriques i universitat.
Amb la progressiva desfeta del partit, amb l’avenç de la transició, tengué nombrosos problemes econòmics i personals. La dona l’abandonà en el seu pitjor moment, quan el detingueren i el portaren a la presó.
Hi passà uns quants d’anys allà dins.
Més endavant, després de les primeres eleccions municipals, l’amollaren, ja no era el mateix.
Sortí traumatitzat en veure com havia acabat l’organització i la majoria dels seus dirigents.
No ho va poder entendre i s’engatava cada nit.
Ara demana almoina pel carrer i és la rialla dels companys ben col·locats a bancs, institucions i universitat. Envellit, talment com si tingués seixanta anys, canta a les cantonades, borratxo, antigues cançons de Raimon i Bob Dylan acompanyat d’un acordió. Els turistes el retraten i li donen unes monedes.
Sobreviu com pot.
Un dels millors periodistes de l’Illa si no hagués escollit la revolta, el mal camí.
El setè, s’anomenava Pere i érem molt bons amics a més de companys perfectament identificats en les idees. Tenia una sòlida formació marxista i coneixia prou bé la història del moviment obrer internacional. Després de la dissolució del partit se’n va anar amb la gent d’una comuna de nudistes. Ecologistes i pacifistes, hereus de les cendres californianes.
De vegades m’escriu i per això sé que està instal·lat a una illa grega.
En totes i cada una de les seves cartes em conta l’avenç que va fent dins el seu sincer aprofundiment dels misteris de la religió hindú, les sectes cristianes coptes, la necessitat de no menjar carn per a poder mantenir viu l’esperit. El que més enveja em produeix són les descripcions dels banys a la llum de la lluna plena, envoltat de jovenetes daneses i sueques. Diu que els explica el que s’ha de fer per a esser un mateix, per a no sucumbir a les temptacions del món. En definitiva, s’ha convertit en un assenyat mestre de la revolució personal.
Si hagués anat a ensenyar als Estats Units, a hores d’ara ja seria multimilionari. Ben segur!
Quant a l’única al·lota de la segona fila (Teresa, però supòs que era el seu nom de guerra) que alça el puny un poc tímidament, com si estigués fent un gran pecat, participà d’una manera valenta en l’assalt del magatzem de màquines d’escriure i multicopistes. Més endavant acabà la carrera de farmàcia i es casà amb un conegut especulador de la construcció (negocis bruts, estafes, treballadors sense assegurança).
Quan moriren els pares va heretar uns hotels a Canyamel, la possessió familiar i uns edificis d’apartaments prop de la plaça Gomila.
Fou l’única de les dones de l’organització que, amb subtil previsió "femenina", sabé combinar la repartició de propaganda amb la preparació d’una bona retirada.
El sisè de la segona fila, antic missioner, encara creu fer la revolució treballant per al nou sistema democràtic. Sempre que va a les manifestacions procura llevar-los radicalitat i càrrega subversiva. Si és contra la guerra del Golf, procura que no es cridi a favor de la deserció dels soldats o en contra de la monarquia. S’avergonyeix un poc de col·laborar amb un Govern que participa a la guerra i deixa sobrevolar el nostre cel als bombarders nord-americans que ataquen al poble d’Iraq.
Poc preocupat per les subtilitats de la ideologia, i amb el pragmatisme normal de la gent de l’església ("fer poble"), el que més li agrada és encapçalar manifestacions demanant semàfors, parcs, guarderies o uns bancs de fusta per a jardins encara inexistents.
En el fons creia que el socialisme era una forma nova de combregar amb Déu, i mai va entendre la diferència entre una organització política leninista i una congregació religiosa. En el seu cap tot era el mateix.
Al costat de l’antic missioner hi ha en Miquel, just a la vora d’una al·lota que no sabérem mai qui era. Vingué al grup misteriosament i de la mateixa manera va desaparèixer. Una infiltrada de la policia? Una mística de la revolució? Mai ho sabrem.
Però parlem d’en Miquel. Es pot dir que tenia ben amagada la sòrdida història de la seva família i de les matances que va fer el seu pare amb els rojos del poble en temps de la guerra. Fou molt més endavant, consolidada la reforma del franquisme, quan acabà la carrera de medicina, que vaig saber que era fill d’uns grans terratinents i tota la seva parentela havia estat compromesa amb Falange d’una manera molt activa: s’encarregaven d’organitzar els escamots d’afusellament i de pegar el tret al clatell dels republicans.
No cal dir que mentre fou militant del nostre partit era el més ferm defensor de la forma republicana d’Estat.
Una vegada li mancà ben poc per escindir el partit dient que ell mai no havia entès el paper progressiu de la Monarquia!
Malgrat això, cal dir que se’n va anar de la lluita d’una forma honrada, dient a les clares que ja no era d’esquerres ni creia possible cap canvi revolucionari als països desenvolupats d’occident. Al final va acabar explicant que l’única possibilitat que hi havia era ser un ferm defensor dels cossiers d’Algaida i les torrades de botifarrons com a sistema infalible de recuperar la nostra perduda identitat.
A les darreres eleccions s’encarregà –ben pagat, evidentment!– de coordinar la campanya electoral d’un partit autonomista.
Encara ens saludam pel carrer.
En Felip, el darrer de la segona fila, acabà de mestre, i avorrit de Ciutat se n’anà cap a Nicaragua. Participà a les campanyes d’alfabetització i m’envià fa uns anys un pòster molt bo de Sandino (el tinc penjat al meu despatx en record seu). Fa unes setmanes, en anar a la barberia, em sobtaren unes fotos publicades a Interviu. Era ell! En Felip, no hi havia dubte. Eren unes fotografies de quan la "contra" pagada pels ianquis feia la guerra als sandinistes.
El peu de la imatge deia que aquell munt de despulles –deu o dotze milicians sandinistes– eren els darrers defensors d’un poblet atacat pels mercenaris. N’estic ben segur, ho puc jurar: el cadàver mutilat pels trets i les explosions era en Felip. L’únic militant del nostre partit que no aixecava mai el puny.
He deixat per al final els records que em porta en Mateu.
Vist amb perspectiva i una certa distanciació brechtiana, no deixa de ser curiosa la seva evolució final.
Educat, com una bona part de tots els meus excompanys, amb els frares des de la infantesa, duia a la sang la dèria de la moral, dels bons costums, i no permetia –com a cap d’organització– ni la més mínima mirada, contacte o conversació no política entre militants de sexe contrari. Deia que aquest era el sistema que emprava la CIA per a corrompre els partits revolucionaris. De nit, quan havíem de quedar a dormir al pis on teníem les reunions –per no donar pistes a la policia–, s’encarregava de posar els homes a la mateixa habitació i les dones a unes altres. Ell dormia enmig del corredor per vigilar que ningú volgués escapolir-se de la dura disciplina. Obria un ull –mai no descansava!– quan algú anava al lavabo i no el tornava a aclucar fins que l’home o la dona havien tornat a la seva cambra.
Ens tenia prohibit llegir Reich, Simone de Beauvoir, Alexandra Kol·lontai, tota mena de material feminista que, deia, era corruptor.
Teoritzava la pèrdua de la guerra civil a causa de l’amor lliure i les milicianes. I quan li dèiem que la seva actitud era masclista, reaccionària, digna de les cavernes però no d’un partit que volia fer la revolució, es posava vermell d’ira i esbufegava com un foll.
Avui dirigeix bingos, puticlubs d’alta categoria, la més important cadena de bars de cites de Ciutat, i ha muntat un Palau de l’Amor a la carretera de Valldemossa on té més de cent al·lotes a disposició dels clients.
A vegades, quan el trob per casualitat pel carrer, teoritza que, finits tots els somnis col·lectius –el socialisme a l’Est, el sandinisme, la revolució permanent–, ara tan sols amb l’amor es podrà canviar el món. A cau d’orella m’explica que els seus negocis de cites són la forma suprema de la subversió: un sistema de minar el matrimoni burgès, la família catòlica, la reproducció de la força de treball.
Tanmateix, els fets ens ho demostren: la història n’és plena, d’aquests personatges. Uns arriben al poder, se saben adaptar a les circumstàncies com els camaleons. Passi el que passi, no perden mai sous, posicions ni privilegis amb els canvis o terratrèmols socials.
Els altres, sempre arriben puntualment a la mort o a la derrota (a vegades també a lluminoses victòries de les quals no hi ha constància als llibres).
El més estrany del que anam contant és que, els uns i els altres –víctimes i botxins–, durant una certa època lluitaren junts (almenys n’ hi ha dades concretes a les hemeroteques d’aquells temps). Es trobaren, per una curta temporada, a les mateixes reunions, repartint els mateixos fulls volants, assistint a idèntics recitals de la Nova Cançó. Alguns muntaren efímeres comunes en les quals sempre hi havia estudiants de bona família, proletàries amb ganes de deixar-ho de d’ésser, boges i bojos de tota mena. Fumaren plegats el primer haixix, es bescanviaren llibres la parella –a vegades–, les revistes clandestines i, arribats al punt més àlgid d’aquesta ocasional comunió, compartiren els cops, els insults de la policia quan eren detinguts.
Això va passar en un llunyà període glacial ignorat als llibres de text i del qual ningú parla a les escoles o a la Universitat.
Ara, els fets resten molt més clarificats i ja no hi ha espai per als dubtes. Els uns –ho hem explicat una mica més amunt–, els més preocupats per l’estat de llur compte corrent, roben el que poden des dels despatxos i oficines institucionals. Els que foren autèntics oportunistes llueixen vestits de luxe, camises d’importació, regalen perfum francès a les amants; van a les recepcions oficials i vinclen, servicials, l’esquena davant qui comanda sabedors d’haver arribat allà on volien.
Els que han pujat fins al Govern empren el iot de Franco per anar de vacances o es fan construir torres, xalets de dos mil metres quadrats, amb immenses piscines hollywoodenques on frueixen del xampany amb els hereus del regne de Bulgària o Romania, amb capdavanters de la banca internacional. Els altres, els que es comprometeren a fons, vaguen pels hospitals sense tarja d’assegurança, fan feines ocasionals: repartidors de diaris, femeter, cambrer a l’estiu. Miren sovint el calendari per a veure si arriba el final de mes i poden anar a cobrar l’atur per a poder comprar menjar, pagar l’escola dels fills, la llum, el gas. I aquests són els més afortunats, els que no han mort de sobredosi en una casa en runes dels afores. És evident que cregueren massa en les paraules, confiaren en polítics remeiers d’arenes i cendres.
Avui, sense anar-ho a cercar, per pura casualitat, m’he entristit amb aquesta fotografia clandestina tot recordant temps passats, el transcórrer inexorable dels anys.
Tants de pensaments, gests decidits, actituds, juraments eterns que el vent ha escombrat per sempre més!
Necrològiques (Premi Ciutat de València 1988) (València: Editorial Amós Belinchón, 1988).
