AMÈRICA LLATINA ARA: REALITATS I PERSPECTIVES
Llorenç Buades Castell
La gran crisi econòmica i social que viu Sudamèrica ha possibilitat l’accés al poder de formacions polítiques que al llarg de la seva història s’han declarat adversàries del neoliberalisme. El model neoliberal ha enfonsat les societats tradicionals, ha afeblit als Estats nacionals al posar en el centre de la societat al mercat, com eix regulador de tots els àmbits de la vida; ha destroçat les indústries dedicades al mercat intern que havien crescut des de la dècada de 1930; ha polaritzar les societats creant una capa de nous rics, legions de marginats i desocupats, i ha empobrit a sectors de les capes mitges.
Avui al subcontinent els desocupats i dedicats al treball informal està entre el 45% i el 70% de la població activa ; les seves condicions de vida han empitjorat en l’última dècada de forma alarmant. No obstant això els governs que en algun moment van proclamar la seva intenció de posar distàncies, o trencar directament amb el model neoliberal no han passat de les declaracions.
Només el president veneçolà Hugo Chávez ha combatut relativament el model amb l’experiència bolivariana en marxa, i ha resistit a la política de setge dels Estats Units i la dreta aconseguint guanyar el plebiscit i fa poc ha aconseguit 20 dels 22 governs regionals a les eleccions, entre els quals l'alcaldia major de Caracas. Altres que prometien molt com l'equatorià Lucio Gutiérrez es van passar al bàndol neoliberal, i també el peruà Alejandro Toledo va seguir el mateix camí. En el cas Bolivià, Evo Morales, la gran promesa de l’esquerra s’ha convertit en un element central de la sostenibilitat del règim, i per aquest motiu l’han expulsat de la COB (Central Obrera Boliviana) per traició a la classe obrera. Kirchner ha aconseguit dividir el moviment popular generat contra el menemisme posant el sindicalisme al seu costat, mitjançant cooptacions, i atomitzant el moviment piquetero en projectes enfrontats: l’esquerra argentina, tremendament sectària i enfrontada entre si ha posat de manifest tota la seva impotència davant la crisi.
Lula ha aconseguit fer avançar electoralment el PT des del poder de l’estat, en extensió, al mateix temps que perdia en els bastions més conscients i més militants de Sao Paulo, Porto Alegre, Sao Bernardo, Piracicaba ...... Ha fet ús del poder de l’estat per a guanyar espais de centre al temps que perdia espais per l’esquerra. Els creixements d’una força política des del poder són sempre sospitosos, la sombra del PRI mexicà és allargada, i l’estatisme devora l’autonomia del partit com a subjecte de transformacions i el situa en la submissió a les raons d’Estat. D’altra banda els darrers arribats a posicions de govern, els del Encuentro Progresista-Frente Amplio ja són molt lluny del seu programa fundacional de l’any 1971 quan proposaven la nacionalització de la banca, la reforma agrària i la suspensió del pagament del deute extern. Ara no proposen ni millorar el salari mínim (situat en 75 dòlars) ni reduir l’IVA (el 23%). El seu programa es limita a una reforma fiscal tan etapista com inefectiva i a una política asistencial per llimar els aspectes més durs d’una política neoliberal que ha arrossegat a 850.000 persones a la pobresa, i entre elles al 53% dels nins. El Frente Amplio es declara de centre-esquerra i en els moments més durs de la crisi no ha volgut desestabilitzar el govern precedent. Es tracta aleshores de forces polítiques que constitueixen un mecanisme de recanvi del mateix sistema davant l’esgotament de projectes polítics de dreta que a més de ser agressius contra la població han manifestat la seva deshonestitat.
Amb tot això és necessari dir que les dirigències polítiques no responen a la voluntat popular que aspira a canvis molt més profunds, i no al simple maquillatge del sistema.
La política de concertació xilena del Partit Socialista i la Democràcia Cristiana han anul·lat absolutament el sindicalisme de la CUT al servei del neoliberalisme, i ja es perfila la necessitat de nous organismes de representació dels treballadors que es comencen a generar com els Col·lectius de Treballadors. Al Brasil sorgeixen experiències sindicals alternatives com la Conlutas, però fins i tot en els sindicalismes alternatius hi ha límits: avui la CTA argentina sembla massa implicada en la sostenibilitat de Kirchner.
El sindicalisme xilè de concertació ha anat perdent suports i s’ha decantat de les bases. Els sindicalistes brasilers formen part del govern de l’Estat juntament amb els representants patronals (Alencar). La seva funció es sotmetre la CUT a les raons d’Estat a canvi d’una major integració del sindicalisme com instrument de pau social. I aquesta integració es veurà compensada amb una reforma sindical que retallarà les possibilitats legals de generar un sindicalisme independent, autònom, per a donar tot el protagonisme (i també els recursos) a les centrals submisses. El "sindicalisme empresarial" és característic de la CGT argentina. Molts dels seus sindicats van participar en el procés privatizador associant-se al gran capital internacional, ja sigui en les empreses privatitzades o en els fons de pensions creats pel menemisme.
En contrast, els nous subjectes polítics de la lluita per la transformació social són els sectors exclosos pel neoliberalisme: el 7 de setembre, dia de la pàtria a Brasil, gairebé dos milions de persones van sortir als carrers convocats per a rebutjar l'actual política econòmica, exigir un plebiscit sobre el deute extern i l'acceleració de la reforma agrària. El MST en el cas brasiler ha estat la principal força mobilitzadora contra les polítiques del govern Lula, a l’Argentina, els moviments de piqueteros, i a altres indrets com Equador, Bolívia, Xile són les poblacions indígenes les que avancen les lluites en favor de canvis substancials. El sindicalisme majoritari en canvi, salvant les excepcions dels corrents d’esquerra que volen trencar la passivitat derivada dels pactes de les cúpules sindicals amb la dreta, ja no és un subjecte de transformació col·lectiva. El sindicalisme majoritari viu de manera acomodada al recer de les concessions de l’Estat, i de l’administració dels capitals generats per les pensions dels treballadors que el sector privat intenta atraure per als seus projectes. El cas més patètic és el del sindicalisme veneçolà (CTV) clarament situat a favor de la reacció i enfrontat als habitants dels barris populars. Les burocràcies sindicals ja només defensen i malament un sector dels treballadors, els que encara tenen treball estable i han perdut menys amb el model neoliberal. Els interessos de les burocràcies sindicals concorden amb les patronals i només es limiten a seguir les receptes focalitzades del Banc Mundial contra la pobresa. El sociòleg Francisco d'Oliveira diu que el sector del sindicalisme que controla els fons de pensions, s’ha convertit en una nova classe social que està dirigint el govern de Lula. Segons Oliveira els fons de pensions són la principal font de recursos per a l'acumulació de capital a llarg termini a Brasil, i en la seva administració s'han anat teixint interessos comuns entre els actuals quadres dirigents del PT i el sector financer i industrial.
En general només les capes més pobres del món del treball s’enfronten al sistema neoliberal i aquest fet limita les possibilitats d’una actuació del conjunt de la classe obrera per a defensar els interessos col·lectius.
Per això, podem concloure que el PT no trencarà amb el FMI, ni amb la burgesia industrial, ni amb el sector financer. Lula no s'oposa a l’ALCA sinó que hi pretén negociar el paper de Brasil; i per això l'obstinació a establir una vasta aliança amb altres països emergents del Tercer Món, com Índia, Xina i Sud-àfrica, que necessiten obrir-se un espai en el món del capital. En la política interna, no es proposen desenvolupar un ampli mercat intern, com va succeir en el període de substitució d'importacions a Argentina. Un mercat intern suposa més treball, sí, però també majors salaris, i aquests atempten contra la competitivitat de la indústria brasilera enfocada cap als mercats del Nord. Per això el pla Fam Zero es limita a implementar polítiques compensatòries i focalitzades cap als pobres, no a superar la pobresa amb treball digne.
El deute extern
El combat per la suspensió del pagament del deute extern va ser possible. Es donaren les circumstàncies favorables per a fer pinya entre el Govern de Kirchner i el de Lula però no s’aprofitaren. El deute extern no minva. Mèxic tancarà l'any amb un deute de 161.000 milions de dòlars. Brasil tancarà l'any amb un deute de 222.000 milions de dòlars i Argentina amb 152.000 milions de dòlars, segon les previsions.
Lula va reconèixer, en una entrevista publicada el 22 de juny per Pàgina 12, que l’any 2003 Brasil va pagar 47.900 milions de dòlars en concepte d'interessos del seu deute. El 70% de les exportacions anuals. "Assolim un superàvit fiscal del 4,25 per cent del PIB i amb això només aconseguim pagar 20.000 milions de dòlars, la resta vam haver de reprogramar-lo. És a dir, el superàvit no arriba per a pagar els enormes interessos. El pagament dels interessos del deute a Brasil suposa cinc vegades més que el pressupost de salut, vuit vegades més que el d’educació i 140 vegades més que el de reforma agraria.
Les polítiques del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional segueixen aplicant-se per la totalitat dels governs teòricament progressistes. En canvi les ganàncies del sistema financer durant el primer semestre de 2004 han estat del 14,7 % respecte a l’any 2003.
Llibertats democràtiques
Si Kirchner ha donat passes fermes amb la retirada de les cúpules policials i militars, i contra la impunitat dels crims de la dictadura, a Xile no s’ha avançat gaire per part dels partits de la concertació, a l’Uruguai va passar factura als partits tradicionals de govern, i al Brasil no s’ha avançat gaire en la revisió dels processos de la dictadura i encara més, ha provocat la dimissió del ministre de defensa.
Allò que s’havia de fer i no s’ha fet.
Cap de les formacions en el poder es proposa la reactivació del sector públic mitjançant l’apropiació de recursos per l’Estat. En general han continuat les polítiques privatitzadores. Només Kirchner es proposa reactivar un espai petrolier públic i Chavez s’ha limitat de moment a la reducció de les bonificacions fiscals de les petrolieres tot i que s’ha parlat també de posar en marxa una PETROSUR conjuntament amb l’Argentina que, de moment no passa de ser una bona intenció.
L’Uruguai és l’estat que més ha resistit les polítiques privatitzadores, mitjançat dos plebiscits que aturaren les iniciatives, el darrer l’any 2003. L’anterior va tenir un rebuig del 70% de l’electorat contra les privatitzacions en un moment que l’esquerra només arribava al 30% del vot. Bona part d’aquest sentiment en favor del sector públic és herència de l’estatisme batllista. El Frente Amplio en canvi està disposat a obrir les empreses públiques al capital privat estranger.
El govern Lula i el de Kirchner haurien d’haver posat tots els seus afanys en la reconstrucció del teixit industrial dirigit cap al mercat intern, promovent l’educació i l’autosuficiència alimentària i un creixement sostingut que permetès l’accés dels exclosos a un treball digne i una millor distribució de la riquesa. No ho han fet, per la senzilla raó que un mercat intern afavoriria uns millors salaris i aquests no beneficierien la competitivitat de les polítiques agroexportadores que no tenen als treballadors com a beneficiaris. I les polítiques del agrobussiness del Brasil beneficien només a un petit sector que genera pocs llocs de feina i en canvi suposa grans beneficis per a les multinacionals. De manera que la industria dedicada a la generació de béns no durables (consum) dedicats al mercat intern va baixar l’any 2003 un 0,8%, i en concret les de begudes, vestit i calçat van caure un 7%. Allò que ha crescut són els productes que consumeixen els rics i els que es dediquen a les exportacions, i les taxes d’interès del Banc Central que han passat del 16% al 16,25%.
Lula que s’havia compromés amb el MST als assentaments de 400.000 persones, al llarg de l’any 2004 només n’ha concedit 28.700, i el programa de Fame Zero arriba només a 3 milions de persones del total de 54 milions previsibles, i encara aquí es donen casos de distribució clientelar corrupta.
Des dels governs progressistes i d'esquerra s'assegura que una de les formes de superar la dependència, seria millorar la inserció dels països de la regió en l'escenari internacional, ja sigui a través de la integració regional (Mercosur), la negociació d'acords comercials amb altres països del Sud (seguint el camí del G-20) i la signatura d'acords amb els països desenvolupats (per exemple entre el Mercosur i la Unió Europea), però també a través d'acords com l’Alca light que mantenen l'obertura del mercat d'Estats Units a les exportacions llatinoamericanes. Com va recordar George W. Bush, la major part de les importacions dels Estats Units provenen d'Amèrica Llatina, i els països del sud no poden avui prescindir de les exportacions cap al nord. D’aquí que Lula mateix digués que per al Brasil la candidatura de Bush era més beneficiosa que la de Kerry, pel fet que Kerry podria fer polítiques més proteccionistes cap als seus agricultors.
No hi ha cap dubte que el Mercosur es pot reforçar amb els governs actuals i pot servir per negociar millor les condicions de l’Alca. Però s’ha de tenir present que alguns dels països com Colòmbia, Perù i Equador estan molt lligats als interessos nord-americans, Mèxic és un obstacle per al lideratge que pretèn el Brasil, Xile té un conflicte amb Bolívia no superat en relació a la sortida a la mar, i també amb l’Argentina en relació al gas. I a més tots els governs depenen dels interessos particulars de les multinacionals. No són dificultats menors.
També és oportú dir que els acords que el Mercosur ha fet amb la Unió Europea no són millors que l’Alca. És cert que reforcen la multilateralitat però també és cert que no fugen de la dependència, només la fan “multilateral”. El Mercosur no és ara per ara un instrument contra el neoliberalisme, tot i que la gent en pugui tenir aquesta percepció.
Podran aquestes esquerres polítiques canviar els seus estats en el sentit que volen els moviments contra la globalització ?.
Segur que no, no tenen voluntat de fer-ho. Només els nous moviments socials i populars unificats amb el sindicalisme podrien general polítiques que superin el marc neoliberal. Però els governs com el de Kircher mostren la tendència: contraposar els exclosos (piqueteros) a un sindicalisme cada vegada més estatitzat i més distant de les aspiracions del conjunt de la classe obrera. Els moviments actius depenen excessivament dels sectors més exclosos, mentre els representants dels sectors de la classe treballadora que millor han sortit de la crisi es dediquen a gestionar els espais que li cedeix el capital en les polítiques de concertació que no tenen per beneficiàries al conjunt de la classe treballadora. Les cooptacions per part del poder dels moviments socials han generat el desconcert també a l’Equador, una CONAIE que va ser capaç de fer dimitir dos presidents, i que associada al poder ha quedat fracturada en les seves dirigències (algunes favorables al govern i altres en contra) de manera que ha deixat de tenir la capacitat de mobilització que va tenir en el moviment indígena.
Els avenços d’aquesta esquerra política es limiten a la gestió dels recursos, a actuar més honestament (però a vegades la corrupció no és exclusiva de la dreta), a llimar les arestes més agressives de les polítiques neoliberals, però amb els programes actuals no poden generar esperances de canvis substancials. Aquest fet de desconnexió amb les aspiracions socials genera com a resposta uns incipients moviments socials que intenten reconstruir de manera autònoma i independent del poder els seus espais autònoms seguint les experiències del neozapatisme, com és el cas dels MTD de Solano (piqueteros) argentins, o HIJOS, i seguint el discurs de Holloway de construcció social al marge del poder. És una tasca de reconstrucció social d’espais de feina i de convivència autònoms que són apreciables, però, encara que volguem obviar el problema del poder de l’Estat aquest hi és. L’Estat com a instrument del poder no passa de nosaltres.
Aquesta contribució al coneixement de la situació a l’Amèrica Llatina pot semblar pessimista, però és el que hi ha:una distància considerable entre les aspiracions populars i els horitzonts dels subjectes polítics que diuen representar-les.
