Per: Juan Andrés Gallardo
Font: La Verdad Obrera Nº 215
Dijous 30 de novembre de 2006.
Després dels resultats de les últimes eleccions a Perú i Colòmbia, on van guanyar Alan García i Alvaro Uribe (dos aliats d'EUA), molts analistes van dir que la política de Washington semblava tornar a guanyar terreny en la regió i sobretot entre els països andins. L'aixafador triomf de Rafael Correa, del partit Aliança País, amb el 58% sobre l'empresari multimilionari Alvaro Noboa, qui va obtenir amb el PRIAN el 41% en la segona volta de les eleccions presidencials d'Equador, no només contradiu aquestes afirmacions convertint-se en un nou revés per a la política d'EUA, sinó que també revitalitza les posicions d'Hugo Chávez i Evo Morales de qui diu ser un aliat. Per a minimitzar l'impacte que pogués tenir el triomf de Correa en la regió i a pocs dies de les eleccions veneçolanes, EUA va sortir a felicitar a Correa públicament i a remarcar la possibilitat d'un futur treball en comú. Correa no va negar aquesta possibilitat, mostrant que podria tenir un perfil més moderat.
A diferència del programa obertament neoliberal presentat per l'empresari Noboa, Correa es va pronunciar contra la signatura d'un Tractat de Lliure Comerç amb EUA i per la no renovació de l'acord que permet a aquest país operar la base militar de Manta en territori equatorià i que expira en el 2009, mentre que en el terreny polític va proposar la convocatòria d'una Assemblea Constituent en sintonia amb el reclam del poble equatorià d'una reforma política de les institucions que es troben profundament desprestigiades.
Correa, un economista autodenominado d'esquerra “cristiana”, demonitzat per la dreta durant tota la campanya com “l'amic de Chávez” va preferir, no obstant això, ser més ampli en les seves relacions i comparar-se també amb Kirchner, Lula, Vázquez i Bachelet, deixant en clar que podria tenir una postura més moderada que el veneçolà. L'arrasador triomf de Corretja en la segona volta, amb més de 15 punts d'avantatge sobre el dretà Noboa, no es una mostra, no obstant això,de la fortalesa directa de la figura presidencial ni del seu partit que fins a fa un any eren pràcticament desconeguts.
L'ascens meteòric de Correa està directament relacionat amb el desprestigi de les institucions equatorianes i el seu règim de partits, entre els quals es troba el PRIAN de Noboa. Això va quedar reflectit en la primera volta quan la majoria dels partits tradicionals van obtenir una votació minúscula, mentre que en la segona volta Correa va obtenir més vots pel descontentament amb el pla i la figura que representava el neoliberal Noboa que per mèrit propi. La candidatura i el perfil de Noboa generava un rebuig que era vist com una nova font d'inestabilitat, en un país on cap dels últims tres presidents electes va poder acabar el seu mandat. La majoria dels analistes coincideixen que una gran part dels indecisos va acabar votant a Correa com l'opció del “menys dolent” i fins i tot sectors d'empresaris petits i mitjans van donar la seva candidatura contra la de Noboa, que barrejava demagògia amb un discurs ultra neoliberal propi dels anys noranta.
El pròxim govern de Correa mancat d'una base pròpia consolidada, té un problema major, que és el fet de no contar amb cap parlamentari propi en el congrés. La seva política de no presentar candidats a una de les institucions més desprestigiades del país, el deixa davant un congrés totalment opositor i serà una font de conflicte a l'intentar avançar amb la seva principal promesa de campanya, la convocatòria d'una Assemblea Constituent per a reformar el règim polític. Davant aquesta debilitat d'arrel, Correa ja va anunciar que tractarà d'aprofitar el favorable creixement econòmic dels últims anys per a renegociar en millors condicions els contractes petroliers (principal font d'ingressos del país), a més d'intentar avançar en una reestructuració del deute extern mitjançant l'emissió de bons que compraria Veneçuela (mesura que el govern de Kirchner ve aplicant des de l'any passat). Això li permetria intentar guanyar suport entre els sectors més desposseïts mitjançant plans d'assistència social, però sense tocar la base del procés de dolarización que va sumir en la misèria a milions d'equatorians en els últims 5 anys. No hi haurà solució per a les grans aspiracions de les masses equatorianes com la independència nacional, terra per als camperols, llibertats democràtiques i autonomia per a les pobles originaris sense trencar amb l'imperialisme que és la font de tota opressió i explotació per a Equador i els pobles llatinoamericans.
Els treballadors i el poble ja han fet una experiència amb nacionalistes com ho van fer en els seus inicis Gutiérrez, neoliberals com Bucaram i demagogs com Mahuad. És hora que confiïn en les seves pròpies forces i es dotin d'una política independent de totes les variants patronals o pseudonacionalistes.
