La crisi del sector exterior espanyol

Pedro Montes

Rebelión

Les dades són sobre la taula, contundents, demolidores, en un context d'un creixement econòmic molt moderat i de la manca de lluites reivindicatives . El 1998, l'any previ a l'entrada en vigor de l'euro, la balança de pagaments de l'economia espanyola estava pràcticament en equilibri: es va registrar un petit dèficit per compte corrent de 2.600 milions d'euros. Sis anys després, en el 2004, el dèficit de la balança per compte corrent, segons les últimes dades del Banc d'Espanya, ha ascendit 39.500 milions d'euros, equivalents al 5% del PIB. En particular, el saldo comercial, segons l'esmentada balança, ha pujat a 51.900 milions d'euros, el 6,6% del PIB. Un dels més greus problemes de l'economia d'Estats Units, i  per això mateix,  de l'economia mundial, és el dèficit de la balança de pagaments per compte corrent, que el 2004 va arribar a 665.900 milions de dòlars, un 5,7% el PIB. El dèficit comercial de l'economia espanyola és comparativament el més elevat de tots els països industrialitzats.

Aquesta degradació del sector exterior pot estar afectada per algunes dades conjunturals, com pot ser l'encariment del preu del petroli o la sensible apreciació de l'euro respecte al dòlar al llarg de 2004, amb el desavantatge que suposa per a les exportacions dels països europeus. No obstant això, sobre l'evolució del preu del petroli no s'han d'esperar caigudes espectaculars de preus (en els primers mesos de 2005 s'estan batent rècords), ni tampoc es pot esperar una recuperació sensible del dòlar, tenint en compte l'agut i imparable dèficit exterior de l'economia nord-americana. Més aviat, respecte al dèficit de 2004 cal augurar un continu empitjorament en els pròxims anys, tenint en compte alguns factors que estan operant.

En primer lloc, pel propi desequilibri ja existent, que s'amplia amb summa facilitat. Per exemple, perquè el dèficit comercial de 2004 no augmenti en magnitud, fonament de dret que els pagaments per importacions superen als ingressos per exportacions en un 35%, seria necessari un creixement de les exportacions en el futur superior 1.35 vegades al creixement de les importacions.

En segon lloc, és conegut que la inflació espanyola supera a la de la zona de l'euro és més d'un punt per cent anual (el febrer de 2005 la taxa anual de l'IPC de l'economia espanyola va ser del 3,3%, davant el 2,1% de mitjana de la zona euro). Aquesta diferència, estesa en el temps, amb independència d'altres efectes, està soscavant progressivament la competitivitat de l'economia espanyola davant els països de la zona de l'euro, amb els quals té lloc la major part dels intercanvis amb l'exterior, tant comercials com dels serveis.

En tercer lloc, cal recordar que a partir de 2007 les transferències provinents de la Unió Europea, que alleugereixen la magnitud global del dèficit pel seu saldo positiu, es revisaran a la baixa com a conseqüència del nou projecte de pressuposts poc generós que adoptarà la Unió, complicat amb l'ampliació dels països endarrerits de l'Est.

En quart lloc, comencen a tenir rellevància les remeses dels immigrants als seus països d'origen, com al seu dia les van tenir per a al balança de pagaments espanyola les entrades provinents dels nostres emigrants, un corrent de pagaments que possiblement està subestimada ja (per l'import de les transferències que han de declarar-se) i, que no farà sinó augmentar en el futur.

En cinquè lloc, el dèficit exterior significa un endeutament creixent de l'economia espanyola, que donarà lloc a creixents pagaments per interessos del deute contret, qualsevol, que sigui la modalitat d'aquest endeutament.

En sisè lloc, el fenomen de la deslocalització de les empreses impulsat per la globalització neoliberal afectarà negativament al sector exterior espanyol, ja que la deslocalització afecta prioritàriament multinacionals que orienten la producció cap a l'exportació. La denúncia que vénen fent els treballadors sobre el desert industrial en el qual poden convertir-se algunes zones no es pot considerar d'exagerada i simple. Els treballadors de Miniwatt, per tenir un record per a ells en aquests moments de la seva lluita contra el desmantellament de l'empresa, no solament defensen justament els seus llocs de treball, sinó que poden dir que estan defensant els interessos generals en tractar de combatre la deslocalització industrial.

I també caldria referir-se als múltiples estudis que van apareixent, demostrant amb uns o altres trets, que l'economia espanyola està perdent competitivitat per les seves característiques i model de desenvolupament (baixes despeses en investigació, desenvolupament i educació, hiperactivitat del sector de la construcció, mà d'obra en excés precària, avenç molt lent de la productivitat, baixa capitalització per treballador, etc.)

Així, doncs, l'economia espanyola sofreix un agut i insuperable dèficit exterior el significat del qual és el següent. D'una banda, implica que el país demanda més que el que produeix, o el que és el mateix, que part de la despesa generada internament se satisfà a través d'importacions, amb el qual el potencial creixement de l'activitat promogut per la demanda interna, el consum i la inversió privats i públics, s'anul·la parcialment pel creixement de les importacions. Així, per exemple, l'any 2004, la demanda interna va créixer en un 3,4% en termes reals, mentre que el PIB només va augmentar en un 2,6%: la diferència, 0,8 punts, va alimentar el creixement d'altres economies. Per un altre costat, el dèficit exterior significa que el conjunt de l'economia incrementa per múltiples vies el seu endeutament amb l'exterior per l’import de l'esmentat dèficit, el qual no fa sinó empobrir l’economia, treure-li salut o soscavar el futur.

Aquests aspectes negatius, quan existien les monedes nacionals, la pesseta en el cas espanyol, es posaven de manifest per la pèrdua de les reserves de divises i per la pressió que la cotització de la moneda sofria als mercats i la seva tendència a depreciar-se. Per dir-ho així, la cotització de la moneda feia les vegades d'un sensible fusible per indicar que el sector exterior havia entrat en dificultats, amb el que això reflecteix de la fortalesa o debilitat d'una economia a l'entramat internacional. Ara, en existir una moneda comuna per a molts països, l'euro, aquests fets queden emmascarats, ja que no hi ha problemes aparents de finançament, no es perden reserves, ni possibilitat que es ressenti el valor de l'euro per les dificultats del sector exterior d'un país secundari. No obstant això, les conseqüències reals del dèficit exterior són les mateixes, amb el problema que en no manifestar-se s'acaba produint una degradació imperceptible del sistema econòmic que, amb el temps, acabarà expressant-se amb tota la seva gravetat.

Davant d'aquest problema de fons, complicat de manera decisiva precisament per la inexistència de monedes nacionals i la impossibilitat de modificar la seva cotització i alterar la relació real d'intercanvi amb l'exterior i, per tant, la competitivitat de l'economia, (la devaluació era, és, el recurs normal i històric per mitjà del qual les economies endarrerides corregeixen el seu dèficit de balança de pagaments i recuperen posicions al mercat mundial), davant del problema, es deia, han sorgit unes posicions que, a risc de ser esquemàtic responen als següents perfils.

D'una banda estan els que podríem anomenar descobridors del mediterrani. Són conscients de la gravetat del que s'esdevé, però troben en el fet de l'existència de l'euro la millor de les circumstàncies i el millor remei possible. Mort el gos, això és, les monedes nacionals, es va acabar la ràbia de les devaluacions. És una posició que gaudeix d’un cert prestigi intel·lectual, malgrat la seva ingenuïtat i de l'error de l'enfocament. Fa uns dies, un destacat analista escrivia al diari El País un article un amb títol eloqüent, ¿Déficit exterior rècord?, que acabava amb la següent conclusió:

”La segona pregunta òbvia és que hagués passat si Espanya, amb un dèficit per compte corrent de la balança de pagaments del 5,7% (era el penúltim percentatge fet públic) no fos un país membre de la Unió Europea i de la zona de l'euro. La resposta és relativament fàcil. Ens trobaríem amb la nostra moneda, la pesseta, fortament devaluada, amb una taxa d'inflació de més del doble que l'actual, amb els tipus d'interès a curt i llarg termini dues vegades superiors als actuals, amb un dèficit pressupostari molt elevat i un deute sobre el PIB proper al cent per cent. Probablement estaríem fent un fort ajust de la demanda interna, que ens hauria produït una recessió, ja que els elevats preus del petroli amb la pesseta devaluada tant més el dòlar i amb la forta dependència que tenim d'ell ens hauria produït un dèficit comercial de proporcions gegantines que caldria finançar generant euros i dòlars a través de les exportacions, la qual cosa seria pràcticament impossible sense augmentar el nostre deute extern. Fins aquí els arguments o la ciència-ficció econòmics. I com res no és gratuït, l'autor arrodonia l'article amb la següent frase: Y després ,alguns diuen  que els assumptes europeus no són importants per a Espanya i que cal votar no o abstenir-se en el referèndum del Tractat Constitucional o no donar-li importància les eleccions al Parlament Europeu.”

En aquesta mateixa línia un columnista del mateix diari escrivia a les pàgines salmó: “Si no estiguéssim integrats a l’ UME, aquesta situació (es refereix al 5,7% del dèficit per compte corrent) seria insostenible i ja abans d'arribar a ella haguéssim vist la nostra pesseta pel terra i els tipus d'interès pels cels, amb les conseqüències que ja coneixem d'episodis similars anteriors”. I encara afegia per la seva part: “Si els espanyols fóssim conscients realment del que ens està permetent  pertànyer al club europeu, segur que hauriem votat en massa el dia del referèndum”.

Una segona posició seria la d'aquells que assabentats de problema no han de proposar res digne de dir-se una alternativa o solució. Encapçala aquesta posició el govern socialista, que davant de la manifesta falta de competitivitat de l'economia espanyola per raons històriques i motius profunds, no deixa d'emetre senyals de fum per elevar-la. Recent és l'aprovació, el febrer passat, de 100 mesures per millorar la productivitat i competitivitat de la nostra economia, bastant insubstancials com ho prova el seu excessiu numero, i que s'inscriuen a més en un denominat Pla de Dinamització de l'Economia, que s'aplicarà al llarg de la legislatura actual i es revisarà cada any. És una posició pròpia de Cantinflas: el millor davant d'un incendi, com amb saviesa recomanava el còmic mexicà, és cridar els bombers. El diari El País ho resumia en una editorial sobre el desequilibri exterior: “Raons n’hi ha, per tant, no només per dinamitzar l'economia, sinó, molt més urgent, per modernitzar-la”. Ningú no  pot estar en desacord amb què és necessari cridar els bombers per dinamitzar i modernitzar l'economia.

La tercera posició és molt minoritària. Tan minoritària que públicament no la defensa ningú, ni cap força política i social, fins i tot de l'esquerra. És el que sosté que la implantació de l'euro va ser precipitada perquè no hi havia condicions per passar del mercat únic a la unió monetària, per manca de suficient unitat econòmica en altres camps. Principalment la falta d'unitat pressupostària, que és un tret que estableix una diferència essencial entre l'àmbit d'una economia nacional, amb un mercat i una moneda únics i un potent pressupost per a corregir les desigualtats regionals i personals, i la zona de l'euro, amb un pressupost comparativament raquític. És la que considerava que en l'euro s'integraven un conjunt de països massa heterogenis econòmicament entre si i la que defensava que una moneda comuna, això és la desaparició de les monedes nacionals, implicava, a part d'una cota excessivament rígida, la perduda d'un ressort fonamental per equilibrar els desajusts de la balança de pagaments en què normalment incorren les economies més endarrerides.

La pertinença a l'euro ha començat a passar la factura esperada, si bé més ràpidament i intensament del que els més pessimistes van vaticinar. En el marc de la unitat monetària, el problema del dèficit exterior de l'economia espanyola no té solució. Més aviat al contrari, en el marc de la unitat monetària l'economia espanyola està destinada a degradar-se progressivament fins al punt en el qual la situació es faci realment insostenible. Es pot recordar que l'última crisi de l'economia espanyola, la dels anys 92 i 93, acompanyada d'una crisi del sector exterior, va tenir remei justament a través de les successives devaluacions de la pesseta ocorregudes en sisme submarí, el tsunami diríem ara, del sistema monetari europeu en aquells anys. Per expressar-ho d'una manera més general: la crisi del sector exterior augura una crisi profunda de l'economia espanyola. L'única solució possible vindrà d'una ruptura dura i traumàtica amb el model ultra liberal que s'ha deixat arrossegar en les últimes dècades, amb el suport de polítics sense un mínim de realisme ni visió històrica i la connivència de la major part de les forces polítiques de l'esquerra i els principals sindicats. Temps al temps.