Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

El poeta Tomeu Fiol ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a un poemari meu anterior a Lletra de batalla: Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar"..

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

També el novel·lista i poeta Antoni Vidal Ferrando va escriure un article encoratjador en la revista L'Estel (1-V-2000) en el qual deia, entre moltes d'altres coses: "Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirables, amb un llenguatge ran transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària. López Crespí ens ha ofert un dels textos químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual". Igualment el poeta Àngel Terrón havia escrit en un article titulat "Una gran fita de la poesia catalana: un text escrit el dia que va morir Blai Bonet" publicat a la revista L'Estel: "Des d'aleshores sempre he parlat d'aquest llibre, amb tothom que m'ha volgut sentir, com d'una gran fita de la poesia catalana, i crec que, Com el dolor de cada dia, Comèdia, Calaloscans o les belles Elegies de Jaume Pomar, el definirà per sempre com un gran poeta.

'Crec que la raó d'aquest salt qualitatiu envers la resta de la seva producció, rau en un fet molt senzill. La ficció dels savis xinesos que expressen els seus pensaments li ha ofert un canal expressiu nou i d'alta potència. Amb aquest canal ha reeixit a bastir una trena de pensament i vida, tan viscuda, tan intensa, que ha esdevingut fatalment bella".

Sortosament, com deia més amunt, el poemari Lletra de batalla que acaba d'editar Bromera, no ha hagut tants d'entrebancs com Revolta. Si més no perquè, i l'autor mai no s'ho hauria pogut imaginar vista l'experiència anterior, Lletra de batalla guanyà el primer premi de poesia al qual s'havia presentat, el premi "Ibn Hazm" de l'Ajuntament de València.

Lletra de batalla s'ha escrit, com anteriorment s'havia escrit Revolta, després d'una acurada assimilació de molts dels aspectes clàssics de la poesia xinesa. És estudiant a fons la cultura clàssica xinesa com podem anar constatant el profund esperit de compromís de l'intel× lectual (en aquest cas l'escriptor, el poeta) amb el poble. Aquest compromís el trobam en totes les èpoques i des de temps tan remots com poden ser (i aquestes xifres posen la pell de gallina!) vint segles abans de l'inici de la nostra era. Mai com quan ens enfrontam amb tota la grandesa de la cultura xinesa ens adonam de l'etnocentrisme europeu, de la mistificació històrica que significa per als europeus haver volgut oblidar (potser per simple ignorància, per desconeixement) els grans avenços culturals (i tècnics i científics) d'aquesta cultura. A moltes contrades d'Europa encara es vivia dins cavernes quan els poetes xinesos escrivien El llibre de les Odes (recopilat per Confuci, que visqué des dels anys 551 al 479 d'abans de la nostra era).

En El llibre de les odes, malgrat que fos una recopilació -en part- de material popular reconvertit en arma utilíssima per a l'educació i formació de la classe dominant feudal, s'hi troba arreu, gens dissimulada, aquesta fèrtil creativitat del poble, dels creadors anònims de la Xina d'aleshores. Evidentment -no podia deixar de ser així- molts dels poemes del Llibre de les odes serveixen per a cantar alabances als emperadors; però enmig d'aquest encens cortesà, sorgeix aquí i allà l'esperit d'insubmissió de l'intel× lectual xinès. En la part que té per títol "Els himnes de Shou" s'hi troba tota la potència creativa del camperolat xinès, del seu treball, de com sofria i lluitava mil anys abans de la nostra era, feinejant a la vorera del riu Groc.

El llibre de les odes té diverses lectures. Per una part pot ser estudiat com un text que engloba tot el que s'ensenyava a la classe dominant, als servidors de la cort. El llibre abraça el treball poètic de generacions d'autors xinesos des del segle IX al IV d'abans de la nostra era. Alguns estudiosos diuen que Confuci, el recopilador, provà de treure caràcter reivindicatiu, llimar contradiccions, convertir (transformant-lo) l'alè vital del poble en un bucòlic viatge a través de contrades bellíssimes on feliços pagesos lloen eternament la saviesa dels seus opressors (les successives monarquies feudals que els oprimien; els cruels senyors de la guerra que empraven la sang com qui empra l'aigua: com si no valgués res).

Ha influït -i crec que molt- en Lletra de batalla, Confuci. I aquí hauríem de fer unes precisions. És evident que Confuci treballa (filosòficament parlant) pel manteniment de la societat feudal i esclavista xinesa. La seva filosofia no té altre objectiu que aquest, i per això, les idees de Confuci foren severament criticades en temps de la Revolució Cultural xinesa (1966). Confuci, provinent de la més rància noblesa xinesa, en va ser un dels intel× lectuals més destacats, i tota la seva obra es pot inscriure en la defensa d'una societat feudal que ja portava a l'esquena més de dos mil anys de domini. Sens dubte Confuci és l'intel× lectual que dóna cohesió a la classe terratinent xinesa justificant, amb la seva filosofia, l'explotació del poble treballador xinès. Moltes de les idees político-filosofiques de Confuci varen ser recopilades pels seus deixebles en el llibre Les Analectes. Aquesta obra -d'importància cabdal en la formació del pensament conservador xinès- consta de breus aforismes d'un estil simple i directe. I és precisament l'estil breu i directe d'aquests pensaments el que he provat de reflectir en Revolta.

L'esperit del Llibre de les Odes, el món turmentat i crític de Shu Yuan, la brevetat i concisió de Confuci... Confucionisme, taoisme, certs tocs de Mo Di (el moisme)... i la dialèctica de Marx i Engels, podríem afegir, van conformant el món que fa més de deu anys anà congriant Revolta i Lletra de batalla, aquest darrer poemari editat recentment per l'Editorial Bromera del País Valencià. Dels escrits moistes (Mo Di) em va atreure en el llibre Mozi la senzillesa de la prosa, una mena d'aforismes molt lligats a la problemàtica de la gent del carrer. És destil× la en Mo Di un soterrat combat contra els "exquisits". Aquests, entre moltes altres possibles influències procedents de la cultura xinesa, serien els trets essencials dels poemaris que comentam. És ja evident (no cal repetir-ho) que darrere cada un dels versos d'aquests poemaris hi palpitàs la força, aques palpable alè de la poesia clàssica xinesa; no endebades vaig estar anys estudiant el Romancero chino publicat per l'Editora nacional el 1984; la recopilació que feren Rafael Alberti i María Teresa León, després d'un viatge a la Xina a final del seixanta; la mateixa poesia de Mao Zedong, un gran poeta clàssic, per cert, i que m'ensenyà a utilitzar, com feien els antics, les troballes del passat per a convertir-les, dialècticament, en armes per als homes i dones del segle XXI. Igualment podem trobar en els poemaris influències ben directes del filòsof Shuang Zu (es suposa que visqué cap al l'any 250 d'abans de la nostra era, en ple període clàssic de la poesia xinesa, del 550 al 250 abans de la nostra era). Altres amics m'ha fet veure també ecos del Dao Deging de Lao Tse (Laozi)... Pens que n'hi ha moltes d'influències en aquests llibres, la majoria provinents dels autors i obres abans esmentats. Però sempre tenint en compte les idees de Brecht al respecte: "Emprar dialècticament les troballes espirituals i formals del passat per a veure millor el nostre temps". Ell ho va fer amb els pensadors budistes i taoistes. Era magistral, potser mai aconseguida des d'aleshores, aquella subtil utilització de la forma clàssica xinesa en els seus escrits per a desenvolupar propostes del segle XX i, la majoria de vegades, propostes revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes. Confuci i Brecht (juntament amb Marx i Engels): vet aquí les influències més evidents que es poden trobar en Revolta i Lletra de batalla. (Miquel López Crespí)