Concepte de treball, mercat de treball i Subsidi Universal Garantit

Daniel Raventós*

Aquest article[1] vol destacar tres afers: 1) després d’una breu puntualització del concepte de treball, 2) desenvoluparà alguns aspectes de les repercussions en el mercat de treball d’una possible implantació del Subsidi Universal Garantit, i 3) es prestarà un cert espai a la suposada oposició entre “dret al treball” i Subsidi Universal Garantit.

El concepte de treball no està unànimement homogeneïtzat per la literatura acadèmica. En els estudis sobre diferents aspectes del treball podem trobar divisions com: treball assalariat, treball domèstic, treball voluntari, treball familiar, treball remunerat, ocupació, etc. També es pot topar amb altres conceptes de treball relacionats amb els anteriors però abastant una altra perspectiva: treball socialment útil, treball productiu, treball improductiu… El concepte de treball presenta força ambigüitats a finals del mil·lenni.

Els diferents tipus de treball

Es parteix aquí de la següent definició de treball: activitat que produeix un benefici el qual és extern a l’execució de la mateixa activitat, benefici que pot ser gaudit per uns altres.[2] No totes les activitats poden, segons aquesta definició, ser catalogades de treball. Tampoc és una necessitat de la definició el fet que hagin de ser treballs penosos. Pot tractar-se de treballs autotèlics, és a dir, treballs que compensen per si mateixos qui els realitza i que “proporcionen inestimables retribucions internes”.[3] Segons la definició, els treballs poden ser activitats realitzades per interès propi (puc tenir una veïna que s’ho pot passar la mar de bé anant a comprar productes que li demano, però aquest fet no deixa de representar un benefici per a mi). És també coherent amb la definició inferir que el benefici de l’activitat no hagi de ser necessàriament un objecte material. Bona part, per exemple, de la producció de beneficis del treball domèstic no consisteix en objectes materials. Cal subratllar que la definició emprada no menciona la utilitat social dels treballs. En unes altres paraules: es fa el supòsit segons el qual tot treball és útil socialment. El component subjectiu del que pugui significar aquest terme és força gran. El treball de molts funcionaris, dels militars, de bona part de les policies, entre d’altres, hi ha qui pot considerar que és socialment inútil i costós per al conjunt dels contribuents. El contrari és també cert, o si més no defensable amb raons: hi ha qui pot considerar aquests treballs perfectament útils (cal recordar que un exemple molt repetit de bé públic[4] és, justament, el de la defensa nacional). I, per suposat, pot encara trobar-se fàcilment qui pensi que tots els treballs dels funcionaris (menys els dels militars) són socialment útils, etc. La subjectivitat d’allò que hom considera socialment útil és tan gran que cal concloure que el fet segons el qual la definició de treball que s’ha ofert més amunt obviï aquest problema és francament una virtut.

Segons la definició emprada, el treball assalariat és una forma, però només una forma de treball. Importantíssima forma, ben cert, però considerar que és l’única significa estipular que altres activitats com ara el treball domèstic o el treball voluntari no remunerat no són treball.[5] A continuació s’ampliaran i precisaran els conceptes relacionats amb el treball més amunt apuntats, amb un biaix ben clar: el que interessi per la seva relació amb el Subsidi Universal Garantit.[6]

El treball (la definició del qual estic fent servir, com es recordarà, és la següent: activitat que produeix un benefici el qual és extern a l’execució de la mateixa activitat, benefici que pot ser gaudit per uns altres) ha estat l’activitat humana que ha garantit la supervivència de l’espècie. La tipologia que aquí faré servir és la següent. 1) Treball amb remuneració de mercat. 2) Treball domèstic. 3) Treball voluntari.

El treball amb remuneració al mercat rep en alguna ocasió la denominació d’ocupació. Més enllà de les paraules, es vol apuntar aquí una activitat (realitzada encara que sigui en el passat) que permet accedir a una font de renda. Aquesta font de renda serà un salari segons el perceptor sigui una persona amb ocupació dependent d’una altra, un benefici si la rep una persona propietària de mitjans de producció o una pensió si la persona ja s’ha retirat de l’activitat laboral remunerada.

El treball domèstic[7] té moltes definicions. Malgrat tot, hi ha unes constants en totes les definicions que al·ludeixen a l’activitat realitzada a la llar, a tasques desenvolupades en relació amb la cura dels menors i més grans de la casa, etc. De totes aquestes és possible sintetitzar una definició com la següent. Treball domèstic és el desenvolupat en la llar per a la cura dels altres i la pròpia. Comprèn activitats com ara la neteja, la preparació d’aliments, la compra, la cura dels menors i els més grans, així com la dels malalts de la família o unitat de convivència. La definició més clàssica de producció domèstica ¾té més de 65 anys¾ i sobre la qual s’han realitzat moltes altres definicions és la de Margaret Reid (1934). Segons aquesta definició, la producció domèstica inclou “les activitats no remunerades exercides per i per als membres de la família, activitats que poden ser reemplaçades per productes mercantils o serveis remunerats quan circumstàncies com ara els ingressos, la situació del mercat i les preferències permeten delegar serveis en una persona aliena a la família”. Com fa notar Cristina Carrasco (1991), aquesta concepció de Reid mira la producció domèstica des de la perspectiva d’una possible substitució dels béns domèstics per béns que estan produïts en el mercat.

Més detingudament, és interessant apuntar les següents característiques del treball domèstic. A) Utilitza mercaderies, adquirides en el mercat o en els serveis oferts per les administracions públiques, per tal de produir uns béns i uns serveis destinats al consum (autoconsum) de la llar, no a l’intercanvi. B) No hi ha retribució monetària. C) L’objectiu fonamental és la reproducció de la força de treball (una conseqüència immediata és la reducció dels costos de subsistència). D) Es produeix en condicions segons les quals la persona que el realitza estableix el propi control sobre ritme i horaris.

Per treball voluntari s’ha d’entendre l’ocupació del temps propi en activitats dedicades als altres sense remuneració i que no forma part del treball domèstic, més amunt definit. El treball voluntari abasta camps tan diversos com els serveis socials, l’assistència sanitària, l’educació, etc. Les persones que fan treball voluntari el dediquen a malalts mentals, gent gran, discapacitats, infectats de SIDA, dones violades, etcètera. Un treball voluntari no té remuneració monetària o en espècie, però pot tenir moltes i gratificants retribucions internes.

Mercat de treball i SUG

Feta aquesta distinció conceptual, passem a un tema polèmic: les possibles conseqüències de la implantació del SUG en el mercat de treball.[8] L’efecte de la implantació del SUG (i la seva quantia no és independent dels efectes) sobre el mercat de treball hauria de tenir en compte aquests apartats: 1) incentius des del punt de vista de l’oferta i de la demanda de treball assalariat, 2) autoocupació, 3) treball assalariat a temps parcial, i 4) increments salarials de determinades professions i decrements salarials d’altres professions.

1) Pel que fa al tema dels incentius, el model neoclàssic estàndard poca cosa hi pot dir. El model neoclàssic ens informa que, quan els salaris creixen, apareixen dos famosos efectes: l’efecte renda i l’efecte substitució. Aquest segon inclinaria la persona esmentada a treballar més perquè el cost d’oportunitat del seu lleure és ara superior (a més hores de treball, segons el model neoclàssic, menys lleure, i viceversa). L’efecte renda, en canvi, inclina la persona justament en sentit contrari pel fet que en augmentar el salari real tendeix també a augmentar el seu temps de lleure ja que una quantitat de treball igual requereix menys temps. Així doncs, només combinant els dos efectes podrem saber la decisió final de la persona pel que fa al lleure i al treball. Si l’efecte substitució és més gran que l’efecte renda, l’augment del salari real efectivament es traduirà en un increment de l’oferta de treball. De poca cosa més ens pot informar aquesta anàlisi de la implantació d’un SUG. En realitat les anàlisis de l’efecte sobre l’oferta de treball d’una prestació monetària parteixen de la hipòtesi segons la qual cada individu pot variar lliurement el nombre d’hores treballades. Així el resultat final seria el resultat de les seves preferències per un més gran nivell de renda o de lleure. Dit més ràpidament: cada persona maximitzarà la seva utilitat donada una restricció pressupostària que vindrà determinada pel nivell salarial. (Abans de seguir endavant, m’agradaria fer una puntualització dedicada a aquelles persones que s’hagin estranyat pel fet que empro algunes conclusions del model neoclàssic estàndard. Cal recordar al respecte que els models teòrics són el conjunt de les possibles aplicacions de la teoria. Segons això, un model pot ser emprat per diverses teories de la mateixa manera que una teoria pot tenir diversos models. Tot i que aquí no estem fent cap model ni una elaboració teòrica en sentit estricte, és pertinent tenir en compte aquesta higiene metodològica).[9]

 En el cas de la implantació d’un SUG, i atesa la seva característica de ser una renda a partir de la qual poden acumular-se altres rendes provinents de diverses fonts, a igualtat d’altres factors s’ha d’entendre que la gent tindria menys incentius per treballar assalariadament (en les mateixes condicions d’abans de la implantació). Cal explicar-ho més. Agatòclia rep normalment un salari de 120.000 pessetes netes per treballar de cambrera 8 hores al dia. És a dir, que Agatòclia rep 750 pessetes netes per hora (posem 160 hores de treball mensuals). Un bon dia s’implanta un SUG de 70.000 pessetes.[10] Si el seu salari no varia (cosa també discutible perquè en realitat probablement pagaria més quantitat d’impostos perquè ara els seus ingressos serien de 190.000 pessetes), el càlcul d’Agatòclia segurament variarà. Efectivament, les 70.000 pessetes li permeten poder buscar una feina a temps parcial, per exemple, a canvi de 60.000 pessetes al mes. Posem per cas que hagi de treballar 5 hores al dia de mitjana, és a dir, 100 al mes. L’hora d’aquesta nova feina només és de 600 pessetes, però a canvi Agatòclia té 3 hores més al dia lliures de treball dependent i amb un poder adquisitiu que s’ha incrementat globalment més d’un 8%. Evidentment, en la decisió d’Agatòclia intervindran molts factors com la seva estructura de preferències, els seus projectes de futur, etcètera, encara que se suposi que actua segons les constriccions ben delimitades de la teoria de la racionalitat.[11]

Els estudis empírics més propers del que podria significar una implantació del SUG per al mercat de treball (des del punt de vista de l’oferta) són els relatius a l’experiència d’aplicació de l’Impost Negatiu sobre la Renda (Negative Income Tax, NIT). Va haver-hi, entre 1968 i 1982, quatre experiències d’aplicació del NIT als Estats Units d’Amèrica. El conegut com SIME/DIME (Seattle-Denver Income Maintenance Experiment) és segurament el que permet extraure alguna conclusió perquè és el més llarg i el més generós.[12] Tot i així les poques conclusions que es poden extraure (que posen en qüestionament els resultats alarmistes dels estudis no experimentals sobre els desincentius per al treball assalariat[13] que suposen la implantació de determinats subsidis) no crec que siguin d’aplicació a un SUG. El SUG és un subsidi universal, el NIT a tots els efectes pot equiparar-se a un subsidi condicionat. Per això mateix, el que pot ser vàlid pel NIT, no ha de ser-ho necessàriament pel SUG.[14]

Des del punt de vista de la demanda de treball, és molt difícil poder afirmar alguna cosa sense estudis empírics. En aquest cas depèn de les mesures que acompanyessin al SUG. Si aquesta implantació va acompanyada d’una gran flexibilització del mercat de treball, les respostes dels propietaris dels mitjans de producció serien ben diferents que si el mercat de treball estigués altament intervingut.

2) Pel que fa a l’autoocupació, podria afavorir-la. “El SUG alliberaria psicològicament (…) el gust pel risc”.[15] La implantació d’un SUG reduiria notablement el risc d’iniciar determinades tasques d’autoocupació. Tornem a la nostra cambrera que cobra 120.000, i resulta que s’implanta un SUG de 70.000 pessetes. Concedim que Agatòclia prefereix arriscar-se i muntar un bar per compte propi associant-se amb tres socis més en una situació relativament semblant a la seva. Agatòclia i els seus socis demanaran un crèdit de 5 milions per muntar el bar (un crèdit de 1.250.000 cadascú a 5 anys se’l poden permetre). Tenir la seguretat de rebre 70.000 pessetes al mes i disposar de totes les hores del dia és per a Agatòclia i els seus socis un bon punt de partida per provar de tirar endavant el negoci propi.[16] En els inicis de tot petit negoci un SUG podria interpretar-se com una subvenció per vèncer determinades aversions al risc que pot representar el començament.[17]

3) Sembla assenyat suposar que la implantació d’un SUG podria afavorir l’elecció de determinats treballs a temps parcial que actualment no s’escullen perquè no aporten la compensació econòmica suficient. “El treball a temps parcial hauria de ser una opció voluntària de reducció de la jornada laboral diària, però també d’alternar, al llarg de la vida, períodes d’activitat laboral amb altres d’allunyament del mercat de treball, dedicats a realitzar altres activitats, des de la formació personal a la cura de la família o al voluntariat”.[18]

Sense el SUG el treball a temps parcial està subjecte a més condicionants. En primer lloc, segons les estadístiques oficials, bona part de la gent que està treballant a temps parcial ho fa perquè no té l’opció de fer-ho a temps complet. No estem davant d’una elecció autònoma, estem davant d’una elecció per necessitat. Si no es disposa de cap alternativa en una elecció no es pot parlar d’elecció lliure.[19] Com deia Ortega y Gasset: “Si en tot moment no tinguéssim davant més que una sola possibilitat, no tindria sentit anomenar-la així. Seria més aviat pura necessitat”.[20]

En segon lloc, el treball a temps parcial està majoritàriament ocupat per dones.[21] Això fa que, segons el parer d’alguns autors, el creixement de l’activitat laboral assalariada femenina s’hagi de matisar. Aquesta constatació ha motivat que alguns autors i autores hagin criticat la conveniència mateixa del treball a temps parcial. Altres, sense arribar a aquest extrem, han apuntat: “si en termes generals la creació d’un segment separat de llocs de treball femenins a temps parcial pot tenir efectes regressius per a la igualtat laboral entre homes i dones (en els espais del treball assalariat i el treball reproductiu), els seus efectes poden encara resultar més perversos en termes de pauperisme per a les dones que no viuen en famílies estàndards: si una part de l’ocupació femenina es configura com a ocupació a temps parcial i per a moltes dones es converteix en l’única oportunitat d’ocupació, la situació econòmica de solteres, vídues o separades pot ser realment difícil”.[22]

En els 20 darrers anys hi ha un tipus de treball, majoritàriament però no únicament englobat dins de la gran categoria de “treball a temps parcial”, que està destinat a tenir molta més importància quantitativa que fins ara. Rep el nom de “teletreball”.[23] Com la paraula indica, són feines realitzades des de casa (una condició no imprescindible perquè també pot ser feta des d’un altre lloc) mitjançant ordinadors personals per a una empresa. Les dues possibles característiques positives d’aquesta particular forma de treball poden ser: horaris autoregulats segons el tipus de situacions personals[24] i eliminació de costos de desplaçament i de temps als llocs de treball.[25] En canvi, una primera i clara dificultat està en la inversió que cada possible “teletreballador” hauria de fer en els seus equips informàtics i també en la formació necessària (no excessiva, en la majoria de feines). Amb la implantació del SUG, aquesta inversió (al cap i a la fi estem parlant de tecnologia amb un cost de 200.000 a 400.000 pessetes, i d’una formació amb costos limitats) podria realitzar-se amb més seguretat.

4) Finalment, una implantació del SUG tindria una altra possible conseqüència en el mercat laboral: el possible increment salarial de determinades professions o activitats laborals i el possible decrement salarial d’altres professions. Crec que aquesta part, davant la impossibilitat de disposar d’estudis empírics que permetessin alguna indicació per parcial que fos, és altament temptativa. “(…) El dret incondicional dels treballadors a un subsidi universal substancial elevaria simultàniament els salaris dels treballs poc atractius i poc gratificants (que ara ningú es veuria obligat a acceptar per sobreviure) i reduiria els salaris mitjans dels treballs atractius, intrínsecament gratificants (donat que les necessitats fonamentals estarien cobertes de totes formes, la gent ara podria acceptar un treball d’alta qualitat remunerada molt per sota del nivell de la renda garantida.)”.[26] La possibilitat de no poder-se realitzar determinades tasques necessàries per la societat pel fet que amb un SUG substancial ningú les voldria fer té un parell de respostes. La primera fa directament referència al punt que estem seguint sobre les possibles modificacions salarials, ja que uns increments salarials substancials per a determinades tasques podria fer-les atractives (instrumentalment, és clar) per a alguns individus, encara que fos temporalment. La segona, suposant que empíricament no s’aconseguís el que la primera resposta afirmava, podria ser fer uns sorteigs entre la població per tal de cobrir aquestes tasques vacants.[27]

Dret al treball i SUG

Una de les objeccions més grans que ha tingut el SUG per part d’alguns autors ha estat que “el SUG s’oposa al dret al treball”. O, en una versió menys forta, que “el SUG no afavoreix el dret al treball”.[28] Primer citaré els arguments, després els discutiré breument.

Els arguments que acostumen a oferir-se els resumiré en aquests quatre: 1) La inserció mitjançant el treball ha de ser la pedra angular de tota lluita contra l’exclusió social. 2) Més enllà d’un dret a la renda hi ha un dret a la utilitat social. 3) El dret a viure del propi treball és irrenunciable. 4) El treball és part indissociable del reconeixement social.

Sobre 1), hi ha alguna cosa incongruent en l’afirmació. Per fer-ho breu podem descompondre l’afirmació en aquestes altres: a) s’ha de lluitar contra l’exclusió social, b) el treball (assalariat) és l’instrument principal per assolir a). Per tant, b) és un instrument per assolir l’abolició de l’exclusió social. Estar d’acord amb a) no significa haver d’estar-ho amb b). Perquè justament si el treball no està disponible per a tothom, mai, essent fidels a l’argumentació apuntada, s’assolirà l’objectiu de lluitar contra l’exclusió social. La discussió s’ha de desplaçar a la contrastació empírica: hi ha o no treball assalariat per a tothom que en vulgui? És pregunta fàcil de respondre i no de forma conjuntural: evidentment, no. Malgrat tot, encara hi ha autors que afirmen proposicions com aquesta: “aquesta solució [universalitzar uns ingressos mínims] transformaria els ciutadans en assistits, en socialment inadaptats i podria donar peu que el sector competitiu de la societat es desenvolupi desenfrenadament”.[29] Tot i que aquí hi ha massa conceptes junts, ens interessa destacar només aquesta qüestió. Un SUG realment faria que els ciutadans fossin socialment inadaptats? Sembla molt més raonable buscar les causes o les explicacions en altres mecanismes que no pas justament en aquell que permetria accedir a determinat consum a un grup de ciutadans i ciutadanes que ara no el poden assolir. Criticar el SUG pels objectius que no pretén resoldre no afecta per res la solidesa de la proposta.

El segon argument -recordem-lo: més enllà d’un dret a la renda hi ha un dret a la utilitat social- va desenfocat. La utilitat social, i aquesta és una de les discrepàncies més grans amb els defensors del “dret al treball” contra el “dret a una renda”, no necessàriament ha de venir del treball assalariat. Perceval pot sentir-se molt més útil treballant per enviar diners a la resistència txetxena que no estant en unes oficines de la Caixa de Pensions. Si treu temps de la primera activitat degut a la seva dedicació a la segona, és perquè està obligat a treballar assalariadament per viure. Però fer afirmacions sobre la utilitat social del treball de Perceval és francament molt agosarat. Seria difícil establir una ordinalitat, però una cardinalitat seria ja pura fantasia. Quants cops és més útil socialment el treball de Perceval a la Caixa de Pensions que recaptar diners per a la resistència txetxena, o al revés?[30]

El tercer argument, segons el qual el dret a viure del propi treball és irrenunciable, fa sospitar que ens trobem segurament amb un problema mal plantejat. La proposta del SUG no s’oposa en cap cas al fet que la gent que vulgui treballar assalariadament ho pugui fer. El plantejament del SUG no prioritza un concepte de bona vida determinat. Més específicament, no dóna cap tipus d’avantatge a aquells que tenen una preferència pel treball assalariat (tot i que sigui de forma indirecta, perquè, per exemple, tinguin uns gustos de consum força més cars que d’altres persones) respecte a d’altres concepcions de bona vida. L’argument que empra Offe (1997) s’ha de tenir en compte: “Si tots els ciutadans adults no tenen ‘dret al treball’ però sí, efectivament, dret a participar com a aspirants a obtenir-lo en la concurrència per a l’ocupació, llavors tots aquells que renunciïn voluntàriament a la participació en aquesta concurrència faran un favor als qui vulguin seguir-hi participant, en unes condicions millors degut precisament a la renúncia dels primers. Conseqüentment, els qui es retiren tenen un dret a una compensació per aquest favor”. El SUG milloraria l’autonomia de cadascú a l’hora de decidir si fer o no determinats treballs assalariats.

El quart argument, segons el qual el treball és part indissociable del reconeixement social, perd progressivament, almenys en les societats més desenvolupades, força. Dit d’una altra manera: el treball assalariat és percebut cada cop menys com a part importantíssima de la vida. L’esfera del treball, com diuen Heinze et al. (1992: 140), cada cop és menys tinguda en compte subjectivament pels treballadors assalariats com “el fet vital central, la dada dominant de la qual deriven interessos, conflictes i relacions de comunicació socials.” (Aquesta afirmació, escrita en l’original l’any 1981, és encara molt més certa a les portes del tercer mil·leni). En unes enquestes als treballadors assalariats francesos de l’any 1991, “un 50% considerava que és molt millor no fes res si hom disposa del capital suficient”. I en una altra als treballadors belgues[31] de 1997, el 48% preferien més el temps lliure que no pas més diner.” Si l’argument “el treball és part indissociable del reconeixement social” es transformés en “la pèrdua del lloc de treball i les conseqüències que se’n deriven repercuteixen en una pèrdua del reconeixement social”, podria acceptar-se sense problemes. Però llavors, no és la pèrdua del treball sinó les pèrdues associades el problema principal. La implantació del SUG combatria bona part d’aquestes “pèrdues associades” a la pèrdua del lloc de treball. En canvi, hi ha autors[32] que segueixen afirmant: “El treball és també una forma de realització personal, de reafirmació de la pròpia personalitat i fins i tot el mecanisme d’interrelació amb altres persones.” Aquí hi ha almenys tres afirmacions. La tercera, és a dir, que el treball és un mecanisme d’interrelació amb altres persones (també ho és, per cert, practicar gimnàstica en un centre del barri o apuntar-se al club de futbol en què hi juga un amic teu) no té gaire discussió i només un interès secundari en la nostra argumentació fonamental. Però les altres dues sí. Agafem-les juntes. Realment el treball és una forma de realització personal, de reafirmació de la pròpia personalitat? Si ens referim al treball assalariat, un cop més això no és cert almenys de forma tan generalitzada com sembla que suggereix l’afirmació. La majoria de treballs assalariats són poc interessants i poc “realitzadors”, per emprar una expressió que va fer fortuna en el seu moment. Ja he tingut ocasió d’esmentar els treballs assalariats autotèlics, aquests treballs que compensen per si mateixos qui els realitza i que proporcionen inestimables retribucions internes; però són uns treballs realment rars. La majoria de treballs assalariats no són autotèlics. És clar que hi ha treballs voluntaris altament gratificants, però llavors no pot oposar-se “el treball” al SUG. El SUG, tal com he tingut ocasió de mostrar, afavoriria les possibilitats de dedicar un temps al treball voluntari que ara ha d’estar dedicat al treball assalariat.[33]

Veiem, doncs, que els arguments, que jo he resumit en quatre, que s’ofereixen per oposar el SUG al “dret al treball”, són força febles. Arribem d’aquesta manera al final del tercer i últim dels afers que aquest article ha anunciat al començament que volia tractar.

Textos citats

AYALA, L. (1996), «¿Hacia una renta incondicional? Los fundamentos económicos», Papeles de la FIM, núm. 7.

BENÍTEZ, J.J. i PADILLA, A. (1999), «Política econòmica per a la promoció del teletreball», Taleia núm. 21.

BORDERÍAS, C. et al. (1994) (comp.), Las mujeres y el trabajo (rupturas conceptuales), Barcelona: Icaria.

CARRASCO, C (1991), El trabajo doméstico, un análisis económico, Madrid: Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, Tesis doctorales.

DDAA (1996), Jornades sobre repartiment del treball i treball d’igual valor, Secretaría confederal de la mujer de CCOO.

DOMÈNECH, A. (1989), De la ètica a la política (de la razón erótica a la razón inerte), Barcelona: Crítica.

DOMÈNECH, A. (1994), De la ciencia social a la filosofía de la ciencia: un viaje de ida y vuelta, text no publicat.

ELSTER, J.(1988), «Comentario sobre Van der Veen y Van Parijs», Zona Abierta núms. 46-47.

ELSTER, J. (1994), Justicia local, Barcelona: Gedisa.

FERRY, J-M. (1995), L’allocaion universelle. Pour un revenu de citoyenneté, París: Cerf.

FRANCISCO, A. de (1992), «¿Qué hay de teórico en la “teoría” marxista de las clases?», Zona Abierta núm. 59-60.

GISBERT, R. i RAVENTÓS, D. (1997), «El Subsidio Universal Garantizado: notas para continuar con razones (respuesta a un artículo de mientras tanto)», Mientras Tanto, núm. 67.

KEELY, M. C. et al. (1978), «The Labor-Supply Effects and Costs of Alternative Negative Income Tax Programs», The Journal of Human Resources, vol. 13, núm. 1.

HEINZE, R.G. et al. (1992), «Diferenciación de intereses y unidad sindical», en Offe, C. (ed.) La sociedad del trabajo. Problemas estructurales y perspectivas de futuro, Madrid: Alianza.

LELEUX, C. (1998), Travail ou revenue?, París: Cerf.

MÉDA, D. (1998), El trabajo. Un valor en peligro de extinción, Barcelona: Gedisa.

OFFE, C. (1997), «¿Pleno empleo? Para la crítica de un problema mal planteado», en DDAA, El paro y el empleo: enfoques alternativos, València: Germania.

ORTEGA Y GASSET, J. (1993), La rebelión de las masas, Barcelona: Orbis.

PAUTASSI, L. (1995), «¿Primero… las damas? La situación de la mujer frente a la propuesta del ingreso ciudadano», en Rubén Lo Vuolo (comp.), Contra la exclusión (La propuesta del ingreso ciudadano), Buenos Aires: Miño y Dávila editores.

PITTET, D. (1996), Basic Income Scheme: Philosophical Foundations and (some) Economic Consequences of its Application, Dissertation The London School of Economics And Political Science.

RAVENTÓS, D. (1996), “El Subsidi Universal Garantit: una mesura contra la pobresa”, Perspectiva Social, núm. 38.

RAVENTÓS, D. (1998), El Subsidi Universal Garantit: estratègies de fonamentació, Tesis doctoral presentada en la Universitat de Barcelona, Facultat de Ciències Econòmiques, Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials.

RAVENTÓS, D. (1999), El derecho a la existencia. (La propuesta del Subsidio Universal Garantizado), Barcelona: Ariel.

RECIO, A. (1997a), Trabajo, personas, mercados, Barcelona: Icaria-Fuhem.

RECIO, A. (1997b), «Paro y mercado laboral: formas de mirar preguntas por contestar», en DDAA El paro y el empleo: enfoques alternativos, València: Germania.

REID, M. (1934), Economics of Household Production, Nova York: John Wiley.

ROEMER, J. (1995), Un futuro para el socialismo, Barcelona: Crítica.

SALINAS, C. i VAN PARIJS, P. (1998), «Basic Income and Its Cognates», ponència presentada a la 7 Conferència Internacional sobre la renda bàsica, Amsterdam, 10-12 setembre de 1998.

VAN DER VEEN, R. i VAN PARIJS, P. (1988), «Subsidios universales frente a socialismo. Respuesta a seis críticas», Zona Abierta, núm. 46-47.

VAN PARIJS, P. (1996), Libertad real para todos (qué puede justificar al capitalismo, si hay algo que pueda hacerlo), Barcelona: Paidós.

WALTER, T. (1989), Basic Income: Freedom for Poverty, Freedom to Work, Londres: Marion Boyars Publishers.