En relació a les deslocalitzacions

 Michel Husson

La patronal ha trobat una nova arma: l’amenaça de la deslocalització, promesa als assalariats que no acceptin  la reducció dels seus salaris o l’allargament de la jornada al mateix preu. Aquest fet no és un efecte de les 35 hores pel fet que el mateix xantatge es fa a França, Alemanya o Bèlgica. Contra aquesta ofensiva, les respostes han de ser immediates, en defensa de l’ocupació; però no és un exercici inútil avaluar el seu significat.

La globalització serveix abans que res per posar en competència directa els treballadors als quatre punts del planeta. Les deslocalitzacions cap a països amb baixos salaris són molt inquietants pel fet que no afecten només a les indústries tradicionals, com és el cas tèxtil o el de Moulinex, pel fet que s’estenen també a altres sectors com els serveis informatitzats o els centres de recerca. El cas de STMicroelectronics a Rennes és un exemple recent d’aquesta tendència.

Però seria caure en l’objectiu de la patronal arribar a la conclusió que aquest procés afectarà inexorablement al conjunt de l’economia. D’entrada,  els costos salarials no són els únics criteris que interessen als capitalistes: interessa la qualificació, la qüestíó lingüística, les infrastructures i els mercats implantats. D’altra manera no s’entendria allò que passa al mercat mundial: la major part de les inversions internacionals es fan als països rics, especialment als Estats Units i Europa, cada vegada més subjectes a una economia transatlàntica. De fet la indústria dels Estats Units no s’ha desplaçat en bloc a Mèxic malgrat l’acord de lliure canvi entre els dos països. França, que la patronal presenta com un mal lloc per a la rentabilitat, és en realitat un lloc “atractiu”, el quart receptor d’inversions del món, i les arribades de capitals dels EUA han crescut un 10%  durant l’any 2003. Els dos milions d’ocupacions generats entre 1997 i 2001 no són ocupacions relocalitzades en el nostre país. El creixement europeu no pateix per l’increment dels salaris, sinó més aviat al contrari pel seu bloqueig.

L’allargament d’Europa serà aprofitat de manera evident per fer pressió sobre els salaris als països més rics. Ara mateix no hi cap raó per a les deslocalitzacions cap a l’Europa de l’Est  i no s’ha produït encara l’eixida anunciada. És cert que els salaris polonesos són cinc vegades inferiors als francesos i fan pressió a la baixa. Però admetem que es volgués arribar al seu nivell: l’economia europea seria molt competitiva, però a la vegada, una economia morta, perquè això significaria dividir per cinc la capacitat actual de consum dels assalariats. Admetem encara que els patrons no aconsegueixen obtenir més que una reducció del 10% al 30% dels salaris. En lloc de la disminució del 5 a 1 ens trobaríem en una disminució del 3 o el 4 a 1 que, no seria qualitativament diferent, i encara menys si s’agafés la referència dels salaris xinesos. Només hi ha una perspectiva racional, la pujada dels salaris polonesos com va passar abans amb els espanyols o amb els de Corea del Sud.

Això no vol dir que les deslocalitzacions salvatges no es multipliquin. Però no es pot cedir a la pressió intimidatòria que es fa cap al conjunt dels assalariats. La clau de l’ocupació no és una cursa cap a la regressió social, que no pot fer sinó l’efecte d’una bolla de neu regressiva, sinó la posada en marxa de polítiques favorables a la generació de llocs de feina, coordinades al nivell europeu. Caldria inspirar-se ens les anàlisi de l’AFL-CIO als Estats Units: el tractat de lliure canvi amb Mèxic no l’ha reforçat cap a les posicions tradicionalment proteccionistes (“produïm US !”), més aviat al contrari ha generat l’esperit de Seattle envers el moviment altermundialista i cap a un moviment obrer mexicà independent.El xantatge a la competitivitat es fa servir  també per als països de baixos salaris que han de mantenir la seva “avantatge” com a condició.

El xantatge sobre les deslocalitzacions es fonamenta en allò que pot tenir de violent l’anunci de que uns llocs de feina es suprimeixen per a generar-los de nou ,més lluny.

La primera conseqüència que sorgeix és la necessitat de prohibir les deslocalitzacions. És una conseqüència justa, però es fonamenta sobre una defensa de l’ocupació a França.

És necessari aleshores recolzar-se en aquesta conseqüència per tal d’allargar el criteri i fer que el combat per l’ocupació  tengui un caràcter més a l’ofensiva., al voltant dels principis que segueixen:

Primer principi: les ajudes no han de ser per a les empreses sinó pels acomiadats. Sarkozy proposava ajudar encara més unes empreses que ja disposen de desgravacions de càrregues per a fer front a les amortitzacions. Aquí hi ha un element mobilitzador: és necessari exigir que no es rebaixin les cotitzacions de  les empreses que acomiaden treballadors. Per posar un exemple, les ajudes atorgades a l’empresa  STMicroelectronics durant els anys 2003 i 2004 equival a 30.000 salaris anuals!.

Segon principi: tota supressió de llocs de feina ha de considerar-se il·legítima, es tracti d’acomiadaments, restructuracions i deslocalitzacions a Europa o altres llocs. Més enllà del seu aspecte espectacular, les deslocalitzacions són els arbres que no deixen veure el bosc, pel que que només representen una petita part de les pèrdues de llocs de feina.

Tercer principi: la defensa de l’ocupació local  és per si mateixa insuficient per a fer front a la voluntat patronal de fer competir als treballadors arreu del món.

Aquests tres principis conclouen en la necessitat de posar en marxa tres eixos d’intervenció sobre les qüestions dels acomiadaments.El primer fa referència a les ajudes i gira al voltant de dues idees de control i mutualització expressades en la crida de Rennes en referència a la iniciativa dels assalariats de STMicroelectronics i de Philips. És necessari “assegurar una total transparència en l’atribució i seguiment dels fons públics mitjançant la posada en marxa d’un conveni de seguiment i de control .., i exigir el retorn de les ajudes fetes a les empreses en cas de no complir-se el conveni, o davant la manca de puntualitat en els acords compromesos”. Respecte de la mutualització també s’explicita que “ en cas de perdre el lloc de feina, no hi ha d’haver discontinuïtat respecte a l’atribució del salari que haurà d’anar a càrrec del finançament exclusivament empresarial d’un fons patronal de constitució obligatòria”.

El segon eix fa referència als drets dels assalariats. És necessari com ho proposa Francis Wurtz per al PC “restblir l’article de la la llei de modernització social , suprimida per la dreta al poder, que establia el dret del comitè d’empresa de suspendre un pla de restructuració al temps d’obtenir totes les informacions necessàries per al coneixement exacte de la situació de l’empresa”.Però cal anar encara més lluny i reivindicar com ho fa la crida de Rennes “un dret de veto de les instàncies representatives del personal. I una llei al nivell europeu hauria d’estendre la prohibició a les empreses de practicar acomiadaments en funció dels seus beneficis”

Tercer eix: la necessitat de coordinación dels assalariats. La crida de Rennes vol la creació d’un col·lectiu nacional per a la federació de les lluites contra els acomiadaments i per a garantir el dret al treball”. És la primera etapa que ha de ser completada per a la necessària coordinació internacional: dins el marc europeu és  el medi per a impedir un posicionament d’igualació a la baixa que no aprofitarà als assalariats, sigui el que sigui el desenvolupament al seu païs. En el marc mundial no es pot remetre a les institucions internacionals per a posar en marxa “clàusules socials” il·lusòries: només una eina és eficaç, la coordinació dels assalariats del Nord i del Sud contra la globalització.