Einstein i el socialisme

Per què el socialisme?
Primera Edició: A Monthly Review, Nova York, maig de 1949

Un que no és un expert en qüestions econòmiques i socials ha d’ opinar sobre el socialisme?

      Per una sèrie de raons crec que si.

Cal  primer considerar la qüestió des del punt de vista del coneixement científic. Pot semblar que no hi ha diferències metodològiques essencials entre l'astronomia i l'economia: els científics en ambdós camps procuren descobrir lleis d'acceptabilitat general per a un grup circumscrit de fenòmens per a fer la interconnexió d'aquests fenòmens tan clarament comprensible com sigui possible. Però en realitat aquestes diferències metodològiques existeixen. El descobriment de lleis generals en el camp de l'economia és difícil per que l'observació de fenòmens econòmics és afectada sovint per molts factors que són difícilment avaluables per separat. A més, l'experiència que s'ha acumulat des del principi del anomenat període civilitzat de la història humana --com és ben sabut-- ha estat influïda i limitada en gran part per causes que no són de cap manera exclusivament econòmiques a l'origen. Per exemple, la majoria dels grans estats de la història van deure la seva existència a la conquesta. Els pobles conqueridors es van establir, legal i econòmicament, com la classe privilegiada del país conquerit. Es van assegurar per a si mateixos el monopoli de la propietat de la terra i van designar un sacerdoci d'entre les seves pròpies files. Els sacerdots, amb el control de l'educació, van fer de la divisió de la societat en classes una institució permanent i van crear un sistema de valors pel qual la gent estava a partir de llavors, en gran mesura de forma inconscient, dirigida en el seu comportament social.

Però la tradició històrica és, com es diu, d'ahir; enlloc hem superat realment el que Thorstein Veblen va anomenar "la fase depredadora" del desenvolupament humà. Els fets econòmics observables pertanyen a aquesta fase i fins i tot les lleis que podem derivar d'ells no són aplicables a altres fases. Ja que el veritable propòsit del socialisme és precisament superar i avançar més enllà de la fase depredadora del desenvolupament humà, la ciència econòmica en el seu estat actual pot llançar poca llum sobre la societat socialista del futur.

En segon lloc, el socialisme està guiat cap a una finalitat ètica-social. La ciència, no obstant això, no pot establir fins i, fins i tot menys, inculcar-los en els éssers humans; la ciència pot proveir els mitjans amb els quals aconseguir certs fins. Però els fins per si mateixos són concebuts per persones amb alts ideals ètics i --si aquests fins no són frèvols, sinó vitals i vigorosos-- són adoptats i posats en pràctica per molts éssers humans que, de forma semi-inconscient, determinen l'evolució lenta de la societat.

Per aquestes raons, no hem de sobreestimar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans; i no hem d’ assolir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten a l'organització de la societat. Moltes veus han afirmat des de fa temps que la societat humana està passant per una crisi, que la seva estabilitat ha estat greument danyada. És característic d’aquesta situació que els individus se sentin indiferents o fins i tot hostils cap al grup, petit o gran, al que pertanyen. Com il·lustració, deixin-me recordar aquí una experiència personal. Vaig discutir recentment amb un home intel·ligent i  disposat a l'amenaça d'una guerra, que al meu entendre posaria en perill seriosament l'existència de la humanitat, i vaig subratllar que només una organització supranacional oferiria protecció enfront d'aquest perill. Enfront d'això el meu visitant, molt calmat i tranquil, em va dir: "Perquè s'oposa vostè tan profundament a la desaparició de la raça humana?"

Estic segur que fa tan només un segle ningú hauria fet tan lleugerament una declaració d'aquesta classe. És la declaració d'un home que s'ha esforçat inútilment a aconseguir un equilibri interior i que té més o menys perduda l'esperança d'aconseguir-ho. És l'expressió de la solitud dolorosa i de l'aïllament que molta gent està sofrint en l'actualitat.Quina és la causa? Hi ha una sortida?

És fàcil plantejar aquestes preguntes, però difícil contestar-les amb seguretat. Dec intentar, no obstant això, fer-ho el millor que pugui, encara que sóc molt conscient del fet que els nostres sentiments i esforços són sovint contradictoris i foscos i que no poden expressar-se en fórmules fàcils i simples.

L'home és, alhora, un ésser solitari i un ésser social. Com ser solitari, procura protegir la seva pròpia existència i la dels que són més propers a ell, per a satisfer els seus desitjos personals, i per a desenvolupar les seves capacitats naturals. Com ser social, intenta guanyar el reconeixement i l'afecte dels seus companys humans, per a compartir els seus plaers, per a confortar-los en els seus dolors, i per a millorar les seves condicions de vida. Solament l'existència d'aquests diferents, i freqüentment contradictoris objectius pel caràcter especial de l'home, i la seva combinació específica determina el grau amb el qual un individu pot arribar a un equilibri intern i pot contribuir al benestar de la societat. És molt possible que la força relativa d'aquestes dues pulsions estigui, fonamentalment, fixada hereditàriament. Però la personalitat que finalment emergeix està determinada en gran part per l'ambient en el qual un home es troba durant el seu desenvolupament, per l'estructura de la societat en la que creix, per la tradició d'aquesta societat, i per la seva valoració dels tipus particulars de comportament. El concepte abstracte "societat" significa per a l'ésser humà individual la suma total de les seves relacions directes i indirectes amb els seus contemporanis i amb totes les persones de generacions anteriors. L'individu pot pensar, sentir-se, esforçar-se, i treballar per si mateix; però ell depèn tant de la societat -en la seva existència física, intel·lectual, i emocional- que és impossible concebre-ho, o entendre-ho, fora del marc de la societat. És la "societat" la que proveeix a l'home d'aliment, llar, eines de treball, llenguatge, formes de pensament, i la majoria del contingut del seu pensament; la seva vida és possible pel treball i les realitzacions dels molts milions de persones que en el passat i en el present  s'oculten darrere de la petita paraula "societat".

És evident, per tant, que la dependència de l'individu de la societat és un fet que no pot ser suprimit -- exactament com en el cas de les formigues i de les abelles. No obstant això, mentre que la vida de les formigues i de les abelles està fixada amb rigidesa en el més petit detall, els instints hereditaris, el patró social i les correlacions dels éssers humans són molt susceptibles de canvi. La memòria, la capacitat de fer combinacions, el regal de la comunicació oral ha fet possible progressos entre els éssers humans que són dictats per necessitats biològiques. Tals progressos es manifesten en tradicions, institucions, i organitzacions; en la literatura; en les realitzacions científiques i tècniques; en les obres d'art. Això explica que, en cert sentit, l'home pot influir en la seva vida i que el pensament conscients i els desitjos poden jugar un paper en aquest procés.

L'home adquireix en el naixement, de forma hereditària, una constitució biològica que hem de considerar fixa i inalterable, incloent els impulsos naturals que són característics de l'espècie humana. A més, durant la seva vida, adquireix una constitució cultural que adopta de la societat amb la comunicació i a través de moltes altres classes d'influència. És aquesta constitució cultural la que, amb el pas del temps, pot canviar i la que determina en un grau molt important la relació entre l'individu i la societat com l'antropologia moderna ens ha ensenyat, amb la investigació comparativa de les anomenades cultures primitives, que el comportament social d'éssers humans pot diferenciar granment, depenent de patrons culturals que prevalen i dels tipus d'organització que predominen en la societat. És en això en el que els qui s'estan esforçant a millorar la sort de l'home poden basar les seves esperances: els éssers humans no estan condemnats, per la seva constitució biològica, a aniquilar-se o a estar a la mercè d'una destinació cruel, infligit per ells mateixos.

Si ens preguntem com l'estructura de la societat i de l'actitud cultural de l'home han de ser canviades per a fer la vida humana tan satisfactòria com sigui possible, devem ser constantment conscients del fet que hi ha certes condicions que no podem modificar. Com vaig esmentar abans, la naturalesa biològica de l'home és, per a tots els efectes pràctics, immodificable. A més, els progressos tecnològics i demogràfics dels últims segles han creat condicions que estan aquí per a quedar-se. En poblacions relativament denses assentades amb béns que són imprescindibles per a la seva existència continuada, una divisió del treball extrema i un aparell altament productiu són absolutament necessaris. Els temps -- que, mirant cap a endarrere, semblen tan idíl·lics -- en els quals individus o grups relativament petits podien ser totalment autosuficients s'han anat per a sempre. És només una lleu exageració dir que la humanitat ara constitueix fins i tot una comunitat planetària de producció i consum.

Ara he arribat a el punt on puc indicar breument el que per a mi constitueix l'essència de la crisi del nostre temps. Es refereix a la relació de l'individu amb la societat. L'individu és més conscient que mai de la seva dependència de societat. Però ell no veu la dependència com un fet positiu, com un llaç orgànic, com una força protectora, sinó com alguna cosa que amenaça els seus drets naturals, o fins i tot la seva existència econòmica. Per altra banda, la seva posició en la societat és tal que les seves pulsions egoistes s'estan accentuant constantment, mentre que les seves pulsions socials, que són per naturalesa més febles, es deterioren progressivament. Tots els éssers humans, qualsevol que sigui la seva posició en la societat, estan sofrint aquest procés de deterioració. Els presos que coneixen el seu propi egoisme, se senten insegurs, sols, i privats del gaudi ingenu, simple, i senzill de la vida. L'home només pot trobar sentit a la seva vida, curta i arriscada com és, dedicant-se a la societat.

El desordre econòmic de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. Veiem davant nosaltres a una comunitat enorme de productors que s'estan esforçant incessantment privant-se dels fruits del seu treball col·lectiu -- no per la força, sinó en general en conformitat fidel amb regles legalment establertes. Referent a això, és important assenyalar que els mitjans de producció --és a dir, la capacitat productiva  que és necessària per a produir béns de consum tant com capital addicional-- poden legalment ser, i en la seva major part són, propietat privada de particulars.

En nom de la simplicitat, en la discussió que segueix cridaré "treballadors" a tots els quals no comparteixin la propietat dels mitjans de producció -- encara que això no correspongui a l'ús habitual del terme. Els propietaris dels mitjans de producció estan en posició de comprar la força de treball del treballador. Usant els mitjans de producció, el treballador produeix nous béns que es converteixen en propietat del capitalista. El punt essencial en aquest procés és la relació entre el que produeix el treballador i el que li és pagat, ambdós mesurats en valor real. En tant que el contracte de treball és "lliure", el que el treballador rep està determinat no pel valor real dels béns que produeix, sinó per les seves necessitats mínimes i per la demanda dels capitalistes de força de treball en relació amb el nombre de treballadors competint per treballar. És important entendre que fins i tot en teoria el salari del treballador no està determinat pel valor del seu producte.

El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l'augment de la divisió del treball animen la formació d'unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d'aquest procés és una oligarquia del capital privat,  l'enorme poder del qual no es pot controlar amb eficàcia fins i tot en una societat organitzada políticament de forma democràtica. Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d'altra manera pels capitalistes privats que, per a tots els propòsits pràctics, separen a l'electorat de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. Per altra banda, sota les condicions existents, els capitalistes privats inevitablement controlen, directament o indirectament, les fonts principals d'informació (premsa, ràdio, educació). És així extremadament difícil, i de fet en la majoria dels casos absolutament impossible, per al ciutadà individual obtenir conclusions objectives i fer un ús intel·ligent dels seus drets polítics.

La situació que preval en una economia basada en la propietat privada del capital està així caracteritzada en aquests fets primordials: primer, els mitjans de la producció (cabdal) són posseïts de forma privada i els propietaris disposen d'ells com el consideren oportú; en segon lloc, el contracte de treball és lliure. Per descomptat, no existeix una societat capitalista pura en aquest sentit. En particular, deu notar-se que els treballadors, a través de lluites polítiques llargues i amargues, han tingut èxit a assegurar una forma una mica millorada de "contracte de treball lliure" per a certes categories de treballadors. Però presa en el seu conjunt, l'economia actual no es diferencia molt de capitalisme "pur". La producció està orientada cap al benefici, no cap a l'ús. No està garantit que tots els quals tenen capacitat i vulguin treballar puguin trobar ocupació; existeix gairebé sempre un "exèrcit de desocupats". El treballador està constantment atemorit amb perdre el seu treball. Des que desocupats i treballadors mal pagats no proporcionen un mercat rendible, la producció dels béns de consum està restringida, i la conseqüència és una gran privació. El progrés tecnològic produeix amb freqüència més atur en comptes de facilitar la càrrega del treball per a tots. La motivació del benefici, conjuntament amb la competència entre capitalistes, és responsable d'una inestabilitat en l'acumulació i en la utilització del capital que condueix a depressions cada vegada més severes. La competència il·limitada condueix a un desaprofitament enorme de treball, i a aquest a minar la consciència social dels individus abans esmentats..

Considero aquesta mutilació dels individus el pitjor mal del capitalisme. El nostre sistema educatiu sencer sofreix d'aquest mal. S'inculca una actitud competitiva exagerada a l'estudiant, que és entrenat per a adorar l'èxit cobejós com preparació per a la seva carrera futura.

Estic convençut que hi ha solament un camí per a eliminar aquests greus mals, l'establiment d'una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials. En una economia així, els mitjans de producció són posseïts per la societat i utilitzats d'una forma planificada. Una economia planificada que ajusti la producció a les necessitats de la comunitat, distribuiria el treball a realitzar entre tots els capacitats per a treballar i garantiria un sustent a cada home, dona, i nen. L'educació de l'individu, a més de promoure les seves pròpies capacitats naturals, procuraria desenvolupar en ell un sentit de la responsabilitat per als seus companys-homes en lloc de la glorificació del poder i de l'èxit que es dóna en la nostra societat actual.

No obstant això, és necessari recordar que una economia planificada no és encara socialisme. Una economia planificada pot estar acompanyada de la completa esclavitud de l'individu. La realització del socialisme requereix solucionar alguns problemes sociopolítics extremadament difícils: com és possible, amb una centralizació de gran envergadura del poder polític i econòmic, evitar que la burocràcia arribi a ser todopoderosa i arrogant? Com poden estar protegits els drets de l'individu i com assegurar un contrapès democràtic al poder de la burocràcia?