L'escola

Agost de 2013

L'escola que em va formar era una escola polititzada.  Des de ben petit vaig tenir present els quadres de Franco i José Antonio a les aules i m'imposaren una llengua que no era la meva. En els dies de inspecció i altres significats, onejaven en el pati la bandera de l'àliga imperial, la dels carlíns i la de Falange. A l'aula de segon grau, les parets mostraven dibuixos propis del nacional-catolicisme i de les províncies d'Espanya, i entre elles les africanes, amb els seus productes més coneguts.
Era una escola de metodologia verticalista, on en funció de les notes de cada alumne es distribuïen les taules que els dissabtes treiem al pati a netejar de les taques de tinta. El mestre ens inculcava cal·ligrafia i usava el regle com instrument de càstig contra les mans infantils quan no es responia correctament a les seves preguntes. En el patí ple de pedres jugàvem a futbol amb pedres més grosses que feien de límits de les porteries. Habitualment vestiem calçons curts i ens penjàvem com a molt un dibuix fet en cartró colorejat amb l'escut de l'equip que estimàvem. En aquells temps els millors equips eren el Real Madrid, el Barcelona i l'Atlètic de Bilbao que tenia seguidors, especialment entre les famílies políticament tradicionalistes.
En el primer descans entre classes arribava la llet en pols del Pla Marshall que s'encalentia en calderes a la mateixa escola, i trobar grums era inevitable. Els diumenges si el mestre ens havia castigat entre setmana haviem d'anar a l'ofici plegats, que era en llatí, amb el capellà d'esquena al públic i després cap a l'escola on ens tancàven en clau, però ens despenjàvem per la finestra i fugiem. Al voltant de l'escola i del seu pati de macs i graves hi havia moltes estepes, i a un costat, a la falda d'un turó que s'enfilava, a l'hivern es formava una bassa d'aigua argilosa que durava mesos, que ens servia per provar les nostres destreses en els rebots de pedres que llançàvem a l'aigua. Pedres més grosses ens servien per creuar la bassa i,  poc més amunt, començaven les estepes que ens servien per a la caça de llagosts que, arrencats els botadors mullàvem amb les tintes de colors per a fer-los córrer per damunt les taules. El mateix passava amb les mosques, però sempre en absència del mestre. Quan el mestre no hi era, l'escola era una festa.

Més tard a l'escola catòlica tot era semblant. Haviem d'estendre el braç dret a tocar de l'esquena del de davant i de més gran a més petit en pla militar. Qui donava les ordres ho feia en castellà. i en el pati a l'hora dels jocs els mestres volien que parlèssim en la llengua espanyola, tot i que no podien evitar l'ús de la llengua del carrer. Això si, l'estirada d'orelles va substituir el regle i un pedagògic "somos los más tontos" s'imposava cridant en una rotllana on els que havien fallat anàven de la mà. Els alumnes més aplicats en base a les notes seien en el fons de l'aula i els menys destacats ho feien més aprop del professor per rigorós ordre vertical. I tot funcionava igual,perquè en els esports, en la música , en les activitats lúdiques, hi havia bons i dolents, llestos i exclosos. Molt suposadament els católics que regentaven el negoci, eren seguidors del poverel·lo d'Asís, però ells emetien judicis diaris en els quals situaven a uns a la dreta de Déu pare i a altres, a les portes de l'infern.