|
El govern espanyol dedicarà diners públics a
l'especulació financera
Juan Torres
López
www.juantorreslopez.com
Un projecte
de llei aprovat fa uns dies pel govern espanyol preveu
dedicar una part de les reserves de la Seguretat Social
a inversions en borsa. És un pas més, antisocial i molt
arriscat, cap a la privatització del sistema de pensions
públiques que és el que desitgen els grans grups
financers.
Des de
fa uns anys, a Espanya es va establir que les pensions
públiques i altres despeses de la seguretat social es
finançarien no amb càrrec general als pressupostos de
l'Estat (com hauria de ser) sinó a càrrec de les
cotitzacions socials que paguen els treballadors (bé
directament o indirectament a través dels empresaris que
deixen de pagar-li aquesta part en el seu sou).
En
contra del que afavorien els informes (gairebé tots ells
finançats pels grans bancs per a utilitzar els seus
resultats com excusa per a justificar la seva
progressiva privatització) que havien previst
catastròfics dèficits, la Seguretat Social espanyola ha
generat un enorme superàvit que s'estima arribarà a els
50.000 milions d'euros en 2010. Ja que s'havia establert
com acabo de dir que la seguretat social i el seu
finançament fos a part del conjunt de les despeses
d'Estat, aquest no aplica els superàvits a finançar
altres despeses sinó que els “guarda” en forma de
reserves i aquestes s'inverteixen en títols de
renda fixa, principalment de l'Estat espanyol encara que
també d'uns altres com Alemanya i França, per tal
d'obtenir d'ells una lleugera rendibilitat (entorn del
4%). Aquesta rendibilitat únicament financera i distinta
de la rendibilitat social que hauria de buscar-se
utilitzant-los directament en el finançament de
projectes socials (encara que això s'aconsegueix
indirectament quan es financen títols públics espanyols,
com en part ocorre fins a ara).
El govern
acaba d'aprovar un projecte de llei que permetrà que una
part d'aquestes reserves es destinin a invertir en fons
de renda variable, és a dir, accions d'empreses que
cotitzen en borsa i el rendiment de la qual es modifica
en funció de les condicions del mercat. El projecte té
el suport de la patronal i els sindicats Comissions
Obreres i UGT i l'informe favorable del Consell
Econòmic Social on els seus representants són majoria.
El Ministre
d'Economia i Vicepresident del Govern, Pedro Solbes,
s'ha avançat als temors i crítiques que genera el
projecte de llei i ha dit que que només afectarà al 10%
de les reserves, un percentatge reduït en comparació del
d'altres països (a França és al voltant del 56% i
gairebé del 70% a Irlanda, per exemple) i sorprenentment
molt més baix que el qual s'havia anunciat que es
posaria en marxa quan patronal i sindicats negociessin
amb el govern (potser perquè el Ministre Solbes està
millor informat i sap que la borsa passarà per moments
de gran inestabilitat i pèrdues en els pròxims temps,
com no és difícil endevinar?).
Els
defensors dels interessos bancaris,que veuen bé el
protagonisme i privilegi que avui dia té l'activitat
financera especulativa i que creuen que la lògica del
pur mercat és l'única i millor guia per a les decisions
socials estaran molt satisfets amb el projecte del
govern. Però els qui pensam que els interessos
col·lectius i les necessitats socials han d'estar per
sobre dels privats, hem de criticar i denunciar aquest
projecte perquè significa un pas més cap a la
privatització del sistema de pensions públiques a
Espanya.
La pretensió
del govern significa una expressa renúncia als
avantatges de la inversió pública i, a sobre, implica
assumir un risc financer gens menyspreable. Tot això a
canvi solament d'un poc més d'incerta rendibilitat
monetària i, això sí, de proporcionar suculents
beneficis a les financeres privades que gestionaran la
inversió i als buròcrates de la patronal i els sindicats
que previsiblement s'aprofitaran d'aquest nou pas
privatizador.
Al meu
entendre, el projecte és molt negatiu i perjudicial per
als interessos socials, i principalment dels sectors més
desfavorits, per diverses raons entre les quals crec que
es poden destacar les següents:En primer lloc perquè es
justifica en una recerca de la rendibilitat que respon a
una filosofia financierista i antisocial. És cert que en
inversions de renda variable s'obté més rendibilitat
però, d'una banda,s'assoleix un major risc; i, per un
altre, perquè entèn la rendibilitat només en el
rendiment privat i no en la consideració dels costos i
els beneficis socials de la inversió.
Allò que pot
obtenir el govern d'aquesta forma serà més rendibilitat
de cartera però no és segur que la inversió que porti a
terme sigui socialment més rendible que la que finança
la inversió de l'Estat dedicada a la provisió de béns
públics de tot tipus. Els recursos públics que ara
s'inverteixin en renda variable es dedicaran
necessàriament a l'especulació financera.
És
benconegut i indiscutible que, avui en dia, la borsa ha
deixat de ser un àmbit dirigit al finançament de
l'activitat productiva que porten a terme les empreses
per a convertir-se fonamentalment en un mercat
especulatiu que té una única fi en si mateix: guanyar
diners comprant i venent paper, amb independència del
que ocorri amb les empreses. És més, al ser això així,
el que ha generat és un incentiu pervers per a aquestes:
les que cotitzen en borsa han d'actuar per a assolir
optimitzar la seva cotització més que per a obtenir
resultats positius des del punt de vista productiu (gairebé
sempre, de fet, això últim –mantenir ocupació, vendre
més, aconseguir millors posicions en el mercat...- fins
i tot és negatiu per a la cotització). En segon lloc,
acudir al mercat de renda variable i renunciar a
finançar amb aquestes reserves els títols de renda fixa
que solen estar vinculats a la inversió pública en béns
socials, significa renunciar expressament a l'expansió
de l'Estat de Benestar i a l'augment de la cobertura de
béns públics que garanteix la satisfacció de les
necessitats (principalment dels més desfavorits) que no
pot cobrir el mercat.
Espanya està
encara molt lluny dels nivells mitjos de despesa i
protecció social europeus, i per què no s'han
d'utilitzar aquests fons per a finançar a mitjan i llarg
termini les infraestructures socials materials i socials
de tot tipus que encara ens manquen, almenys en els
mateixos nivells que els que gaudeixen els ciutadans
dels països europeus més avançats?
Espanya té
els nivells més baixos de despesa social sobre el PIB de
la Unió Europea dels 15. Aleshores com podem acceptar
considerar com “sobrants” les reserves de la Seguretat
Social?. I tenint a Espanya una pressió fiscal més baixa
que els països més avançats del nostre entorn i un
sistema fiscal més injust, com es pot dir que no es
poden utilitzar els impostos (que és la via més eficaç
d'assolir l'equitat en les societats modernes i
democràtiques) per a finançar les pensions, que a
Espanya són molt més baixes que en la resta dels països
més avançats social i econòmicament?
En tercer
lloc, cal criticar el projecte governamental perquè es
basa en una filosofia que utilitza el concepte de
reserves i el de la seva rendabilització com pressupost
del finançament futur del sistema de pensions, la qual
cosa és una falsedat i una perversió inacceptable.
|
Tothom ha sentit
parlar d'aquestes reserves com de la
“guardiola” de la Seguretat Social i
aquest és un terme pervers i
inacceptable. Aquesta filosofia no és
nova sinó que prové dels pactes que vaig
esmentar al principi i que van implicar
vincular el finançament del sistema a
les cotitzacions socials. D'aquesta
manera es va fer dependre solament de
factors demogràfics i de les condicions
del mercat de treball i es desvinculava
de les decisions globals de despesa i
ingressos de l'Estat i, en particular,
del sistema fiscal, dels impostos, o el
que és el mateix, de la contribució
solidària de tots els ciutadans en
funció de la seva renda o riquesa. Dita
de manera clara i col·loquial, es va
forçar el divorci entre les pensions
pensions públiques i les decisions
polítiques de despesa del perquè se'ns
llevés del cap la idea de fer pagar més
als més rics per a poder finançar millor
les pensions dels més pobres.
És molt important
adonar-se que, al contrari del que es
diu, les reserves de la Seguretat Social
no són “la guardiola” de la qual depèn
que puguin finançar-se en el futur. En
realitat, l'única guardiola veritable de
les pensions és la solidaritat dels
ciutadans: les pensions públiques es
financen o no i això es fa en una o
altra magnitud segons el que els
ciutadans decidim. Podem decidir que
cadascú es financi la pensió que pugui
amb el seu estalvi (que és el que volen
els rics) o es pot decidir que
s'estableixi un sistema solidari que
implica una redistribució de la renda
dels que més posseeixen als que menys
tenen, a través, principalment, dels
impostos.
A algú se li
passa pel cap que l'administració de
justícia, la policia, l'exèrcit o la
prefectura de l'Estat existeixin o
disposin de recursos sol si té saldos
positius entre els ingressos o les
despeses que generin? No és això el que
ocorre: existeixen i les financem perquè
volem finançar-les i perquè volem que
existeixin. I com ho volem,
contribuïm amb els nostres impostos i
dediquem recursos al seu funcionament.
Això mateix hauria
d'ocórrer, i ha ocorregut fins a fa poc,
amb les pensions públiques.L'existència
de pensions públiques no és el resultat
en un moment donat d'un saldo
financer positiu entre les cotitzacions
i la despesa que suposessin i que calgui
anar rendibilitzant a poc a poc. És el
resultat d'un pacte social en virtut del
qual s'estableix que la societat com un
tot i en virtut de la renda o riquesa de
cadascun dels seus ciutadans,
contribueix a finançar-les a través de
l'Estat.
El que ha succeït
és que a partir d'un determinat moment
s'han imposat uns valors socials en
virtut dels quals no importa que els
Estats gastin cada vegada més
diners en armament o que deixin de rebre
menys ingressos fiscals provinents de
les grans empreses i dels rics i
per contra, rebutgen que es gastin
diners a satisfer les necessitats dels
més desfavorits.En contra del que se'ns
va voler fer creure, el que es va posar
en crisi fa uns anys no va ser la
situació financera del sistema públic de
pensions sinó aquest pacte social i el
principi moral de solidaritat que
implica i requereix.
En quart lloc, el
projecte del govern és també rebutjable
perquè ni tan sols és valent a l'hora
d'establir criteris ferms de
responsabilitat social per a la inversió
que es realitzi. Si de debò desitja
fomentar inversions “responsables” o
sostenibles, per què no es planteja
invertir directament en fons ètics o per
què no expressa taxativament el tipus
d'inversions on no es podrà dedicar els
diners públics?
I, sobretot,
com és que un govern progressista pot
creure compatible amb la responsabilitat
social la pura especulació financera en
que s'ha convertit avui dia la inversió
a la qual va a dedicar part dels fons de
la nostra seguretat social? I és més,
per ventura és compatible invertir en
fons socialment responsables a través de
gestores que no ho siguin?
És que de debò va a
ser capaç el govern de deixar fora de la
gestió d'aquests fons a les entitats
vinculades a bancs (com el Santander o
el BBVA) que estan implicades en
inversions brutes en paradisos fiscals o
en armaments com les bombes de
raïm o les conductes del qual
transgreden ostensiblement l'ètica i la
sensibilitat social (com el Tribunal
Suprem va reconèixer en el cas del Banc
de Santander)?
En cinquè
lloc, el projecte de llei també és
rebutjable perquè, es miri per on es
miri, la inversió en renda variable és
intrínsecament més arriscada que l'altra
i s'amaga que són ja incomptables els
fons de pensions que han sofert pèrdues
milionàries com a conseqüència dels
moviments especulatius del mercat. El
propi ministre Solbes va tenir un
veritable lapsus en una entrevista
recent quan deia que aquesta inversió no
ha de generar cap temor perquè serà en
petit percentatge i “si es fa bé”,
encara que ell mateix reconeixia que hi
pot haver gestores que ho facin malament
(El País, 12 de juny de 2007).
Encara que
sigui en una proporció petita en relació
amb el total, ningú assegura que no
sigui major en el futur (de fet, Solbes
ha avançat que serà del 10% però els
propis sindicalistes es van apressar a
assenyalar que aquest percentatge calia
negociar-lo, i de fet s'havia informat
que seria bastant major). I, en tot cas,
es tracta d'un volum molt important de
recursos financers, més de 4.000 milions
d'euros, de moment.
Finalment, cal
considerar que amb aquest projecte el
govern opta clarament per l'especulació
i renúncia a utilitzar la borsa de
valors i el finançament a través de la
renda variable com el que inicialment és:
un mitjà de proporcionar finançament a
les empreses, de convertir-se en els
seus propietaris. De fet, expressament
es renuncia a això en el projecte de
llei i, al fer-lo, s'està assumint que
la borsa no és sinó una font de
rendiments a través bàsicament de
l'especulació, de la compra i venda de
títols sense més objectiu que obtenir
guanys de la variació que es produeixi
en les seves cotitzacions. D'aquesta
forma, per tant, el govern espanyol,
passarà a constituir-se en una font més
d'especulació financera i, per tant,
d'inestabilitat en els mercats i de
desincentivo de l'activitat productiva
que són, per cert, els majors enemics
del creixement generador de riquesa i
ocupació sobre el que millor es pot
sostenir un sistema públic de pensions
menys costós.
No cal enganyar-se,
doncs. El projecte del govern és un
petit pas més cap a la privatització, i
aquest, a més, és un pas especialment
arriscat, encara que també especialment
atractiu per als qui gestionin els
immensos fons de la seguretat social, el
botí darrere del qual caminen des de fa
anys les entitats financeres i fins i
tot alguns grans sindicats.
En tot cas, no és
d'estranyar que el govern doni un pas
d'aquest tipus quan el cap dels
assessors econòmics del president, David
Taguas, és un antic empleat del Banc
Bilbao Biscaia Argentaria (BBVA) que des
de fa temps està especialment atret pels
fons de pensions, i un neoliberal confés
que recentment ha defensat la
privatització del sistema (esbiaixant
els arguments científics que posen en
relleu els seus inconvenients), el pas a
un mecanisme de capitalització (sense
considerar tots els seus costos) i
l'augment de l'edat de jubilació (que
suposa un veritable impost per als
treballadors més desfavorits) al mateix
temps que renuncia als impostos
progressius com la fórmula de
finançament del sistema.
Jo vull creure que
el President Rodríguez Zapatero, com la
majoria del seu govern, desitja portar a
terme polítiques socials i defensar
principalment als més desfavorits de la
societat espanyola però el problema és
que per a això no n'hi ha prou amb
paraules. I, sobretot, que és molt
difícil que això pugui realment sortir
endavant quan s'envolta d'assessors
liberals que ataquen contínuament les
propostes més progressistes dels altres
membres del govern. A això es va dedicar
abans Miguel Sebastián i ara el seu
successor i els resultats estan a la
vista: projectes socials que acaben
sense pressupost o retallats fins a
desdibuixar-los gairebé per complet,
fent-los perdre el seu abast social
original. Clar que si no és estrany que
un govern progressista que es deixa
caure en mans neoliberals acabi fent
política neoliberal, molt menys ho és
que molta gent d'esquerra es quedi a
casa seva en lloc de votar als partits
que sostenen a governs que tan clarament
assumeixen les propostes de la dreta que
convenen fonamentalment als financers
més poderosos.
Juan Torres López
és catedràtic d'Economia Aplicada de la
Universitat de Màlaga (Espanya). La seva
web: www.juantorreslopez.com
 |
|
|