Esquerres, nacionalismes i racionalitat

Daniel Raventós

Tornar

El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco i es continuava amb empenta renovada un procés que va rebre diferents noms, encara que el que més fortuna va tenir va ser el de transició democràtica. És sabut que en aquesta transició es va renunciar a moltes de les reivindicacions que havien caracteritzat a l'oposició antifranquista. Entre elles, i principalment: la República, el judici als responsables del règim franquista, per mitjà del qual havien crescut,havien assassinat i  s’havien enriquit, i el dret d'autodeterminació de les nacions històriques -Catalunya, País Basc i Galícia, que abans de l'aixecament militar havien aconseguit els seus respectius estatuts d'autonomia en diferents moments de la Segona República. Les dues primeres no són l'objecte d'aquestes línies, però sí l’anomenat "tema nacional" o, com després va ser conegut, "autonòmic". N'hi ha molts que opinen que s'hauria de tancar ja d'una vegada, perquè és pesat que es vagi reproduint constantment. D'altres són els que defensen que és el moment, efectivament, de parlar i actuar sense complexos (o prejudicis o dogmatismes, es digui com més agradi) i deixar ben tancada la qüestió. Uns altres, per acabar, són els que proclamen que els nacionalismes -sense matisos, tots- són perillosos, concloent que les esquerres no tenen més sortida política que la seva oposició als mateixos perquè, al cap i a la fi, serien cosa de les dretes. Em detindré en fer algunes consideracions sobre les posicions que defensa aquest últim grup.

Dins la política hi ha dues grans formes de raonar per moltes que siguin les variants: la liberal, dues vegades centenària, i la que al meu criteri és molt més rica, la republicana, més de dos mil·lennis veterana, de la que, amb totes les matisacions que es vulgui, alguna herència encara queda a les esquerres. La primera raona de la següent manera. En societat, som uns individus atomitzats amb psicologies intencionals que tenim diferents conjunts d'oportunitats i si ens restringeixen alguna d'aquestes oportunitats som menys lliures, mentre que si ens les augmenten, som més lliures. Així, per exemple, la política lingüística s'ha de jutjar, en funció de la restricció que sobre el nostre conjunt d'oportunitats com individus-àtoms pugui fer-se. Però les esquerres (amb tota la imprecisió del terme: d'esquerres, com de nacionalismes,n’hi ha hagut i n’hi ha molt diferents), hereves de la tradició republicana, han tingut una altra forma de veure les coses. La societat està formada per persones que pertanyen a classes socials que tenen interessos materials que han cristal·litzat històricament. Les persones tenim creences i desigs avui dia, el 2004, però també sabem, i aquest és el component central almenys de determinades esquerres, que les creences i els desigs estan modelats històricament. I les esquerres han raonat que les societats no són simplement col·leccions de psicologies intencionals, sinó que són el producte de trajectòries històriques on les conductes estan encunyades per les classes, l'estructura social, la divisió del treball, la capacitat de domini d'uns grups sobre els altres.

Continuem amb l'exemple ja al·ludit, la política lingüística o, per precisar-ho més, les mesures de suport a la llengua catalana a Catalunya. El primer raonament, el liberal, argumenta de la següent forma. La llengua catalana no necessita mesures de suport perquè per a les teories ètiques més esteses el que importen són les persones. I això suposa que cadascú pugui elegir sense la menor restricció l'idioma en el qual vol estudiar, llegir, veure pel·lícules de cinema, treballar amb els programes d'ordinador, parlar amb els diferents organismes de l'Administració pública, veure les indicacions del seu telèfon mòbil, etcètera. Com diuen alguns dels liberals més conseqüents i sincers: fer que amb la llengua també funcioni el mercat. El segon raonament, el republicà, discorre d'una altra manera. Si visquéssim en un món, com es figura la teoria econòmica neoclàssica de forma magistralment expressada per Abba Lerner, el qual va dir ja fa més de 30 anys que "la teoria econòmica, ha guanyat el títol de reina de les ciències socials suposant que els problemes polítics ja estan resolts"; si visquéssim en un món, dic, en el que no hi hagués classes, diferències de poder, dominació -política en definitiva-, el català no necessitaria de la menor mesura de suport. Però resulta que el món actual té algunes multinacionals del cinema que decideixen que el català no és beneficiós (a la cartellera, de les moltes dotzenes de pel·lícules que es poden veure a Catalunya, un percentatge petitíssim està en català). En aquest mateix món, altres grans empreses decideixen que el català no és econòmic per posar-lo en les indicacions dels telèfons mòbils. El món real té empreses editorials que disposen que el català no és rendible, per acabar amb els exemples. El món actual té aquestes realitats. I és pensant en les persones que un poder públic, la Generalitat de Catalunya en aquest cas, ha d'intentar compensar (i no ho aconsegueix, clar, perquè la desproporció de forces és molt gran) aquestes enormes desigualtats i capacitats d'influència, de poder i d'interferències arbitràries. Aquest "ha d'intentar", és a dir, "té l'obligació de fer-ho, vol dir exactament que ha de compensar fins on sigui possible les decisions de molt poques persones que afecten la vida de molts milions. Deixar actuar el mercat també per al cas de la llengua podria ser meravellós en un món de competència perfecta (una cosa que tot estudiant d'econòmiques sap que és empíricament impossible donats els supòsits irrealitzables que s'haurien de complir), però al món real trobem, entre altres delícies, asimetries informatives, grans monopolis i externalitats. Perquè, efectivament, el món real no té "els problemes polítics resolts".

Hi ha plantejaments teòrics i polítics que són interessants venguin d'on venguin i que una bona anàlisi racional no ha de rebutjar perquè procedeixin de persones de pensaments polítics amb les quals no simpatitzem. Rebutjar-los únicament per aquest motiu, a més d'irracional o precisament  per això , és font de molts errors i horrors. L'argument ad hominem (la pretensió d'establir una afirmació desautoritzant qui defensa la contrària: una mica així com " com poden defensar les esquerres una cosa que també defensen els carcamals nacionalistes? ") mai no és bo: ja deien els clàssics que les veritats són veritats encara que les digui el diable. I quan parlem o tractem del "tema nacional" (o "autonòmic", com d'altres prefereixen), a més de molts arguments ad hominem, hi ha una inflació de prejudicis. Molts més del que una impecable racionalitat aconsellaria. Potser serveixi aquest exemple per deixar més clar el que pretenc apuntar. Quan un polític del mateix partit de l'actual president de la Generalitat, Pasqual Maragall, diu sentir-se orgullós de ser espanyol, és això una mostra de nacionalisme? Molts diran que no. Si s'opina en canvi que no és una mostra de nacionalisme, tampoc no ho serà la d'un català o un basc que digui que se sent orgullós en cas de ser català o basc. Si és una mostra de nacionalisme, veurem que es jutjarà amb una elasticitat incomparablement major que si ho diu el polític català o basc. Crec que val la pena reflexionar-hi.

Les esquerres tenen poques raons per rebutjar la identitat compartida que és el fonament de la sobirania política i que suposadament només defensen els nacionalismes. De forma més o menys explícita, aquestes idees també les comparteixen multitud de persones i de polítics que no entrarien fàcilment al calaix del nacionalisme. Que els estats perden sobirania involuntàriament -ho suposem, ja sabem que sovint se cedeix premeditadament- en benefici de grans multinacionals, o que també la transfereixen voluntàriament a organismes supraestatals com la Unió Europea, no serveix aquí per deixar tancat el problema. El problema és un altre: hi ha nacions que tenen estat i d'altres que no. Si una té estat i una altra no i aquesta reclama a l'anterior sobirania, bàsicament hi ha dues actituds: acceptar-ho o no (i les versions i concrecions que això pugui tenir en un país i en un moment determinat també són variades, com qualsevol persona atenta als debats actuals pot corroborar). Si no s'accepta, s'ha de fer en nom d'alguna cosa més que la simple apel·lació als drets de les persones. A tot arreu hi ha persones.

Si bé és cert que de vegades, i en més temes polítics dels que seria de desitjar, algunes esquerres queden desdibuixades i es fa difícil distingir-les d'algunes dretes, encara crec que hi ha bones raons per assegurar que hi ha nacionalismes de dretes i nacionalismes d'esquerres. Les esquerres i les dretes es diferencien (o haurien de fer-ho, en el seu defecte) per la forma d'abordar les grans qüestions de la política quotidiana com la ciutadania, la distribució de la riquesa, la immigració pobra dels països pobres, les relacions laborals, el poder arbitrari de les grans multinacionals -avui autocràticament governades per pocs dirigents de formes no controlables pels seus treballadors, pels seus petits accionistes i pel conjunt de la ciutadania-, els drets dels homosexuals, la violència contra les dones, les relacions internacionals..., encara que puguin compartir la voluntat de defensar una llengua o de pertànyer a una mateixa nació.

*Daniel Raventós és economista i professor del departament de Teoria Sociològica i Metodologia de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.