Arturo
Van den Eynde ("Aníbal Ramos") i el trotsquisme en els Països
Catalans (i II)
Per Miquel López Crespí
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
Arturo Van den Eynde no
era d'aquests intel× lectuals
solament "teòrics"
Però Arturo Van den Eynde
no era d'aquests intel× lectuals
solament "teòrics". El dirigent del POR s'implicà a fons no
solament en la lluita a Catalunya, sinó que també participà
activament en la batalla per a defensar les idees socialistes de
l'Octubre Roig allà on la lluita classista contra la burgesia o
la burocràcia ho fes necessari.
El dirigent trotsquista
polonès Stefan Bekier ha escrit a L'Aurora (núm. 30 de la
nova època, maig 2003, pàgs. 8 i 9): "Ens vam conèixer a París
l'any 1972, en una conferència organitzada per la tendència
lambertista d'una IV Internacional dividida en diferents
corrents. L'Aníbal venia d'una Espanya que resistia a la
dictadura franquista. Representava a la Fracció Trotsquista del
Grup Comunisme, antecessora del POR, organitzada en la
clandestinitat al voltant de la revista La Aurora. Per
part nostra, érem diversos refugiats polítics polonesos (després
de la revolta de la joventut del març de 1968) arribats d'una
Polònia que resista a la dictadura estalinista. Representàvem a
la revista trotsquista Walka Klas (Lluita de classes)
difosa de manera clandestina en el nostre país. Amb nosaltres hi
havia també trotsquistes hongaresos, en particular Balazs Nagy (Michel
Varga), un dels dirigents de la revolució hongaresa de 1956 i
fundador de la Lliga dels Revolucionaris Socialistes d'Hongria;
també trotsquistes txecoslovacs, al voltant de la revista
Proletar i trostquistes iugoslaus al voltant de la revista
Proleterska Avanguarda.
'Era una època que molts
grups de joves revolucionaris de l'Est i de l'Oest s'unien al
trotsquisme, per construir una internacional revolucionària
digna d'aquest nom, radicalitzats per l'onada prerevolucionària
del 1968-70 dirigida per una banda contra les burgesies
imperialistes i per altra contra les dictadures i els partits
estalinistes falsament anomenats 'comunistes'. Pels
revolucionaris dels països de l'Europa central i oriental així
com també per l'Aníbal i els seus amics del futur POR, el més
important era contribuir precisament en la reunió i
reconstrucció, per damunt del 'teló d'acer' que separava Europa
en dos blocs, una IV Internacional que, en els fets i no només
de paraula, unís la lluita per la revolució social a l'Oest i la
revolució política a l'Est.
'Des d'aleshores ençà
sempre vam militar en el mateix corrent internacional, i de
manera especial dins de la LIRCI (Lliga per la Reconstrucció de
la IV Internacional) fundada el 1974 i que, 20 anys més tard, el
1995, es fusionaria amb d'altres corrents per reconstruir la UIT
(Unitat Internacional de Treballadors) i la seva tendència
Movimienmto. L'Aníbal va participar en totes aquestes
lluites de manera activa com a dirigent, tant del POR com, de
manera més global, de la nostra tendència internacional".
"Intel×
lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols,
s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de
demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris.
Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social,
socialisme i independentisme
El treball teòric i
pràctic d'Arturo Van den Eynde serví per a ajudar a resistir a
diverses generacions de marxistes catalans i d'altres països.
Recordem els anys posteriors a la restauració borbònica, la
"sagrada unitat" formada per franquistes, estalinistes i
socialdemocràtes de nou encuny per a enfonsar totes les idees de
socialisme i poder obrer i popular, democràcia directa,
autèntica lluita per l'autodeterminaciò, independència de les
nacions oprimides per l'Estat, de combat per la República. És
una història vergonyosa que encara s'ha d'escriure. Tones de
desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre
poble. Es tractava d'aconseguir la desmobilització total i
absoluta de les avantguardes culturals i polítiques catalanes.
L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Els
muntatges policíacs contra la CNT i el PORE, la persecució
contra l'independentisme català, basc i gallec, així ho
confirmen. La majoria de les organitzacions d'esquerra
revolucionària, incloses algunes de tendència maoista, tipus
PTE, ORT, MC o PCM(ml) foren demonitzades i marginades dels
mitjans de comunicació (a no ser que se les hagués t'atacar per
alguna cosa dins la línia d'acusar-les de "provocadores",
"violentes", "radicals", etc., etc.).
A partir de les eleccions
del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació
parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la
marginalitat més absoluta. "Intel×
lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols,
s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de
demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris.
Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social,
socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita
activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del
carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra
el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o
el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà
creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren
activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors
més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats
de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo,
Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot
esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la
victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals
majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous
d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat,
expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre
els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven
pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors.
Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de
totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les
bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma
brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis
igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort
bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a
centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma
"superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època
del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del
redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes"
de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista
i agressiu de l'OTAN.
El domini total i absolut
de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició
(la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la
suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els
anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i
altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal
poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme
d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària
mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els
reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps
actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta
del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió
errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van
den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200
empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions
socials i col× lectives de les
organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren
sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien
la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres
lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional
deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren
presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a
actius "agents de la dreta", il×
luminats que no tocaven amb els peus a terra.
En el Petit vocabulari
polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998),
pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb
aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més
importants del moviment obrer per treure'n un avantatge
momentani.
'El llenguatge polític
postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil×
linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses
diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol
tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de
conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una
determinada situació, d'una determinada relació de forces entre
els diversos partits i les diverses forces socials. Només és
oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani,
aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses
encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels
treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers
avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell
qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats
d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
És, doncs, en la premsa de
les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i
butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes
vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint
l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde
Però l'obra teòrica,
memorialística i periodística d'Arturo Van den Eynde no abarca
tan sols els llibres que va poder publicar.
Hauríem de pensar en tot
el caramull d'articles, informes, documents de tot tipus,
anàlisis de partit, els més diversos programes que va elaborar
al llarg de la seva vida de militant. És, doncs, en la premsa de
les organitzacions on va lluitar, dins les diferents revistes i
butlletins, en els articles signats per Aníbal Ramos i, moltes
vegades, amb pseudònim, on es podria anar reconstruint
l'autèntica obra política d'Arturo Van den Eynde.
Els companys i companyes
del POR haurien de revisar a fons les col×
leccions de La Aurora, fundada l'any 1974; de L'Aurora
(1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera
Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o
Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder
reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la
teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista
fetes per Arturo.
Particularment crec que
l'obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va
ser prou important i s'ho paga recuperar els treballs del seu
dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics
i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.
I aquí caldria fer-hi una
precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic
tarannà intel× lectual d'Arturo Van
den Eynde. Precisament si l'haguéssim de criticar seria, més que
res, per actuar massa sovint dins els límits de l'activisme pur,
per estar sempre a l'avantguarda, físicament, en primera línia,
de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars
d'ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva
militància activa.
Aquest activisme, aquest
voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en
la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista
contra l'imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions
oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que
el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració
contínua de les seves experiències de militant i de dirigent
obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa
anticapitalista tenir a l'abast les experiències teòriques i
pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de
la lluita de classes.
Els llibres que hem
esmentat al començament d'aquest capítol (L'Anti-Carrillo,
Ensayo General, Globalització i Petit
vocabulari polític de marxisme) tan sols són un petit
exemple del que Anibal Ramos hauria pogut fer si no hagués estat
sempre al front de la batalla.
Parlant del llibre
Globalitzacio. La dictadura mundial de 200 empreses
(Barcelona, Edicions de 1984, 1999), Roberto Robaina, dirigent
del MES del Brasil, va escriure a L'Aurora (número. 30 de
maig del 2003): "La seva activitat internacionalista incansable,
la seva companyonia, la seva intel×
ligència aguda, la seva cultura, que tràgicament no podrem
compartir més, va ser immemsament valorada per un grapat de
militants aquí, al Brasil, militants obstinats en la construcció
del MES, corrent polític que l'Aníbal, feliçment, ens va donar
l'orgull d'acompanyar amb viu interès i suport sense reserves.
El seu llibre sobre la globalització, per exemple, tot i no ser
el primer sobre el tema, va ser sens dubte el millor acostament
marxista sobre l'assumpte. I quan deixem el nostre pesar no
podem deixar de repetir les paraules de Mandel quan Moreno va
morir l'any 1987: 'A pesar de la mort els revolucionaris no
abdiquen. Proclamen la permanència de la vida, de la lluita i de
la revolució'".
A tot aquest treball de
militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la
feina que porta bastir una organització revolucionària
Pensem que no ens trobam
davant un intel× lectual
convencional, d'aquell, tan abundós ara i en el passat, al qual
bastir "la seva obra immortal" és per damunt la lluita per la
llibertat del seu poble, per damunt el necessari combat per
l'alliberament nacional i social. Arturo Van den Eynde ha estat,
d'ençà els primers anys de militància antifeixista i
anticapitalista, el primer a redactar el full clandestí, el
primer d'anar a repartir-lo per tallers i barriades
suburbials... Sempre a l'avantguarda de la manifestació,
intervenint en les assemblees, venent la premsa obrera a la
sortida de fàbriques, facultats i barriades populars, el primer
a portar el megàfon en la manifestació, a cridar les consignes
per la república, l'autodeterminació i el socialisme.
Arturo Van den Eynde, com
tots aquells revolucionaris anònims que no engreixen les nòmines
de l'esquerra oficial, de les institucions gestionades per
exfranquistes i oportunistes de tot tipus, era el que anava a
comprar el paper o la roba per a la pancarta, el que corregia
els fulls malgirbats que arribaven a la redacció de La Aurora
des dels més diversos fronts de lluita (pagesia, món
estudiantil, dona, món obrer...) i, analitzant el que
s'esdevenia, muntava la revista (hi hagué un temps en el qual
La Aurora sortia de forma setmanal).
A tot aquest treball de
militant, tot aquest activisme concret, hauríem d'afegir la
feina que porta bastir una organització revolucionària, anar a
les reunions de partit, ser a l'indret on es requereix la seva
paraula, redactar els informes per a la lluita, combatre les
posicions dretanes i derrotistes durant prop de trenta anys,
teoritzar, treure conclusions de la pràctica, consolidar el que
s'ha conquerit, reforçar fronts, companys en crisi, treure
experiències de les derrotes i, sobretot, no defallir mai en el
combat contra el capitalisme i l'imperialisme.
Si hom reflexiona una mica
podrem fer-nos una idea de l'abast de la feina pràctica, de
revolucionari professional, d'Arturo Van den Eynde. Tot això
comporta, a part de normal desgast físic i psíquic (són pocs el
que lluiten contra la vida contra el sistema!), unes fortes
repercusions dins la vida personal de les persones sotmeses a
aquest nivell d'intervenció política.
Només al final de la seva
vida va provar d'exercir la seva carrera d'arquitecte. Ell va
viure tots aquests anys de forma quasi espartana (diners per a
un entrepà, per a un llibre i prou) amb el reduït sou
d'alliberat que li pagava el POR. I del poc que cobrava, encara
donava alguna cosa per al company més necessitat, per a aquell
full volander imprevist!
En actual època
d'oportunisme, menfotisme polític, en el reialme dels hereus
d'Alfonso Guerra i del general Franco, dels crims d'Estat del
GAL, dels Roldán de torn, de la Ruth Porta amb el seu "socialisme"
de mil milions de pessetes i l'esfereïdor espectable de Marbella
(el súmmum de la degeneració política del règim sorgit de la
reforma)... la vida i l'obra d'Arturo Van den Eynde esdevé un
exemple de claror extraordinària digne d'imitar.
Va continuar fins a la
mort amb el seu frenètic activisme militant
Crec, com deia una mica
més amunt, que aquest activisme permanent, aquesta presència
permanent en tots els fronts de combat, és el que va fer que ara
no puguem comptar amb una obra publicada més extensa. Malgrat
que ara ja no hi ha res a fer, record que un dia li vaig dir que
no es deixàs portar tan sovint pel simple activisme, que pensàs
en el futur, en la transmissió de les idees revolucionàries als
futurs lluitadors antisistema.
Sovint, quan sortia un
llibre seu (o meu), en solíem fer un comentari. Ell era ben
conscient del que li deia i, en teoria, es demostrava d'acord
amb els meus suggeriments. Una vegada li vaig recordar aquell
exemple de Lenin en el Què fer?. En la batalla contra els
"economicistes", aquells revolucionaris russos que només
consideraven "lluita de classes" el combat per un kópeck més.
Els economicistes mitificaven l'obrer "normal", sense
consciència socialista, aquell que encara no havia passat per la
necessària escola del socialisme.
Lenin els indicava el seus
errors i es mostrava partidari, allà on es trobàs un treballador
conscient, alliberar-lo del "treball embrutidor" per tal
d'aconseguir fer-lo un autèntic militant marxista. Jo li deia
que repartir fulls subversius a la sortida d'una fàbrica ho
podia fer qualsevol, qualsevol revolucionari amb consciència
sindical i obrera, evidentment!, però redactar llibres semblants
a L'Anti-Carrillo només ho podia fer ell.
Em donava la raó, però
sempre era una raó teòrica, mai portada a la pràctica. Va
continuar fins a la mort amb el seu frenètic activisme militant.
Les necessitats concretes de la lluita el feien tornar a la
reunió, al muntatge concret de La Aurora o de
Correspondencia Internacional, a organitzar la propera
manifestació contra l'imperialisme, en solidaritat amb tal o tal
lluita. Com de costum, els llibres, les experiències fetes
teoria revolucionària que ens hauria pogut llegar, no es
redactaren o resten disperses, en embrió, en els milers de fulls
clandestins, en els articles de La Aurora que el POR
haurà de publicar com més aviat millor.
|