Més forats que formatge

Guillermo Almeyra

Sobre les 15 Tesi de Fausto Bertinotti per al congrés de març de 2005 de Rifondazione Comunista.

Vaig pertànyer a Democràcia Proletària (DP) que, amb altres grups, va formar Rifondazione Comunista (RC) i fins que vaig arribar a Mèxic vaig ser militant (i dirigent a Roma) d'aquest partit, el qual és una honrosa excepció entre els partits d'esquerra europeus. Per això, em preocupa particularment la tesi de la majoria de RC, firmada per Fausto Bertinotti, el seu secretari, i recolzada per la majoria dels meus companys i amics provinents de DP i avui convertits en dirigents o en diputats, senadors o regidors de RC.
Cal reconèixer a aquestes tesis el mèrit de ser curtes i clares, el que afavoreix la seva discussió. Tanmateix, alhora, cal dir que constitueixen una ruptura amb el que fins ara ha estat el patrimoni teòric i la posició política central de RC, que per alguna raó proclamava la "Refundació Comunista" inscrivint-se així en la línia que provenia de Marx i, a través de la Revolució Russa i del moviment comunista europeu, passava per Gramsci i pels intents constants de l'esquerra comunista de desembarassar-se de l'estalinisme, però no per mimetitzar-se a l'"esquerra" compatible amb el sistema capitalista, sinó per lluitar contra aquest sistema de manera conseqüent.
Les tesis, per exemple, centren les seves bateries contra "la devastació neoliberal", però el neoliberalisme és només una política (l'actual, però pot ser abandonada i substituïda per una altra) del capitalisme, mentre que el problema és el sistema d'explotació mateix, no la seva manifestació momentània. Fins i tot el Papa combat el neoliberalisme, però RC ha estat fundada per lluitar per una alternativa no només a aquest, sinó al capitalisme i, encara que pot coincidir en algun moment amb els que combaten per altres raons i amb altres objectius la política capitalista actual, hauria de fer-ho en una perspectiva antisistèmica per no transformar-se en una força reformista més.
El document també marca un gran retrocés cultural perquè no és capaç de definir quin és la fase del capitalisme i de la política mundial en la qual es troba la societat italiana i, per tant, quins són els desafiaments que hauran d'enfrontar els treballadors italians (que, d'altra banda, no apareixen com a tals, sinó que es dilueixen en abstraccions, com "l'esquerra", "la societat" o "els moviments").
Les tesis parlen, en efecte, del "fracàs de la mundialització capitalista", com si l'ofensiva contra les conquestes obreres de més d'un segle i la concentració sense precedent de la riquesa no fossin reeixides, com si els intents de colonització de la Xina i de l'EX URSS no avancessin, com si les guerres imperialistes i colonialistes no existissin. Parlen de guerra "imperial", de "solucions imperials" a la inestabilitat, adoptant -sense esmentar-les- les idees falses de Negri sobre l'Imperi i el final de l'imperialisme. Quan Estats Units, per mantenir la seva hegemonia declinant i disputada, té com a base mateixa de la seva política la guerra preventiva i adequa a ella la seva economia i la imposició de mesures repressives i antidemocràtiques en la seva mateixa societat, les tesis posen èmfasi en una mobilització mundial per la pau -que existeix, és fonamental i ha de ser ampliada i organitzada-, però separen els conceptes de guerra i de capitalisme com si la primera no derivés del segon.
És veritat que les guerres han existit des que existeixen els Estats, és a dir, molt abans del capitalisme, però el fet és que, amb el capitalisme i la mundialització, la guerra és permanent i l'única manera d'acabar amb elles és acabar amb la possibilitat que el capital utilitzi als Estats per fer-la, cosa que continua fent, malgrat Negri. En canvi, al món més violent i ensangonat que mai no hagi existit, les tesis adopten les posicions gandhianas de la no violència i combaten al "terrorisme" en abstracte (no al terrorisme d'Estat, com el de Bush o el de Sharon, que engendra el terrorisme cec dels desesperats, el qual ha de ser condemnat també, però al mateix temps diferenciat acuradament del terror estatal). Una cosa és el repudi del moviment socialista a la utilització de mètodes terroristes i altra és la confusió sobre el rebuig de la violència, perquè violent és un piquet, un tall de ruta i violenta ha de ser, per força, fins i tot realitzant atemptats contra blancs militars, la resistència contra l'ocupant que deté, tortura, assassina, bombardeja, com en totes les guerres colonials o com va succeir en l'ocupació nazi a Europa.
D'altra banda, l'evangèlic "el que a ferro mata a ferro mor" i el rebuig de l'ús de la violència per part dels oprimits oculten que el capitalisme és violència desenfrenada, no solament amb les seves guerres, sinó també amb la gana, la prostitució, l'explotació, la depredació dels recursos naturals, les destruccions ambientals que posen en perill l'existència del planeta, la desocupació, la misèria, les repressions quotidianes i que cap règim explotador, en tota la història humana, no va desaparèixer per mitjans només pacífics. És evident que el pes del catolicisme a Itàlia i el rebuig del Papa de la guerra d'Iraq han reforçat i tornat massiu el repudi a l'agressió a Iraq per l'imperialisme i portat cents de milers de persones a protestar contra aquest, però els comunistes no poden acontentar-se només amb aquesta mobilització, amb la qual no n'hi ha prou per si mateixa per eliminar al capitalisme, sinó que han d'aprofitar-la per desenvolupar una consciència pacifista anticapitalista.
El document de Bertinotti comença sostenint que "la verdadera. novetat d'aquest inici de segle és el naixement de nous moviments i la seva capacitat de relacionar-se en un recorregut col·lectiu". Reconèixer aquests moviments i recolzar-se en ells és una gran adquisició de RC, que també en això trenca amb la tradició estalinista que buscava instrumentalitzar-los i dirigir-los cap a la "coexistència pacifica" amb l'imperialisme i cap a les institucions i l'ingrés al govern en el marc nacional, però la verdadera novetat no és aquesta: és el debilitament del moviment obrer i sindical, la crisi dels partits que van tenir origen marxista o encara parlen de socialisme i el fet de que molts dels "nous moviments" (més ben dit, dels vells moviments, ara renovats per la seva autoorganització i la seva autonomia), com diversos sectors dels indígenes llatinoamericans (els zapatistas i altres a Mèxic, la CONAIE a Equador, els bolivians), dels camperols (com el Moviment dels Sin Tierra a Brasil) o obrers (com alguns sectors d'obrers desocupats "piqueteros" a Argentina), construeixen elements de poder davant el poder estatal, sense els partits tradicionals obrers ni els socialistes i s'estenen i aprofundeixen com una mundialització de la protesta contra la globaliització dirigida pel capital financer. Això planteja una tasca urgent als qui s'agrupen en un partit per a la "Refundació Comunista" (és a dir, amb l'objectiu de lluitar amb eficàcia per l'eliminació del capitalisme). Si, com diuen les tesis, "L'alternativa 'socialisme o barbàrie' no va perdre la seva actualitat", és necessari centrar la preocupació en com, en aquests moviments i amb ells, comprenent-los però també transformant-los, pot construir-se la consciència de la necessitat del socialisme entre els qui són de fet anticapitalistes i revolucionaris, però no tenen objectius anticapitalistes conscients ni un programa socialista, perquè no en tenen prou que els militants de RC siguin individualment immersos en els moviments ni que el partit, externament, recolzi aquests moviments tal com són, amb les seves direccions i posicions actuals (com recolza, per exemple, acríticament al zapatisme). Els comunistes han de formar part dels moviments dels treballadors, però buscant influir amb la seva pròpia política, perquè lluiten per una societat futura que no resultarà només dels moviments de protesta, sinó que exigeix una preparació cultural, ideològica, la formació de quadres i dirigents, del partit i dels moviments.
Les tesis insisteixen molt en la "innovació de la política", en la "no violència en la guia de l'acció col·lectiva que, aquí i ara, contribueix a la idea i pràctica de la política com a procés actual de transformació i d'alliberament" i sobre "una idea general de reforma de la política i de la seva relació amb els protagonistes socials". En realitat, la paraula "política" assumeix en elles dos significats diferents que mai no es defineixen: el de política institucional, parlamentària, tradicional, i el de política a seques, és a dir, les accions i relacions socials directes els protagonistes de les quals són les classes i grups socials en conflicte. La mundialització redueix el camp de la política. Les decisions que adoptaven els governs i les institucions són ara, gairebé totes, preses en seus supranacionals i les fronteres s'esborren i, d'aquesta manera, es debiliten els Estats-nació i les pràctiques ciutadanes que requerien un marc i lleis nacionals. Tot es fa polític: per defensar les jubilacions, cal prendre els carrers; per aconseguir lleis, cal imposar-les amb mobilitzacions violentes... Aquesta última política és la que cal encarrilar i coordinar-se, per socialitzar experiències i resultats, cosa que no pot fer un "moviment dels moviments", que no té ni programa ni utopia que ajunti en un feix a diferents causes i voluntats. Les tesis no parlen d'això ni parlen del partit, de la seva construcció teòrica i pràctica. Al contrari, són summament ambigües en dir que "la crítica a l'estalinisme no és, per tant, simplement la crítica a les degeneracions d'aquests sistemes, sinó la critica al nucli dur que va determinar aquest resultat". És preocupant aquesta frase que, en principi, podria ser compartida per tots; en primer lloc, perquè és una frase general, que no es desenvolupa ni explica malgrat la seva importància històrica i teòrica i, en segon lloc, perquè immediatament després ve l'himne a la no violència. El nucli dur seria -a l'Holloway- la idea de l'expropiació violenta dels expropiadors, la presa del poder? Caldria esperar que el capitalisme imperialista caigui, com una pera madura, mentre es predica el Bé i la No violència? On és un balanç del gandhisme o, per no anar tan lluny, del simple fet que els zapatistes són un exèrcit, estan armats, ocupen un territori assetjat per l'exèrcit de l'Estat central i construeixen allà poder no només als caps dels indígenes, sinó a tots els terrenys?
És preocupant també que, a les tesis, el "projecte d'unificació dels moviments" tingui com objectiu la "reforma de la societat italiana" i no el canvi de les relacions de força entre les classes per crear les condicions per acabar amb el capitalisme. És igualment preocupant la frase, tampoc no desenvolupada, segons la qual "en la nostra estratègia, el govern no és una opció de valor, sinó una variable dependent de la fase", és a dir, que no té importància entrar o no en un govern capitalista que farà una política capitalista, doncs tot depèn de les circumstàncies i dels avantatges possibles. Sobre aquesta qüestió, encara que potser ho ignorin els autors de les tesis, es van dividir fa més d'un segle els partidaris de Millerand i la resta dels socialistes francesos, llavors reacis a la col·laboració de classes. Un partit comunista en un govern capitalista o és còmplice impotent de polítiques contràries als treballadors (com  van demostrar els comunistes estalinistes francesos i italians en la immediata postguerra) o és un ostatge. Aquesta discussió es va produir quan Cossutta i el seu grup van buscar ministeris però, pel que es veu, la qüestió no ha estat closa.
Les tesis contenen una fórmula lubricant com "la conquesta d'una autonomia estratègica de l'esquerra alternativa i, amb ella, del PRC, del govern del qual pugui formar part." Però ella, en realitat, dóna per fets l'ingrés al govern de les oposicions de centre, centresquerra i fins i tot centredreta a l'actual govern de Berlusconi i, per tant, una posició absolutament minoritària en aquest hipotètic govern, la política del qual seria contrària a la de l'esquerra alternativa que simplement compliria el paper de garant davant de la ira i les exigències dels treballadors, de tapalls vermells per vestir les nueses polítiques dels D'Alema i Fassino o Rutellis diversos.
Alguns objectius de les tesis (la ciutadania social, la lluita contra la desocupació, l'Assemblea Constituent de l'esquerra alternativa) són correctes, però el document, en resum, col·loca a Itàlia en el buit i no arma en la comprensió sobre quines serien les característiques de la política mundial i nacional en els pròxims anys ni arma teòricament al partit en la comprensió de les forces, però també dels límits dels moviments socials i del seu propi paper en ells, ni fixa tasques o objectius centrals

L'autor és professor i investigador de l'UAM-Xochimilco