SI UN CEC GUIA UN ALTRE CEC...
(apunts sobre la presidència espanyola de la UE)
«Si un cec guia un altre cec, ambdós cauran en el mateix clot.»
(cita bíblica)
A inici de 2010, les principals dades socials en l'estat espanyol són
realment aclaparadores: més de quatre milions de persones aturades (20 %
de la població activa) i en augment, duplicant la taxa de la UE;
precarietat generalitzada, amb més d'un terç dels ocupats amb contractes
temporals, i una protecció social que no deixa de disminuir, 21,1% del
PIB (23,4% en 1993), que retrotreu la diferència amb l’eurozona (de
mitjana, un 27% del PIB comunitari) als temps del final de la dictadura
franquista. I tot això a pesar dels estímuls com l'aplicació de la Llei
de Dependència o les importants partides addicionals, destinades al
subsidi d'atur, davant l'espectacular increment del nombre de
desocupats. Mentrestant, i a pesar de la muntanya de diners posada a la
seva disposició, els bancs mantenen el crèdit congelat, destruint el
teixit productiu i generant atur, i continuant amb l'obtenció de grans
beneficis especulatius, en línia amb altres grans empreses del país,
sense que cap govern hagi gosat posar-los la més mínima trava.
Aquesta és la factura de la crisi, a càrrec dels treballadors i
treballadores de l'estat espanyol, i també és la credencial amb la qual
accedeix el govern de Zapatero a la presidència semestral de la Unió
Europea. Si algú albergués la més mínima esperança que aquesta
presidència de torn, governant un partit que es diu socialista i obrer,
aportés un punt d'inflexió en benefici dels treballadors, la pot anar
rebutjant. La construcció europea sempre l'hem pagat els de baix, i en
el cas espanyol amb especial rigor: en els anys 80 i amb el govern de
González, l'entrada en la UE va suposar la desertització industrial, i
Espanya es va convertir en un país de serveis, el cambrer d'Europa,
aturat o temporal. En els noranta es va fer un volt de rosca més, i el
compliment amb Maastricht va anar a càrrec de més atur, més contractes
precaris, greus retallades de la despesa social i privatització massiva
de serveis públics. Finalment, la introducció de la moneda única, a part
d'un sever encariment de la vida per a la població, es va saldar amb
pèrdua de més drets, especialment per mig de retallades de la despesa
pública. Els governs, tant del PSOE com del PP, han obeït sempre als
mateixos dictats, i l'actual presidència espanyola de la UE no serà una
excepció: el programa ha estat consensuat entre aquests dos partits, als
quals se'ls han afegit la dreta nacionalista de CiU i PNB.
La recent entrada en vigor del Tractat de Lisboa, imposat sense consulta
als ciutadans, amb l'excepció de ”l’error corregit” irlandès, situa al
govern de Rodríguez Zapatero davant la seva principal “tasca”
presidencial: consolidar un entramat dirigent, mancat de legitimitat
democràtica. La Comissió Europea, presidida per Durao Barroso (el mateix
que en el seu moment va exercir d'amfitrió en la “cimera de les Açores”,
de Bush, Blair i Aznar, per a la invasió de l'Iraq), i amb greus
sospites de corrupció sobre diversos dels seus membres, tria a Joaquín
Almunia com a “home fort” (vice-president i comissari de la
competència), un buròcrata col•locat a Europa després que, encapçalant
les llistes del PSOE en 2000, fes possible la majoria absoluta d'Aznar.
El recent nomenament de la presidència permanent, encapçalada per Van
Rompuy (qui, com i per a què han triat a aquest?), és l'última peça del
muntatge institucional de la UE, cada vegada més allunyat de la
ciutadania. Mentrestant, organismes com el Banc Central Europeu, fora
del més mínim control democràtic, seguiran dictant la política monetària
al gust de les grans fortunes, i injectant diners públics per a salvar
banquers i grans empreses.
Aquesta és la fórmula per a sortir de la crisi compartida per Zapatero,
i aquest és el projecte d'Europa que defensa. Un projecte que va
derivant perillosament cap a un esguerro antisocial. És en aquest espai
europeu on circulen lliurement les transaccions especulatives del
capital, però on s'impedeix el dret humà a la lliure circulació de les
persones. Les mesures racistes, com la “directiva de la vergonya”, i els
governs que les apliquen, provoquen milers de morts en les pasteres i en
les fronteres, i greus agressions als drets humans en conflictes
prenyats de xenofòbia. És en aquesta Europa del capital on les
conquestes laborals són sacrificades, mitjançant l'augment de la
productivitat i la destrucció d'ocupació, en l'altar de la “flexiseguretat”,
i des d'on es governen les nostres vides mitjançant altres directives (Bolkestein,
65 hores, Bolonya, etc.), orientades exclusivament a l'obtenció del
benefici, a la privatització de serveis, a la mercantilització de
l’ensenyament, a la retallada dels drets dels treballadors i dels pobles
d'Europa, i a la destrucció del medi ambient.
L'estructura de la Unió Europea ha estat dissenyada com un instrument
per a enfortir les regles de joc del gran capital, sense descartar la
seva faceta més agressiva, la del domini militar. Va caient
progressivament la careta d'un suposat “pacifisme”, alternatiu al model
nord-americà. De fet, l'ampliació de la UE als 27 ha suposat, per a
molts dels països de l'est europeu, transitar per l'antesala de l'ingrés
previ en l'OTAN. Els projectes de la indústria armamentística (gairebé
tots, per cert, amb participació espanyola) cada vegada tenen més espai
en l'agenda europea: “Eurofighter”, “Airbus A-400”, “Tifón”, etc., i les
intervencions d'agressió neocolonial als països del sud, sota eufemismes
com ”accés als recursos energètics globals” (Somàlia, Afganistan?),
jalonen els discursos agressius de dirigents com Àngela Merkel.
Mentrestant, cada vegada és més evident la incondicional submissió
europea als dictats del Pentàgon, a l'agressió sionista sobre el poble
palestí o a l'ocupació marroquina del Sàhara Occidental.
No sembla, per tant, que els treballadors i els ciutadans, tant europeus
com de la resta del món, puguem esperar gens positiu de la presidència
espanyola, ni tampoc de la pròpia Unió Europea. Les organitzacions
socials que s'han vingut mostrant més actives contra aquesta Europa del
capital i la guerra, ja han començat a obrar en conseqüència, i s'estan
coordinant esforços per a oposar, a aquest model d'Europa que ens
imposen, “la solidaritat entre els pobles, entre les diferents lluites i
entre les persones”, amb un ampli calendari de mobilitzacions a favor
dels drets socials, al llarg del semestre. El nombre d'entitats
convocants no atura de créixer, així com les accions a desenvolupar. De
fet, si algun avantatge té la presidència espanyola de la UE, és
l'oportunitat de posar en escena tot un calendari de “cimeres
alternatives” oposades a les convocades “oficialment”, en l'Estat
Espanyol, al llarg d'aquests sis mesos: energia i medi ambient (Sevilla);
treball (Barcelona); defensa (Palma); Amèrica Llatina i Carib,
Afganistan, etc., en el cim UE-EEUU (Madrid); agricultura (Mérida), etc.,
són només una part de les cites previstes. De la força social que siguem
capaços de generar en elles depèn, en gran mesura, el futur de tots i
totes.
Pep Juárez,
Secretari d’Acció Sindical de CGT-BALEARS.
jjuarez@cgt-balears.org
Gener de 2010.
|