Εποχής

Mihel Husson

La crisi grega és un terrible revelador de les contradiccions de la construcció europea. Una moneda comuna pressuposava un grau elevat d'homogeneïtat entre els països afectats o la posada en comú de polítiques i d'institucions que poguessin realitzar aquesta homogeneïtat. Ara bé, cap d'aquestes dues condicions no era plena. En el moment de la creació de l'euro, els països tenien models de creixement diferents : alguns països  tenien el principal motor del creixement en el mercat interior,mentre que altres destacaven per les exportacions . Alguns països usaven una lògica de recuperació estimulada per l' efecte d'una taxa d'inflació a priori més elevada.

 El resultat d'aquesta configuració europea ha aparegut fins i tot abans de la crisi en forma d'una divergència augmentada de les taxes de creixement, en contra de la creença segons la qual la pertinença a un mercat únic -dotat d'una moneda única - seria només per si mateixa un factor de convergència. Entre 1992 i 2006, el creixement s'ha produít en una  mitjana d'un 3,1% anual als països «guanyadors» (Espanya, Finlàndia, Grècia,Irlanda, Luxemburg, Regne Unit, Suècia), equivalent al dels Estats Units (3,2%). Per contra, ha estat d'un 1,6% als països «perdedors» (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Itàlia,Països Baixos, Portugal).

Un procés de convergència hauria pogut ser sostingut per una política d'harmonització de les condicions fiscals i socials de l'activitat econòmica i per la col·locació d'eines adequades, com per exemple un pressupost europeu que financés les transferències necessàries per a  l'harmonització. Però la tria d'un sistema de construcció lliberal privilegiant la competència «lliure i no falsejada» excloïa a priori aquesta orientació. La tria de la moneda única no era motivada pels seus avantatges suposats. L'estabilització de les taxes de canvi hauria pogut ser obtinguda per dispositius menys rígids permetent reajustaments periòdics. L'euro ha servit sobretot per imposar la disciplina salarial : ja que des del moment de la seva aplicació es va constituir en l'únic mecanisme variable d'ajustament.

Aquest fet, però,  no aportava solució a la divergència de les trajectòries econòmiques estatals. Dos procediments han permès administrar aquestes tensions fins a la crisi. El primer ha consistit per a alguns països a procedir a una devaluació anticipada permetent-los entrar en l'euro amb un tipus de canvi que assegurés una mena de reserva de competitivitat. És la via escollida sobretot per Espanya i Itàlia en la primera meitat dels anys 90. En sentit invers, altres països, com França (i fins i tot fins a cert punt Alemanya) han entrat en l'euro amb un tipus de canvi més aviat desfavorable en termes de competitivitat.

El segon factor d'agilitat correspon a l'únic avantatge de l'euro : el dèficit exterior d'un país no pesa sobre la seva pròpia moneda perquè no en té més. Globalment, els intercanvis exteriors de la zona euro són més o menys equilibrats, i el problema de l'euro ha consistit més aviat, en el període recent,en ser massa fort respecte al dòlar. Aquesta protecció aportada per l'euro ha permès a molts països obtenir un creixement elevat sobre la base d'un dèficit exterior creixent. La moneda única garantia d'altra banda una relativa homogeneïtat dels tipus d'interès, sobretot en allò que afectava al finançament del deute públic.
Però aquesta configuració no ha existit. La crisi ha accelerat brutalment els processos i l'especulació financera ha fet aparèixer al dia les tensions inherents a l'Europa neolliberal. La polarització de la zona euro en dos grups de paíssos ja existia abans de la crisi : d'un costat, Alemanya,els Països Baixos i Àustria es beneficiaven d'importants excedents comercials i els seus dèficits públics eren moderats. De l'altre, es trobaven ja els famosos «PIGS» (Portugal , Itàlia,  Grècia,  Espanya) en una situació inversa : forts dèficits comercials i dèficits públics superiors a la mitjana.

Bèlgica, França, Itàlia i Finlàndia ocupaven una posició intermediària. Amb la crisi, aquesta polarització s'ha accentuat : els dèficits públics s'han profunditzat  però molt menys en el primer grup de païssos (Alemanya, Països Baixos, Àustria) que conserven excedents comercials. A tots els altres països, la situació es degrada amb l'explosió dels dèficits públics, i un desequilibri creixent de la balança comercial.

Ara Alemanya vol imposar la lògica crua de l'euro, perquè tots els mitjans que permeten  d'escapar-hi són esgotats. Els països més afectats per la crisi han d'aplicar plans d'ajustament . La submissió de les autoritats europees als mercats financers és total, i Grècia és un laboratori de les polítiques d'austeritat que els governs establiran arreu d' Europa. Aquesta política és suïcida i no pot conduir més que a una nova recessió. Els plans  d'ajustament  trencaran evidentment la demanda interior i Alemanya no podrà compensar les sortides que perd a Europa per un creixement d'exportacions cap a la resta del món. La situació pot  conduir a alguns països a sortir de l'euro per poder trobar un marge de maniobra jugant sobre el seu tipus de canvi. Però és una solució desesperada que arrisca enganxar una espiral recessiva i desencadenaria l'especulació que ningú desitja.

Hi han  tanmateix alternatives que tenen en compte les asimetries estructurals entre economies nacionals i impliquen una refundació dels principis mateixos de la construcció europea. L'especulació financera deu (i pot) ser immediatament desactivada per la instauració d'una taxa sobre les transaccions financeres. Però cal anar cap a la seva posada en marxa, prohibint el mercat dels CDS (Credit Default Swaps)  on es desenvolupa l'especulació sobre els títols del deute públic,i tota forma de «vendes a descobert».

Els Estats ja no han de finançar el seu endeutament al voltant dels mercats financers sinó a prop del Banc central europeu, amb l'obligació per als bancs de tenir un muntant mínim de títols del deute públic, a la mateixa taxa de refinançament de què es beneficien.
El principi d'harmonització ha de substituir el de competència amb la creació d'un fons europeu d'harmonització finançat per una taxació unificada del capital. Tindria l'objectectiu de realitzar la convergència cap a dalt dels drets socials a Europa.

Una verdadera sortida de crisi implica la tornada a la plena ocupació  i passa per la creació directa de feines socialment i ecològicament útils i per la reducció de la duració del treball. Sobre aquests dos punts, Europa pot ser un motor, llançant programes d'inversió coordinats i establint normes socials comunes.

Tot això és possible i racional però totalment oposat al tractat de Lisboa i a la lògica capitalista encara endurida per la crisi. Les reaccions a la crisi grega demostren la incapacitat dels governs burgesos a definir polítiques cooperatives, i aquesta ceguesa condueix tot dret al caos. En aquestes condicions, l'única hipòtesi estratègica probable és la d'explosions populars de resistència als plans d'austeritat que farien emergir l'exigència d'una Europa solidària.