Menys imposts mata la societat

Jean-Marie Harribey, Politis, n° 777, 27 novembre 2003

 

Tothom coneix l’aforisme que ha presentat el president Chirac: « Massa imposts maten l’impost ». Aquest refrany tradueix en paraules corrents una corba sàvia que porta el nom de l’economista Laffer, que pretèn que més enllà de certa taxa imponible el montant de l’impost recaudat per l’Estat disminueix. La raó seria que una alta taxa imponible  llevaria incentius al treball, faria baixar l’activitat económica i les rendes. Per tal que aquesta tesi sigui vertadera, s’han de complir dues condicions. La primera és que els contribuents facin l’opció de substituir el treball pel temps lliure per a pagar menys imposts enlloc de compensar la diferència amb un creixement de treball. És probable això? És aquí quan intervé la segona condició: la taxa marginal imponible ha de ser igual en un 100%, totalment dissuassiva en relació al desig de produir i de guanyar més. Mai s’ha vist això. Quan es sent dir que un suplement de renda fa saltar un tram del barem de l’impost sobre la renda i que val més abstenir-se de guanyar aquest suplement, es cau en l’absurd, pel fet que,en passar a un tram superior, el suplement d’impost és sempre inferior al suplement de renda.

Amb la llei de finances de 2004, el govern Raffarin ha decidit continuar el programa chiraquià de baixada de l’impost de la renda: 5% en 2002, 1% en 2003 et 3% en 2004. La raó invocada és l’impuls de la demanda per el suplement del poder de compra que comporta. Són els imposts directes (sobre la renda, però també sobre la fortuna i els beneficis de les societats) que han de baixar. En conseqüència les baixades aprofiten als rics i a les empreses. Es pot estar segur que Raffarin aconseguirà enriquir més als rics, però fracassarà en el rellançament de l’activitat. Per una raó molt simple: les classes riques volen abans que res fer créixer el seu estalvi  en tant que els pobres consumeixen menys. Raffarin sap perfectament això. Aleshores per què aquesta obstinació?. Perquè la la baixada dels imposts és a l’ordre del dia del programa liberal que ambiciona la disminució de les despeses públiques i socials, de manera que pugui expandir-se el setge dels capitals privats. És astut: disminueix els imposts, buida els organismes públic i socials, els declara en fallida i aleshores crida a l’ajut dels financers que esperen la seva hora amb golafreria.

Ens podria sorprendre: què és allò que pot interessar als propietaris del capital en la privatització de serveis menyspreats per la seva improductivitat i el seu parasitisme?.Respondre a aquesta qüestió  significa arribar al cor de la buidor de la teoria liberal. Primer, els serveis no mercantils són útils, són valors d’ús que són evaluats monetàriament pel seu cost però que careixen de valor mercantil i no poden valoritzar el capital. És la seva manca de retorn per als liberals. Segon,l’activitat pública és el resultat d’una decisió col· lectiva que anticipa l’existència de necessitats col·lectives. Contràriament a l’opinió dominant, els serveis no mercantilitzats no són financiats per una penalització prèvia sobre l’activitat privada, pel fet que els assalariats de les administracions generen una producció i una renda suplementària equivalents al valor monetari d’aquests serveis . L’impost expressa a posteriori  l’acord de la població per la perennitat dels serveis i constitueix el seu preu socialitzat perquè cadascú els paga en funció dels seus medis i no de la quantitat usada. L’impost es pren no només sobre les rendes tretes de l’activitat del sector mercantil, sinó per la totalitat de les rendes tretes de l’activitat privada i pública. Proves?  Una resposta lógica: no es pot prendre només l’impost sobre una base que deu néixer en part d’ell mateix. Un raonament « al límit » : imaginem que la propietat pública sigui total, tota la producció és socialitzada i no es pot dir que sigui finançada per una presa sobre l’activitat privada, que ha desaparegut. La col·lectivitat ha simplement usat el treball per a produir béns i serveis que necessita i ha distribuït les rendes monetàries en funció del retorn equivalent al seu emisor en la forma de pagament social.Tornem a l’economia actual que és de domini mercantil:allò que molesta al capital és l’existència de no-mercaderies i de capacitats de treball emprades en produir-les i no en produir mercaderies.

Menys imposts no significa més llibertat més que per aquells que disposant de medis financers no els han d’exposar a l’empar de l’atur i dels riscs de la vida. Per a tots els altres, és a dir la major part de la gent, menys imposts significa serveis públics degradats, barris destroçats, menor cobertura social, por a l’endemà que es nomena “inseguretat”, o sigui un vincle social decrèpit. Menys imposts mata la societat. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

INICI