1978: Per la independència dels Països Catalans (I)

l

Amb l'enfortiment del PSM a ran del Congrés d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC (IV Congrés del PSM), la histèria dels sectors reaccionaris de la nostra societat (incloent-hi segons quins partits d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir en compte que per aquelles alçades (anys 76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses sotragades que havien posat la seva existència en perill. Hi hagué una greu crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a l'interior del partit. Finalment, amb la sortida d'elements sense ideologia definida (de no ser estar al costat del poder, qualsevol poder) es pogué arribar fins a la crisi del 77, la més greu, la que s'esdevingué amb l'intent de portar el PSM dins el cau de la socialdemocràcia espanyola (el PSOE).

Quan el secretariat polític del PSM va fer pública la famosa "proposta de Convergència" (vegeu Mallorca Socialista, núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà qualsevol nova provatura de desvirtuar l'esperit d'esquerres i autènticament nacionalista del partit. La proposta d'unitat amb altres organitzacions deia en els seus punts més importants que la futura unitat entre el nacionalisme i el socialisme es faria (o no es faria) damunt les bases següents: "1) Acceptació del socialisme autogestionari com objectiu i utilització del marxisme com a mètode d'anàlisi de la societat.

' 2) Reconeixement de la lluita de classes com a eix fonamental de la transformació social.

' 3) Refús explícit de la socialdemocràcia com a instrument reproductor del sistema capitalista" I, en el punt 5è s'exigia igualment "el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les nacionalitats i del pobles [que integren l'Estat espanyol]". En el punt 8è es feia referència a "l'urgent reconeixement dels Països Catalans com a marc de la nostra nacionalitat", i en el punt 9 (en un nova crítica a la Constitució pactada d'esquena del poble entre burgesos, franquistes i forces obreres reformistes) es demanava "La defensa i impulsió del dret a la Federació del poder autonòmic de les Illes amb els de Catalunya i el País València" (punt expressament prohibit en la Constitució espanyola). El carrillisme illenc no estava per a anar bastint la nostra nacionalitat (els Països Catalans) i els dirigents del PCE maldaven contra el nacionalisme d'esquerres, criminalitzant l'esquerra revolucionària.

Ignasi Ribas (aleshores dirigent carrillista) deia a Llorenç Capellà (entrevista apareguda en el llibre Les ideologies polítiques a Mallorca, pàg. 164): "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel× lectuals desconnectada de la realitat popular"(!).

Què tenia a veure aquest tipus de partit (el PSM del 77-78) amb les renúncies que des de feia dècades practicava la direcció del PCE? Era evident, per tant, que un tipus de partit nacionalista, esquerrà, republicà, antiborbònic, socialista conseqüent (és a dir, el PSM), molestava als oportunistes de tota mena (i als poders fàctics de les Illes i de l'Estat). D'aquí les campanyes i provatures per a desvirtuar la seva radicalitat.

Com el mateix Sebastià Serra recorda (vegeu "Entrevista a fons a Sebastià Serra i Busquets per Miquel Payeres" pàg. 43 del fulletó de propaganda electoral del PSM Palma, entre la realitat i la il× lusió, Edicions Cort, 1995): "Hi hagué moltíssims intents per part del PSOE de neutralitzar-nos. Record molt bé diversos viatges a Palma d'importants càrrecs del PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar part del seu partit. Eren moments en què el PSOE olorava el poder i necessitava quadres. Hi va haver companys que optaren per aquesta via, convençuts que es podia fer molt més des d'un partit d'àmbit estatal i amb opció de poder que no des d'un partit d'esquerra nacionalista. Antoni Tarabini, Francesc Obrador... són alguns dels companys, i amics, que decidiren fer la passa cap el PSOE aquells anys". Seguidament el periodista li demana:

" -I a vostè no el volgueren?

' -Ja, ja [respon Sebastià Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi hagué contactes i certs oferiments un tant difusos, però jo sempre vaig tenir clar que la lluita política havia de plantejar-se des de Mallorca. Per això era, i som, nacionalista. Sé que hi ha companys que entraren en el PSOE que se segueixen qualificant de nacionalistes. Però en fi, un nacionalista dins un partit centralista no sol canviar el partit, ans al contrari, el partit el sol canviar a ell, com ha passat a molts".

En el moment que analitzam, és a dir, en el mes de desembre de 1978, la unitat del PSM amb la majoria de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar el projecte de nacionalisme i socialisme autogestionari (no burocràtic) illenc. En el número 8 de Mallorca Socialista (pàg 5), en un article sense signar, vaig escriure:

"Els dies 15, 16 i 17 de desembre passats va tenir lloc a Inca la primera part del nostre IV Congrés. Amb la realització d'aquest congrés finia també el procés de convergència del PSM-PSI amb el Col× lectiu Socialista [l'OEC] que d'ençà fa un parell de mesos ha estat treballant amb el partit a través d'unes Comissions conjuntes encarregades d'elaborar les ponències a debatre en el congrés.

'En resum podríem dir que quedava consolidada a través de la ponència 'El nostre nacionalisme' la posició històrica del nostre partit quant a la seva autonomia absoluta de polítiques alienes a la nostra realitat i la nostra tasca urgent i imperiosa de reconstrucció nacional en el marc de la futura nacionalitat per la qual lluitam: la lliure federació dels Països Catalans. La ponència recollia de forma clara i inequívoca, davant certes posicions pseudonacionalistes, que a Mallorca i les nostres Illes -com a la resta dels Països Catalans-, les úniques classes interessades objectivament en el nostre alliberament nacional i de classe són el poble treballador i les classes populars explotades pel capitalisme.

'Quant al tipus de partit, les aportacions creatives dels militants i les esmenes a incloure [en les resolucions finals] varen anar enfocades a reforçar cada vegada més el seu caràcter eminentment democràtic i no substituista del paper protagonista del poble treballador mallorquí, reconeixent expressament el dret a l'existència de tendències i corrents d'opinió als estatuts. Al mateix temps que quedava garantit el seu caràcter marxista no dogmàtic es varen incloure nombrosos punts quant al seu reforçament polític, ideològic i organitzatiu a fi de no convertir el partit -com ho són molts en aquests moments- en una simple maquinària electoral sinó en un instrument eficient i útil per a la tasca del nostre alliberament".

"Igualment fructífer va esser el debat i l'aprofundiment de la nostra via cap al socialisme i a la societat sense classes. Partint dels resultats de la nostra III Assemblea, amb la nostra clara delimitació enfront la socialdemocràcia -II Internacional- que tan sols es proposa reformar el capitalisme però no substituir-lo per la societat socialista, els aprofundiments estratègics varen esser importantíssims... La seva assumpció serà la garantia que el fi perquè el PSM-PSI lluita no és un paper banyat per a guardar al calaix, sinó la guia que, concretada en cada programa sectorial, ens mena a l'objectiu del socialisme autogestionari i la societat sense classes.

'Partint del punt que en el nostre socialisme autogestionari el protagonisme el té el poble treballador i no els partits que tendeixen a substituir la seva tasca, els punts més debatuts al Congrés foren els referents al Poder dels Treballadors, la participació dins els aparells de l'Estat burgès i les tasques a realitzar dins ells pels socialistes; el contingut concret del poder dels treballadors dins el socialisme autogestionari; les llibertats totals per al poble dins del socialisme autogestionari; la lluita [del poble] per un nou model de vida quotidiana diferent de la que ofereix el consumisme i la ideologia burgesa; i, finalment, la concreció de les tasques de l'internacionalisme dels treballadors i nacionalitats oprimides.

'Les ponències, una vegada debatutes a fons, foren aprovades totalment per tots els delegats. Així mateix, el Congrés va nomenar la nova executiva del partit, composta per: Sebastià Serra (secretari polític); Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montcades (propaganda); Rafel Oliver (Mallorca Socialista); J. A. Adrover (pagesia); Paco Mengod (organització)".

Funció prioritària era la consolidació i ampliació de la venda i subscripcions de Mallorca Socialista, la revista del PSM, que en l'època de què parlam era la publicació més important, més coherent i amb més influència de tota l'esquerra nacionalista de les Illes. Es decidí que cada militant del PSM hauria de fer un mínim de cinc subscripcions de la revista (l'objectiu s'aconseguí de seguida, tal era l'esperit de lluita sorgit a ran del IV Congrés!). En Rafel Oliver, que havia estat l'ànima de la publicació en els temps més difícils, quan semblava que el partit desapareixeria engolit pel reformisme i la socialdemocràcia, continuava, en premi als seus esforçós, com a coordinador i, podríem dir, màxim responsable de la seva edició.

Fou nomenat igualment, un Consell de Redacció (un comisariat que, per sort, mai no va haver de fer valer la seva autoritat, ni molt manco) format per Damià Pons Pons, Joan Perelló Ginard i Miquel López Crespí. La democràcia, la llibertat d'opinió sempre va ser total i absoluta.

Mallorca Socialista arreplega l'equip d'intel× lectuals d'esquerra i nacionalistes més importants del moment. Basti llegir els seus noms per a copsar la importància de la publicació. Es tractava dels companys i companyes: Joan Adrover, Miquel Adrover, I. Alomar, Jaume Armengol, Daniel Bastida, Josep Bernat, Margalida Bujosa, Llorenç Capellà, Rafel Capó, Joanot Colom, Guillem Coll, Jaume Corbera, Assumpció Cortés, Joana M. Fiol, Climent Garau, Eberhard Grosske, Pere Jofre, Miquel Llambies, Josep M. Llompart de la Peña, Joan Mesquida, Llorenç Mora, Jaume Morey, Andreu Murillo, Biel Oliver, Jaume Obrador, Guillem Pomar, Damià Ferrà-Pons, Pere Sampol, Antoni Serra, Sebastià Serra, Jaume Sureda, Joan Tortella, Francesc Trobat i Jaume Vidal. Les fotografies eren responsabilitat de Pere Escales. Teníem la redacció i administració en el carrer del Temple, núm. 7, i s'imprimia a Editora Balear amb dipòsit legal PM-511-77.

Però s'apropaven les eleccions municipals i al Consell General Interinsular. Quan tothom -caciquisme illenc i esquerra reformista- es pensaven que havia sonat l'"hora" final del nacionalisme d'esquerres, i ordien venjar-se del nostre recent rebuig a la reforma del sistema, a l'abstenció davant la constitució monàrquica, capitalista i centralista, l'acumulació de forces produïda per la unificació d'Inca (unitat PSM-majoria d'OEC) donà el seus fruits. A Ciutat, una activa militància, reforçada per la incorporació de gent del moviment sindical i veïnal donà suport a una candidatura formada per Jaume Obrador, Josep Bernat, Rosa M. Bueno, Josep Fiol, Josep Castillo, Joan Perelló, Guillem Ramis, Paco Mengod, Bartomeu Carrió, Magdalena Moncades, Joan Font, Xesca Velasco, Maria Sastre, Jaume Moncades, Jaume Arrom, Joan Hernández, Inés Vich, Miquel López Crespí, Enric Molina, Guillem Pomar, Conxa Moreno, Carlos Maldonado, Rafel Oliver, Josep Martínez, Teresa Miserol, Joan Borràs i Manolo Delgado. En Jaume Obrador sortí regidor i, més endavant, amb un pacte amb el PSOE i el PCIB, aconseguiren proclamar batle a Ramon Aguiló. Com molt bé explicava Sebastià Serra (vegeu el fulletó Palma, entre la realitat i la il× lusió, pag. 43): "Jo aleshores era Secretari Polític i record la tasca que férem d'acostament a la Unió de Pagesos de Mallorca, de resultes de la qual ens donaren suport a través d'independents. Els resultats foren bons, atès que obtinguérem dos representants al Consell General Interinsular: Gabriel Majoral per Mallorca i Andreu Murillo per Menorca. Al Consell de Mallorca aconseguírem entrar, a més d'en Biel Majoral, a Pere Llinàs com independent". Més endavant arribaria la crisi d'Esquerra Mallorquina. Però aquesta és ja una altra història en la qual l'autor d'aquest article ja no hi va participar.