Miquel López Crespí
Com explicàvem en el capítol dedicat a l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco, la seva substitució al capdavant del govern de la dictadura per Arias Navarro, no fa més que agreujar la crisi política de la burgesia espanyola. D'ençà les grans vagues de 1962 (Astúries i la resta de l'Estat), el moviment obrer, malgrat els morts i la repressió, no ha fet més que enfortir-se. Expressió d'aquesta lluita va ser (entre moltes d'altres de semblants) la dels treballadors i treballadores de "Laminados de Bandas", a Etxebarri (Biscaia) l'any 1966. La vaga, una autèntica experiència de democràcia directa (assemblees, comissions...), durà cent seixanta-tres dies i mobilitzà, en solidaritat, bona part del moviment obrer d'Euskadi (i d'altres indrets). L'editorial "Ruedo Ibérico" edità posteriorment un llibre bàsic per a la formació de les avantguardes consellistes (tipus OEC, PORE, AC o POUM) dels anys setanta. Es tracta (i en serv un estimadíssim exemplar) de Nuestra huelga, signat pels "Trabajadores de laminación de bandas Echevarri". Els estats d'excepció se succeeixen amb matemàtica puntualitat; especialment durs van ser el d'agost de 1968 a Guipúscoa i el de principis de 1969 a tot l'Estat. La dictadura ha d'aturar les vagues amb bales. A Granada l'any 1970 la policia assassina tres obrers de la construcció. Pel desembre del mateix any hi ha a Burgos el famós consell de guerra contra setze militants d'ETA, per a tots els quals la dictadura demanava pena de mort. Finalment les condemnes varen ser commutades. Però l'ampli moviment anticapitalista i antifeixista s'estén arreu de l'Estat. La radicalització popular desborda les tàctiques de contenció de Santiago Carrillo i el PCE, que saben que, en cas de produir-se una dinàmica prerevolucionària, el seu partit no podrà controlar la situació. El dilema del carrillistes és complicat: ¿com demanar una reconciliació amb la burgesia i els sectors "aperturistes" del règim si hi ha detencions, tortures i assassinats a cada moment? De 1971 a 1973 (any de l'execució de Carrero Blanco) res no fa preveure que la classe obrera i el poble no puguin anar assolint quotes cada vegada més grans de protagonisme. Protagonisme pagat la majoria de vegades en sang obrera. Recordem per uns instants el que s'esdevenia aleshores: vaga de la SEAT (Barcelona, 1971, un obrer mort); vaga de la construcció a Madrid (un obrer mort); vaga dels miners asturians (1971); vaga a la Bazán (vaga general al Ferrol, 1972, dos obrers morts, desenes de ferits, més de cent detencions); Citroën (Vigo, 1972); vaga a la Tèrmica de Sant Adrià de Besós (Barcelona, 1973, un obrer mort); vaga general a Cerdanyola-Ripollet (1973); Motor Ibérica (vaga general a Iruñea, 1973)... El llistat podria allargar-se fins a l'infinit, tant en el que fa referència a les mobilitzacions com al nombre de treballadors assassinats per les forces repressives de la burgesia.
Mentre s'esdevé tot aquest ampli moviment i comencen a perfilar-se amb força les organitzacions revolucionàries que portaren a coll la defensa dels principis del marxisme, de l'anarquisme, de l'anticapitalisme conseqüent, el PCE continua amb l'acostumat sermó pactista, el mateix que ja havia fet el 1962 després de la reunió de l'oposició a Munic. Recordem que en aquells anys Mundo Obrero, l'òrgan del PCE, en el número de juny del 1962, deixava ja ben clara la seva posició favorable als pactes amb la burgesia: "La garantía de una transición sin violencia reside en primer término en un acuerdo con el Partido Comunista". En el fons la feina del PCE no era, ni molt manco, fer avançar el moviment obrer i popular, consolidar els seus organismes de democràcia directa anant cap a la República Federal o el socialisme (entès com a poder dels treballadors). El problema per a Santiago Carrillo era a la inversa: com controlar els sectors combatius del poble, com escapçar-ne la radicalitat per a després poder-se oferir a la burgesia feixista com a interlocutor respectable. Des de la gran vaga d'Etxebarri el 1966, als "soviets" (les coordinadores d'assemblees de fàbriques en lluita) de Gasteiz el 1976, bona part de les maniobres carrillistes fracassen una vegada i una altra davant l'embranzida obrera. Entre 1964 i 1968 el PCE pateix tres importants escissions: la del PCE(ml) el 1964; la del PCE(i) el 1967 i la de l'OCE(BR) el 1968. A tot això, la crisi del "Felipe" (Frente de Liberación Popular, FLP) dóna lloc a noves organitzacions del tipus AC (Acció Comunista), LCR o la mateixa OIC. També l'any 1969 una escissió obrerista d'ETA, ETA-Berri, es transforma en el Moviment Comunista Basc (Komunistak). El 1970 l'Acció Sindical de Treballadors, formada a mitjans dels seixanta per militants de les Avantguardes Obreres Juvenils (cristians), forma l'ORT, de tendència maoista. Fins i tot el PSOE, a conseqüència del constant agreujament de la lluita de classes, pateix les seves corresponents escissions, i l'històric dirigent socialista Álvarez del Vayo funda Vanguardia Socialista, que, unida al PCE(ml) i altres grups polítics, constitueixen el FRAP, de tendència pro albanesa, una de les organitzacions més actives dels anys setanta (vegeu, per conèixer la combativa vida de Julio Álvarez del Vayo, l'obra En la lucha [Editorial Grijalbo, Mèxic 1975]).
Partits com el PORE, el POUM, el PSAN, la UPG, tenen igualment les seves àrees d'influència política i social. El llibre Los partidos marxistas: sus dirigentes-sus programas (una edició feta per Fernando Ruiz i Joaquín Romero, que va ser editada per Anagrama el 1977) proporciona informacions interessants d'aquesta revifalla de l'esquerra revolucionària arreu de l'Estat. Important també (en l'aspecte de conèixer a fons els combats oblidats pels gasetillers a sou del poder o les tergiversadors porfessionals de la història) són: Ensayo General: 1974-1984, d'Aníbal Ramos, pseudònim del dirigent del POR Arturo Van Den Eynde (La Aurora, Barcelona, 1984); i De Franco a Juan Carlos I: el Movimiento Comunista en la transición política (1975-1979), recull de documents del MC editat per Editorial Revolución el 1979.
S'ha de tenir en compte que la majoria de les organitzacions abans esmentades tenien al voltant nombrosos "organismes de masses" que, unes vegades amb més gent altres amb menys, cohesionaven el moviment popular en la lluita contra la dictadura. Per posar-ne un exemple: el PCE(ml) impulsava les Uniones Populares del Campo (UPC), la Unión Popular de Mujeres (UPM), la Federación de Estudiantes de Enseñanza Media (FDEM), la Unión Popular de Artistas (UPA), la Oposición Sindical Obrera (OSO) i la Federación Universitaria Democrática Española (FUDE). Però la més important organització del PCE(ml) va ser el FRAP (el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), fundat a París (a casa de l'escriptor Arthur Miller) pel gener de 1971. Inicialment el FRAP era format pels socialistes d'Álvarez del Vayo (Vanguardia Socialista), els Comités Antiimperialistas (CAI), el Frente Español de Liberación Nacional i les organitzacions de masses del PCE(ml): UPC, UPM, UPA, FUDE, OSO, FDEM, etc.
Tots els grups abans esmentats (i molts d'altres!) sempre serien considerats pel PCE com a "partidos montados por la policía franquista" (en paraules de Carrillo i els carrillistes). Recordem com els assassinats de revolucionaris (Andreu Nin, Camilo Berneri, els militants del POUM i de la CNT) en temps de la guerra civil (els Fets de Maig de Barcelona l'any 1937) eren justificats com a accions contra "la quinta columna franquista y los agentes de Burgos y de Berlín". A Moscou, en els infames processos dels anys trenta, els botxins estalinistes també condemnaven a mort els trotsquistes i anarquistes amb l'acusació de ser agents de la Gestapo o del Japó! Vet aquí la clarividència de Santiago Carrillo i els seus ajudants! Considerar els partits comunistes, les diverses tendències del marxisme i l'anarquisme, com a enemics a combatre amb més força que al mateix feixisme!
A Euskadi, els continus estats d'excepció (des de 1968 se succeeixen un rere l'altre) no fan més que consolidar l'organització armada independentista ETA. L'execució de Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 potser és la màxima expressió de la força que ha assolit l'ETA d'aquells anys.
Amb la mort de Carrero Blanco la burgesia es troba momentàniament paralitzada políticament; i en lloc d'avançar en la recerca de solucions per salvar el sistema, confia en la repressió pura i dura. Per això nomena Arias Navarro com a cap del Govern. Arias Navarro i el seu ridícul "espíritu del 12 de febrero" (un tímid intent de legalitzar algunes associacions en el marc del respecte als "principios fundamentales del Movimiento") fracassen ja de bon començament. La brutal execució a garrot vil del jove anarquista català Salvador Puig Antich l'any 1974 així ho demostra. El franquisme no vol avançar envers una autèntica democratització; i amb la destitució de Pío Cabanillas (per liberal!), ministre d'Informació i Turisme, i de Barrera de Irimo, l'octubre de 1974, Arias Navarro representarà un obstacle més que un avantatge quant a la preservació del sistema.
Entre l'assassinat de Puig Antich (març de 1974) i les execucions dels joves antifeixistes del PCE(ml), del FRAP i d'ETA el 27 de setembre de 1975 (les darreres execucions signades per la mà del general Franco), tot l'any 1975 confirma la persistència i augment de la mobilització obrera i popular. Pel gener de 1975 encara dura la vaga de la SEAT i la Hispano Olivetti a Barcelona, Potasas i SuperSer a Navarra, Astilleros i Firestone a Biscaia, els jornalers a Andalusia... Pel febrer s'incrementan les lluites en el món de l'ensenyament (mestres, PNN d'universitats i instituts), actors, la vaga d'Hunosa. L'abril és el mes de la consolidació de l'assembleisme a Valladolid (vaga a FASA i en la construcció). S'estén la pràctica de coordinació "soviètica" (consells obrers) i de les assemblees (fase que culminarà l'any 1976 a Gasteiz). Tot el maig-juny de 1975 està dominat per la vaga generalitzada dels MIR, mentre continua la de PNN d'universitats i instituts. Comença a generalitzar-se la coordinació dels diversos sectors en lluita: la unitat d'obrers, mestres, estudiants, jornalers, professionals, és un fet ben real. Les organitzacions revolucionàries consoliden la seva propaganda (unes envers la República Popular; altres, com l'OEC, cap a la República Socialista basada en els Consells Obrers). Pel juny hi ha diverses vagues generals a Madrid i una provatura d'insurrecció popular (vaga general antirepressiva) a Euskadi. ETA i FRAP accentuen la lluita armada contra el feixisme. Només a València el FRAP pateix vuit-centes detencions. La dictadura comença a organitzar la farsa dels consells de guerra contra militants d'ETA i del PCE(ml) que conclouran amb els afusellaments del 27 de setembre de 1975.
Mentrestant, el PCE i la famosa "Junta Democràtica" ja s'han desmarcat del contingut anticapitalista i prosocialista de la major part de les mobilitzacions populars. Ara ja sabem (vegeu els tres volums de Lluís M. Xirinacs La traïda dels líders editats per Llibres del Segle) que Santiago Carrillo i la burgesia (a Bucarest, i fent d'intermediari el dictador Ceausescu) pacten una sortida favorable a la monarquia i al sistema. Però les mancances democràtiques de la famosa "Junta" carrillista són bestials. La revista Servir al pueblo, portaveu del Moviment Comunista (MC), en el seu número 36 (de febrer de 1975) denuncia aquesta mancances dient: "La Junta Democrática se compromete a ser fiel a un Programa cuya médula es precisamente el mantenimiento de los instrumentos más fundamentales de la burguesía monopolista sobre el pueblo.
'Así la Junta Democrática renuncia a exigir el desmantelamiento de los organismos represivos, de los cuerpos de policiía cuya misión es la de someter al pueblo usando los medios más brutales...
'La Junta Democrática, igualmente se compromete a respetar al Ejército tal cual es actualmente, sin reclamar el menor cambio en él...
'La Junta Democrática se compromete a defender la unidad del actual Estado español, oponiéndose al derecho a la autodeterminación de las nacionalidades oprimidas.
'La Junta Democrática da por buenos todos los acuerdos internacionales concluídos por el franquismo, entre los que figuran los firmados con los Estados Unidos y en virtud de los cuales están clavadas en nuestro país varias bases militares imperialistas".
El Moviment Comunista (MC) acabava la seva crítica dient molt encertadament: "Esta [la de la Junta Democrática] es una política que concuerda plenamente con los intereses de la clase en el Poder".
