El "maquis" antifranquista (i II)

El "cas" Comorera (ex-secretari general del PSUC)

Miquel López Crespí

Al Principat, la guerrilla d'inspiració comunista rebé un fort cop a ran de tot l'execrable "afer" de Carrillo en contra d'un dels dirigents del PSUC que més s'havien destacat en la defensa de la independència del partit enfront el centralisme estalinista i promoscovita de la Pasionaria, Díaz i Carrillo. Es tracta del "cas" Joan Comorera.

Joan Comorera tenia molts problemes amb la direcció central del PCE (per l'autoritarisme envers el PSUC, pels intents constants de supeditar el marxisme català a la política del PCE).

Miquel Caminal Badia, en el pròleg al recull d'articles de Joan Comorera (Antologia) publicat a Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, núm. 16, Edicions de la Magrana, 1987), afirma: "Un preludi de la crisi (del PSUC amb el PCE) es va produir el 1946, quan Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo plantejaren a Comorera la necessitat de prendre algunes mesures organitzatives que, salvant la formalitat orgànica del PSUC, asseguressin una centralització de la direcció política de tot el moviment comunista espanyol. La manifestació pública de les intencions de la direcció del PCE la va fer la Pasionaria en afirmar, en el III Ple del PCE celebrat el març de 1947, que 'quan les exigències de la lluita ho determinessin' el PSUC formés un tot orgànic amb el PCE. La condemna del titisme i l'expulsió del partit comunista iugoslau del Kominform, el 1948, eren el millor exemple per acabar amb tots els 'titos' discrepants de l'ortodòxia stalinista. Si Stalin era el dirigent indiscutible del moviment comunista internacional, Dolores Ibárruri ho era del moviment comunista espanyol. No hi havia, doncs, una relació d'igualtat entre Comorera i la Pasionaria, entre el PSUC i el PCE".

En el llibre del general estalinista Líster Así destruyo Carrillo el PCE, podem llegir (pàg. 74), referent a l'eliminació física del gran dirigent obrer català Joan Comorera: "En relación con las medidas represivas y crímenes, me dijo Uribe, entre otras cosas: 'El examen y decisión sobre las eliminaciones físicas se hicieron siempre en el Secretariado, y el encargado de asegurar su ejecución era Carrillo, quien tenía los ejecutores en su aparato. Alguna vez la ejecución fallaba. Tomemos, por ejemplo, el caso Comorera. Tú conoces toda la parte política del problema. Pues bien, Carrillo y Antón propusieron al secretariado la liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo, encargado de organizar la liquidación'.

La brutor de l'estalinisme, doncs, ja era evident en temps de l'heroica lluita de les guerrilles antifranquistes. Les successives direccions carrillistes que s'anaren succeint dins del PCE fins els anys setanta no podien al× legar ignorància per la seva col× laboració amb element tan nefast per la lluita popular. ¿Per què, doncs, es feren d'aquest grup en els anys setanta tota la gernació de pactistes i venuts (parlam de les direccions del PCE-PSUC) que coneixem a Mallorca i a la resta de l'Estat? Això és un misteri sense resoldre.

Per veure encara més els sistemes provocatius, policíacs, del carrillisme, basta constatar quin llenguatge empraven per a desqualificar els dissidents del tipus Joan Comorera. En un comentari escrit per Santiago Carrillo per a Ràdio Espanya Independent i publicat al Mundo Obrero de 15 de setembre de 1951, el conegut oportunista blasma dient:

"Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la 'charca'. Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrea y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre" (citat per Enrique Líster, Así destruyó Carrillo el PCE, p. 76).

La campanya de la direcció carrillista contra la fracció nacionalista i revolucionària dins del PSUC que representava Joan Comorera fou salvatge (del tipus de l'emprada contra els trotsquistes a l'URSS o contra el POUM i la CNT en temps de la guerra civil).

Ràdio Espanya Independent transmetia dia 15 de novembre de 1953 (vegeu Líster, op. cit., pàg. 78) "El PSUC de Cataluña es depurado de los elementos corrompidos y traidores que se habían infiltrado en nuestras filas como agentes de la burguesía. Comorera, que hoy está abiertamente al servicio de la policia franquista cumpliendo el repugnante papel de delator de los militantes comunistas del interior del país".

Mostres d'aquest barroer estil podrien repetir-se fins a l'infinit. Finalment, segons Enrique Líster, Joan Comorera en no poder ser executat pels sicaris carrillistes, fou denunciat a la policia franquista. Jutjat en consell de guerra, morí dignament en el penal de Burgos dia 8 de juny de 1958 sense haver renunciat a les seves idees d'autodeterminació per a Catalunya, socialisme i llibertat.

Aquestes eren brutors que antics combatents republicans com els oncles (Juan i José) o el meu pare no podien entendre malgrat haguessin viscut a fons els fets de maig del 37 a Barcelona. El "cas" Comorera ben cert que ajudà a desmoralitzar la guerrilla catalana que lluitava contra la dictadura (i potser era la intenció autèntica del carrillisme amb les seves campanyes de desprestigi i denuncies).

Malgrat això, l'oncle José informava el pare de les heroïcitats dels grups guerrillers que encara continuaven lluitant a la zona de València i altres indrets de la península.

A mitjans dels cinquanta m'eren molt coneguts els noms de Ramon Vila Capdevila, de Feliciano Pernigna i Albert Santaolaria, de Massana, de Francesc Sabater ('Quico'), de Josep Lluís Facerias ('Face'), de Ramon Valledor. Els sabotatges a trens que portaven mineral per a ajudar a l'esforç de guerra hitlerià se succeïen en tot l'Estat (hi havia "exèrcits" guerrillers a totes les nacionalitats -i especialment a les comarques muntanyenques dels Pirineus). Els bancs eren "expropiats" (Banco Hispano Colonial, Banc d'Espanya, Banco de Santander, etc, etc) i els diners servien per a adquirir armes i per a ajudar les famílies dels afusellats per la burgesia feixista i els empresonats. Igualment s'executava qualque torturador de provada crueltat. Hom ocupava pobles temporalment i s'hi llegien manifests tant de la CNT-FAI com del PCE, o dels diversos organismes de lluita republicans que s'anaren muntant en aquells anys.

En aquest temps d'oblit de les millors tradicions combatives dels pobles de l'Estat contra l'opressió nacional i la burgesia, és un deure servar la memòria dels homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat. Personalment tenc un deure etern amb els oncles i el pare, que de petit, en la més profunda tenebror feixista, en els anys dels fastos del nacional-catolicisme, m'ajudaren -indirectament, sense adoctrinar-me, només escoltant-los- a servar la memòria d'Ángel Fuertes Vidosa, Francisco Bas Aguado, Pedro Sanz Prades, Jesús Bayón González, Dioniso Tellado (de la 3 Agrupació de Guerrillers), José Muñoz (del grup que actuava entre Granada i Màlaga), de Bernabé López (Camp de Gibraltar), José Gómez (dirigent guerriller de Galícia-Lleó) o Manuel Fernández Soto (Galícia-Lleó), o l'heroica responsable del maquis Teresa Pla Messeguer, entre milers i milers d'herois que moriren en el més absolut anonimat, i el record dels quals només resta en els arxius de la Guàrdia Civil, l'exèrcit o la Policia Armada, en els grogosos diaris de l'època, amb les estereotipades frases de "cinco bandidos muertos en enfrentamientos con las fuerzas del orden", "partida de pistoleros cae en combate con unidades de la Guàrdia Civil", "cinco asesinos comunistas (o anarquistes) son muertos en una brillante operación realizada por nuestro ejército en la sierra del Guadarrana", etc, etc.

Només hem fet un petit recompte. Crec que la fredor dels números no pot donar idea de les muntanyes de creativitat revolucionària, de valor, de solidaritat, que desplegaren aquests valerosos combatents de la llibertat. Tot plegat pot servir, emperò, perquè els homes i dones d'avui puguin copsar d'una ullada el grandiós exemple de valor que ens deixaren per herència els nostres companys dels anys 40-50.

He emprat per a fer aquest el breu resum de les accions dos llibres essencials. Un és l'obra -Así destruyó Carrillo el PCE- del qual, fins ara, ja he utilitzat nombroses referències, i de la qual és autor el dirigent estalinista Enrique Líster, cap de les guerrilles del PCE. L'altre és El maquis en España, del director del Centro de Estudios de la Guardia Civil, Francisco Aguado Sánchez). També són d'importància cabdal Guerrillas españolas (1936-1960) d'Eduardo Pons Prades (Planeta, 1977) i Historia del franquisme (I i II) de Daniel Sueiro i B. Díaz Nosty (Sarpe, 1985), entre moltes altres aportacions a la història del maquis.

Aquests llistats d'accions -amb poques diferències- ens donen el resultat que resumeix Aguado Sánchez. Tenim, doncs, unes 953 accions de guerra amb l'execució d'igual nombre de col× laboradors amb el règim franquista (batles, regidors feixistes, caps de Falange, etc); 5.963 incautacions de diners (expropiacions a la burgesia, assalts a entitats bancàries, intervencions armades en les finques dels grans terratinents, etc); 845 segrestos (d'agents del règim franquista); 538 accions de sabotatge (dinamitació de trens, ponts, casernes militars i de la guàrdia civil). En total sumen 8.289 atacs armats en contra de la dictadura.

Tot això costa a les diferents unitats guerrilleres que hi intervenen unes 5.560 baixes, dividides entre 2.173 guerrillers morts, 467 de capturats, 2.374 de detinguts i 546 de presentats. Igualment, en el mateix període consten en els arxius de la Guàrdia Civil 1.826 encontres armats amb la Benemérita (no hi consten els enfrontaments amb la Policia Armada, Exèrcit o grups armats de falangistes).

Les forces repressives detenen i empresonen prop de 20.000 col× laboradors de la guerrilla -entre els quals hi ha 6.000 simpatitzants de la CNT i del PCE.

L'historiador de la Guàrdia Civil Francisco Aguado Sánchez informa que aquest cos armat només va tenir 627 baixes. Tampoc no diu res dels nombrosos morts i ferits entre el Cos General de la Policia, la Policia Armada i l'Exèrcit.

En un determinat moment la lluità no interessà al PCE i, seguint les instruccions de Stalin, fou abandonada.

A hores d'ara encara no s'ha explicat prou bé tot el que s'esdevingué en el final de la lluita armada antifeixista. Enrique Líster, que dirigia bona part de les accions dels guerrillers del PCE, mostra en l'obra citada el desacord amb Santiago Carrillo pel que fa referència a l'abandonament sobtat de la resistència i suggereix la utilització de l'heroisme guerriller que va fer la fracció carrillista com a una tàctica per a anar conquerint nous esglaons de poder burocràtic.

Enrique Líster afirma fins i tot (op. cit, pàg. 54-55) que Carrillo envià agents a les seves ordres per a "executar" dirigents guerrillers que no volien obeir les ordres de dissolució que donà el mateix Santiago Carrillo.

Líster acusa de les execucions de dissidents comunistes a Romero Marín i José Gros:

Vegem amb detall les aseveracions del dirigent "comunista" Enrique Líster, mort recentment a Madrid com a membre del Comitè Central del PCE i al qual Anguita va retre un sentit homenatge.

El general estalinista Líster escriu:

"Estuve, pues, de acuerdo con la decisión de disolver las guerrillas. No lo estuve, ni lo estoy, con la forma en que esa decisión fue llevada a cabo.

'En vez de darle un contenido político a la disolución, se prefirió disolverlas a escondidas, introduciendo en los destacamentos la intriga, las rivalidades y la provocación para encontrar la justificación de la liquidación. La descomposición de las agrupaciones guerrilleras se organizó desde París, desde donde Carrillo envió a miembros de su aparato especializados en esos menesteres.

'Una de las enseñanzas más negativas y más tristes de la lucha española es que las guerrillas y la lucha guerrillera, u otras formas de la lucha armada, no deber ser empleadas en aras de la especulación política ni para escalar puestos políticos, como ha hecho Carrillo. Si se decide pasar a la lucha guerrillera, a la lucha armada, deben dedicarse a ella todos los medios con que se cuenta, todo lo que se puede conseguir.

'Para Carrillo las guerrillas no eran más que uno de los medios en sus manejos hacia la jefatura del Partido.

'Otra cosa que no se puede hacer es indroducir en las guerrillas el fermento de la desmoralización, como hizo en muchos casos Carrillo, sembrando la duda sobre unos y denunciando a otros como enemigos, cuando no lo eran. Esa línea dio lugar a cosas terribles, a la pérdida de hombres honestos y entregados a la causa del Partido y del pueblo, sobre todo en los años 1948-1949; las liquidaciones, sobre todo en la Agrupación de Levante-Aragón, se contaron por docenas. Allí envió Carrillo a Romero Marín y a José Gros, especialistas en las ejecuciones de las sentencias ordenadas por él".

El cert és que en un determinat moment, seguint les "suggerències" del "gran pare Stalin", el PCE decidí abandonar els guerrillers a la seva sort. Tot es va fer sense gaire preparació, i, pel que escriu Líster, lliurant a la policia els revolucionaris que no estaven d'acord amb la nova política d'entrar en els sindicats feixistes.

Les traïdes de Carrillo vénen de molt lluny, com es pot comprovar seguint les informacions que ens proporciona el general Enrique Líster (que per altra banda, també en sabia, de maniobres i repressions, perquè en temps de la guerra va ser l'encarregat de l'extermini de les experiències col× lectivistes i llibertàries a l'Aragó).

El carrillisme sempre ha fet el mateix al llarg de la seva tenebrosa història de manipulacions polítiques. Des d'aquesta fi de la guerrilla antifeixista gens estudiada, fins a l'abandó de la lluita per la República, per a acabar pactat amb els franquistes la sagrada unidad de España, la defensa del capitalisme i la monarquia borbònica, el nombre de mentides, falsificacions històriques i vendes de la causa obrera i popular ha estat infinit.

Però el que no podran fer l'estalinisme o la burgesia és que nosaltres oblidem aquell esforç dels guerrillers de tots els pobles de l'estat per a acabar amb la dictadura terrorista del capitalisme espanyol, amb el domini de terror que exercien Franco i els seus socis en contra dels treballadors i de les nacionalitats oprimides.

Un dels pactes del carrillisme (PCE) amb el franquisme reciclat en temps de la transició, fou precisament aquest: pacte de sang per a oblidar aquest heroic passat de resistència antifranquista, "unió sagrada" entre burgesos i reformistes per a oblidar la guerra revolucionària antifeixista, els heroics anys de la guerrilla i el maquis. Cap recordatori als morts per la repressió, cap bandera republicana o independentista a les manifestacions, penjar la bandera de Franco a les seus del PCE, silenciar l'exemple del sacrifici dels homes i dones que lluitaren contra Franco amb les armes a la mà.

No ho aconseguiren mai. Nosaltres servam la memòria dels nostres. A mitjans dels cinquanta, l'oncle José venia a Mallorca des de la península. Treballava de pintor per llogarets de València i la Manxa. Pagesos, vídues, els pares i les mares dels afusellats o tancats a la presó li contaven (sabien que havia estat un defensor de la República) les accions de Josep Lluís Facerias, de Quico Sabater i, sobretot de Basilio Serrano Valero, el famós Manco de la Pesquera, el qual, ell tot sol, havia executat més de trenta-cinc col· laboradors del règim franquista.

Tenia onze anys quan vaig sentir per primera vegada de llavis del pare i l'oncle els noms d'aquests moderns quixots de l'alliberament social de la humanitat. No se m'han oblidat mai ni llurs noms ni llurs heroiques accions.

Crec que era un deute amb tot el que feren deixar constància dels seus noms en aquest llibre. Del seu nom i del record dels quasi tres mil guerrillers que, finida la guerra, donaren la vida en defensa de la llibertat i, la majoria d'ells i elles, per una societat sense classes.