Marcelino Camacho en la meva memòria

Llorenç Buades Castell
(Fundador de CCOO a la branca d'Assegurances, antic membre del Consell Federal d'Assegurances de CCOO i de l'Executiva de CCOO de les Illes derivada del Primer Congrés)


A diferència dels darrers dirigents sindicals de CCOO com Antonio Gutiérrez i el senyor Fidalgo, Marcelino Camacho ha viscut de manera honesta i fidel a les seves conviccions: no va tenir la complicitat dels dirigents d'una Caixa d'estalvis o d'un partit liberal com el PSOE per trobar un punt i seguit a la seva carrera sindical com el senyor Gutiérrez, i encara menys un lloc de treball per a la FAES com el senyor Fidalgo. No s'ha enriquit ni amb la política ni amb el sindicalisme, com han fet dirigents polítics que es deien maoïstes i militaven a la Joven Guardia Roja o com ho han fet alguns sindicalistes bancaris de CCOO.

Marcelino va combatre en situacions difícils en temps de la dictadura i va ser vençut i empresonat. De la seva derrota, juntament amb moltes altres derrotes de sindicalistes empresonats pel franquisme nasqueren futures victòries que permeteren al moviment obrer arribar dins el desequilibri social al punt de major equilibri social entre les classes socials. Aquest fet constatable en xifres sobre la distribució del pastís de la renda, no va precisar ni de partits institucionals, ni de legislacions democràtiques. Va fonamentar-se en les lluites socials, en la mobilització social.

El problema de Marcelino Camacho va ser la seva militància en el PCE liderat per un Santiago Carrillo que predicava la submissió del moviment polític i social al pacte amb els franquistes reciclats liderats per Adolfo Suárez. Aquesta submissió es va traslladar al moviment sindical que era CCOO mitjançant la correja de transmissió que formaven els militants eurocomunistes i es va concretar en la consolidació de la monarquia sense cap possibilitat d'opció per la República, en l'abandonament i en la persecució dels símbols republicans per part del PCE i de l'aparell de CCOO, en la configuració de l'Estat de les autonomies sense cap possibilitat d'emancipació de les nacions sotmeses al jou centralista mitjançant l'exercici de l'autodeterminació, i en l'adaptació als interessos de la burgesia que es concretaven en la construcció del marc europeu actual que no és precisament un marc democràtic, perquè són el Banc Central, els mercats i les corporacions multinacionals les que marquen absolutament l'agenda política i social.

Des del principi vaig combatre, dins l'esquerra sindical l'orientació de Marcelino dins les Comissions Obreres que es concretà en l'aplicació dels Pactes de la Moncloa que significaren el primer esglaó per al procés d'involució social que es fa present en les nostres institucions actuals, consolidant-se les estructures fàctiques (civils, judicials, militars, religioses) imposades pel franquisme. Companys i companyes que s'oposaven a la reforma del règim i optaven per la ruptura varen ser expulsats de CCOO, especialment a Astúries , a les Comissions Obreres d'Euskadi i de Navarra, i a molts altres indrets. Companys seus com el capellà Garcia Salve a Palma, feien un discurs criminilitzador de la dissidència, perquè segons ells els esquerranistes erem sindicalistes de manual. Tot lamentable , perquè subjectes com Garcia Salve ben aviat es feren absents del moviment obrer, en tant que altres hem treballat sindicalment fins a la jubilació a peu d'empresa i no en càrrecs burocràtics remunerats, com la major part de les direccions sindicals. Molts sindicalistes professionals dels que ens dejectaven han viscut molt poc temps el sindicalisme a peu d'empresa o de fàbrica, i massa temps reclosos en els despatxos. Així ens va.

Amb Marcelino i amb el PCE s'apuntalà el règim actual de la reforma postfranquista, i d'aquí arriben els agraïments actuals de la monarquia, de les institucions i de tots els poders fàctics.
En la mida en que els successors de Marcelino, sempre anlairats des de l'aparell del PCE es dretanitzaren cap a opcions que són purament liberals, Marcelino va trencar amb els seus antics companys, i va ser criminalitzat per això, per tots aquells partidaris de Gutiérrez i Fidalgo que han sobreviscut a totes les crisi fent l'anguila per tal de salvar la seva manera de guanyar-se les garroves.
Però aquest darrer Marcelino ja no interessava als poders i per això havia desaparegut del mapa, perquè era d'aquells que encara tenien la gosadia de convocar una vaga general i és clar que aquests esquemes no caben en el cap del sindicalisme de negociació sense cap pressió , del sindicalisme de la subvenció que es practica actualment.

Descansi en pau Marcelino, un personatge honest al que cal situar en el seu lloc. Allò que està clar és que cap príncep va anar a les exèquies de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i aquí és on hem de trobar les diferències, que hi són.