El mecanisme del temps

 

 

Miquel López Crespí

http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/

 

 

Es tractava d’aturar el temps. La feina seria immensa, no sabia si superior a les seves forces. Però no hi havia altra sortida que provar-ho, fer quelcom urgentment abans que la situació fos irremeiable.

Començà les investigacions i experiments amb la multitud de rellotges que s’havien anat acumulant a la llar a través dels anys. N’estudià intensament els mecanismes ocults. Els problemes de llur funcionament. Consultava els enigmes irresolubles que anaven sorgint amb experimentats rellotgers del carrer de l’Argenteria. Però de bon principi, els plans inicials no es desenvolupaven com s’havia imaginat. Amb tanta provatura, molts dels delicats artefactes restaren inutilitzats per sempre. Entre tots, l’enginy que més estimava: aquella meravellosa i introbable maquinaria construïda a Suïssa a començaments del segle XIX. Un antiquíssim rellotge que marcà tothora, implacablement, durant més de quatre generacions, totes les alegries i desgràcies de la família. Va gastar una exorbitant quantitat de diners comprant curiosos i antediluvians cronòmetres per tal de portar a terme les folles provatures. Finalment, quan ja començava a desesperar, després de tants de mesos sense dormir, aconseguí, de primer, aturar el pas dels minuts i les hores i, més endavant, meravellat pels progressos que s’esdevenien continuats, pogué fer marxar les manetes a l’inrevés.

No s’ho podia creure. Respirà satisfet i orgullós. Podia fer marxar el temps enrere! A partir d’aquell instant, tan sols era qüestió d’adequar-se la vida al ritme que marcaven els rellotges que ocupaven recambrons i enfonys. Viure a l’inrevés. Aquesta va ser la primera norma que establí a partir del moment en què havia pogut controlar el pas de dies i mesos. Només havia d’acostumar-se a aixecar-se quan tothom se n’anava a dormir. Berenar a les vuit del vespre. Dinar a les tres de la matinada. Sopar a les set del matí. Seria tan difícil complir rigorosament amb aquest horari?

Acostumat a l’enrenou de la vida anterior, de bon començament li costà una mica adaptar-se al silenci nocturn o anar al despatx caminant per uns carrerons buits, sense ensopegar amb ningú conegut. Tan sols de tant en tant, grups de joves cridaners que tornaven, borratxos d’alguna discoteca, fugisseres ombres d’homes i dones injectant-se heroïna dins un portal obscur, lladres que provaven d’obrir les cuirassades portes dels comerços ciutadans. El més molest no eren emperò els lladregots o drogotes, sinó les patrulles incontrolades de la policia que et podien detenir sense miraments i obligar-te a identificar-te com si fossis un assassí. Per no res, podies acabar anant, emmanillat, a comissaria provant de justificar què feia un ciutadà normal trescant quan tothom dormia o veia la televisió. Com explicar a la policia el teu canvi de vida? Com fer-los entendre que, a través de les complicades manipulacions fetes als rellotges, hom podia viure a l’inrevés? Era precisament quan tothom es retirava al seu enfony quan ell marxava a treballar al despatx! Si hagués volgut explicar les estranyes experimentacions, l’haurien pres per boig i, sens dubte, podria acabar dins qualque psiquiàtric en mans de metges encara més folls i perillosos.

Però el gènere humà s’acostumà a qualsevol situació, per més difícils de resoldre que semblin. A poc a poc li anà agafant el ritme a la nova forma d’existència i ara ja no podia imaginar el temps en què vegetava com un ciutadà ordinari, d’aquests que es lleven a les set del matí i es perden dins l’horrorós tràfec de la ciutat anant mig adormits cap a la feina. Dins el cervell, adaptat completament al canvi existencial en que vivia, li semblava idèntic el soroll de les portes metàl·liques dels botiguers quan tancaven que quan obrien. És llavors, en sentir el renou de les portes que clouen els comerciants, quan es prepara per sortir al carrer. Berena. S’afaita amb tota la tranquil·litat del món i comença a caminar per les silencioses avingudes just en el moment en què s’esvaeixen les veus dels locutors televisius, les insípides bajanades dels serials nord-americans, fineix l’himne estatal amb acompanyament d’imatges de reis i princeses i les darreres llums dels pisos s’apaguen, com si l’àngel de la mort visités l’anònim caramull de nínxols envidrats.

Silenci absolut. Escoltar el renou de l’ascensor al replà de l’escala. La filla tan primfilada del matrimoni del sisè que se’n va a la casa de meuques on treballa. El camió sorollós dels fematers. Les sirenes de les ambulàncies o dels cotxes de la policia. Viure a l’inrevés. Canviar la vida. El temps aturat, marxant enrere. Impedir que les manetes del rellotge arribin al moment que vols evitar. Aquest era l’objectiu principal dels seus esforços quan començà a estudiar i profunditzar els mecanismes secrets dels enginys.

 

Més endavant, quan tancava el despatx, i per enfondir en la ferma decisió, passava per l’hemeroteca i comprava els diaris dels dies anteriors. Així pogué anar seguint les notícies en sentit invers. De 1989 a l988, progressivament, matemàticament, sempre cap enrere. Aquesta nova forma de llegir la premsa fou una gran troballa i li produí sorpreses agradables. En pocs mesos, manejant complicats cronòmetres, pogué retrocedir fins a la setmana del referèndum sobre la permanència a l’OTAN, quan les enquestes indicaven amb certesa que seria possible no pertànyer a l’Aliança i garantien una època de pau i tranquil·litat. Una era sense el malson d’haver de participar en conflictes armats, en guerres d’agressió contra el Tercer Món, en el bombardeig d’escoles, poblets i barris populars. No cal dir que era un privilegi únic poder fruir de nou de les velles i joioses il·lusions del passat. Oblidant com finiren totes les provatures alliberadores dels darrers vint anys, només parava esment en les immenses possibilitats que oferien per a la humanitat les informacions que lletrejava per primera vegada. L’esplendor de la primavera de Praga abans que hi entressin els tancs russos, el maig del seixanta-vuit abans que la policia ocupés el Barri Llatí, la joia del poble xilè amb la victòria electoral de Salvador Allende, quan encara ningú no sabia qui era ni què faria el general Pinochet.

Retrocedint en la lectura dels periòdics, hom podria restar sorprès amb les informacions de primera pàgina anunciant la greu malaltia i posterior internament del dictador. Segons les notícies i llegint entre retxes, amb lupa, els cada vegada més alarmants comunicats dels metges, podia adonar-se que Franco viuria poc. Ràdio París deia que feia dies que havia expirat enmig d’horribles patiments i, embalsamat com Evita Perón, els poders fàctics esperaven a concloure els pactes amb l’oposició democràtica per fer-ho públic. Girant fulles ensopegaves amb la legalització del PCE. Hi havia fotografies de les primeres manifestacions sense repressió pels carrers de totes les ciutats de l’Estat. Era una alegria inesperada poder reviure els moments finals del franquisme, quan la gent, perdent la por, sortia feliç al carrer després de més de quaranta anys de silenci i opressió. Els grogosos papers reflectien novament aquelles rialles, les cançons, quan tothom, agafats de les mans, enlairaven les banderes amb l’estel i la quàdruple flama abans, molt abans de que els hereus de l’immobilisme glaçassin l’esperança en una terra de ningú. Tornava als mesos anteriors als pactes i la traïció, quan encara hom imaginava que es redactaria una constitució oberta a les perspectives de canvi acumulades durant dècades de foscor, unes lleis de convivència favorables als interessos dels pobles oprimits de l’Estat. Acostumat ara a viure en companyia d’al·lucinades il·lusions ja no podia imaginar-se un període com l’actual marcat a ferro roent per la publicació contínua d’enquestes d’opinió, on, invariablement, la fredor dels números, sense possibilitat d’error o modificació, indicaven la victòria electoral dels de sempre, el col·lapse definitiu de tots els somnis.

 

Tampoc no li va ser difícil, esbrinant amb paciència a les golfes, trobar antics calendaris polsosos i sense emprar, que li serviren per donar una mica més de realisme i versemblança a la meditada decisió de no anar mai més endavant. I així, sense cercar-ho, un dia, ajudat per la maquinària implacable dels rellotges, els calendaris, l’hemeroteca, aterrà inesperadament enmig d’aquell estiu llunyà en què la conegué. ¡Misteris de les manetes i llur avanç continuat vers el passat! Ja ni se’n recordava, d’ella. El temps ho fonia tot irremeiablement. I ara, de nou, per estranyes circumstàncies del destí, s’adonava de la seva fantasmal presència. Quin gran i penós esforç provar de reconstruir altre pic les primeres paraules, la màgia del seu rostre, el color dels seus ulls que li semblaren únics, bellíssims, irrepetibles. Però l’avenç de les rodetes metàl·liques era implacable. Ho volgués o ho rebutgés, restava obligat a viure-ho tot altra vegada: les follies del primer amor, els viatges vers l’inconegut, fent auto-stop per les carreteres d’aquella Europa d’abans de la desfeta generalitzada. Milà l’any setanta-sis, després de la victoriosa vaga general que permetia somniar en un canvi real a la Itàlia dominada pel Vaticà; les amples avingudes lliures de Portugal, el setanta-quatre, ja sense la presència de la poderosa policia política de Salazar. Imaginàvem junts una nova vida personal i col·lectiva lluny de les tempestes d’arena i fang que han enterrat els més agosarats dels nostres somnis.

Però també l’esmunyedissa presència de la dona era fugaç i sense consistència. Amb els il·limitats significats que havia tingut dins de la seva vida! Tot fineix. Ara les manetes dels rellotges giraven enrere, fins el dia d’abans de conèixer-la i, amb la mateixa velocitat que els records havien arribat, percudint memòria i artèries, desapareixien sense deixar rastre. I en aquest moment se n’adona que no la coneix, no sap qui és ella, no l’ha vista mai. Pensa: hagués estat molt millor restar aturat per sempre en el minut de la desconeixença, quan la dona encara no pertanyia al seu món? Es inútil interrogar-se, provar de desxifrar la càbala, el jeroglífic proposat per cada dia que passa. Amb cada segon de l’etern retrocés de les rodetes, la memòria s’allunyà més i més de llur fantasmal presència emboirada i de tot el que pogué significar per a ell. Les il·lusions fineixen, es desintegren, i, igualment que el temps marxa incontenible cap endavant, també pot retrocedir si hom troba la clau oculta del secret mecanisme.

 

La lenta però segura transformació dels seus costums i forma de vida avançava i es consolidava. La petita revolució ensopegà amb el mobiliari. Sense pensar-ho gaire, se’n va anar desfent de tota la decoració moderna i funcional de l’època del matrimoni. Uns mobles i quatres postmoderns d’abans de que El País, la Televisió i el Ministeri de Cultura convertissin la subversió artística en moda banal, sens ànima. La majoria dels objectes eren obra de famosos dissenyadors italians. De Milà per ser més concrets. Cadires de Guardi, taules d’Arnoldo Domici, els bellíssims armaris que treballava personalment Francesco Balcani abans de desaparèixer pels obscurs caminois de la clandestinitat extraparlamentària. Ara calia desfer-se dels decoratius quadres de taques de coloraines, imaginatives abstraccions pictòriques que un dia substituïren els cartells combatius de l’extinta joventut. Metacrilat, acer inoxidable, les ferestes escultures pagades a terminis, comprades en efímeres galeries d’art. Imperceptiblement, els vells canteranos de la família, abandonats i polsosos a les golfes, regressaren a ocupar els racons que no haurien d’haver abandonat mai. Les aristocràtiques cadires entapissades amb seda rosa de la Xina, el vellut vermell d’antics cortinatges, un vell gramòfon de l’avi, els armaris de fina caoba treballada per oblidats artesans de la fusta, tornaren als seus llocs. De sobte, com per art de màgia i encanteris, ressonaren antigues sarsueles interpretades per desapareguts tenors dels anys vint: La Dolorosa, la Viejecita, Bohemios. Al porxo, sota l’emparrat, si veien els balancins de la guerra, de quan la família, asseguda a la terrassa que dóna a la platja, entrellucà, atemorida –eren petits propietaris– les naus de les milícies antifeixistes. Més endavant, per mateix invariable horitzó hi comparegueren vaixells alemanys i italians; i, molt més tard, sense moure’s jamai del mateix indret, fitaren la impressionant entrada a la badia del primer portaavions nord-americà. Era poc després del cinquanta-tres.

 

No fou massa complicat trobar als magatzems dels antiquaris una prehistòrica ràdio –de les primeres que arribaren a Ciutat–, quasi sense estrenar. Amb aquell antic aparell, mitjançant cinc canals d’ona curta, podia sintonitzar llunyans països amb noms avui ja inexistents als mapes. Emissores de mons ocults i prohibits que parlaven idiomes suaus i dolços com la mel o amb vocals i consonants àrides i fredes com el gel. Llençaven a l’èter músiques que ningú escoltava, periclitat el costum d’observar i tenir cura del que fos misteriós i estrany. Ara, en plena nit, al despatx, enmig de la ciutat adormida, encerclat pels milers de morts que l’habiten, quan els rellotges i calendaris, anant enrere, ja havien allunyat qualsevol oportunitat de retrobar-la en cap escletxa del temps, viatjava amb la música evanescent de les ones sonores vers la pàtria perduda: l’indret ocult on romanien els jueus expulsats del Call cantant tristes melodies des de Jerusalem, Turquia o Bulgària. Els sefardites. Avantpassats que no volgueren doblegar-se a les imposicions de la Inquisició. La vida s’havia convertit en un enorme bagul de sorpreses. L’altre dia, quan el despertador el cridà metàl·licament, com sempre, a les set de l’horabaixa, copsà pertot arreu cançons que no escoltava des que era un al·lotell. Els accents esvaïts dels pares, dels avis, dels amics perduts en la infantesa, omplien la llar. L’avi, amb la canya de pescar preparada, deia a la mare que se n’anava amb mi. La veu de la mare! Quasi no la coneixia després de tants d’anys! La punyent realitat de les veus em trasbalsava. Per alcoves i enfonys, per recambres i obscurs passadissos, una esclatant força vital ocupava l’espai. Eren els ecos del passat, les veus claríssimes dels meus, retornant, amb tots els gestos oblidats de la infància, amb llurs cossos viatjant per l’aire sense esforç, apoderant-se altra vegada dels racons que els varen pertànyer, reconstruint les hores esfondrades dels calendaris, refent les històries que la cendra havia cobert feia segles.

No parava de fer voltes a una idea que el tenia obsessionat. Seria possible, modificant una mica més els mecanismes dels rellotges, aturar per sempre el temps? Assajant una delicada operació d’enginyeria... podria mantenir a la vora, eternament, les persones que hagués estimat? Ho provà. Moltíssimes vegades era l’hora de llevar-se i la nit encara l’agafava experimentant amb els cronòmetres, muntant i desmuntant estranys enginys mai ullats per aquestes contrades. La idea que el posseïa i no el deixava dormir, era esser capaç de construir la màquina del temps perfecta que li permetés situar-lo en l’any i en el moment que desitgés. Ho està assajant encara. Però és difícil construir un artefacte tan especial i exacte. Molt més complicat del que sembla. Malgrat que a voltes s’ha trobat a prop de la solució, l’experiment acaba al mateix carreró sense sortida: les manetes no poden aturar-se, marxen, boges, sigui endavant o sigui enrere. No hi ha manera de trobar el truc que permetria paralitzar llur rotació endimoniada en el moment que voldries. Sovint, després de mesos i mesos d’observació ininterrompuda, quan s’imagina que ja ho ha aconseguit, un clic imperceptible, la desaparició d’un familiar, d’una veu, un rostre estimat, li fa copsar que els rellotges continuen, indiferents, marxant enrere, vers el passat. Però malgrat les dificultats, els continuats entrebancs i fracassos, malgrat el caramull de problemes que avui semblen irresolubles no dubta, ni per un moment!, que un dia no molt llunyà podrà aturar els mecànics enginys. Si no n’és capaç, si no ho aconsegueix aviat, la seva pròpia existència personal restarà igualment amenaçada de mort, car de continuar retrocedint i retrocedint en el temps, arribarà l’instant, ben segur, que també ell desapareixerà per sempre en una hora ja marcada als calendaris.

Just avui, al capvespre, s’ha adonat de la terrible força alliberada amb els experiments. Perquè ara, amb pànic, aterrit, a mesura que van passant les setmanes, augmenta també la velocitat del retrocés de les manetes i a les golfes ja s’han exhaurit els vells calendaris que marcaven el pas dels anys i, per tant, també ha d’anar arrancant amb més rapidesa els fulls que indiquen època, segle, posició concreta en la història. Atemorit, ha anat veient com desapareixien els grans blocs de pisos que li envoltaven la casa de prop de la mar. Ha comprovat, esmaperdut, com s’esvaïen les muntanyes d’horrible formigó i regressaven, procedents d’un fantàstic viatge sideral, les casetes de planta baixa d’abans de la invasió turística. Petits xalets que es construïen per aquests indrets els botiguers i treballadors qualificats dels anys vint i trenta. Després, al mateix ritme implacable, són engolides per l’ignot les casetes de planta baixa, emblanquinades, amb porxo, parres i jardí, refulgents sota el sol de l’estiu mediterrani, i tornen els ametllers, els grans conreus de blat de la possessió que s’estenia de la muntanya a la mar. Constata, esgarrifat que, en el moment menys inesperat pot diluir-se la seva llar, el refugi contra l’avenç del temps que tan dificultosament ha anat construint maó a maó, assaig rere assaig. I, amb l’habitacle perdut entre les boires del record, també es difuminarà llur família, i fins i tot la possibilitat del seu naixement en un dia concret dels calendaris. Cal, doncs, amb urgència trobar les rodetes, les molles adients pel mecanisme, el truc de l’enginy que permeti aturar la provatura, aquesta màquina infernal que, sense adonar-se’n, ha posant en funcionament, alimentada amb la seva sang i llurs somnis més estimats. Si no ho aconsegueix ara mateix, en breus segons –la narració fineix–, tot estarà perdut i el conte no haurà existit mai, no serà escrit, no podrà haver estat redactat, car ell mateix serà una ficció, una simple il·lusió imaginada per la màquina: un home inexistent, una boirosa idea, un projecte no portat a terme, esmunyedissa ombra que no ha viscut en un concret moment de l’espai i el temps.

 

Aquest home no sap si ho podrà aconseguir, puix que en aquests mateixos instants, a poc a poc, una difusa i desconeguda boira va penetrant per recambrons i enfonys, alcoves i salons i comencen a esvair-se els mobles, les parets, els vells canteranos, l’antic gramòfon de l’avi, els armaris de fina i treballada caoba, els balancins que hi havia sota les parres, al porxo. Deixen d’escoltar-se les antigues sarsueles, el cant de tenors i baixos oblidats. L’home, impulsat cada vegada més imperiosament per la por, tecleja, posseït per un pànic mortal la seva màquina d’escriure amb la remota esperança que algú, en la distància dels segles, si llegeix aquestes retxes, el pugui recuperar de l’oblit, del silenci més total i absolut a què l’han portat el seus experiments. I quan braços i mans esdevenen transparents, encara pot veure el segur moviment de les manetes avançant cap a l’instant definitiu. Després ja no hi ha res. En teclejar el punt final del conte es dissol en el temps.

 

 

 

Crònica de la pesta (Barcelona: Llibres del Segle, 1993).