La transició i la memòria de la Revolució d'Octubre: el FLP, l'OICE (OEC), la LCR.

Els homes i dones que formaren la direcció de l'OICE (més endavant, l'OEC de les Illes) mai no tengueren l'ajut de la premsa oficial ni de tots els altres mitjans d'informació al servei de la maniobra pactada (UCD, PCE, PSOE, AP, CIU, PNB) de reinstauració de la monarquia borbònica i consolidació de l'estat centralista i capitalista.

L'OEC, com el PSAN, el PORE, la LCR, el MC, el POUM o l'OCE(BR), la CNT o el PSAN(P), disposava de nombrosos quadres de direcció formats en els darrers anys de combat contra la dictadura, per la llibertat i la revolució socialista. I els de major consciència nacional, com el PSAN, en el combat per la independència dels Països Catalans. Homes i dones sistemàticament silenciats i marginats pels gasetillers a sou del Poder que s'estimaren més treure a la llum pública un escandalós exèrcit de nouvinguts a l'arena política que mai no havien fet res pel poble.

Cal reconèixer que, igualment que molts dels partits revolucionaris abans esmentats (i molts altres grups que existien aleshores), no teníem cap voluntat especial de protagonitzar pàgines de la premsa creant-nos un "nom" a base de vampiritzar el moviment obrer i popular. No volíem ser més que qualsevol militant anònim del poble, en poques paraules. Potser fos un greu error nostre no estudiar amb deteniment les poques possibilitats que teníem de sortir en els mitjans de comunicació. L'estalinisme havia anat bastint el seu poder amb la repressió de la dissidència política, criminalitzat trotsquistes, anarquistes o gent sense partit que s'oposava a la progressiva degeneració de les conquestes de la Revolució d'Octubre (vegeu, entre molts d'altres llibres, l'imprescindible El partido bolchevique de Pierre Broué, publicat per Editorial Ayuso el 1973). Però també sabé emprar a fons el sistema de propaganda que li oferien els aparats dels nombrosos partits "comunistes" que subvencionaven Moscou i altres estats de socialisme degenerat.

Nosaltres pensàvem que l'essencial era esser-hi en el tall, la fàbrica, l'hotel en vaga, la coordinadora de sectors en lluita, la facultat, el quarter (els soldats començaven a organitzar-se sota la influència de la Revolució dels Clavells a Portugal). Altres partits (tipus PSOE, per exemple), quasi inexistents en la lluita de cada dia, sí que aprofitaven al màxim les pàgines de la premsa per a donar-se a conèixer. Mentrestant el PCE (parlam de començaments dels anys seixanta) s'apuntava a les naixents comissions obreres per a manipular-les i llevar-los tot l'inicial contingut anticapitalista i de democràcia de base de cara a anar construint un futur sindicat de fàcil obediència a la cúpula carrillista. Dues obres importantíssims referents a n'aquesta qüestió són Ensayo general (1974-1984) i El proletariado contra la "Unión Sagrada". Amdues d'"Anibal Ramos" (pseudònim de l'escriptor i polític A. Van den Eynde).

Crec que navegàvem per un obrerisme de forta tendència cristiana (molts dels militants de l'OEC procedien de les JOC) que ens feia preocupar tan sols d'estar amb els treballadors. Si haguéssim tengut un idea de "competència" política amb els altres partits, si de veritat haguéssim tengut aspiracions de "figurar" en el nou marc polític demòcrata-burgès que s'estava projectant sota la direcció de la Trilateral i els seus agents a l'Estat espanyol, no hagués estat tan difícil trobar solucions per a mirar d'ocupar alguna de les pàgines dels diaris que, ja en temps de la transició, ens foren negades.

Cal pensar que, a homes i dones de provada honestedat (el temps ho ha anat confirmant) com en Jaume Obrador, en Mateu Morro, na Dora Muñoz, na Margalida Chicano Sansó, el mateix Josep Capó, en Mateu Ramis, na Maria Sastre (el llistat podria allargar-se fins a l'infinit), o els dirigents obrers de la sabata d'Inca, Guillem Coll, o d'hoteleria, com en Domingo Morales, n'Antonio Muñoz, els germans Antoni i Antònia Pons, l'advocat Jaime Bueno, no els hagués estat gaire difícil -si s'haguessin mogut en aquesta direcció de promoció personal, i si haguessin volgut figurar en la política provinciana que s'apropava, teledirigida des de Madrid, Bonn i Washington- pegar alguna colzada i sortir retratats amb els altres.

Els hagués bastat donar suport al consens amb l'anomenat sector "aperturista" del Movimiento Nacional (Martín Villa, Fraga Iribarne, etc).

Record les converses amb algun dels membres del nostre Comitè Executiu. Concretament amb Vicent Álvarez, Secretari General de l'OEC al País Valencià. També venien sovint pels pisos clandestins que teníem a s'Arenal, prop de Son Gotleu, o a Son Rapinya, en Didac Fábregas (secretari general de l'OEC a nivell estatal), n'Andoni Hernández des d'Astúries, n'Enrique Cañamares (que, anys endavant, amb Josep Vicent Villaescusa -darrer secretari general de l'OEC-, protagonitzaria l'episodi de l'entrada d'una part del partit dins el Moviment Comunista, (MC).

És important referir-se a experiències dels dirigents obrers de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) i d'OEC Echave i Naves, que havien portat endavant la lluita a Vitòria (aquella històrica Coordinadora de Fàbriques en Lluita de tipus consellista que tant espantà la burgesia, la socialdemòcracia i el carrillisme). Aquell inici d'experiència consellista de democràcia proletària fou reprimit amb les armes. Hi hagué una munió d'obrers morts i ferits, metrallats el dia 3 de març per la Policia Armada. Un altre company de l'OEC del qual record importants experiències de lluita, batalles compartides pel socialisme i l'autogestió obrera i consellista, era el citat Vicent Álvarez, conegut advocat laboralista que va néixer a Xàtiva, l'any 1941. Era fill d'una família de la petita burgesia. El seu pare era funcionari municipal. El company Vicent Álvárez estudià a l'Institut xativenc juntament amb el que més endavant seria el famós i estimat Raimon.

Cap a l'any cinquanta-vuit, a la universitat valenciana començaven a gestar-se grups d'acció antifranquistes. Vicent Álvarez es reunia amb homes com Eliseu Climent, Joan Francesc Mira, Alfons Cucó, etc. Amb el temps fou un dels organitzadors de les accions antiSEU que s'ordien a la universitat valenciana (Joan Fuster no era aliè a tota aquesta efervescència juvenil i els prodigava "uns bons segurs consells"). Es muntà l'Agrupació Democràtica d'Estudiants Valencians (l'ADEV) i d'aquí, una mica més endavant, l'Acció Socialista Valenciana, embrió del que hauria de ser el PSV (Partit Socialista Valencià). Vicent Álvarez reconeixia anys endavant que aquell PSV "no tenia una política obrera clara ni tampoc una política antifranquista conseqüent".

De tota la colla que abandonà el PSV, una part entrà a militar dins el carrillisme espanyol i l'altra dins del Front d'Alliberament Popular (FLP). Són els anys obscurs i difícils de mitjans dels seixanta.

Per a copsar la dificultat de la lluita contra el franquisme i la dictadura de la burgesia cal recordar que, a nivell universitari, a Madrid, l'any 1964 el PCE no reunia més de 117 militants (vegeu Crònica del antifranquismo, de Fernando Jáuregui i Pedro Vega, a l'Editorial Argos Vergara). El responsable era en Jaime Ballesteros, que després de la seva detenció seria substituït per l'estudiant d'Enginyeria Aeronàutica Daniel Lacalle (fill del ministre de l'Aire franquista, Lacalle Larraga). És l'època en la qual, des del món universitari, comencen a pujar dins el carrillisme personatges com Lourdes Ortiz o la mateixa Pilar Brabo (aquesta darrera, fervent antileninista i antirepublicana en els anys de la transició).

El mateix any 1964 el PCE té, entre d'altres, l'escissió del PCE(ml). Dels 117 membres de la universitat només li queden tres: un tal Pla, en Juan José del Águila i en Fernando López Audín. Mentrestant, l'organització estudiantil del PCE (la FUDE) anava agafant posicions revolucionàries i anticarrillistes (aleshores la FUDE ja considerava Santiago Carrillo com a un defensor de l'oligarquia espanyola a causa de la seva política de reconciliació amb els feixistes i capitalistes).

El PCE (ara que no podia controlar-la) decidí combatre a mort la seva antiga organització d'estudiants mentre feia passes per a crear-ne una altra de nova que pogués ser manipulada a voluntat, sense entrebancs dels proxinesos. Anys endavant molts dels homes i dones de la FUDE ajudarien a crear el front universitari del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic, molt lligat al PCE-ml-).

Importància cabdal en el futur desenvolupament de l'esquerra revolucionària, tant a nivell de les Illes com a nivell de l'Estat, fou el grup d'exiliats a París del FLP dirigits pel malaguanyat Ignacio Fernández de Castro.

Aquest grup que envoltava l'editorial Ruedo Ibérico (dirigida per José Martínez) era compost, entre d'altres (a part del mateix Fernández de Castro) per Joaquín Leguina, Ignacio Quintana, Carlos Romero, José Luis Leal, Carlos Semprún, Juan Tomás de Salas, etc.

Un poc més endavant, Carlos Semprún (el germà de Jorge Semprún, el dirigent carrillista penedit que arribà a ministre de cultura amb el PSOE que ens impedí sortir-nos de l'OTAN) encapçalaria un nou grup que s'anomenaria Acció Comunista. Algunes publicacions d'Acció Comunista arribaren a les meves mans en els anys finals de la dècada dels seixanta (1967-68) de mans d'en Frederic Suau (que poc després fundaria l'Ull de Vidre, una llibreria d'alt contingut rupturista que animà la somorta vida cultural d'aquella Palma de començaments dels anys setanta).

En Vicent Álvarez, com molts d'altres militants antifranquistes i revolucionaris d'aquell temps, consolidava la seva militància després de l'experiència de les grans vagues d'Astúries i de la resta de l'Estat (any seixanta-dos i successius: l'assassinat de Julián Grimau; l'inici de la Gran Revolució Cultural xinesa; i la guerra del poble del Vietnam contra els nord-americans).

La Brigada Social detenia aquest dirigent de l'esquerra comunista (OEC) l'any 1967, en una manifestació de les primeres CCOO -encara no depurades d'elements conflictius- i d'altres grups polítics revolucionaris.

A la presó romangué un mes i mig amb el "Comité Regional de Levante" del PCE.

Aquell mes i mig -recordava Vicent Álvarez- va ser decisiu per a consolidar els seus profunds desacords amb la política pactista del carrillisme. El dirigent de l'OEC no estava gens d'acord ni amb l'alternativa del "Pacto para la Libertad" preconitzat per Santiago Carrillo i els seus acòlits, ni amb tota aquella anàlisi que parlava d'ultres i evolucionistes, amb els darrers dels quals s'havia de negociar.

El consens amb els assassins i repressors del poble no el seduïa com a programa de futur. Vicent Álvarez -com tots els altres dirigents i militants del nostre partit- volia lluitar pel socialisme, per acabar amb les injustícies de la societat de classes. Nosaltres no estàvem gens interessats en una senzilla

emblanquinada de la façana de la dictadura.

Vicent Álvarez va ingressar al FLP, i els anys 1968 i 1969 treballaren en contacte amb el FOC (Front Obrer Català). El FLP entrà en crisi el mateix 1969 i esclatà en nombroses tendències que originaren embrions de futurs partits revolucionaris (entre els quals l'OEC). Fou l'època terrible del procés de Burgos. Les CCOO del País Valencià quasi desaparegueren. Començaren a funcionar els primers grups d'orientació trotsquista: tot allò que en els anys següents esdevendria la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR), la mateixa LOC (Lliga Obrera Comunista), el PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya) que dirigia Aníbal Ramos (i abans de la formació del PORE, l'OTE -Organització Trostquista Espanyola-, que a Mallorca estava formada, entre molts d'altres militants, per Marisa Gallardo, Josep Dolç, l'historiador Ramon Molina.. etc, etc).

Importància cabdal en la consolidació d'aquesta tendència revolucionària dins el moviment comunista -tant a nivell de l'Estat com a nivell de les Illes- tengué la possibilitat de llegir els clàssics del pensament marxista internacional (Marx, Engels, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg, el mateix Gramsci).

Com hem dit abans, l'Editorial Ruedo Ibérico (6, Rue de Latran, París) ens anava fornint de material imprescindible per a la formació dels futurs militants que en temps de la transició pactada amb el franquisme reciclat s'enfrontarien amb les avinences dels partits que portaven a terme els plans de la Trilateral (reformar alguna cosa per tal de mantenir intactes els fonaments del sistema capitalista).

Viatjar a Londres, París o Milà (a Lisboa, després de la Revolució dels Clavells) no era fer turisme. Portàvem -o enviàvem paquets a adreces especials- els llibres que començaven a aparèixer. Mentre que els militants carrillistes eren obligats per la direcció (tipus Carrillo, Curiel o Sartorius a nivell estatal, o a les Illes dirigents com Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, etc) a llegir els indigeribles pamflets que elaborava l'eurocomunisme (un nou invent dels partidaris dels pactes socials) per fer l'oblidar l'escleròtic "marxisme-leninisme" de manual, nosaltres -parl més que res de l'organització on jo militava, l'OEC- anàvem coneixent -entre molts d'altres pensadors dels moviment socialista i marxista internacional- Karol Modzelewski i Jacek Kuron, que havien acabat d'escriure Socialisme o burocràcia?; Literatura i revolució, 1905, La revolució permanent o Història de la Revolució russa de Lev D. Trotski. Sense faltar -volíem saber per què havien estat assassinats per la burocràcia de la III Internacional- Els problemes de la revolució espanyola, d'Andreu Nin; L'economia mundial i el capitalisme, de Nikolai I. Bukharin; els imprescindibles Reforma o revolución de Rosa Luxemburg i Crítica del Programa de Gotha de Karl Marx i un llarg etcètera que ara seria mal d'enumerar.

L'any 1969 marcà també l'aparició dels primers corrents partidaris dels Consells Obrers de Fàbrica.

Vicent Álvarez encapçalà el grup d'antics militants del FLP, gent de CCOO, procedents de Castelló, València, etc., que entraren en contacte amb els Cercles d'Obrers Comunistes (COC) que ja actuaven al Principat fent front a la burgesia i als seus agents dins del moviment obrer (els partits partidaris de la reforma).

L'any 1972 marcà el pas a l'acció definitiva per a anar concretant l'esquelet del partit proletari que, hereu de l'oposició obrera internacional, és a dir, del consellisme, de l'autogestió, la lluita antiburocràtica, el primer bolxevisme (el d'abans de la degeneració estaliniana), Andreu Nin i el POUM, etc., pogués servir al poble per a fer front a la reacció burgesa i dels seus aliats reformistes (PCE, PSOE), que no qüestionaven el marc capitalista i nacionalment opressor del sistema.

Mallorca també -sobretot la gent que procedia de les JOC i del cristianisme de base- anava pel mateix camí que anaven encetant aquests col× lectius d'avantguarda tant als Països Catalans com a Euskadi, Andalusia, Galícia, Canàries, Castella, etc.

A tots ens unia el rebuig de col× laborar amb el sindicat vertical feixista, la CNS -tant del grat dels carrillistes- i d'anar bastint una futura democràcia popular i proletària basada en el poder de les assemblees. Assemblees de base, que amb la seva lluita diària contra el capitalisme anirien creant els Consells de Fàbrica, Barri o Facultat, columna vertebral del nou Estat socialista que volíem bastir.

Stalin, a la fi de la Segona Guerra Mundial, havia "aconsellat" al PCE que abandonàs la lluita guerrillera contra el feixisme i entràs a reforçar el sindicat franquista (la CNS) per a "captar nous militants". No cal dir que la disciplinada direcció estalinista Carrillo-Pasionaria seguí al peu de la lletra les "suggerències" del "pare dels pobles", i entraren a reforçar el sindicalisme vertical.

La lluita pel consellisme, per les assemblees i la democràcia de base, era una línia de ruptura, una voluntat de recuperar l'origen de les primeres Comissions Obreres encara no manipulades ni desvirtuades pel carrillisme. L'OEC i les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) volien anar bastint un programa de lluita a favor de la consolidació i ampliació dels nuclis de Consells Obrers que es poguessin anar desenvolupant tant a les Illes com en altres punts de l'Estat.

Fou quan, a nivell dels Països Catalans, sorgeixen els primers grups actius dels Cercles d'Obrers Comunistes.

Més tard, els COC, diverses fraccions del FOC i de les Plataformes Anticapitalistes, ja molt actives, es fusionen i formen l'OICE (més endavant, en lluita contra cert espanyolisme imperant en el Secretariat General, OEC).

Vicent Álvarez entrà a formar part de seguida del primer Comitè Central del nou partit proconsellista. A les Illes, en Jaume Obrador, n'Antoni Pons, en Josep Capó, entre d'altres, anirien enllestint el mateix procés d'unitat revolucionària anticapitalista.

L'OEC (com, segurament, el POUM, el PORE, els FLP, la mateixa Acció Comunista, alguns grups de cristians de base) ens consideràvem hereus del moviment obrer (les tres internacionals fins a l'època del domini despòtic i sagnant dels buròcrates i la GPU de Stalin damunt de la Tercera). "Esquerra Comunista" era una expressió que havia sorgit entre el consellisme de base i el trotsquisme a partir de la crisi que es produí a la Unió Soviètica entre els autèntics bolxevics i la púrria oportunista que es feia dir "comunista" (ex-funcionaris del tsar, militars, menxevics, burgesos, etc) per a continuar explotant molt millor el poble. "Esquerra Comunista" s'anomenava en la primera meitat dels anys trenta el partit d'Andreu Nin que després es fusionaria amb el BOC (Bloc Obrer i Camperol) per a donar lloc al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En definitiva, en els anys trenta, quan els sicaris de la GPU enterraren la teoria de Front Únic contra la burgesia internacional i -mitjançant Dimitrov- instauraren la col× laboració de classes (els Fronts Populars) com a política de la III Internacional, tots els dissidents de la línia que marcava Moscou i els nous tsars russos s'identificaven a nivell soviètic i internacional per aquestes sigles: Esquerra Comunista.

En Vicent Álvarez, tots els dirigents nacionals i estatals de l'OIC (OEC, a les Illes), ajudaren amb el seu esforç en la tasca d'anar bastint una organització que servàs per al dia de demà la memòria del moviment obrer internacional, del marxisme revolucionari, i que les generacions futures poguessin comptar amb un material de primera mà allunyat de la falsificació sistemàtica de la història que feien l'estalinisme, el carrillisme, tot l'"eurocomunisme" (Berlinguer, Marchais...) i els seus "companys de viatge" (periodistes, intel× lectuals de baixa categoria, "historiadors" que els feien i fan el joc, etc.).

Un partit molt proper a certs plantejaments revolucionaris de l'OEC era la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), que a Mallorca comptava amb uns homes i dones de provada honestedat combativa. A les memòries inèdites que m'ha fet arribar un dels més destacats dirigents sindicals de la LCR, Llorenç Buades, podem llegir, parlant dels quadres fundadors de la Lliga a les Illes: "Havíem canviat de seu i passat al carrer Navarra, davant el teatre Principal on, col× laborant en la campanya de les eleccions sindicals, em vaig implicar més amb els militants obrers de la Lliga. Teníem gent al Sindicat de la Fusta, a Alimentació (farines de Mallorca), al Metall (casa Buades), a Sanitat (Son Dureta) i a la Secretaria de la Dona... La Lliga tenia també una organització de joves, les JCR, on hi anaven en Tomeu Mulet, Eva Cerdeiriña, Manolo Martín, Manolo el Sevillano i després, Antonia Carrillo (que venia de l'OEC). La Lliga tenia seu al carrer l'Unió [de Ciutat]. A l'exèrcit propiciàvem les Unions Democràtiques de Soldats i a Ciutat se'n formà un grup bastant actiu. La Lliga, a Mallorca, es va muntar des de militants que feien la "mili" aquí essent particularment actiu "Victor" que anys després seria membre del Comitè Central. Però el cap més visible d'aquella Lliga era Antoni Vadell, que aleshores era autònom i treballava fent detergents i lleixius, i que actualment és director d'una entitat holandesa d'assegurances. Un comerciant famós a Ciutat en botigues de roba, antic militant de la IV Internacional i que havia conegut al vell Trotski i al Che, ens ajudava a pagar el local que teníem al carrer Unió, abans General Mola".

La LCR (IV Internacional) es basava en la tradició revolucionària de Marx, Engels, Lenin i Trotski, i en les experiències del moviment obrer internacional, encarnades fonamentalment en els tres primers congressos de la Tercera Internacional (Comunista). Tant els militants de la Lliga com els de l'OEC seguíem una estratègia de revolució permanent. Admetíem el paper fonamental de les reivindicacions democràtiques avançades (per exemple, la conquesta de les llibertats, el dret a l'autodeterminació de les nacions oprimides, una reforma agrària radical, etc, etc) però, en lloc de sacralitzar aquesta etapa primera de la revolució socialista, afirmàvem que aquestes tasques només podien ser resoltes mitjançant la presa del poder per la classe obrera aliada amb altres capes oprimides de la població. Era allò que els comunistes de l'OEC anomenàvem "El Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari", format per tots els sectors socials explotats pel capitalisme. Per a nosaltres, igual que per als companys de la Lliga, no hi havia discontinuïtat entre la solució de les tasques democràtiques i la solució de les tasques socialistes.

Lluny de qualsevol vel× leïtat "terrorista" pròpia de segons quins cercles de la petita burgesia radicalitzada, en els anys finals de la transició la LCR i l'OEC (crec que igualment el PORE, el POUM o Acció Comunista, entre moltes altres organitzacions comunistes no reformistes) dèiem que, per a assolir els objectius del socialisme, de la societat sense classes socials, d'una societat basada en el poder dels Consells Obrers i del Poble Treballador, no ens servirien ni de la conspiració ni del terrorisme, sinó dels organisme d'autoorganització de les masses treballadores i de la seva autoeducació produïda per la participació en les lluites més diverses contra el sistema.

El tipus d'autoorganitzacions que propugnàvem (democràcia directa, càrrecs sotmesos a les l'assemblees, substituïbles en qualsevol moment...) es basaven en la unitat dels organismes elegits pels treballadors. Aquestes organitzacions obreres i populars que defensàvem (els Consells Obreres) rebutjaven qualsevol pacte amb els partits del franquisme reciclat o burgesos com a forma d'avançar a la conquesta de la llibertat de la classe obrera i les nacions oprimides per l'imperialisme.

Enfront els pactes entre classes antagòniques del tipus les Unidades Populares, com a Xile, o dels Fronts Populars, que no reflectien en llurs programes les aspiracions i reivindicacions obreres, contraposàvem la necessitat d'un política de Front Únic Obrer. Era evident que ambdues organitzacions seguien, en la seva pràctica diària, el concepte de no contraposar mai el programa mínim del poble (llibertats burgeses, reivindicacions salarials, per exemple) amb el programa màxim (República Socialista basada en els Consells Obrers, destrucció de l'Estat imperialista espanyol...), com feien els reformistes que pactaven amb el franquisme reciclat l'oblit de la nostra història més recent (quaranta anys d'opressió terrorista) pel plat de llenties d'una poltrona institucional.

Per tal d'impedir aquesta diferència entre programa màxim i programa mínim, tant la Lliga com l'OEC defensàvem i tractàvem de fer viure entre els treballadors un programa de reivindicacions transitòries, conjunturals, en l'intent d'anar establint un "pont" entre el nivell de consciència concret de les masses (a vegades només preocupades per un poc més de sou) i la necessitat de la conquesta del poder per part del poble autoorganitzat.