LA
MENTIDA DE LA REFORMA LABORAL
Com
firaires de bestiar en plaça de segona, Fidalgo, Méndez, Cuevas i Zapatero
s’obstinen en vendre’ns el mul borni pel costat de l’ull sa. Cert és que
la nova Reforma Laboral, signada el passat dia 9 de Maig, conté algunes
millores, com l’extensió del subsidi d’atur als majors de 45 anys sense càrregues
familiars, la pujada de prestacions del Fons de Garantia Salarial, o
l’increment de les partides en matèria d’inspecció i Servei Públic
d’Ocupació. Però aquests avanços parcials (que només intenten maquillar el
resultat final) es revelen totalment insuficients per aturar l’actual epidèmia
de precarietat, i empal·lideixen al costat de la importància estratègica de
la columna vertebral del Pacte, i veritable objectiu del mateix: l’abaratiment
general de l’acomiadament.
En
virtut d’aquesta nova Reforma, el contracte ordinari indefinit utilitzat fins
a ara, que estableix una compensació per acomiadament de 45 dies per any
treballat, queda en situació residual, perquè en el seu lloc es generalitza la
modalitat de contractació de foment “de l’ocupació”, que fixa la
indemnització per acomiadament en 33 dies/any. Si tenim en compte que el
contracte de 33 dies ve funcionant des de fa nou anys, i no ha aconseguit reduir
la temporalitat, actualment en el 34%, no ens cap el menor dubte que
l’acomiadament s’abaratirà, però la temporalitat seguirà sense reduir-se
de manera substancial. Aquest pacte, a més, ha estat ordit sense informar, ni
de bon tros consultar, a ningú, ni tan sols als propis afiliats dels sindicats
signants. Amb el sigil que requereixen els grans negocis, els signants
legalitzen, donant nous terminis, l’enorme frau empresarial en matèria de
contractació, i no entren (seria massa insolència?) a establir mesures de
control sobre les contractes i subcontractes, autèntiques fonts de precarietat
i sinistralitat. I segueixen consentint la pràctica de tràfic de mà d’obra,
les ETT’s.
I
els patrons? En un any d’una mitjana de beneficis per sobre del 20% (48,3% en
el cas de la Banca), se’ls injecta altra enorme dosi de doblers públics, a
força de bonificacions i subvencions. Valgui com exemple la previsió, per a
2006, de 2500 milions d’euros addicionals en bonificacions empresarials a la
Seguretat Social que, si els afegim als 17.453 milions d’euros que ja se’ls
han bonificat des de 1998, suposen, des de llavors, un total de més de 3,3
bilions (amb B) de les antigues pessetes. A canvi d’aquests extraordinaris
regals, quins compromisos adquireixen les patronals amb aquesta nova Reforma?
Cap ni un. Ni compromisos, ni obligacions que posin límit als abusos, a les il·legalitats,
a l’explotació. Llavors, per què ara hem de tenir fe en una sobtada conversió,
de l’instint depredador de molts empresaris, a favor de l’estabilitat
laboral dels seus treballadors, i del respecte dels drets laborals? Ens volen
explicar, els directius de CC.OO. i UGT, com s’impedirà que molts empresaris
cobrin les subvencions i continuïn tractant als treballadors com articles
d’usar i llençar?
Però
el desastre de la precarietat no ha vingut caigut del cel. És el resultat lògic
de dècades de pau social enganyosa, negociada en cercles de poder on, amb la
complicitat de la burocràcia de CC.OO. i UGT, s’ha anat despullant als
treballadors de la seva condició de subjectes socials portadors de drets i,
contra la necessària justícia distributiva, se’ls ha convertit, cada vegada
més, en simples objectes d’explotació. Inicialment va ser a través dels
“pactes de rendes” (Pactes de la Moncloa, vigència 1977-1978; Acord Marc
Interconfederal, AMI, 1980-81; Acord Nacional d’Ocupació, ANE, 1981-82; Acord
Interconfederal, AI, 1983, i Acord Econòmic i Social, AES, 1984-85-86). En
conjunt, entre 1977 i 1986, va haver un descens dels salaris reals en no menys
del 9% (dades de les pròpies CC.OO., 1989). Mentrestant, les grans empreses,
amb la banca al capdavant, batien any rere any els seus propis rècords de
beneficis.
Després
van venir les reformes “laborals”, pactades o consentides, com instruments
de saqueig progressiu de drets laborals, especialment a través de successives
modificacions de l’Estatut dels Treballadors. En la primera reforma, de 1984,
es va legalitzar la contractació temporal massiva; en la segona (1994), els
contractes-escombraries, els de temps parcial, les ETT’s, els acomiadaments
arbitraris, l’extensió de la mobilitat funcional i geogràfica, etc.; en la
tercera (1997) es van pactar acomiadaments barats (l’al·ludit contracte amb
indemnització de 33 dies/any), i en “el decretazo”
(2001-2002) se li va regalar a la patronal la seva antiga pretensió
d’eliminar els “salaris de tramitació” en els casos d’acomiadament.
Mentrestant i paral·lelament, des de 2002 està vigent l’anomenat Acord
Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva (AINC) on el G-4 (CC.OO., UGT,
CEOE i CEPYME) ens fica la mà dins la butxaca, any rere any, mitjançant
pujades salarials en els convenis inferiors a l'IPC, i augments de la
productivitat.
Qui
es demani per la causa de l’activa col·laboració de Méndez, Fidalgo i les
seves colles, amb el sistema neoliberal, té molt a mà la resposta: aquests no
combaten l’engranatge capitalista actual, per la senzilla raó que formen part
del mateix. Darrerament van ampliar el seu full de serveis amb el suport
entusiasta a un Tractat constitucional europeu, on els drets laborals i socials
brillaven per la seva absència, i també van pactar el Reglament de la vigent
Llei d’Estrangeria, racista i discriminatòria cap als treballadors
immigrants. I amb semblant historial, que ja dura gairebé trenta anys, què
podem esperar d’ells? Què fan comptes de vendre en pròxims acords? Per
ventura el retard de l’edat de jubilació? Potser anul·lar, o emmanillar, la
negociació col·lectiva?
Front
aquest model de sindicalisme elitista i col·laborador amb el poder, entre tots
i totes tenim la imperiosa necessitat de recuperar les nostres pròpies arrels
com treballadors, de solidaritat, de suport mutu, d’instint de classe. Aquesta
reforma laboral, i tota la mentida mediàtica que l’acompanya, ha de ser
denunciada. Hem d’exigir responsabilitats, també per part dels qui, des de
dintre de CC.OO. o d’UGT, s’han sentit ignorats, utilitzats i estafats.
L’alternativa futura només podrà ser si obrim el camí al sindicalisme
lliure i horitzontal, recuperant la confiança en la seva dignitat i utilitat, i
en el protagonisme dels treballadors.
Pep Juárez,
secretari general de CGT-BALEARS. Maig de 2006 .