Població: Entrevista amb Michel Husson

Està massa poblat el nostre planeta?. Estan en perill els equilibris mediambientals i els recursos energètics?.

Michel Husson, autor del llibre "Sis mil milions en el planeta: som massa?", aporta unes primeres respostes als desafiaments plantejats per la demografia.

Pregunta: Som de veritat massa?

Michel Husson: ¿És l’excés de població, si no la causa dels problemes ecològics, almenys un obstacle?. De fet responc amb una altra pregunta: admetem que l'anterior sigui cert. Aleshores què cal fer?.Aconseguir que la població augmenti menys ràpidament, o que fins i tot retrocedeixi?. Però això no és possible sense recórrer a mètodes bàrbars (epidèmies, genocidis, esterilitzacions forçades, eugenisme,etc.)

La població mundial augmenta ara mateix menys ràpidament, a causa d’un moviment general de descens de la fecunditat. En els països del Magrib, per exemple, el nombre mig de fills per dona ha caigut de 6 l’any 1980 a 2,2 avui. ¡Difícilment es pot anar més ràpid!. A més, aquest ralentiment no conduirà a una estabilització de la població més que en dos o tres decennis: cada dona té menys fills, però la proporció de dones en edat de procrear segueix sent molt important. En definitiva, el desenvolupament més probable és que es passi  de 6 a 9 mil milions d'habitants a mitjan segle , i que després la població mundial s'estabilitzi o que fins i tot comenci a retrocedir.

Pregunta: Què proposen els defensors de la teoria de l’excés de població?.

Michel Husson: Els més reaccionaris, sobretot en els EUA, diuen que el planeta no pot contenir més que 2 o 3 mil milions d'habitants, però no diuen com s'arriba a dividir a la població per la meitat. En el seu últim llibre, "l'Informe Lugano, SusanGeorge planteja exactament aquesta pregunta i imagina les respostes forçosament cíniques, i forçosament bàrbares, de tecnòcrates coherents. Sense arribar a aquest extrem, el discurs sobre la
població és implícitament discriminatori cap als qui tenen massa fills. L'únic mètode humanista per a obtenir una estabilització a mitjà termini de la població consisteix , més que en aquest eugenisme soci-ètic, a difondre el progrés econòmic i social: estabilitzar les rendes de l'agricultura tradicional, afavorir l'educació i l'autonomia de les dones. Una evolució sociològica com la reculada de l'edat del matrimoni és per exemple un factor decisiu del descens de la fecunditat.

En sentit invers, es veu que els únics països que no estan implicats en la transició demogràfica, on la fecunditat segueix sent molt elevada, són els països més pobres. Hi ha doncs que canviar aquesta perspectiva i adoptar una lògica d'hospitalitat, per a preguntar-se com acollir tan bé com sigui possible a la població suplementària que es pot preveure.

Pregunta: ¿És ecològicament sostenible aquesta afluència de població?

M. H.: És evidentment la gran pregunta. Prenguem per exemple l'efecte hivernacle. El volum total de CO2 emès és el producte de tres elements: el nombre d'habitants en el planeta, la producció per cap, la quantitat d'energia contaminant per unitat de producció. Si l'augment de la població no està compensat per una producció que gasti menys energia, pot ocórrer que l'emissió de CO2 franquegi un llindar irreversible i provoqui un desequilibri ecològic que comporti la desaparició d'una bona part d'aquesta població. És un risc real, que no es pot ignorar en nom d'un cientifime que consisteix a dir que els progressos de la tècnica resoldran tot. El meu plantejament és més aviat explorar una via estreta que permeti acompanyar aquest últim mig segle de creixement demogràfic sense fer que tot salti per l'aire. Es tracta doncs d'identificar bé els veritables problemes. Per exemple, deuria ser evident que no hem tornat al maltusianisme clàssic en el qual el creixement de la població estaria limitat per les disponibilitats alimentàries. Hi ha riscos d'esgotament dels sòls i un enorme problema en el que concerneix a l'aigua, però es tracta més aviat de qüestions de distribució que d'un límit absolut..

Pregunta: ¿I l'energia?.

M.H.: Si s'admet que no es pot intervenir sobre el nombre d'habitants cal moderar o baixar el consum per habitant. Però pens que els possibles guanys són relativament limitats, perquè el desenvolupament necessita un creixement material: no es construeixen escoles, carreteres, circuits de subministrament d'aigua, sense gastar energia. Es podria exigir als països rics que adoptessin un model de creixement més reduït però això no està forçosament a l'altura del problema. Quan es contemplen les projeccions del consum d'energia en els pròxims 50 anys, l'augment global té sobretot lloc en els països del Sud i les eventuals economies realitzades en el Nord no signifiquen molt. Em sembla que, en aquestes condicions, l'única perspectiva racional consisteix en un programa massiu de transferència, del Nord al Sud, de tècniques de producció d'energia poc contaminants. L'exemple de Xina, on el creixement ha estat no obstant això molt ràpid durant els dos últims decennis, mostra que hi ha importants marges de maniobra, en la mesura que el consum d'energia ha augmentat però en una proporció bastant menor que el producte nacional. Això suposa una forma de cooperació i fins i tot, ens atrevim a utilitzar la paraula, de planificació a nivell planetari. És evidentment l'oposat de les concepcions liberals, però al meu entendre és l'únic mètode que permet evitar els ajustaments regressius, per exemple el bloqueig del creixement dels països del Sud en nom del medi ambient, o el recurs incontrolat a fonts d'energia molt contaminants però que són més barates com el carbó.

Pregunta: Els permisos per a contaminar o les ecotaxes no són eines possibles?.

M. H. : Cal situar-les en relació a un assumpte teòric fonamental, resumit per l'eslògan que proclama que el món no és una mercaderia. Aquest eslògan és molt ancertat, perquè la lògica profunda de l'economia dominant reposa precisament en una confiança cega en els mecanismes mercantils. El que hi ha de particular en la qüestió mediambiental, és que llençar les deixalles o esgotar els recursos naturals no costa gens a l'operador privat.

Hi ha externalitat, com diuen els economistes, en el sentit que el cost és suportat per un altre. La forma d'actuar sembla doncs evident: cal posar preu al que no el té, instaurar un mecanisme mercantil allí on no existia. L’ecotaxa o també el mercat dels drets de contaminar, és una solució particularment absurda, pel fet que  permet als països rics comprar als països pobres drets a contaminar i fer el contrari del que caldria  fer, dit d'altra forma, donar els mitjans als països pobres per a desenvolupar-se sense contaminar massa. Així doncs la redistribució hauria d’anar en sentit invers. El fet que aquest tipus de propostes hagi estat reprès pels ecologistes planteja un enorme problema, que és l'existència del paradigma ecològic.

Pregunta: ¿De què es tracta?.

M.H. : La qüestió és saber si la qüestió ecològica canvia o no la forma de plantejar les qüestions socials. El meu punt de vista consisteix a dir: si es tracta només de qualitat de vida,  i d'estètica urbana, llavors l'ecologia no existeix com a tal. És una aspiració entre altres, que no és d'una naturalesa diferent, per exemple, de la voluntat de lluitar per condicions de treball decents. Si l'ecologia introdueix una dimensió suplementària, és en la mesura que la possibilitat mateixa de la vida sobre la terra està posada en qüestió. Pens que és el cas i que per tant existeix un paradigma ecològic, dit d'altra forma, un tipus de problemes a resoldre, d'amenaces a allunyar que són d'una naturalesa diferent (i d'altre abast) que altres qüestions socials, per exemple l'urbanisme

Però cal ser coherent: si aquesta especificitat de la qüestió ecològica existeix, llavors remet a altres instruments que consisteixen a crear pseudomercats. Una ecotaxa  no és un mal absolut, i fins i tot els mercats de permisos de contaminar poden ser legítims en terrenys molt específics. Han funcionat una mica en el cas dels CFC (responsables del forat en la capa d'ozó, les emissions del qual han estat reduïdes en més d'un 70%. En aquest cas concret, l'existència de substituts rendibles ha ajudat molt. Però quan es tracta de qüestions com l'efecte hivernacle, em sembla avui que no es pot ser ecologista de forma coherent sense una bona dosi d’anticapitalisme.

Pregunta: Llavors, ho resoldrà tot el socialisme?.

M.H. : No es tracta de dir que la revolució socialista és el previ  absolut a tota política ecològica. Cal evitar el parany del realisme governamental dels Verds, que consisteix a proposar canvis marginals, i perfectament ineficaços, del capitalisme. El realisme que consisteix a fer com si alguns francs sobre el litre de gasoli definissin una política alternativa, és una quüestió de deixadesa. Al contrari, cal privilegiar tot el que és control sobre les actuacions del capital, promulgació de normes, prohibicions i sancions.. En el cas del "Erika", la sortida lògica és endurir el reglament, ¡no posar en peus una ecotaxa!.

En el preu del petroli, per exemple, la pujada recent ha escombrat tot el que els Verds havien aconseguit obtenir. Perquè? Perquè cap política alternativa de transport s'ha plantejat en concret. No es podia invocar res per a justificar la pujada del preu del petroli.

L’anticapitalisme que es planteja aquí és modest, però ferm: al que cal enfrontar-se és a la reivindicació d'una total llibertat del capital. Això suposa intervenció pública, subvencions a programes alternatius, en definitiva, tot el que detesta aquest capitalisme radical de fi de segle.

És també amb aquesta condició amb la qual el combat ecològic pot contribuir a refundar un projecte socialista que no podria existir independentment de les aspiracions i de les mobilitzacions.

INICI