La pluja

La pluja baixa
d'un núvol proper
que omple de foscor
un ample carrer.
Arruixa les cares,
refreda els clatells,
fa obrir paraigües
a joves i a vells.

Ballen ben alegres
petits teuladers
que amaren les plomes
ajudats dels becs.

La gent nerviosa
corre més que mai,
el trànsit s'atura
i enlaira a l'espai
un clam de botzines,
crits i remugars
de molts capsigranys
que espanten titines.

L'asfat ens reflexa,
com fidel mirall,
tot el seu rancor:
paraules podrides
de gent sense cor.