Una constitució contra els treballadors

“No,

jo dic no,

diguem no.

Nosaltres no som d’eixe món.”

(Raimon)

 

El pròxim dia 20 de febrer de 2005 volen vendre'ns un paquet, i pretenen ho comprem sense obrir-lo, no sigui el cas que ens adonem que, en realitat, ens volen donar gat per llebre. Han encarregat als loquillos, butragueños, gabilondos, delolmos, cruyffs, teresascampos i altres vips que acoloreixin l'embolic, llegint passatges selectes del llibret blau. Boniques paraules de bijuteria fina que, a manera de cortina de fum, pretenen que passi desapercebut el contingut real i descarnat de l’anomenat  “Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa”.


No obstant això, han disposat que aquests personatges s'abstinguin de llegir altres articles, com aquells que proposen la militarització creixent (Art. I-41.3), dintre dels “compromisos” en el marc de l’OTAN (Art. I-41.2 i .7), i, per tant, la submissió als Estats Units. Tampoc no posen l'accent en la manca de llibertat dels pobles a l’exercici de la seva pròpia determinació, llengua i cultura, davant l’absolut protagonisme de les estructures burocràtiques dels estats (Art. I-5), per no parlar del manteniment dels privilegis de les esglésies (Art. I-52), en detriment del necessari laïcisme en la societat.

 

Qui no diu tota la veritat, no diu la veritat. I és que seria bo que ens llegissin i ens expliquessin, a més de les disposicions antidemocràtiques i militaristes ja al·ludides, la part que, per contingut i extensió, es converteix en el principal objectiu del Tractat: la Part III “De les polítiques i el funcionament de la Unió”, que ocupa gairebé tres quartes parts de tot l'articulat (322 d'un total de 448 articles). Tot un autèntic programa neoliberal, sorprenentment detallat per a un text “constitucional”, i pràcticament impossible de reformar (es requereix “unanimitat” per a això, segons l’Art. IV-445).


És en aquesta Part III on queden reflectides les úniques llibertats que, de debò, es garanteixen en el Tractat: la llibertat de moviments de capitals (Art. III-156), i la llibertat de mercat (Art III
-314), amb l'impediment “d'aproximació” legal, mitjançant llei marc europea, dels estats membres en matèria relativa “a les disposicions fiscals, a les disposicions relatives a la lliure circulació de les persones ni a les relatives als drets i interessos dels treballadors per compte d’altri” (Art. III-172.2). Allí és també on es reitera el blindatge al Banc Central Europeu de qualsevol possibilitat de control democràtic (Art. III-188, ja imposat des de l'Art. I-30), o on els drets socials queden condicionats a la “necessitat de mantindre la competitivitat de l’economia de la Unió” (Art. III-209).


On queden, doncs, els drets i les llibertats dels treballadors i les treballadores? L'article II-75 parla de dret “a treballar”, però no del “dret al treball”. Això no solament és una diferència semàntica: és, sobretot, una usurpació política d'aquest dret. El dret al treball es considera el de la dignitat i estabilitat de l'únic patrimoni dels treballadors, el lloc de feina, i això és el que, en aquest Tractat, no només no es recull, sinó que s’arrabassa. Aquest “dret a treballar” no va acompanyat de les condicions de dignitat per a exercir-lo, ni tampoc dels drets a percebre un salari just, prestacions per atur o pensions públiques suficients, ni altres serveis públics, que són eliminats o privatitzats. “Tot ciutadà de la Unió té la llibertat de buscar un lloc de treball, treballar, d’establir-se o de prestar servicis en qualsevol Estat membre” (mateix article). És a dir, el dret al treball queda substituït per la “llibertat” per a cercar-nos la vida, amb els nostres drets reduïts a paper mullat.

És en el mateix article II-75 on queda definida, a més, la discriminació dels treballadors immigrants “que estiguen autoritzats”: no se'ls garanteixen els mateixos drets que la resta, sinó “unes condicions laborals equivalents”. Gens diu dels no autoritzats, que existeixen i existiran a milions a la Unió Europea, a causa de l'empobriment sistemàtic dels seus països. Molt ens temem que l’Europa fortalesa, que es consagra amb aquest Tractat, es converteixi en l’Europa de “l’apartheid”. Aquest model d’Europa tanca les portes als exclosos del món, inspira i imposa lleis carregades de xenofòbia i racisme, com la Llei d'Estrangeria espanyola, fomentant d'aquesta manera la violació dels drets humans, l’exclusió social, la repressió i el rebuig cap als treballadors immigrants.


El Tractat defensa una “economia social de mercat altament competitiva” (Art. I-3.3), i “una mà d'obra qualificada, formada i adaptable (sic), així com uns mercats laborals capaços de reaccionar ràpidament a l’evolució de l’economia” (Art. III-203). Si a més, en matèria d'ocupació, “La llei o la llei marc europea no inclourà cap harmonització de les disposicions legals i reglamentàries dels Estats membres” (Art. III-207, via lliure a les “deslocalitzacions”?), i tot això es fa “tenint en compte la diversitat de les pràctiques nacionals (per exemple, la discriminació laboral efectiva de les dones)... així com la necessitat de mantindre la competitivitat de l’economia de la Unió”... (Art. III-209).


Quan parlen de “l’economia de la Unió”, a quina economia es refereixen? a la seva o a la nostra?. Què vol dir aquesta “adaptació”? La resposta a tot això la trobam en un titular de premsa d’aquests dies, un entre d’altres desgraciats exemples de l'actual estat de coses: “Deutsche Bank eleva els beneficis un 87% i anuncia altres 3.280 acomiadaments fora d'Alemanya” (El País, 4-2-05). Mentrestant, una altra notícia periodística d’actualitat dóna bastant llum sobre a qui beneficia aquesta “constitució”: “Les grans empreses donen suport la Constitució Europea.- Representants de grans empreses, com ara Telefònica, Iberia, SCH, Endesa, Iberdrola, Unión FENOSA, NH Hoteles, Fundación ONCE i FIAT, van llegir ahir articles de la Constitució europea i van demanar el vot afirmatiu en el referèndum del pròxim 20 de Febrer, durant un acte organitzat per la Plataforma Cívica per Europa” (El País, 2-2-05) És casualitat tanta celeritat (tres dies abans de l’inici de campanya) i tanta unanimitat entre els grans empresaris?


Així doncs, és aquest el model d'Europa que necessitam els treballadors? Devem, doncs, donar el nostre suport, el pròxim 20 de Febrer, al Tractat que ho consagra? Decididament NO. Al meu entendre, aquest Tractat, en la lògica dels anteriors, és el més potent mecanisme de submissió legal i política dels treballadors, mitjançant l’anul·lació dels seus drets, dut a terme en la història recent d'Europa. Els treballadors i treballadores som subjectes de la història, i no hem de resignar-nos a ser objecte d'explotació, com se'ns condemna en aquest Tractat. En conseqüència, hem de rebutjar aquesta “constitució”, que consagra els privilegis del capital i determina la supressió de drets laborals i socials de la població treballadora.


Aspirem a fer realitat una altra Europa, possible i necessària, dotada amb una Carta de Drets Socials i Democràtics que s'elabori en un veritable procés de participació dels treballadors, de la ciutadania i dels pobles. El fer realitat aquesta Europa, del futur que volem, passa per votar NO, el pròxim 20 de Febrer, i continuar dia a dia defensant els nostres drets i la nostra llibertat.


Pep Juárez.
Secretari general de CGT-BALEARS
Febrer de 2005