Miquel López Crespí

Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, col× lecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col× lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col× lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col× lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col× lecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la col× lecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència col× lectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intel× lectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intel× lectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intel× lectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel× lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl× labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel× lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel× lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel× lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel× lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.