PORTO ALEGRE 2002: EL II FÒRUM SOCIAL MUNDIAL EN MARXA

Quatre dies de debats polítics i socials proposats al voltant de 26 conferències matinals, i de gairebé 700 tallers es reuniren els horabaixes, i intentàren a Porto Alegre donar respostes a la crisi d’ identitat que pateix l’ esquerra davant els reptes de la globalització.

 La posada en marxa d’ aquest Fòrum partia dels moviments socials brasilers vertebrats al voltant del Partit dels Treballadors, una força política que va néixer a partir dels moviments socials coincidint curiosament amb la desfeta dels “socialismes de l’ Est Europeu”, i que té ben aviat la possibilitat d’ accedir a la presidència federal del Brasil.

 L’ atemptat contra el coordinador petista de la campanya de les eleccions presidencials, és un seriós avís de que sectors del poder no estan disposats a acceptar la possibilitat d’ accés del PT a més àrees de poder. Aquesta és no obstant una situació difícil de superar per a la dreta social i econòmica davant la crisi de referents polítics acceptables per a una població que veu com l’ exercici tradicional del poder institucional s´instal.la sempre en la corrupció.

 Les estimacions de vot per a les presidencials brasileres col.loquen al candidat petista, molt per damunt de la liberal Sarney, que a més, no gaudeix tan sols del suport social  que té, avui per avui el president  Henrique Cardoso. Aquest és ben admés al menys per forces sindicals apreciables com Força Sindical o la CGT.

 Un candidat emergent del Partit Popular Socialista (ex comunistes que han optat per una derivant semblant a la del Partit Comunista Italià) i fins i tot la configuració d´un govern de liberals, ex- comunistes del PPS, i comunistes (abans pro-albanesos) del Partit Comunista do Brasil seria fins i tot millor acceptada per la dreta social i econòmica que un PT excessivament heterogeni.

 El discurs moderat de Lula, possible candidat petista vinculat al moviment obrer cristià, i al corrent majoritari del partit, i de la CUT, coneguda com “Articulaçao”, no gaudeix de confiança entre els sectors del poder econòmic i els poders fàctics. Es tracta d’ un discurs que no posa en qüestió el model nouliberal, i que vol corregir les polítiques més aspres del liberalisme, renegociant el deute extern, i fent polítiques socials més admetents vinculades a l’ increment de la capacitat de consum de 13 milions de marginats, 11 milions d’ aturats, i gairebé 50 milions de pobres que viuen al Brasil.

 Però el PT és heterogeni, i una part important del PT connecta més amb els corrents més vinculats a projectes socialistes que als nouliberals, com el batle de Belem de Parà, o el govern de Rio Grande do Sul, on forces equiparables a l’ extrema esquerra europea formen part de la majoria institucional.

 A les passades eleccions internes a la presidència del PT als Estats de Santa Catarina i Rio Grande do Sul l’ actual president petista Zé Dirceu va ser amplament derrotat pels candidats presidencials vinculats als corrents marxistes “ Articulaçao de Esquerda”, corrent molt pròxima als dirigents del Moviment dels Sense Terra, i “Democràcia Socialista” organització germana de la trotskista LCR francesa. Aquests dos corrents, juntament amb altres més petites són les que configuren les majories polítiques al si del PT i també institucionals a Rio Grande do Sul i la seva capital Porto Alegre, lloc on es desenvolupa el Fòrum Social Mundial.

 Les polítiques vinculades a la posada en marxa del pressupost participatíu, seguida també a més de 100 ciutats amb majoria institucional no petista, i  unes 78 governades municipalment per el PT dona bons resultats electorals. L’ esquerra radical petista governa evidentment amb aquestes polítiques, i quan critica el tò excesivament moderat de la campanya presidencial del seu partit  rep la resposta de Dirceu diguent que, on governen els radicals,no es trenca tampoc amb la política nouliberal, ni amb les conseqüències del deute extern, ni amb el Fons Monetari Internacional.

 És aquest marc heterogeni, on conviuen al mateix partit (PT) nouliberals com el diputat

Genoino i l´extrema esquerra similar a la LCR francesa (Raúl Pont, antic batle de Porto Alegre o Miguel Rosetto, vicepresident del govern de Rio Grande do Sul) o al PORE (el diputat Babà Araujo, o la diputada Luciana Genro), el que permet reunir a 60.000 persones debatint sobre el futur de l’ esquerra. Però aquests debats resten molt lluny de configurar un pensament únic de l’ esquerra. Cap dels objectíus del Fòrum va en aquest camí, ni tan sols en el de l’ aproximació. El Fòrum és més aviat un lloc de reunió, on es junten i debaten les organitzacions que estan disposades a debatre entre sí (no és obligatori el debat, ni tampoc les resolucions), a articular-se, a compartir experiències que, a construïr unificadament un pensament alternatíu al nouliberalisme.

Tampoc el Fòrum és un lloc de debat exclusíu d´ONG’ S: Hi ha tallers proposats des de la Conferència Episcopal Brasilera, passant per les congregacions baptistes i metodistes, el budisme zen, el moviment humanista, els comités revolucionaris libis, els empresaris, les universitat,  les secretaries municipals, els sindicats policials, fins a partits polítics d´extrema esquerra.

Aquesta heterogeneitat i manca de compromís real en cercar resolucions en comú, fa que fins i tot la Confederació Europea de Sindicats, molt poc crítica amb la globalització, accepti el repte de participar-hi.

 Set ministres francesos, dels que privatitzen empreses i donen peu a les intervencions militars de l’ OTAN han volgut participar per la seva banda al Fòrum Parlamentari que, paralel al Fòrum Social reuneix a 680 diputats mundials. Una ministra de la joventut comunista va rebre fins i tot les ires d’ alguns joves radicals francesos que li estampàren la cara amb el llançament d’ una tarta.

Fins i tot un primer ministre nou liberal, el belga (del Partit Liberal) va voler participar al debat però no va ser admès pel fet que molts delegats i delegades exigíren la suscripció prèvia del document que refereix la voluntat de combatre el neoliberalisme. Tampoc va ser acceptat un membre del Banc Mundial.

La presència al Fòrum sembla que es ben acceptada per la ciutadania a molts d’ indrets, i serveix per a millorar l’ imatge social dels polítics, i per això s´hi presenten. Però ni el PSOE (exceptuant el socialista Clos), ni el mateix Blair pengen d’ aquesta corda. Els pilla una mica lluny.

 És un repte en canvi pels socialdemòcrates a l’ antiga que al voltant de moviments mundials com Attac, on compten també amb una participació important de l’ extrema esquerra,   intenten conquerir un espai per a les polítiques neokeynesianes, i res millor que el Brasil per a intentar confluïr en un projecte que acabi amb les derivacions nouliberals de l’ esquerra, i el fracàs social i humà de les seves polítiques. Però, fins i tot periodístes com Bernard Cassen, president d’ Attac, i vinculat a Le Monde Diplomatique s’ han vist sotmesos a fortes crítiques per part d’ altres delegacions, que l’ acusàven d’ excés de protagonisme i de cercar al Fòrum objectíus personals propis.

En relació al primer Fòrum, aquest segón ha manifestat un gran èxit de participació, però tot i que les conferències disposàven generalment de textos previs que facilitaven una presa de posició prèvia al debat, en l’ aspecte resolutiu s’ ha avançat poc.

La participació sindical, molt més ample, i amb la important presència dels sindicats de la CES, notables ausents del Primer Fòrum, ha escorat el debat de les conferències cap a la dreta. En aquest sentit, les crítiques per part de convidats significatíus del Primer Fòrum, com Hebe de Bonafini, o de José Bové s’ han deixat sentir.

Però molts conferenciants, com Eric Toussaint, Noam Chomsky, Michel Lowy, o Daniel Bensaid, apartanyen precisament al món de l’ esquerra radical que defensa la necessitat d´establir mecanismes radicals de canvi davant una situació mundial nefasta per a la majoria de la humanitat.

 Assegurada la pluralitat d’ aquest Fòrum, es ridícul voler decantar-se per la marginalització, com han fet nombroses entitats anarquistes que anàren a resoldre els problemes de Makno a la segona dècada del Segle XX, gaudint d’ un escenari de gran cohesió “espiritual”, però poc pràctic per a incidir damunt el món real i la seva necessitat de transformació. La “comunió” de 150 o 200 persones de diversos indrets pot ser gratificant si s’ omplen mirant-se el melic, però, tot un mestre de l’ anarquisme, Noam Chomsky indicava davant 6.000 persones quin és el camp on han d’incidir els anarcosindicalistes: el Fòrum Social Mundial. Aquesta és la opció de CGT de Balears.

 Aquest Fòrum com es preveu, configura un fort element de suport , en relació a les eleccions presidencials brasileres ,però també a les franceses per a reorientar l’ esquerra institucional. Però aquest no ha de ser un impediment per a l’ actuació de l’ esquerra conseqüent. Tot i que no ens reconeguem en les institucions de l’ ordre capitalista, encara hi ha distàncies entre el neoliberalisme i la socialdemocràcia. La batalla visual, la de l’ imatge, per ells, està guanyada. La batalla real, la del retorn a polítiques autènticament socialdemòcrates resta molt lluny encara.

 Palma, 3 febrer de 2.002.

Llorenç Buades Castell

Secretari d’ Acció Sindical de la CGT de Balears.

Delegat al I Fòrum Social Mundial de Porto Alegre 2001.