La premsa comunista

En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc a casa meva a les darreries del mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

La presentació -a primera pàgina- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador, excloent la burgesia explotadora i els partits feixistes).

El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Pataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel× lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col× laboracions.

Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro (l'actual secretari general del PSM i Conseller d'Agricultura del Govern Balear) i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.

El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront front els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).

Mentre socialdemocràcia i carrillisme iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.

'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad.

'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos.

'La Revolución Socialista y, como producto de ella, la sociedad socialista, sólo son pensables en la medida que las masas explotadas y oprimidas ejerzan su protagonismo histórico, realicen su derecho a protagonizar su propia história".

I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".

Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests capítols, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.

L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme qualsevol tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel× ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.

Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal× làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.

Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.

Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol. El partit de Felipe González fou depurat de tot element autènticament socialista i republicà que no acceptàs la reconciliació amb els feixistes reciclats (el mateix feia la camarilla de Carrillo dins del PCE amb els vertaders comunistes).

El PSOE, negociant amb els Osorio, Suárez, Fernández Miranda, Fraga, Areilza, etc, es comprometé a ser l'avantguarda -enfront les exigències populars de depuració i democratització- en la defensa de l'aparat estatal franquista (sistema judicial, exèrcit, ensenyament, policia, administració).

Els Felipe González (i després els Carrillo, Gutiérrez, Camachos, etc), Guerres, Múgica Hertzog, Raventós... prometeren als poders fàctics no demanar mai responsabilitats ni exigir depuracions pels quaranta anys de crims comesos per la dictadura en contra del poble. L'exèrcit franquista, els alts comandaments de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional, els estols de criminals i torturadors de la Brigada Social, podien estar tranquils: PSOE i PCE serien la ferma muralla en contra de les reivindicacions populars que pugnaven per avançar vers una autèntica democràcia. Per això, aquell primer editorial a Democràcia Proletària de l'u d'octubre de l'any 1976, deixava ben clar -enfront els pactes dels partits de la pretesa "oposició democràtica" amb les restes del feixisme- quina era la posició de principis dels revolucionaris. A la pàgina 4, exigíem: "La dissolució immediata de tots els cossos repressius de la dictadura feixista (Brigada Social, Policia Armada, Guàrdia Civil, etc); la dissolució de totes les institucions repressives del feixisme espanyol (Tribunal d'Ordre Públic, Consells de Guerra, etc); la derogació de totes les lleis que barren el pas a la possibilitat de jutjar els crims de la policia; la derogació de la llei anti-terrorista i de les que amaguen als ulls del poble les tortures i crims comesos a comissaries i quarters; l'exigència de responsabilitats per a qualsevol implicat en actes en contra del poble i que els autors siguin jutjats per una autèntica justícia popular; declarar fora de la llei els partits feixistes i bandes d'assassins que maten impunement arreu de l'estat (GAS, PENS, FUERZA NUEVA, GUERRILEROS DE CRISTO REY, etc)".

Evidentment, ni el PSOE ni el PCE (que anaven abandonant a les totes la política de "ruptura" i practicant cada vegada més la de consens amb les forces "aperturistes" del règim feixista) volgueren saber res de les posicions autènticament democràtiques dels revolucionaris.

El Comitè d'Illes d'OICE, al mateix número 1 de Democràcia Proletària que comentam, denunciant les obscures maniobres de la pretesa "oposiciò", deia a l'editorial (pàgs. 3-4): "Únicamente comunicados, cada vez más claudicantes y traidores a los intereses populares -y en estos momentos, ni comunicados. Ruiz Giménez, Tierno Galván, Felipe González, toda la socialdemocracia aliada del capitalismo europeo se arrodillan humildemente ante las promesas 'democratizadoras' de los fascistas de ayer y hoy 'demócratas' de nuevo cuño, y abandonan su lenguaje de otros tiempos (pues, en efecto, lo único que han hecho siempre es hablar, mientras la clase obrera estaba en la calle luchando por la libertad y sus derechos). Abandonan a cien por hora toda política de ruptura con la monarquía terrorista; ya ni ponen en cuestión la existencia de una monarquía impuesta al pueblo y, sin contar con él, ni hablan de gobierno provisional, archivan la cuestión de las nacionalidades y el derecho a la autodeterminación de la clase obrera y el pueblo trabajador. Ni mencionan la cuestión de la disolución de los cuerpos represivos asesinos y, confiados en las migajas del pastel de la explotación que puedan darles los capitalistas, basan toda su política en el pacto con los que nos roban el producto de nuestro trabajo, pues se dan perfecta cuenta -y cada día se hace más evidente- que si no pactan pronto y al precio que sea, las luchas radicales de la clase obrera los van a hechar al lugar de donde nunca debieron salir: el basurero de la historia, el estercolero de la traición".

Però el PSOE no era rupturista i molt manco revolucionari. Amb els ajuts internacionals i estatals que li foren subministrats, el grup d'"Isidoro" anà bastint el seu futur aparat electoral i, del no-res, mitjançant la propaganda, anaren aixecant un partit fins llavors inexistent. A costa de milions i milions de pessetes s'anaren obrint nombrosos locals a tot l'estat, es formaren els quadres de direcció -amb assessorament de la socialdemocràcia mundial-, tots els mitjans d'informació oficials s'ajuntaren per a anar construint la imatge de lluitador de Felipe González i els seus.

D'aquesta manera, un partit al qual mai no havíem vist en les lluites populars en contra de la dictadura (parl dels anys seixanta i setanta), un partit que no tenia cap militant a no ser algun advocat, o quatre senyorets sevillans, fou inflat artificialment. En pocs mesos va créixer fins a esdevenir la monstruosa maquinària electoral i de Govern que tots hem conegut i coneixem.

A mesura que era més necessari per ajudar a contenir les onades populars de vagues i manifestacions, d'exigències autènticament democràtiques, anà augmentat la seva afiliació i arribà a tenir 270.OOO carnets l'any 1978. Miracle dels diners i la propaganda gratuïta dels mitjans de comunicació!

Al mateix temps, CNT, OEC, PSAN, PORE, revolucionaris independents, moviments alternatius, qualsevol posició anti-sistema, érem criminalitzats pels intel× lectuals i periodistes servils a sou de la burgesia i el feixisme reciclat.

Abans, i per aconseguir el vist i plau de l'imperialisme ianqui, el PSOE havia acceptat la presència de tropes i bases nord-americanes a l'Estat espanyol, Mallorca inclosa (la base de radar del Puig Major).

Pel desembre de 1976, quan les forces autènticament revolucionàries lluitàvem en contra del referèndum franquista que legalitzava la reforma del règim feixista, no va fer res de significatiu en contra d'aquella farsa i, amb desenes de partits obrers sense legalitzar acceptà (igual que el PCE) les eleccions controlades del 15 de juny de 1977.

A continuació el PSOE participà directament (per mitjà del seu representant, Gregorio Peces Barba) en la redacció d'una Constitució que consagrava i consagra "la unidad de España" sota la vigilància de l'exèrcit que guanyà la guerra als pobles de l'estat, impedeix la federació dels Països Catalans, garanteix el sistema d'explotació capitalista, i no qüestiona la monarquia.

Pel desembre de 1978, el felipisme defensà d'una manera fanàtica el "sí" a una constitució amb tantes mancances democràtiques. I, malgrat aquest suport del PSOE, PCE, i franquistes reciclats, només va rebre l'aprovació d'un 58% del cens electoral, essent majoritàriament rebutjada en el País Basc.

Altres abandonaments dels interessos populars per part de la socialdemocràcia i el carrillisme foren la firma dels Pactes de la Moncloa (una gran victòria, per cert, d'UCD, Suárez i els poders fàctics de sempre). Mitjançant aquests pactes anti-obrers, la patronal va fer recaure els sacrificis de la crisis damunt l'esquena del treballadors (augment de l'atur, disminució del poder adquisitiu del poble, etc) i, amb la pau social que garantien els homes del PCE i del PSOE, el capitalisme pogué anar consolidant el nou tipus de dominació política damunt els pobles de l'estat. La concreció de la divisió sindical dels treballadors, la progressiva desaparició de l'escena quotidiana de les avantguardes consellistes de finals dels seixanta i començaments del setanta, ajudà molt la burgesia espanyola a enllestir amb una relativa tranquil× litat la consolidació del seu nou sistema de dominació política.

Tothom que va viure aquells anys, i especialment els que lluitàrem activament contra la maniobra continuista i els Pactes de la Moncloa, sabem que PSOE i PCE s'oposaren a qualsevol mobilització combativa del poble. La lluita forta -a Catalunya, Euskadi i Galícia, per l'autodeterminació i la independència- aconseguí ser frenada. Igualment, ambdós partits foren els més actius en la defensa de la monarquia, acceptant que no hi hagués cap referèndum per a demanar als pobles de l'estat si preferien o no una república.

Mentre aquesta esquerra reformista es lliurava amb entusiasme a la política de consens i pactes amb els franquistes d'ahir, abandonat tota mena de plantejaments de trencament democràtic (ja no cal ni parlar-ne d lluita pel socialisme, la República o l'autodeterminació!) deixant intactes els principals aparats judicials, administratius i militars de la dictadura, la dreta encapçalada per UCD anava aconseguint un nou model polític d'Estat. El neofranquisme cedia únicament allò que li era imprescindible per tal de continuar mantenint el poder. La bruta i sangonosa façana de la dominació terrorista de la burgesia [el règim feixista], era pintada amb els nous colors de la minsa democràcia restringida que el capitalisme oferia, si el poble oblidava la lluita contra el sistema.

Per a més inri, el mateix dia que el PCE era legalitzat, Carrillo manava enlairar la bandera de Franco en els seus locals. Els serveis d'ordre del PCE i del PSOE, traint les millors tradicions de lluita de llurs abnegats militants republicans, s'especialitzaren en l'estripada de banderes republicanes que hi pogués haver en les manifestacions.

Però la brutor de l'estalinisme, les seves traïdes continuades al poble, als mateixos principis que de paraula deien defensar, l'oportunisme absolut de les direccions centrals i "provincials", les claudicacions absolutes davant els plans de la burgesia espanyola i els seus servidors, els franquistes reciclats, mereixen capítol a part.

l