Per Miquel López Crespí, escriptor

http://mallorcaweb.net/lopezcrespi/index.htm

La crisi del PSM

Ningú no dubta de la greu crisi que està patint el PSM, l’organització que durant aquests darrers trenta anys ha estat la capdavantera del nacionalisme progressista i alhora de la lluita contra les injustícies de la societat capitalista, provant de bastir sempre un món més just i solidari. Potser per això mateix, perquè durant dècades el PSM ha representat una de les avantguardes més combatives en la defensa de la nostra cultura i per la preservació dels nostres minvats recursos naturals que ens preocupa, i molt!, el seu futur. A més, com a persones que sempre li hem donat suport públic és normal que expressem la nostra preocupació. I aquest sentiment no és tan sols producte romàntic del record d’aquells anys de militància, quan el PSM era un grup encara extraparlamentari, marginat i atacat per la dreta, aleshores representada per UCD i AP, i per certa esquerra ansiosa de trepitjar moqueta i anar amb cotxe oficial. Tothom era damunt nostre per provar de barrar el pas a l’herència política d’Emili Darder i Gabriel Alomar, que era el que aleshores representava el PSM. Sempre recordaré l’alegria que vaig tenir quan, després de coordinar la campanya electoral de 1979, poguérem treure el primer regidor d’esquerra nacionalista a l’Ajuntament de Ciutat, l’amic Jaume Obrador, i Biel Majoral i Pere Llinàs com a consellers del Consell Insular de Mallorca. Més de vint-i-cinc mil vots per a una força política sense diners de la banca, ni espanyola ni internacional, sense propaganda televisiva, era una fita històrica que ens sorprengué fins a nosaltres mateixos.

No es tracta, com deia, del romanticisme nostàlgic que una persona pot sentir en recordar els anys de la joventut. El PSM va significar i significa molt en la històrica recent de Mallorca. En els anys posteriors de la transició, després de les traïdes del PCE i del PSOE a les idees de República, autodeterminació i socialisme, molts militants de l’esquerra alternativa mallorquina ens refugiàvem sota les sigles del PSM per a provar de servar, per al futur, les idees i principis que els aspirants a sous i poltrones abandonaven de seguida que oloraven els privilegis que s’aconseguien seguint les instruccions del franquisme reciclat, la socialdemocràcia espanyola o el carrillisme.

Hi ha molt més que tot això en la nostra preocupació pel futur del nacionalisme progressista a les Illes. No cal dir que, com tants d’amics i militants, hem estat testimonis de les maniobres més recents per a neutralitzar el partit fundat per Sebastià Serra i dirigit durant tants d’anys per Mateu Morro i Pere Sampol, entre molts d’altres companys. Directament o indirectament, mostrant la cara o d’amagat, conspirant, pegant ganivetades sempre que podien, tant la dreta com l’esquerra oficial han fet tot el possible per dinamitar el normal funcionament del PSM. Hem de recordar les campanyes de premsa orquestrades des de les oficines dels autèntics poders fàctics de les nostres Illes? Qualsevol persona preocupada per l’ampliació i consolidació del nacionalisme progressista sap a la perfecció, i segurament recorda molt bé, les desenes d’articles escrits per a augmentar les dificultats internes del PSM i, si era possible, per a dividir-lo i neutralitzar-lo. Les hemeroteques en són plenes de tots aquests pamflets per a barrar el pas a una força política que representava el mur que impedia el total control de Mallorca per part del caciquisme nostrat o de les forces econòmiques i polítiques alienes a la nostra terra.

Però aquesta introducció fent referència a la nostra preocupació pel futur del PSM té relació amb un pensament que vull expressar d´una manera clara i llampant. Em referesc al silenci que, davant la crisi actual, serven molts dels antics dirigents del partit. Silenci que, ho he de dir sincerament, encara no sé a quins motius o raons de força major obeeix. Crec que en situacions històriques com aquestes, quan, ho hem vist ara mateix, diverses agrupacions abandonen el per estar en desacord amb la idea de dissoldre’s com a partit juntament amb Esquerra Unida, en moments tan greus i preocupants com aquests, repetesc, és quan s’hauria de sentir la veu d’aquells que fundaren el partit, d’aquells que durant més de vint anys han dirigit l’organització. Ara em vénen a la memòria els noms de dos bons amics com han estat sempre Sebastià Serra i Mateu Morro.

Pens que aquests excel·lents amics i companys haurien de deixar la por, si és que en tenen, i sortir a la palestra a dir la seva, a opinar sobre el possible futur del nacionalisme progressista a les Illes, a analitzar els fets que s’esdevenen, tant en relació amb la coalició electoral del 2007 com en relació a la creació d´un bloc com a nova força política mallorquina.

Ell o Sebastià Serra o Pere Sampol i tants i tants intel·lectuals i professionals, la veu dels quals és necessària en aquests moments... ¿tenen por d’interferir en els debats de l’actual direcció amb les seves reflexions? Que algú els pogués acusar d’ingerència? Qui sap si esperen a opinar per a després de les eleccions i així ningú els podria fer responsables del que s’esdevengui el maig de 2007. És una opció que puc entendre però que no compartesc: la situació del nacionalisme progressista a la nostra terra és prou greu per a anar amb certs miraments i determinats prejudicis. La dreta, els poders fàctics que volen acabar amb el PSM, els partits per als quals el nacionalisme progressista sempre ha significat un entrebanc, no en tenen cap, de mirament, per a fer-lo desaparèixer definitivament del mapa polític.

Crec, i molts de companys i companyes així m’ho han dit, que hi ha un cert deure de la direcció històrica del PSM amb aquests militants que, durant prop de trenta anys, els han seguit i votat segurs que l’organització que dirigien era una eina eficaç per a la tasca de deslliurament nacional i social del nostre poble. Som moltes les persones que voldríem, doncs, llegir una explicació dels fets que s’esdevenen en els darrers temps. Una explicació sincera, constructiva, oberta al futur, que serveixi per a consolidar i desenvolupar tot el que ha donat de positiu en aquests darrers trenta anys el PSM a Mallorca i a les Illes en general.

No corren temps gaire favorables per al desenvolupament i consolidació del nacionalisme progressista a les Illes. Mentre els partits d’àmbit estatal, especialment el PP i el PSOE impulsen un ferreny bipartidisme que imaginam pactat i ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de la socialdemocràcia, també aguanta xuclant tot el que pot per a sobreviure, els partits nacionalistes s’enfronten entre si i es divideixen i subdivideixen contínuament.

És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la "balearització" constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat sotmesa a tots els envits de qualsevol imperialisme, augmenta dia a dia sense aturar.

A hores d’ara, els polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, aquells que tampoc no saberen bastir un Pla d’Ordenació Territorial que aturàs la salvatge depredació de recursos i territoris, tampoc no saben trobar fórmules engrescadores per a la unitat contra la dreta i, tothom ho pot veure, es maten entre si sense trobar solucions esperançadores. L’interessant experiment unitari d’Eivissa-Formentera, el Pacte Progressista que, durant uns anys pogué mitigar mínimament el poder de la dreta, s’ha trencat a causa de la prepotència i s ectarisme del PSOE. Els seguidors de Zapatero a les Pitiüses, en un acte suïcida i sense gens ni mica de seny, confien d’obtenir la majoria absoluta sense empelts de "nacionalistes radicals" confiant solament en "l’efecte ZP", el poder econòmic de la socialdemocràcia i la propaganda estatal televisiva. Bona manera de bastir la societat civil, fent malbé el poc d ‘unitari que hi havia a les Pitiüses!

A Mallorca les coses tampoc no funcionen gaire bé per a l’esquerra teòricament a l’esquerra del PSOE. La divisió nacionalista és un fet, mentre que els nacionalistes d’obediència espanyola, és a dir, PP i PSOE, cada vegada van més units a les eleccions.

A Mallorca la divisió del nacionalisme progressista s’ha consolidat arran del darrer congrés del PSM quan, per rebuig de fusionar-se amb Izquierda Unida, una bona part del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló s’escindí per a formar una nova organització nacionalista: Entesa per Mallorca. Si finalment ERC no accepta les condicions de PSM-EU per a bastir una coalició per al proper any 2007, el vot regionalista i sobiranista mallorquí podria trobar-se molt fraccionat per a alegria de PP-PSOE. L’elector mallorquí amb sensibilitat nacional haurà d’escollir aleshores entre els seguidors de Maria Antònia Munar, Grosske-Barceló, Mateu Crespí o Joan Lladó. Però el problema, tot i ser gravíssim, no ve donat solament per aquesta fragmentació de les diverses sensibilitats nacionalistes existents en la nostra societat. Un problema afegit és l’ambient de crispació, el ferotge autoodi que tothom pot notar en els comunicats i declaracions de les diverses organitzacions nacionalistes existents. Aquestes bregues internes l´únic que fan es dificultar els possibles acords entre organitzacions afins i, en lloc de dedicar tots els esforços a combatre els partits que són la punta de llança de la nostra despersonalització, els destructors i encimentadors de Mallorca, es maten entre ells mateixos. Mai no s’havia vist res de tan absurd i mancat de sentit. ¿Com és possible, ens demanam tots aquells que durant dècades hem fet feina per al desenvolupament de les idees de progrés i justícia social a la nostra terra, que els polítics professionals que porten endavant les converses entre partits no s’adonin de la situació en què ens trobam? I el que és encara pitjor, quan alguna vegada sembla que els progresssime s’uneix, cas d’aquella coalició anomenada "Progressistes", llavors els vots aconseguits només serveixen per a acabar d’enfonsar el nacionalisme; o ningú ja no recorda com els quaranta-mil vots de "Progressistes", la feina de trenta anys de nacionalisme d’esquerra a Mallorca, aquella majoria de vots que arreplegà per a la coalició el PSM, solament serviren per a consolidar un partit, el de Llamazares, que votà contra els drets nacionals del poble basc representats pel Pla Ibarretxe?

El nacionalisme progressista de les Illes no pot badar en la greu situació en què ens trobam com a poble. Les possibles aliances per a la supervivència de Mallorca i de la nostra cultura s’han de fer amb molt de seny, ja que, a vegades, el remei pot ser pitjor que la malaltia mateixa. Pens que sempre s’haurien de prioritzar les aliances entre forces afins i mai lliurar la feina de dècades a mans d’aquells que, des de la transició, i com demostrà la votació contra els drets nacionals del poble basc, mai no han fet res en defensa dels drets nacionals de les nacions oprimides per l’estat, ans al contrari, n’han estat els seus enemics decidits.

És completament absurd, en la nostra difícil situació, dedicar-nos a matar-nos entre nosaltres, cas de la brega recent entre PSM i Entesa per Mallorca, mentre els partits espanyols majoritaris veuen la batalla des de la barrera rient-se de les nostres lluites internes, batalles que només afavoreix els seus interessos.

Si tot això no es va solucionant a poc a poc, i la cosa s’enverina més i més a cada dia que passa, haurem d’arribar a pensar que els nostres polítics, els polítics professionals del nacionalisme mallorquí, tots sense excepció, no són a l’alçada del nostre poble, no saben quins són els problemes autèntics que cal solucionar per a garantir la nostra supervivència i, indiscutiblement davant inutilitat tan provada, una inutilitat que tan sols porta a la divisió i a l’enfrontament intern, a la mort de les nostres pròpies forces, haurem de pensar a enviar-los com abans millor a casa seva abans no sigui massa tard.

Sense ERC la coalició no funciona

Si finalment no s’arribàs a concretar la unitat electoral amb ERC, l’experiment iniciat per PSM-EU i que, no ho oblidem, ha costat als nacionalistes de Gabriel Barceló l’escissió del partit tan treballosament consolidat al cap de més de trenta anys de feina incansable, els resultats electorals podrien ser més esquifits del que estima la premsa. Recordem que la famosa i antidemocràtica Llei d’Hondt, en primar els partits majoritaris, deixa sempre els minoritaris a punt de l’extraparlamentarisme o quasi sense diputats. Seria molt possible que en el 2007 no bastàs aconseguir ser votat pel cinc per cent de l’electorat per a entrar a les institucions i gaudir dels privilegis econòmics i de prestigi que comporta participar en la gestió del règim. Especialistes en l’estudi de les possibilitats electorals dels partits que es presentaran properament a les eleccions afirmen que, per a les organitzacions "petites", tipus EU, ERC o PSM, comença el calvari de fer tot el possible per a no caure dins l’abisme de la marginalitat política.

Fins aquí el que expliquen els experts. Per això mateix pensam que és summament important, per a obtenir aquesta representació institucional, aglutinar el màxim de vots possibles. Que ERC no participi en la coalició dificultarà enormement aconseguir aquesta representació. No sé encara, si no es concretàs aquesta unió, per quins motius PSM i EU no han anat més vius i, vist i comprovat el que es pot perdre, no són o no han estat més generosos amb els militants d’ERC. Malgrat que molts analistes afirmin que el resultat de les eleccions europees no és prou representatiu, sí que convé recordar que en aqueixes eleccions ERC arribà prop dels vuit mil vots i supera de molt Esquerra Unida i també, i això és indicatiu d´una certa tendència, el PSM en alguns pobles i districtes de Ciutat.

Alguns diran que aquesta vegada ERC no obtindrà aquests vots i que anant en solitari potser el seu electoral quedarà situat en uns quatre o cinc mil vots, la qual cosa també voldria dir que duplica i quasi triplica el nombre de votants que tenia abans de les europees. Així i tot, malgrat que ens moguéssim en una forquilla que vagi dels tres mil als cinc mil vots, podem comprovar que és una força prou considerable per a no menystenir els sobiranistes i fer tot el possible per a tenir-los ben al costat. No es pot jugar amb aquests vots; i tothom ha de saber, i les direccions d’EU i PSM els primers, que són precisament aquests vots els que poden decidir l’èxit o el fracàs de la coalició que aquests dies ha començat a funcionar.

Un altre problema prou important, cas de no fer la coalició amb ERC, fa referència a com queda, per al futur, l’espai del nacionalisme i el sobiranisme a les Illes. ERC dins la coalició hauria fornit la coartada perfecta per a poder dir a l’electorat nacionalista que es feia per a bastir un projecte independent de forces alienes a la nostra nació, forces d’obediència estatal, i que, en la coalició, la força unida dels nacionalistes era superior als estatistes.. Però si EU no romp públicament amb Llamazares i proclama la seva independència política i organitzativa... de quin futur bloc nacionalista parlam? D’aquell que, com a "Progressistes" serví per a consolidar el grup parlamentari espanyol d’Izquierda Unida per a, posteriorment, esdevenir un instrument emprat activament contra els drets nacionals del poble basc?

L’altre aspecte, i també tan important com els dos que hem esmentat, fa referència a les reserves econòmiques de la coalició. Es dóna la circumstància que, en aquests moments, pel nombre de diputats que ERC, tant al parlament de l’estat com en el Parlament de Catalunya, el partit de Carod Rovira i Joan Lladó està en molt més bona situació financera que PSM i EU.

Voldria que els polítics professionals que han estat organitzant aquesta coalició que, pel que hem pogut comprovar, neix coixa, no han tengut en compte els factors abans esmentats i que qualsevol persona mínimament interessada per la situació política de la nostra societat coneix a la perfecció. He de reconèixer sincerament que no ho entenc. I si, com tot sembla indicar, finalment no es consolida la coalició PSM-EU-ERC, aquests mateixos polítics professionals, sovint molt afeccionats a la lluita a mort per servar o conquerir sous i cadiretes, haurien de dir-nos per què no han fet també una guerra a mort per aconseguir la incorporació d’ERC a la campanya electoral. ¿És tan mal d’entendre que quatre o cinc mil vots poden ser decisius, que sense ERC es debilita la credibilitat política de la coalició i, una cosa summament important, sense els diners que poguessin aportar els independentistes també disminueixen les possibilitats electorals? Pensam que no cal ser cap mena de geni per poder arribar a entendre-ho.