El PSM l'any 1978: per l'autodeterminació i el socialisme

Campanyes per criminalitzar el nacionalisme d'esquerres

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Des del seu inici (1971), Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) i va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en la confecció de la Constitució espanyola aprovada el 1978 i en la de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat -convidant pel PSM- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la quadribarrada i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que tengueren a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il× luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Diario de Mallorca del 22 de novembre del 1978 publicava una nota amb els titulars "Ante la querella por 'apología del terrorismo' el PSM-PSI sale en defensa de Xirinacs". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a la independència de les nacions oprimides o en favor de la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel partit. Expressió màxima de la ràbia que comentam era una nota d'un periodista espanyol que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia a Baleares (27 d'octubre del 1978): "Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques, que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d'aquest col× lectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l'originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica... Després de tot, havent rebutjat l'oferta unitària del PSOE i donant acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals es esser un còctel no païdor".

Les intervencions de Xirinacs eran manipulades. Vet aquí un titular de l'època: "Xirinacs: las Cortes siguen siendo un Parlamento vertical. El senador catalán manifestó que no comparte el terrorismo, aunque lo comprende". Les tergiversacions servien per a bastir el mite que el PSM era un grup proper al terrorisme, ple de marxista-leninistes radicals, d'il× luminats que rebutjaven una constitució democràtica, la unitat amb una organització d'ordre com el PSOE...

Els servils a sou dels franquistes reciclats no podien amagar que l'abstenció del nacionalisme marxista anava dirigida envers una Constitució que consagrava -i consagra!- l'Estat espanyol com a estat centralista i opressor de les nacions que hi romanen integrades per la força, el poble de les quals no pot decidir lliurement per ell mateix el seu futur. La Constitució es fonamentava -i fonamenta- en la "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Els oportunistes volien que, amb els ulls clucs, acceptàssim aquestes i altres mancances democràtiques. Evidentment, la nostra tasca va anar encaminada en direcció contrària: explicar als treballadors i sectors populars el que és una vertadera i autèntica Constitució democràtica.

Era la nit del 17-XI-1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en defensa d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que un sistema de classes basat en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena al poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema de mercat capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de combat antifeixista de tots els pobles de l'Estat, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques -la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics-, Xirinacs s'atreví a mencionar la justa violència dels oprimits contra els opressors. Basta aquesta lleu menció als drets dels homes i dels pobles a la rebel× lió per crimaninalitzar-nos d'una forma vergonyosa i indignant! Misèria de cínics i lacais! Quants venuts no veuríem amb els pas dels anys. Allò només era el començament de la campanya permanent que sempre ha existit per dretanitzar el PSM i fer-lo digerible per a Espanya i el capitalisme.

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, amb l'esquerra mallorquina que no pactava amb els botxins i els seus hereus. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs guanyava el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. El llibre va ser editat per Nova Terra, a Barcelona (hagué una traducció al castellà l'any 1969). Activista cultural de primer ordre, em deia a una carta escrita el 1 de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla, més preocupat pel contingut que per l'estil". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder -qualsevol poder mentre pagui!-, els que ens acusaven de fer "apologia del terrorisme", de voler bastir un "partit d'il× luminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres, aquell hivern de 1978? La ignorància, la mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa de la mala gent. Xirinacs era -i és!- uns dels nostres grans intel× lectuals.

Entre les seves obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Aquestes dues darreres obres són els diaris de presó de Xirinacs (anys 1974 i 1975). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (ni hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola centralista, antisocialista i antirepublicà que es discutia l'any 1978. De 1993 a 1997 "Llibres del Segle" edità la primera, segona i tercera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits d'ordre que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llur traïda als principis republicans, socialistes i d'autodeterminació

l