Recuperar la memòria de l'esquerra: el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista)

La vida i l'exemple revolucionari d'homes com Andreu Nin o Joaquim Maurín ens obriren el camí vers la militància antifranquista en organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Sense conèixer la història del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i més endavant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) era i és impossible copsar l'abast de l'empenta que tengué el marxisme a Catalunya d'ençà 1919 fins a la derrota popular en mans de la burgesia a l'abril de 1939. Primer els Cercles d'Obrers Comunistes, més tard les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants on vaig militar, i finalment l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), volien recollir aquesta herència nacional-catalana. Parlam d'un esperit crític, obert a tots els corrents del marxisme i l'anarquisme, qualsevol aspecte del pensament revolucionari mundial que no tengués res a veure amb l'estret dogmatisme i sectarisme típics del PCE. El BOC, després el POUM, i en els anys setanta l'OEC, feien seva tota l'herència de l'oposició obrera i bolxevic que des dels anys vint i trenta, a l'URSS i a la resta del món, portava la flama de la lluita contra la degeneració de la Revolució Soviètica en mans d'aquella nova burgesia "roja" del PCUS.

La història del BOC i del POUM, els assassinats d'Andreu Nin i de tants de milers de revolucionaris en mans dels comissaris del PCE-PSUC no estan prou explicats. I tampoc alguns dels nous historiadors tenen gaire interès a aclarir aquestes qüestions cabdals de la nostra història més recent. Petits genis de província que després de passar-se una temporada fent de rates d'arxiu, després de consultar segons quina paperassa, "orientats" per membres de l'extinta i fracassada direcció carrillista mallorquina, es dediquen a bastir unes històries tremendament partidistes (en la lluita contra la dictadura tot o quasi tot ho féu el PCE) i no parlen d'aquests grans crims comesos contra els revolucionaris; ni ajuden a aclarir-los. No és seriós voler amagar les repercussions que, dins el moviment obrer català i internacional, tengué tant l'extermini de la vella guàrdia bolxevic que va fer la revolució d'Octubre, com dels autèntics marxistes catalans (BOC, POUM, etc), que no obeïen les ordres de Moscou. Ajudar a amagar els assassinats ordits per la direcció del PCE-PSUC, silenciar una part decisiva de la història del nostre moviment obrer, clarifica molt bé de part de qui treballa la pretesa "objectivitat" d'aquests tipus d'estudiosos que sempre acaben, amb llur "cientificitat", fent el joc als qui han silenciat fets sagnants dels tipus de l'assassinat d'Andreu Nin i la repressió en contra dels anarquistes i poumistes. I és ben evident que la mentida més barroera, la inexactitud amagada rere les citacions, pot encobrir les mentides més grans que hom pugui imaginar. I tal és el cas lamentable d'uns pretesos historiadors "imparcials" que, amb llur falsa "cientificitat", amaguen, oculten, tergiversen el fets més punyents de la nostra història més recent. Els rastres d'aquesta tasca encaminada a esborrar uns concrets signes d'identitat col× lectiva i revolucionària encara els patim avui. Els "investigadors" dretans i pseudoesquerrans ajuden amb llur treball a fer més pesada la llosa que plana damunt importants dirigents i teòrics del moviment obrer com són Andreu Nin i Joaquim Maurín. Per sort, no tothom dins la historiografia contemporània treballa per al PCE, i ja fa anys homes com el mateix George Orwell amb el seu Homenatge a Catalunya, en Pelai Pagès amb el seu Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), en Francesc Bonamusa amb aquell famós llibre que edità Anagrama l'any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937), ens ajuden a suplir els intencionats silencis i mentides de molts d'altres.

No cal oblidar la importància que a finals dels anys seixanta tengué en la nostra formació com a revolucionaris el material que editava l'excel× lent i enyorat "Ruedo Ibérico", que publicava a París un material excepcional -i sense censura del franquisme ni del PCE!- damunt la història més recent del moviment obrer de les diverses nacionalitats de l'Estat. ¿Qui no recorda, per exemple, aquella obra de Joaquín Maurín titulada Revolución y contrarevolución en España, editada l'any 1966? Llibre cabdal (la primera edició era de 1935) que serví per a alimentar la pràctica política i la ideologia dels partits que es reclamaven del socialisme (tipus FLP, POUM, AC, LCR o la mateixa OICE).

El silenci que des de fa tants d'anys plana tant damunt d'Andreu Nin com de Joaquim Maurín, no ha estat tan sols a conseqüència de la ferotge repressió franquista, la impossibilitat material d'editar segons quins llibres a l'Estat o de parlar-ne. El PCE-PSUC, els historiadors afins -com explicàvem abans-, són ben culpables d'aquestes àmplies llacunes que planen damunt la nostra història. Tant la CNT com el POUM, a part de sofrir -fins a l'extermini la maledicció franquista també sofriren la de l'estalinisme.

Andreu Nin fou una personalitat complexa. Sabem, tot llegint l'historiador Víctor Alba (la seva important aportació El Marxisme a Catalunya, 1919-1939, a què ens referirem més avall), que Nin començà la seva formació ideològica com a catalanista d'esquerra. Nat al Vendrell l'any 1892, mestre d'escola, redactor de El poble català (diari republicà i catalanista), pertany uns mesos al PSOE (partit que abandona per discrepàncies amb l'espanyolisme i el reformisme que hi imperaven). El 1918 organitza el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Col× labora amb Ángel Pestaña, Maurín, etc. A la mort d'Evel× lí Boal (març 1921), Nin el substitueix en la Secretaria General de la CNT. Més tard, allunyat ja de la sindical confederal, és nomenat secretari general adjunt de la Internacional Sindical Roja a Moscou, on viu de 1921 fins a 1930. Col× labora amb Lenin, Trotski, Bukharin, Zinóviev, Lozovski, etc. Escriu les obres La lluita per la unitat en els països llatins, La crisi econòmica i el moviment sindical, etc. Té greus enfrontaments amb la política de Stalin i és expulsat de l'URSS per la naixent burgesia "roja". Resideix a Catalunya d'ençà finals del 1930 i hi manté relacions amb la Federació Comunista Catalano-Balear. Escriu El proletariat davant la Revolució espanyola, Les organitzacions obreres internacionals, Els moviments d'emancipació nacional... Aquest darrer treball i Les dictadures del nostre temps constitueixen les dues obres fonamentals d'Andreu Nin.

Dirigent de l'Esquerra Comunista, aquesta s'unifica el 1935 amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Maurín tot donant lloc al POUM, partit capdavanter durant la guerra civil de les reivindicacions nacionals i de classe a Catalunya fins a la seva destrucció física per la policia política soviètica i del PCE-PSUC en el maig del 37. Dos llibres molt importants pel que fa a l'estudi dels Fets de Maig són: Els Fets de Maig: Barcelona 1937, de Manuel Cruells (Editorial Juventud, 1970); i, més recent, el del periodista, historiador i pedagog sud-africà John Langdon-Davies La Setmana Tràgica de 1937: els Fets de Maig (Edicions 62, Barcelona 1987).

Secretari general del POUM en esclatar la guerra -en sustitució de Maurín, caigut presoner del feixisme a Galícia-, Nin formà part del Consell d'Economia de Catalunya i després del Consell Rector de la Generalitat, on fou nomenat conseller de Justícia. Detingut el 16 de juny de 1937, és torturat i assassinat a una presó secreta de Madrid sense que mai s’hagi pogut saber on anaren a parar les seves restes. Després de la guerra, tant els franquistes com la direcció del PCE es cuidaren prou bé de donar cap explicació, a no ser denigrant, sobre la vida i l'obra d'aquests dos homes, Andreu Nin i Joaquim Maurín, capdavanters als Països Catalans -juntament amb Jaume Compte- del marxisme i de la lluita per l’alliberament nacional. Tan sols tímidament, d'una manera sibil× lina i silenciosa, i molt tard, l'any 1977, Santiago Carrillo, al seu pamflet Eurocomunismo y Estado, va fer una esquifida "autocritica" de l'assassinat de revolucionaris en temps de la guerra civil; assassinats que qualifica simplement de "errors del PCE". És clar que les ximpleries i brutors de Carrillo varen ser oportunament denunciades per l'economista, polític i historiador Ernest Mandel en un llibre que edità l'any 1978 l'Editorial Fontamara: Crítica del eurocomunismo.

Ens hem referit a l’important paper del BOC i del POUM en la lluita per l’alliberament nacional. Aquests partits, emperò, no tenien plantejaments específicament "nacionalistes"; ho resultaven en comparació amb el centralisme jacobí dels estalinistes, amb la indiferència absoluta d'una Pasionaria, d’un Carrillo, Gallego o José Díaz, davant el fet nacional. En la meva opinió, tant el BOC com el POUM mantenien una línia bastant correcta quant a la qüestió nacional, però sempre dins l'escola soviètica oficial (versió rebaixada del leninisme). La seva posició era, en resum, aquesta: les nacions existeixen; constitueixen un fet important que els revolucionaris han de valorar a fons; tenen dret a l'autodeterminació fins a la independència; l'opressió nacional és un crim monstruós; i els comunistes han de donar suport als moviments d'alliberament nacional en la mesura en què aquests tenguin un potencial revolucionari. Però (tot i que la nació és, bàsicament, el poble treballador) no es plantejaven l’alliberament nacional com a causa revolucionària en si, ni eren conscients que l’obligació de tot revolucionri era (i és) impulsar i encapçalar aqueixa lluita. En aquest sentit els superà Jaume Compte amb el seu Estat Català-Partit Proletari (1930-1934, des del 1934 Partit Català Proletari, PCP): Jaume Compte fou el primer teòric que lligà la causa de l'alliberament nacional amb la causa internacional de la revolució proletària com a aspectes d'una mateixa lluita que calia impulsar igualment per coherència amb els principis alliberadors del marxisme, i no pas per raons tàctiques. Consulteu Jaume Compte i el Partit Català Proletari (Barcelona: La Magrana, 1979), bona antologia a cura d’Imma Tubella.

Hi ha diverses constants en el cos teòric i ideològic d'en Nin: el problema organitzatiu d'un sindicalisme revolucionari (no hem d'oblidar que prové de la CNT), la lluita contra el feixisme i, sobretot, la clara visió de classe amb què enfoca tot el que fa referència al recobrament de la llibertat de les nacions que componen l'artificial Estat espanyol. La seva obra Els moviments d'emancipació nacional, publicada per primera vegada el 1935, és un llibre clau quant al seu aprofundiment teòric en el problema nacional. El va escriure a Barcelona entre l'agost i l'octubre de 1934 i va esser publicat per primera vegada a Edicions Proa. L'autor s'havia proposat escriure un segon volum, en el qual pensava fer un estudi complet de la qüestió de les nacionalitats a l'Estat espanyol. La guerra civil va impedir que aquest projecte es fes realitat i ens ha privat d'una obra que avui tendria un valor inapreciable. Nin tampoc no va poder acabar d'escriure un llibre sobre el qual havia reflexionat molt de temps i per al qual ja tenia acumulat un material nombrós: la biografia de Salvador Seguí, en la qual es proposava mostrar la importància del "Noi del Sucre" en el moviment sindicalista dels anys vint.

En Els moviments d'emancipació nacional Nin estudia amb cura la posició històrica de la classe obrera de les nacionalitats de l'Estat d'ençà que ressorgí amb força -mitjans del XIX- la lluita contra l'imperialisme de l'oligarquia espanyola. Aprofundeix -potser no gaire críticament- en els estudis de Lenin sobre la qüestió i acaba analitzant el model de solució ofert en aquells moments a l'URSS. Fa una dissecció -que cap altre marxista ha realitzat dins l'Estat espanyol- a les aportacions a la qüestió nacional de Marx, Engels i Bakunin; les divergències entre Kaustky i Rosa Luxemburg i el plantejament del fet nacional durant tot el període socialdemòcrata del moviment obrer. Conclou amb una anàlisi detallada i minuciosa del problema nacional a la Rússia tsarista entenent que la seva solució és un dels pilars bàsics de l'èxit o fracàs de la revolució socialista del 17.

En aquest capítol introductori a l'obra i pensament d'Andreu Nin -abans d'aprofundir damunt determinades aportacions a la teoria marxista del fet nacional- cal també parlar de l'activitat pròpiament literària d'Andreu Nin -desfeta per la guerra i el seu posterior assassinat-, concentrada de fet en la traducció al català i a l’espanyol dels grans clàssics russos, pels quals sentia una devoció profunda. També li va faltar temps per a dur a terme els seus projectes ambiciosos en aquest domini. Tanmateix va poder traduir diverses obres de Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, etc., així com treballs teòrico-polítics de revolucionaris soviètics destacats. Quan es va produir la insurrecció militar tenia un contracte amb Aguilar per a traduir a l'espanyol les obres capitals de la literatura russa. Les seves traduccions al català (algunes de les quals reimpreses aquests últims anys a Barcelona) són autèntiques creacions i quedaran com a vertaders models en la literatura catalana. Fins Josep Pla s'ha vist obligat a reconèixer, com tants d'altres, que "Nin ocupa un lloc molt distingit en el moviment literari del nostre país" i que les traduccions fetes de Tolstoi i Dostoievski "són les millors que d'aquests autors s'han produït en un idioma d'arrel no eslava -en aquest cas en un idioma llatí".

Però Nin no es conformava amb la seva tasca de traductor de qualitat i preparava diversos assaigs de crítica literària sobre Txékhov, Turguénev, Tolstoi i altres grans escriptors russos. Les exigències imperioses de la militància política no li van permetre de culminar una tasca tan valuosa per a la cultura catalana.