DEL GRAU ÒPTIM DE RADICALITAT

 

Michel Husson

Es conta que l'economista Laffer va dibuixar la corba que el va fer famós en un tovalló de. paper ,Una taxa d'impost de 0% no genera cap ingrés, de 100% tampoc;hi ha aleshores , entre les dues, una taxa òptima que maximitza la recaptació fiscal. Es podria construir una corba idèntica mostrant que si "massa radicalitat mata la radicalitat",una radicalitat insuficient tampoc condueix al rendiment òptim.

Per a reprendre la fòrmula d'altre economista famós, Paul Krugman, és l'hora del radicalisme, no per un efecte de moda ideològic,  sinó per tendències del capitalisme contemporani, en vies de radicalització avançada. Primer, és radicalment antisocial. L'ofensiva neoliberal està per franquejar un nou umbral, i es pot parlar d'un procés de "thatcherització" d'Europa. Seguretat social, jubilacions, codi de treball, negociació col·lectiva, situació dels desocupats,eleccions pressupostàries, moderació salarial: si es posen d'un extrem a l'altre totes les "reformes" encarades avui, es constata una voluntat de ruptura radical amb el principi de solidaritat com principi fundador d'una societat moderna.

El capitalisme contemporani també és profundament corrupte. Per a justificar les "reformes", invoca a la competència globalitzada que faria imprescindibles les reestructuracions i el questionament dels drets socials. Però darrere de la moda de la modernitat hightech es descobreix cada dia el que es fa sovint en el capitalisme:comptes trucades; tèrbols gabinets comptables, paradisos fiscals discrets; bancs amb negocis poc transparents; patrons que s'enriqueixen abundantment. Els casos en cascada(Enron als  Estats Units, Parmalat a Itàlia, Adecco a Suïssa o Mannesmann a Alemanya) mostren que ja no es pot tractar com si es tractés d'algunes ovelles negres aïllades: és tot el sistema que apareix gangrenat, i aquest fenòmen no exclou al capitalisme "renà" amb reputació de "més civilitzat".

Finalment, el capitalisme avui fa córrer perills radicals als habitants del planeta:la seva incapacitat de lluitar contra l'efecte hivernacle o contra els estralls de la sida remet a un factor comú, a saber, una voluntat dogmàtica d'aportar solucions mercantils a problemas que no poden ser tractats per una simple disposició dels mercats. Enfront d'aquestes involucions, el període recent ha mostrat la dramàtica ineficàcia de la proposta social liberal. Consisteix a acceptar com ineludible la mundialització capitalista mentre que s'esforça en canalitzar-la, per a donar-li un rostre humà. Però aquest posicionament és manifestament poc útil. Aquí tampoc, no es tracta de qüestions de principis sinó de lliçons tretes de les recents experiències. Així, entre 1996 i 2001,es van crear deu milions d'ocupacions a Europa, entre ells dos milions a França. Ningú s’arriscaria a sostenir que aquest resultat encoratjador prové de l'aplicació de les receptes neoliberals. El resultat, per contra, es va fer possible per una relaxació de fet dels preceptes de l'economia dominant, l’existència d’un euro feble, i salaris que segueixen un poc millor els guanys de productivitat. No s'ha destacat de manera suficient que l'argument central del MEDEF pel que fa al pas a les 35 hores s'ha autodestruït. Consisteix a dir que la reducció del temps de treball va conduir a un alça del cost de treball que ha frenat l'ocupació

Però si això és veritat  (que no ho és
, sinó a causa de la intensificació simultània del treball) ja no és possible imputar la creació d'ocupacions a la baixa del cost de treball, i aleshores encara és més incomprensible. Després de la baixa del dòlar i la congelació dels salaris, Europa està en la recessió, encara que el retorn a les regles virtuoses hagués hagut d'estimular l'ocupació. L'aposta social liberal, simbolitzada pel tractat d'Amsterdam, era fer compatible l’ortodòxia monetària i financera amb l'ocupació. Aquesta aposta es va perdre, i aquest fracàs ha desembocat en una crisi major, amb la ruptura del Pacte d'estabilitat. El que passa avui a Alemanya il·lustra encara millor el naufragi d’aquest projecte:efectivament, és el govern SPD- Verds el que ha impulsat endavant una "reforma"que permet buidar de la seva substància un model social que podria servir de referencia al conjunt d'Europa. Les tensions entre la parella franc - alemanya i la resta de la Unió manifesten una creixent divergència d'interessos entre els Estats membres de la Unió, però això ja no remet, desgraciadament, a projectes diferents en matèria de model social. Alguns subratllaran que la política del govern Raffarin és més dura que la de l’esquerra plural, que apareixeria retrospectivament com un mal menor. És innegable,que totes les mesures preses avui treuen profit d'un terrè preparat per el govern precedent, o de les que no es van prendre.

En una tribuna apareguda a Le Monde de 26 de juny de 2003, Alain Bergounioux, secretari d'estudis del Partit Socialista,es preguntava el que faria un govern d'esquerra en matèria de jubilacions si tornés al poder. La resposta aportada a aquesta legítima pregunta era veritablement aterridora:caldria "entaular una negociació per a assegurar el finançament de la reforma Fillon". ¿Cal significar més clarament que la idea de qüestionar aquesta reforma és tan aliena a la reflexió social liberal com la de tornar sobre la reforma Balladour de 1993?

Cal conservar tots aquests elements presents en l'esperit quan volem apreciar les opcions polítiques presents per a les pròximes eleccions. Passem sobre l’argument mandrós de l'ascens dels extrems, com si fos equivalent voler suprimir l'impost sobre els ingressos i la fortuna (Le Pen-FN) i voler imposar ingressos al capital (Besancenot-LCR). Passem sobre el dubtós argument del vot útil: en efecte, on està la utilitat d'un vot l'alternativa del qual està limitada a arbitrar entre "estalvi salarial" i"fons de pensió a la francesa" mentre que se sap, des de la cimera de Barcelona,que l'esquerra i la dreta s'han posat d'acord en un "diagnòstic compartit"?Es deuria fer la pregunta d'altra manera i interrogar-se sobre la racionalitat del vot,dit d'una altra manera, sobre la seva adequació al grau de radicalitat dels projectes liberals. Llavors tenim dret a sostenir que l'oferta de l'esquerra radical és la millor ajustada als paràmetres de la situació actual. Aquest és sens dubte, l'únic mitjà de rompre amb la perspectiva desesperant d'una alternança sense fi entre una dreta de combat i una esquerra comparsa.

 

 

Tornar a l'inici

Tornar a la pàgina anterior