1976-77: els franquistes i la burgesia dirigeixen el procés de reforma

El paper claudicant de l'esquerra reformista

La crisi del franquisme s'agreujà amb la mort del dictador, el novembre de 1975.

L'oposició democràtico-burgesa antifranquista (inclosos els carrillistes i el PSOE) volien (almenys això deien) un tipus de règim democràtic parlamentari a l'estil dels que funcionaven als de l'Europa Occidental. Els revolucionaris (trostquistes, consellistes d'OEC, anarquistes de la CNT, sectors importants dels cristians pel socialisme i de la classe obrera en general) volien anar més enllà i lluitaven per acabar amb el sistema d'explotació capitalista i amb les injustícies d'un estat imperialista. Grups independentistes com el PSAN tampoc no acceptaven un simple canvi de façana com els que anaven proposant les diverses "instàncies unitàries" que, d'amagat del poble, anaven pactant amb els franquistes reciclats del tipus Suárez (antic Jefe Nacional del Movimiento), un tipus de reforma amb múltiples mancances democràtiques.

El reformisme, amb les seves ànsies desfermades d'ocupar poltrones, no feia cap anàlisi del paper que, a "Occident", acomplien les constitucions.

Per a nosaltres [l'OEC i altres partits comunistes] tota Constitució acompleix una funció ideològica. Mitjançant els principis jurídics constitucionals formals de la sobirania popular i de la igualtat de tots davant la llei, la burgesia dominant pretén presentar el seu Estat com a universal: l'"Estat de tots els ciutadans". Per això parla d'"Estat social i democràtic de dret", i qualifica la seva funció repressiva com a "garantia de l'ordre constitucional".

El caràcter de classe de l'Estat, en aquestes condicions, es fa menys evident no tan sols per la complexa articulació de la societat en institucions i poders diversos, sinó fonamentalment per la integració de les organitzacions populars en l'aparell de l'Estat.

La societat capitalista avançada permet presentar la realitat social com a "interès comú", del qual participen i el qual vénen obligats a defensar tots els sectors socials tant burgesos com populars. Aquest suposat "interès comú" és el que a nivell constitucional es concreta en el principi de la "sobirania popular", i a nivell d'eslògan polític en el que s'anomena "defensa de la democràcia"

La Constitució -convertida en la "Constitució de tots", "ni capitalista ni socialista, sinó neutral"- esdevenia un instrument molt eficaç -i els anys això ho han demostrat- a nivell ideològic per a organitzar el consens de les classes oprimides entorn a la defensa del sistema de dominació capitalista i de les anomenades "institucions democràtiques".

De paraula, els reformistes, les diverses "oposicions" (Convergència Democràtica, que teledirigia el PSOE; i la Junta Democràtica de Santiago Carrillo) pareixia que lluitaven per una ruptura democràtica. En els papers i declaracions públiques, aquests partits i personatges prometien no acceptarien una simple reforma del franquisme. Paraules que s'endugué el vent!

Aleshores l'esquerra revolucionària entenia que si triomfaven les tesis dels homes del Movimiento (Suárez) no aniríem gaire enllà d'un canvi de façana del sistema. Si tot es feia dins del marc de la "legalitat" franquista, seguint el ritme marcat per la burgesia i la Trilateral que teledirigia el procés, hi hauria poques modificacions reals, i quedarien ben lluny les esperances de canvi social de la població o el reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència de les nacions oprimides.

En aquells moments, tant el PCE com el PSOE coincidien totalment amb els funcionaris i polítics del règim en agonia. Santiago Carrillo, secretari general del PCE, explicava [El País, 22-VII-1978], per exemple, que l'Estat que sorgia amb els pactes no era ja un Estat de classe sinó "un Estado en el que todos los españoles, en el que todos los pueblos de España, puedan vivir hermanados y en paz". I Felipe González, expressava [El Socialista, 30-VII-1978]: "ese deseo apasionado y sincero de que nuestro pueblo apoye y defienda este texto constitucional, que no es el nuestro indudablemente, como no es el de ningún partido, pero es lo bastante propio para la ideología de los socialistas, para que lo defendamos con entusiasmo, para que reclamemos de todos los ciudadanos que lo defiendan con ardor".

La comunitat d'interessos entre opressors i pretesos representants dels oprimits, estava feta. Álvarez Miranda, president del Congrés i membre d'UCD, coincidia absolutament amb el PCE i el PSOE. En el diari La Vanguardia (22-VII-1978), declarava: "Es una Constitución de todos. Ninguna ideología se ha impuesto a las demás".

En divergència amb aquestes posicions burgeses, els comunistes (l'OEC i altres organitzacions que lluitaven contra el capitalisme) estàvem per una ruptura democràtica que obrís les portes al socialisme (entès com a poder dels treballadors) i que acabàs amb l'estat imperialista espanyol i amb tota l'herència política i cultural de quasi mig segle d'opressió feixista.

Eren precisament els aspectes de veritat rupturistes i no pactistes els que feien una por terrible a la "sagrada aliança" entre els diversos sectors de la classe dominant, els franquistes reciclats, carrillistes i PSOE.

A poc a poc, en la pràctica s'anà veient com la majoria de grups integrats dins de Plataforma Democràtica i, sobretot dins la Junta Carrillista, anaven acceptant les passes que feien els del Movimiento en la construcció de llur nova imatge "democràtica".

A començaments dels setanta el PSOE no era res. Només una sigla envoltada d'un llunyà prestigi (la guerra civil, la resistència en el maquis, el record de Pablo Iglesias...). A causa de la seva debilitat no podia aturar l'onada revolucionària (vagues, manifestacions, assemblees, embrions de poder popular, les autoorganitzacions que s'anaven bastint a barris i centres d'ensenyament i que s'estenien pertot arreu, posant en perill la reforma del sistema). Era necessari enfortir (amb ajut de la socialdemocràcia alemanya) aquest esquelet sense carn que era el grupet de "Isidoro" (Felipe González).

A partir del Congrés d'octubre de 1974 a Suresnes -amb l'aprovació dels seus protectors alemanys i nord-americans- la nova direcció del PSOE (els Guerra, González, Múgica, Bustelo, Yáñez, Redondo, Castellano, etc) proven de donar-se una aparença de partit d'esquerra, "obrer" i "socialista". Dissimular l'autèntica naturalesa socialdemòcrata i pactista del PSOE per a enganar millor els treballadors que, en aquells moments, començaments dels anys setanta, estaven portant una ofensiva radical contra la dictadura.

Es tractava de fer creure a la gent que ells també eren tan revolucionaris com el poble que lluitava en el carrer contra el feixisme. No podien dir de cop que ja no eren marxistes, que no creien en l'autodeterminació de les nacions oprimides, que no farien res per la República, que acceptarien els límits que imposassin els homes del Movimiento comandats per Suárez i la vella dreta franquista reciclada (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, etc). D'haver-ho dit, ningú no els hauria fet cas. No haurien servit com a instrument de la burgesia per a fer combregar la gent amb les rodes de la reforma del sistema.

Després del Congrés de Suresnes, el PSOE, promocionat a tots nivells -tant per la premsa oficial com, a nivell internacional, per tots els mitjans d'informació de l'imperialisme- organitzà la Plataforma Democràtica i inicià converses al nivell més alt amb els franquistes que portaven endavant la maniobra de la transició.

En Carrillo feia el mateix amb la Junta Democràtica. Finalment, les dues organitzacions acabaren unificant-se en un altre fantasmal organisme que no serví per a avançar en la lluita per l'autodeterminació i el socialisme. Coordinació Democràtica (o Platajunta, es va anomenar l'ocasional invent dels reformistes) només durà fins que els franquistes obrien les finestretes de la legalització dels partits. Després tot foren corregudes a veure qui era legalitzat primer. I ningú no pensava si l'altre soci de la Coordinación era legalitzat o no. En el fons, cada u només mirava per ell, i si els altres no podien concórrer a les properes eleccions, molt millor! Hi hauria més escons per a cada partit acceptat!

Evidentment, cap organització revolucionària (especialment els maoistes del MC, PTE o ORT, els consellistes del tipus POUM, OEC o Acció Comunista (AC), els trotsquistes del PORE, la LCR o la Lliga Comunista, no vàrem ésser legalitzats. Tampoc no esperàvem que els vells estalinistes del PCE o la socialdemocràcia fes res en favor nostre. Com en temps de l'assassinat d'Andreu Nin l'any 1937, nosaltres ja sabíem que el carrillisme feia córrer entre els seus militants que els comunistes érem agents del franquisme. Típiques brutors d'aquell pretés "marxisme" modernitzat [l'"eurocomunisme"] de Carrillo.

En aquestes demencials corregudes vers la legalització donada des del poder, les fantasmagòriques "coordinadores" de les quals parlam es dissolgueren com un bocí de sucre dins d'un tassó d'aigua.

Mai més no es digué ni un mot de "obrir un procés constituent a l'Estat espanyol".

En el fons, malgrat que els revolucionaris no estiguéssim d'acord amb la simple democràcia formal que oferia la pactista oposició, el cert era que una ruptura conseqüent amb el franquisme significava que la nova legalitat democràtica no tendria res a veure amb la pretesa reforma feta des de la "legalitat" del règim (que finalment fou la posició que va triomfar l'any 1977).

Si els membres d'aquests inútils organismes superestructurals (la lluita de debò la portava el poble en el carrer i pagava amb desenes de morts el seu desig d'autèntica llibertat) haguessin estat mínimament conseqüents amb les idees que de paraula deien defensar, no haurien acceptat mai la reforma del sistema que s'anava imposant amb llur còmplice aprovació.

Era demanar massa! De les estranyes reunions i conxorxes entre pretesa oposició i els franquistes en parla sovint Lluís Maria Xirinacs en els seus llibres La traïció dels líders (I, II i III), editats a Llibres del Segle (Girona, 1994 i 1997).

Una d'aquestes reunions secretes per a pactar l'abandonament de la lluita per una Constitució democràtica que reconegués la possibilitat d'escollir la forma d'Estat (monarquia o república) i la possibilitat d'exercir el dret d'autodeterminació, tengué lloc a iniciativa de l'antic feixista (i des de feia anys, donjuanista) José María de Areilza dia 28-XI-76.

Vejam què deia al respecte Xirinacs:

"Poc temps després, el 28-XI-76, José María de Areilza, home del règim, component altament qualificat del flamant nou Partit Popular, escissió pro-centrista d'Alianza Popular -Areilza flairava que el poder acabaria anant a parar al centre-, es volgué apuntar un gol en el procés postfranquista tot saltant per damunt de Suárez. Convocà a casa seva, a Aravaca, una reunió dels capitostos de l'oposició: Enrique Tierno Galván, Santiago Carrillo, que era en clandestinitat, Felipe González i Joaquín Ruiz Jiménez. Tierno y González, amb aires de suficiència i commisceració, dedicaren la reunió a fer comprendre a Carrillo que, per al bé de tothom, el Partit Comunista hauria de suportar alguna dilació en el procés de la seva legalització. González deia: `Perquè Súarez no acceptarà els comunistes'. Carrillo suportà impàvid aquell reguitzell de consideracions. Al final de la reunió s'esplaià llargament en un discurs de política general i al final digué distretament: `Fa dos mesos que mantinc contactes regulars amb el president Suárez'.

Es tractava dels contactes (amb els franquistes) ja referits per mitjà de José Mario Armero. Una gerra d'aigua freda. Ell els havia traït a tots, tots l'havien traït a ell i Suárez havia jugat amb els uns i amb els altres. Havia enganyat els partits de l'oposició, els partits del règim i els militars. `El Partit Comunista (el d'obediència carrillista) és inacceptable'. I mentrestant, d'amagat, negociava amb Carrillo, a qui també anava entretenint" (pags. 136 i 137 de La traïció dels líders (II) .

D'aquesta actitud claudicant davant les maniobres de reforma del franquisme és bona prova l'actitud del PCE i del PSOE en el moment dels brutals assassinats de la dictadura de setembre de 1975. Tothom recorda com, un mes abans de la mort del botxí Franco, eren afusellats cinc joves militants antifeixistes, membres del PCE(m-l)/FRAP i d'ETA. Molt important va ser (per esbrinar el que s'esdevingué en aquells moments històrics) el llibre de l'Equip Adelvec editat per "Edicions Vanguardia Obrera" l'any 1985: Frap: 27 de septiembre de 1975. Recull de documents on es demostra la manca de voluntat solidària i combativa del carrillisme espanyol. Pel setembre de 1975, quan tots els sectors revolucionaris de l'estat i de l'estranger estaven mobilitzats per provar d'impedir els nous crims del feixisme, ni el PSOE ni el PCE no volgueren fer res per a denunciar la farsa dels processos i, el que és encara més trist i demostra ben a les clares l'actitud miserable envers la causa popular de les direccions d'ambos partits, hom imposà als advocats del PSOE i PCE la prohibició total de defensar els joves antifeixistes amb l'excusa de "eren terroristes". Aquesta és la "defensa dels drets humans" que practicaven l'any 1975 els pretesos esquerrans Felipe González i Santiago Carrillo!

Només hi hagué una excepció honorable enmig de tanta covardia: fou l'actitud de Gregorio Peces Barba, que no obeí el que li havia manat el seu partit i defensà el militant Fonfría de les falses acusacions dels feixistes.

Quan, en la matinada del 27 de setembre de 1975, la dictadura cometé els seus monstruosos crims contra els joves revolucionaris, ni el PSOE ni el PCE mogueren un dit, primer, per a salvar-los de la mort i, segon, per a protestar pels assassinats. Ans al contrari, ambdues direccions donaren ordres als seus militants per a boicotejar qualsevol acte solidari.

Els partits i organitzacions (maoistes, trotsquistes, consellistes, els anarquistes o cristians pel socialisme) que ens mobilitzàrem en defensa d'aquestes homes fórem acusats -com de costum d'ençà l'assassinat d'Andreu Nin pels estalinistes del PCE l'any 1937- de ser "agents de la policia franquista".

Aquestes són un tipus d'acusacions molt comunes entre dirigents carrillistes i estalinistes en contra dels revolucionaris.

l