A mesura que es consolida el bipartidisme PP-PSOE augmenten els nervis dels partits, diguem-ne, «petits». La davallada de percentatges electorals de PSM, Izquierda Unida i Verds ha situat aquestes formacions en una situació de contínua «renovació», en el cas del PSM o de «refundició» pel que fa referència a Izquierda Unida. Els Verds, per desgràcia per a l'ecologisme de les Illes, han acabat en mans d'aquells que treballaven i treballen per a les restes del carrillisme illenc. Com ha denunciat la fundadora dels Verds, la diputada Margalida Rosselló després del Congrés de dia 9 d'octubre: «Miquel Àngel Llauger ha lliurat els Verds a EU». Finalment, la victòria dels Verds partidaris de Miquel Rosselló, Manolo Cámara i Eberhard Grosske han aconseguit rompre la columna vertebral de l'ecologisme de les Illes per tal d'iniciar posteriorment la famosa «refundació» amb els seguidors de Llamazares. Un fet que porta novament a la desmobilització de determinats sectors de lluitadors ecologistes. Hi hagué militants que marxaren del Congrés en constatar la manca d'ètica i de principis d'alguns tèrbols personatges especialitzats en la mentida i la manipulació. Tot plegat no ajuda a la reconstrucció de l'esquerra alternativa de les Illes, ans al contrari, confirma l'opinió popular que «tots els partits són iguals i només cerquen l'usdefruit de la poltrona institucional». El PSM hauria de prendre nota del que signifiquen, quan a possible vampirització d'un espai polític bastit amb esforç i dificultat, les aliances amb determinada gent.

D'entre tots els grups en «refundició» o «renovació» els que resten més tranquils, fins ara mateix, són els d'ERC. ERC ha multiplicat per set el nombre de vots; ha superat Izquierda Unida i s'ha convertit en tercera força política de les Illes superant en molts pobles UM i PSM en el camp nacionalista.

El PSM, fins el Congrés de novembre, ens ha anat mostrant dues cares: la dels mals anomenats «oficialistes» entre els quals podríem destacar Nanda Ramon i Miquel Àngel Maria Ballester i, per altra banda, els «renovadors», amb el senyor Jaume Sansó. Les declaracions de Jaume Sansó d'aquests darrers temps en el sentit de no voler repetir la coalició «Progressistes» han preocupat i preocupen molt Izquierda Unida. Per als dirigents d'Izquierda Unida en vies de «refundició», per a tots aquells que abandonen el vaixell naufragat, l'esperança de servar alguna cadireta consistiria precisament a anar plegats amb el PSM i repetir la fracassada unitat PSM. IU, ERC l'any 2007. Però Jaume Sansó ha explicat sempre que preferiria bastir un «bloc nacionalista».

Record que els «oficialistes» contestaven ràpidament les declaracions de l'aspirant a la secretaria general dient que el més ampli bloc nacionalista s'havia fet justament en les passades eleccions generals anant de bracet Manolo Cámara i ERC. Ben cert que ERC és una formació auténticament nacionalista. Però considerar Izquierda Unida com a «nacionalista» ja és més discutible. Recordem que els carrillistes ahir, els partidaris de Llamazares avui, són gent que sempre ha demonitzat el nacionalisme d'esquerres amb desqualificacions de «petit burgès» i coses pitjors. Que ara, amb la «refundició» vulguin esdevenir autèntics nacionalistes o, xuclant l'espai dels Verds, més ecologistes que ningú, ja és una altra història. Veurem qui els atorga credibilitat. Per ara, la pràctica ja ha demostrat que aquestes aliances de circumstàncies no sumen vots.

El problema d'Izquierda Unida és molt greu. Com expliquen els mateixos militants d'aquesta formació, els de Corriente Roja per exemple, anys de supeditació al PSOE han minat tan a fons la credibilitat dels seus dirigents que finalment aquests no saben com posar fil a l'agulla per trobar una sortida al laberint. Tot plegat fa que la «refundició» dels seus històrics dirigents, els mateixos que pactaren amb el franquisme reciclat l'abandonament de la lluita per la República i el socialisme sigui quelcom complicat i problemàtic. Molts analistes i membres de l'esquerra alternativa de les Illes, militants i simpatitzants dels moviments antimundialització afirmen que, de no dimitir els responsables d'aquestes renúncies, el grup que surti de la «refundició» d'IU no guanyarà cap credibilitat. La situació d'Izquierda Unida és, per tant, encara molt més greu que la del PSM. L'esperança per sortir de l'actual agonia seria aconseguir que la vampirització de l'espai verd i la creació d'alguna nova sigla serveixi finalment per a provar de salvar els mobles. És a dir: un parell de diputats i regidors, anant plegats amb el PSM. Però aquesta «solució final» és prou arriscada. Engolits els Verds... El PSM... ¿voldrà tornar a bastir una coalició que ja ha fracassat i que més que sumar el que fa és restar i restar vots?