El secretari general
Per Miquel López Crespí, escriptor
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
Havia passat molt de temps d'ençà que s'omplien places de braus. Parl de l'any setanta-set.
El Secretari General escoltà novament el silenci del pis buit. Ara la seu de partit només s'omplia una vegada cada any, durant la festa anual de l'organització, i més que res era perquè a la gent li agradava participar en el partit de futbol, a la petanca, als escacs o a qualsevol dels jocs que es feien vorera de mar.
La qüestió era poder oblidar una setmana de treball i desesperança. No cal dir que un dia de platja, menjant truita amb els fills, servia de reclam perfecte. I aquest reclam feia comparèixer cada any els darrers militants. Llevat aquest dia de festa anual, era ben estrany trobar el local ocupat. Alguna esquifida reunió de cèl·lula a la qual no hi acudia tothom, l'encarregat de propaganda pintant pòsters i pancartes en paper barat, algun despistat, poca cosa més.
El Secretari General s'aixecà mecànicament de la cadira i amb una curiosa lluentor als ulls produïda per l'emoció obrí a poc a poc l'arxiu del partit.
L' arxiu era el darrer recurs que tenia al seu abast per animar-se oblidant el pas del temps. Els capvespres se li feien llargs, sobretot quan la pluja no deixava de colpejar rítmicament els vidres bruts de les finestres.
L'arxiu guardava tots els reportatges dels primers mesos de la legalització, quan tothom es pensava que els comunistes podien ser una força de govern, amb moltíssima representació a les noves institucions de l'estat sorgit de la reforma del franquisme. Aquells papers descolorits, aquelles velles fotografies feien pensar en l època en la qual el local no estava mai buit i cada dia hi eren presents treballadors, professionals, joves, estudiants... Aquells sopars immensos a qualsevol possessió convertida en restaurant... El record dels teatres, carrers, places de braus plenes. Cada dia demanat per la ràdio, la premsa, la televisió.
Fa deu anys era imprescindible l'ajut de l'organització per a consolidar la difícil situació del sistema reformat.
Truquen a la porta. Sona el timbre. El Secretari General s'aixeca silenciosament i sense fer renou, sense atrevir-se a obrir la porta, mira pel forat del pany per esbrinar qui és. No, no té por a cap atemptat feixista, però d'ençà fa un parell d'anys disminuïren tant les cotitzacions va comprovant com moltes vegades s'acumulen una rera l'altra les factures impagades. Val més fer com si no hi hagués ningú a la seu. Sí, aquesta vegada és un nou avís de la telefònica anunciant que serà el darrer, que si no paguen en vint-i-quatre hores tallaran el telèfon.
Ahir va passar el mateix amb el llum i demà... quin nou rebut arribarà demà?
Ningú no respon als pensaments del Secretari General. Només les parets buides del pis contemplen el seu lent caminar indecís.
El Secretari General torna a poc a poc al seu silenciós despatx que segurament ja necessitaria una nova mà de pintura. Però, d'on treure els doblers per una nova capa de pintura? El migrat pressupost de simple supervivència s'estreny de dia en dia i de Madrid fa molt que deixaren d'enviar-li el sou d'alliberat. Els problemes s'agreugen amb cada setmana que passa i per ara no hi ha possibilitat de capgirar la situació. Si almenys hi hagués alguna forma de capitalitzar els desastres que fa el govern socialdemòcrata! Si almenys algun dels tres milions d'aturats comprengués que per acabar amb l'atur -i amb el sistema que el fa possible- cal organitzar-se, militar, cotitzar cada mes, assistir puntualment a les reunions de cèl·lula, esser disciplinats, assimilar una teoria correcta que els porti demà al seu alliberament total i definitiu! Però no, no truquen a la porta. Sembla que no tenen necessitat de l'organització. Sembla que quan s'han de manifestar ho fan pel seu compte sense comprar ni voler saber res de l'autèntica avantguarda reconeguda arreu del món per tots els partits germans en els principis. El que és pitjor, els milers i milers que no van a la manifestació resten a casa seva asseguts, veient els programes televisius. No, no truquen mai a la porta. Com si -buits de consciència de classe - no tinguessin cap necessitat d'estar representats per una avantguarda homologada internacionalment.
El Secretari General torna a contemplar el pis buit amb uns ulls cada vegada més malenconiosos. Se'n recorda perfectament de les darreres eleccions, quan el metge, l'advocat, la professora i l'alliberat sindical es pensaven que sortirien elegits regidors de Ciutat. Quina decepció, quanta gent desil·lusionada en no obtenir ni el dos per cent dels sufragis!
A mesura que es feien normals les successives derrotes electorals, començaren a desaparèixer tots els professionals, més endavant joves i estudiants, més tard els obrers que, pragmàtics i materialistes, havien arribat a la conclusió que no hi havia tanta diferència entre el partit i el PSOE. Votaren en massa el PSOE per no dividir el vot popular.
A poc a poc la seu d'anà despoblant, desertitzant. Sense possibilitat d'obtenir representació a les institucions, sense possibilitat d'obtenir cap guany concret i real per als afiliats, amb el sindicat hipotecat pels pactes continuats amb la patronal, els militants deixaren d'anar cotitzant i, si de primer passaven pel local una vegada la setmana, després la visita s'espaià i es reduí a una petita compareixença mensual que degenerà fins a la situació actual.
El Secretari General tornà a mirar emocionat les fotografies polsoses guardades a l'arxiu. Sí, hi va haver una època llunyana, perduda en la distància, en què l'organització era necessària, el mateix poder la promocionava a tots els nivells. El Secretari General podia sortir cada dia als diaris, la ràdio, la televisió, per tal de llançar contínuament el seu missatge conciliador, ple de crides a la moderació i a la calma tant del grat de generals i banquers. En aquells temps difícils encara hi havia molts militants que pensaven que una vegada mort el dictador podrien canviar les coses, guanyar un poc més de doblers, acurçar mínimament l'horari de treball, tenir un parell de dies més de vacances, obtenir -els més agosarats- guarderies gratuïtes per als fills, aconseguir l'escola pública o la universitat popular al servei dels treballadors. Davant aquesta onada de reivindicacions, el Secretari demanava la reconciliació nacional, el perdó dels culpables de l'opressió popular, l'acceptació de la bandera de l'enemic, l'oblit de tots els torturats i els afusellats en defensa de la llibertat. El Secretari General perdia la veu cridant des de totes les trones que el poder posava a la seva disposició, dient que en la conjuntura actual l'essencial era poder anar a votar cada quatre anys.
Però arribaren les eleccions, les successives eleccions, i el partit no obtingué el percentatge de diputats que hi havia en perspectiva. La gent s'anà cansant d'esperar alguna cosa real i efectiva que mai no arribava. Començaren a disminuir perillosament les cotitzacions, molts treballadors s'anaren desenganyat de la política i els polítics i partiren a fer-se la caseta de camp. Per altra banda, el poder va deixar de considerar necessària l'organització i el Secretari General desaparegué de la premsa, va deixar de ser cridat per la ràdio, la televisió, fins arribar a la situació actual en què passen i passen mesos sense que cap mitjà de comunicació publiqui un comentari, una nota, una informació.
Silenci absolut, silenci de pedra.
Torna a sonar el timbre. El Secretari camina novament de puntetes-puntetes per veure qui truca a la porta. Mira pel forat del pany i respira tranquil·litzat. Era el jubilat! El darrer militant del partit!
El jubilat saludà respectuosament el Secretari General i es dirigí a pintar la pancarta que avui portarien a la manifestació a favor de la policia. El partit encara existia, encara tenia la seu oberta, a Madrid encara es publicava la revista central que era distribuïda entre tots els simpatitzants i, per tant, si hi havia un sector de la policia amb un esperit autènticament democràtic, el partit seria el capdavanter de les seves justes reivindicacions. El jubilat i el Secretari General portarien la pancarta a la manifestació de la policia, continuarien demostrant a tothom qui continuava essent l'avantguarda permanent de la lluita per la democràcia. El Secretari General era ben conscient de la necessitat de guanyar les forces d'ordre públic per a la causa revolucionària. Com es pot realitzar una revolució sense haver neutralitzat una part important de les forces de seguretat de l'Estat? No seria això oblidar els ensenyaments de Lenin a L'estat i la revolució? La darrera escissió del partit, la que feia el número quaranta-cinc, havia estat motivada essencialment per aquesta causa. Els quatre darrers militants de Son Cladera no varen voler entendre la necessitat d'ajudar la policia en aquesta conjuntura concreta. Deien -ignorant la ciència del materialisme històric- que no podien explicar-se com es podia anar a defensar qui cada dia apallissava i torturava els obrers d'arreu de l'Estat espanyol. No hi hagué manera que entenguessin la diferència entre tàctica i estratègia i hagueren d'esser expulsats. Fou una vertadera llàstima, ja que amb les seves quare cotitzacions el partit podia fer front a una part del lloguer i despeses generals del pis. Però s'havia de mantenir la línia correcta, defensar els principis, esser coherents amb el passat, les velles tradicions de lluita. Al final que quedà més remei que formalitzar l'expulsió.
Quins temps més difícils ens ha tocat patir, pensava el Secretari General mirant al seu voltant, reflexionant sobre aquella absurda discussió. Com era possible que no veiessin com una cosa evident la necessitat de pactar amb l'enemic si es tractava de salvar la Revolució?
El Secretari General es conhortà pensant que tot això era herència dels errors del passat, quan només comptava la quantitat de gent que entrava a cotitzar i no la seva formació política, no la seva adequada comprensió i assimilació dels principis fonamentals. Amb tot aquell liberalisme organitzatiu s'havia deixat entrar qualsevol i després passava el que passava: problemes interns, expulsions, escissions. "El partit s'enforteix depurant-se contínuament" -digué Stalin. I aquesta frase s'havia confirmat com una veritat absoluta. "Pocs però bons" era la consigna actual amb la qual estava d'acord el jubilat que s'encarregava de pintar les pancartes. El jubilat estava sempre d'acord amb tot. Cal dir, emperò, que era una mica sord i no arribava a capir gaire coses de les discussions. Però en tocar la qüestió de la disciplina sabia que un autèntic militant ha d'obeir sempre els responsables democràticament elegits. I ell sempre votava el mateix que votava el Secretari General. "Qui està en el poder no s'erra mai", era el seu lema, i just per això encara militava, cotitzava amb regularitat matemàtica -cada divendres de mes- i complia totes les tasques que li encomanaven.
Havia passat molt temps d'ençà que el partit omplia places de braus devers l'any setanta-set. El Secretari General escoltà novament la profunda fondària del silenci que omplia cambres i passadissos.
Tornà a sonar el timbre d'una manera sobtada i sense aturall. El Secretari General es sobresaltà. Qui podia ser a aquella hora? Feia segles que ningú no tocava el timbre. Una nova factura? Ves a saber. Qui sap si venien a desconnectar el llum, l'aigua... Millor no contestar, fer com si no hi hagués ningú al pis. De puntetes-puntetes tornà al seu solitari despatx. Obrí de nou l'arxiu. Contemplà les fotografies del passat mentre els records dels bons temps li escalfaven la sang. Quina època més diferent a la somniada! Qui s'ho havia de pensar!
El jubilat el tragué de les seves cabòries: "És hora d'anar a la manifestació a favor de la policia. No ha vengut ningú més. Tan sols hi som nosaltres dos".
-No importa. Val més que n'hi hagi pocs i bons que no molts i dolents. Anem-hi. Que la gent sàpiga d´una vegada qui és l'autèntica avantguarda del procés històric!
