El FMI i el BM: la destrucció de la sobirania d'Indonèsia

Eric Toussaint
9 de desembre del 2004

Després de la II Guerra Mundial, el sud-est i l'est asiàtic van jugar dos importants papers. Aquesta regió va fornir de matèries primes a les societats occidentals. A més, va ser un focus calent en l'enfrontament d'interessos entre els contendents de la Guerra Freda.

El 27 de desembre de 1949 es va segellar la "transferència" de sobirania. Indonèsia es va transformar en una república i Sukarno va ser elegit president.

L'herència colonial pesava fortament a Indonèsia. Tenia que reemborsar un substanciós deute, heradat dels Països Baixos i, a més, la seva estructura productiva estava basada essencialment en exportacions agrícoles. Això va fer que l'economia indonesa depengués de les variacions del mercat econòmic internacional.

Fins a 1963 Sukarno va jugar als dos bàndols durant la Guerra Freda, encara que se li havia demanat explícitament que escollís bàndol. Els Estats Units van decidir actuar a través del FMI. Això per dos motius: 1. - decisions en política exterior occidentals, així com 2. - polítiques domèstiques del propi Sukarno, Indonèsia va abandonar el FMI i el BM, i Sukarno va decidir fer-se càrrec del seu país "a la seva manera". Després del cop d'estat de 1965 es van reestablir les relacions i el nou president Suharto va alinear les seves polítiques amb els interessos nord-americans. Malgrat la clara convergència, els Estats Units no van voler concedir nous préstecs directes i van decidir, com el 1963, confiar l'administració dels interessos del seu deute al FMI, ja que d'aquesta forma, tot ajut estaria subjecte a l'aplicació de les polítiques del FMI. Indonèsia es va unir oficialment al FMI el febrer de 1967.

Sense tenir en compte cap tipus d'escrúpol per la naturalesa antidemocràtica i autoritària del nou govern indonesi, els països occidentals li van proporcionar ajut massiu. Aquesta impunitat es va traduir en actes tals com a corrupció, agressió contra un dels seus veïns (annexió de Timor Oriental), així com en plans migratoris que van ser objecte de fortes crítiques en termes de drets humans i violacions mediambientals.

La crisi asiàtica de 1998 va debilitar el règim i Suharto va abandonar el poder el maig de 1998.

Les decisions de les institucions de Bretton Woods estaven guiades per factors polítics i geoestratègics. El seu suport financer va possibilitar a Suharto desenvolupar polítiques que no respectaven els drets humans.

A. CONTEXT

1. Un jugador clau al tauler d'escacs asiàtics

L'arxipèlag indonesi té una sorprenent sèrie d'avantatges geogràfics i econòmics. Comprèn al voltant de 13.600 illes, que formen un arc entre el continent asiàtic i Austràlia. Controla les rutes marítimes entre l'est de l'Àfrica, Orient Mitjà i l'Índia, en el costat de l'Oceà Índic. En el costat de l'Oceà Pacífic, se situa entre la Xina, el Japó i l'occident d'Amèrica del Nord. El bosc tropical d'Indonèsia és el segon més gran del món, després de la selva amazònica. L'arxipèlag és ric en productes agrícoles (arròs, cautxú, cafè, cacau, soja, oli de palma i plàtans) i en recursos naturals (gas natural, estany, bauxita, níquel, coure). A més, té dipòsits de petroli que han estat llargament cobejats per molts [1]. Algunes illes estan molt densament poblades; la seva població constitueix una important reserva de mà d'obra barata per a les empreses occidentals.

Després de la II Guerra Mundial, el sud-est asiàtic jugava dos importants papers. En primer lloc, fornia de matèries primes a les societats occidentals. En segon lloc, en comparació amb l'est asiàtic (La Xina i Corea), la privilegiada localització de la regió que comprèn Indonèsia, va suposar un xoc d'interessos durant la Guerra Freda. En efecte, segons l'article de Noam Chomsky a Le Monde diplomatique [2], Georges Kennan, l'estrateg nord-americà que va popularitzar la política de contenció, veu en "el problema indonesi, la qüestió clau ara mateix, en la lluita dels Estats Units contra el Kremlin". Chomsky afegeix: "i Georges Kennan va advertir que una Indonèsia comunista seria un focus infecciós capaç d'estendre's cap a l'occident i atacar tot el sud d'Àsia".

D'aquesta forma, a partir del finalde la II Guerra Mundial, a l'ombra de la guerra freda i la competició internacional, Indonèsia va assolir un estatus polític i econòmic rellevant per a les principals potències. Un gir d'Indonèsia llavors cap a algun dels dos bàndols ideològics, podria haver provocat un dràstic impacte en l'ordre internacional.

2. La colònia dels milers de beneficis

Indonèsia era coneguda per les seves espècies, ja el segle XVI. Els portuguesos mercadejaven amb el clau i la nou moscada produïts a les Moluques. Els guanys eren alts, i els holandesos van sotmetre l'illa a foc i espasa. Així va ser des de 1605. Des de llavors, gairebé totes les illes d'Indonèsia, explorades pam a pam, es van convertir en vedat privat dels Països Baixos.

Durant la II Guerra Mundial, els japonesos van envair les illes indoneses, després de l'atac a Pearl Harbour. Aquest període va ser l'escenari que va presenciar el creixement i desenvolupament d'un important moviment per la independència d'Indonèsia. Tres dies després de la rendició japonesa, Sukarno [3] i Mohamed Hatta, que tenien el suport de la joventut rebel, van proclamar la independència d'Indonèsia el 17 d'agost de 1945. Però al final de la guerra, els aliats van ocupar l'arxipèlag i van esperar la tornada dels holandesos. Els antics amos de la colònia es trobaven en una difícil posició, davant les exigències per la independència. Tenien el control militar sobre l'arxipèlag, però no el polític. Els principals poders no els donaven suport , no solament pel fet que aquesta inestabilitat era una amenaça estratègica per a la regió, sinó també perquè cobejaven massa la riquesa d'Indonèsia.

El 1947 va ocórrer un episodi controvertit en la història del Banc Mundial. Va concedir un préstec de 195 milions de dòlars als Països Baixos, mentre que el govern holandès estava preparant una ofensiva contra els nacionalistes indonesis. Aquest era el segon crèdit que concedia el BM en la seva història. Dues setmanes abans que fos aprovat aquest crèdit, els Països Baixos van llançar la seva ofensiva. Durant els dos anys següents, es van establir prop de 145.000 efectius militars d'ocupació holandesos (va ser una operació a gran escala, difícil de mantenir en silenci) encara que les Nacions Unides van declarar un alto el foc el 1948, els holandesos encara van llançar diversos atacs per terra i aire. Hi va haver un fort enrenou en l'ONU i en els Estats Units, criticant amb severitat la política holandesa i la implicació del BM. A posteriori van respondre que el préstec havia estat concedit al govern holandès per despeses realitzades als Països Baixos. Les crítiques van créixer quan els diners van ser "reals", el govern holandès podia usar el crèdit del banc en ajut de la seva campanya militar a Indonèsia [4].

La realitat és que l'ajut que Estats Units estava concedint als Països Baixos amb el Pla Marshall (400 milions de dòlars), es desviava en ajut a la intervenció militar i policial a Indonèsia. Davant d'aquesta situació, els Estats Units van aconseguir que Nacions Unides organitzés les converses de La Haia, l'agost de 1949, que van finalitzar amb la transferència de sobirania, firmada el 27 de desembre. Indonèsia va passar a ser una república i Sukarno va ser elegit el seu president. Així, va ser el país número 60 en firmar la Carta de les Nacions Unides.

Però el llegat del colonialisme pesava fortament a Indonèsia. La nova nació havia de tornar un significatiu deute colonial. A més, els Països Baixos havien llegat una estructura productiva basada essencialment en exportacions agrícoles, el que feia al país dependent de l'elasticitat dels mercats econòmics internacionals. Una altra dada important és que la major part de la riquesa creada estava en mans d'empreses holandeses. Finalment, Indonèsia va donar els seus primers passos independents, encara que com una societat marcada pels rols colonials. Això li va fer tenir una elevada taxa d'analfabetisme, i només 1200 metges i 120 enginyers per a una població de 80 milions d'habitants.

B. LES ENTITATS FINANCERES INTERNACIONALS: SOSPITES DEL PRESIDENT SUKARNO I SUPORT AL DICTADOR SUHARTO

1. L'era Sukarno: afirmació d'independència

Sukarno era un membre del moviment dels no-alineats, que fa acte de presència a Indonèsia amb la Conferència de Bandung el 1955. Sukarno, Tito i Nehru van ser els líders que van expressar les esperances del Tercer Món, davant les regles del vell sistema colonial. Durant aquesta reunió, Sukarno va fer un famós discurs sobre els objectius de la conferència. Aquí presentem uns petits extractes [5]: "El fet que els líders asiàtics i africans puguin reunir-se en un dels seus països per debatre i reflexionar sobre assumptes en comú, és un fet nou i històric (...) Ningú no es pot sentir lliure del tot mentre que part de la seva llar no ho sigui. Com la pau, la llibertat és indivisible. " Sovint diem "El colonialisme ha mort. " No ens deixem anestesiar o fins i tot enganyar per tals afirmacions. Jo us dic que el colonialisme encara no ha mort. Com podem dir això, quan existeixen àmplies àrees d'Àsia i l'Àfrica que no són lliures.

(...) El colonialisme té la seva versió moderna, en forma de control econòmic, intel·lectual i un verdader control físic, a través d'una petita comunitat estrangera dins de qualsevol país. És un enemic hàbil i amb determinació, i presenta moltes aparences. No abandona la seva presa fàcilment. On vulgui, quan vulgui i com sigui que aparegui, el colonialisme és una cosa infernal i que ha de ser eradicada de la faç de la terra. (...).

Sukarno parlava des d'un punt de vista antiimperialista, en termes de política exterior. Per aconseguir la unitat del seu país, va exigir la devolució de Nova Guinea (Irian Jaya), que romania a mans holandeses. El 1956, va rebutjar el deute colonial i el 1957 va nacionalitzar les empreses holandeses.

La política de Sukarno dins i fora del seu país, se centrava en una filosofia d'equilibri. Indonèsia és una terra amb una immensa varietat de cultures i Sukarno va intentar mantenir en equilibri les diferents faccions del seu país amb l'objectiu personal de romandre només en el poder. El 1955 es van organitzar les primeres eleccions. El partit del president, el PNI, va aconseguir un 25% dels vots, mentre que el PKI, el partit comunista, un 16,4%. Dos anys després es van celebrar les eleccions regionals i el PKI va consolidar la seva presència, que molestava a les potències estrangeres, immerses en la seva batalla ideològica. La força del PKI es fonamentava en els camperols sense terra, treballadors urbans i dels camps petrolífers, treballadors agrícoles. Segons les seves pròpies estimacions, el partit comptava amb 3 milions de membres i amb 20 milions de simpatitzants. Per assegurar el seu poder, Sukarno va treballar amb els comunistes. S'ha d'emfatitzar que Sukarno no era comunista, sinó un nacionalista que necessitava el PKI per assegurar el seu poder a Indonèsia.

En l'escena internacional, Sukarno hàbilment s’enfrontava als blocs de la Guerra Freda un contra l'altre. Però les tensions anaven en augment. Estats Units tenia una lleugera idea del massiu ajut que la Unió Soviètica atorgava a Indonèsia i pensaven que això faria que Indonèsia adoptés una actitud pro soviètica. Per aquest motiu, els Estats Units donaven suport a les rebel·lions internes que buscaven desestabilitzar a Sukarno, el qual, d'altra banda, parlava clarament en contra d'aquest ajut a les Nacions Unides. Fins a 1963, Sukarno va tenir èxit en la seva estratègia d'enfrontar els dos blocs, fins que el van obligar a escollir bàndol. Els Estats Units van decidir actuar a través del FMI. Una delegació del FMI va viatjar a Indonèsia el 1962 i van condicionar el seu ajut financer a una estreta cooperació amb el Fons. El març de 1963, els Estats Units van concedir un crèdit de 17 milions de dòlars, i dos mesos més tard el govern d'Indonèsia va anunciar un conjunt de noves mesures econòmiques (la devaluació de la rupia, austeritat pressupostària, eliminació de subsidis...), d'acord amb la política del FMI. Al mes següent, es van reunir els membres de l'OCDE per donar la seva aprovació en un acord de mobilització de fons. Els Estats Units van proposar contribuir-hi, al costat del FMI i el BM, fins a la meitat dels 400 milions previstos. L'agost, sota iniciativa nord-americana, Indonèsia va firmar un acord de suport, la qual cosa li va possibilitar la concessió d'un préstec de 50 milions de dòlars.

Però tot això va canviar el setembre de 1963, quan els britànics van proclamar sense consulta prèvia la Federació Malaia. Sukarno va veure això com una maniobra de les forces imperialistes britàniques. Això va significar la ruptura dels acords amb el FMI. Malgrat les seves demandes, les Nacions Unides van accedir a la formació de Malàisia i Sukarno, que aquesta vegada va fracassar, es va tancar de cop les portes de l'ONU el 1965.

La situació econòmica era desastrosa. La gran quantitat de crèdits concedits pels països occidentals i l'URSS, es van malgastar en béns de consum, prestigiosos projectes i armes. Encara que Sukarno va defensar els drets dels indonesis, no va triomfar a l'hora de dirigir el seu país a l’èxit econòmic. La seva economia, dependent de l'exterior, va haver de fer front al col·lapse del preu de les matèries primeres (el preu del cautxú es va desplomar dràsticament) i les seves polítiques d'excessiva despesa pública, van ser causes principals de l'augment de la inflació, que va assolir una taxa anual del 600% al final del seu mandat. Això va ser la culminació de la Guerra Freda, i Sukarno va atreure les ires de Washington per haver nacionalitzat totes les empreses privades estrangeres (excepte les empreses petrolieres). Va abandonar el FMI i el BM l'agost de 1965 i va decidir fer-se càrrec del país de forma independent.

2. El cop d'estat del 30 de setembre de 1965

El 30 de setembre de 1965, el general Suharto va llançar una massiva repressió contra els partits de l'ala esquerra. Va escollir el PKI com el seu primer blanc, acusant-lo de fomentar un cop d'estat comunista. Suharto va tenir èxit a la presa de control amb l'acció de l'exèrcit i la destrucció física del PKI. Entre mig milió i un milió de civils van ser assassinats, simplement per pertinença o per simpatitzar amb el PKI. Progressivament va anar donant de costat Sukarno, fins que finalment, el març de 1966, Suharto es va quedar oficialment amb tots els poders de Sukarno. Sis dies després del canvi, el govern dels Estats Units va anunciar que s'estava obrint una línia de crèdit per a Indonèsia, per valor de 8.2 milions de dòlars, per a la compra d'arròs nord-americà [6]. El 13 d'abril de 1966 Indonèsia va tornar al Banc Mundial.

El 1966, el president dels Estats Units Lyndon B. Johnson va creuar l'oceà per visitar les seves tropes a Vietnam. En un dels seus discursos va lloar el Model Indonesi [7].

3. L'era Suharto: el "nou ordre"

El poder de Suharto es basava en l'ús del terror i l'eliminació física del rival. Els seus objectius no solament van ser els comunistes, també ho vaan ser els membres del PNI. Suharto era reelegit cada 5 anys per una institució parlamentària (l'Assemblea Consultiva del Poble) constituïda per 1000 membres. El President n'elegia directament 600; els altres 400 s'obtenien per eleccions. Abans de les eleccions, tots els candidats estaven subjectes a revisió per part de la "intel·ligència" militar, la qual era elegida personalment pel President de la República.

Suharto va alinear les seves polítiques amb els Estats Units. Malgrat l'òbvia convergència, aquests no desitjaven concedir crèdits nous directament  al règim de Suharto. Així que van decidir, com ja havien fet el 1963 sota altres circumstàncies, confiar l'administració dels seus interessos al FMI. En acabar l'estiu de 1966, una missió del FMI va estudiar un nou programa d'estabilització i el govern [8] ràpidament va aplicar les condicions macroeconòmiques del FMI. Indonèsia va tornar oficialment a la cleda del FMI el febrer de 1967. Els països occidentals estaven disposats a respondre. En primer lloc, van concedir un ajut de 174 milions de dòlars per superar la crisi indonesa. Llavors, van procedir a reorganitzar el deute (pagaments de l'interès, del principal i retards). Això suposava el 69% dels beneficis estimats per l'exportació [9]. Sense un nou calendari de pagament, el servei del deute hauria consumit l'ajut estranger. El desembre de 1966, seguint les consignes del Club de París, les nacions occidentals creditores van acceptar una moratòria [10] fins a 1971, per al reembors de l'interès principal i dels interessos a llarg termini del deute contrets abans de 1966. Sense l'ajut del FMI i la pressió dels Estats Units sobre els membres del Club de París, no s'hauria pogut realitzar aquesta reorganització.

Però els efectes de la moratòria eren merament temporals, i el 1971, els reemborsos havien de continuar. Des de llavors, els creditors van firmar els acords més favorables mai no concedits [11]. Els deutes anteriors a 1966 (contrets sota el mandat de Sukarno) es tenien que rembolsar en 30 anualitats en un període que anava des de 1970 fins a 1999. Aquesta reorganització del deute es va acompanyar d'una devaluació i una reforma de les tarifes de canvi, la qual cosa va fer que Indonèsia fos el país amb la tarifa de canvi més lliure.

C. ELS SEUS PRIMERS ALIATS, EL BM, EL FMI I ELS ESTATS UNITS, ABANDONEN EL RÈGIM DE SUHARTO

1. Corrupció

Segons l'informe sobre corrupció del 2004 de Transparència Internacional [12], Mohamed Suharto va ser el líder més corrupte del món. Es va apropiar d'una quantitat entre 15 i 35 miliards de dòlars entre 1967 i 1998. Això va anar molt més enllà del realitzat per Ferdinand Marcos a Filipines que va sostreure entre 5 i 10 mil milions de dòlars americans) o de Mobutu que al Zaire  va sostreure 5 mil milions de dòlars. Segons un informe del Banc Mundial [13], entre el 20 i el 30% dels pressuposts lligats als fons de desenvolupament eren desfalcats i els crèdits del BM estaven clarament implicats. Per exemple, els pressuposts destinats a desenvolupament que incloïen partides tals com "desenvolupament d'infraestructures", finançaven la redecoració d'edificis governamentals o la compra de vehicles oficials, i no la millora de l'assistència pública.

El BM és un dels principals creditors del país. L'any 2002, Indonèsia devia a la institució  més d'11 miliards de dòlars, d'un total de 75 miliards de dòlars de deute públic estranger.

Encara que no públicament, el Banc no es considera implicat en aquestes apropiacions il·legals. S'envolta d'una bateria de raons per passar per alt qualsevol responsabilitat de connivència amb un règim odiós. De fet, la Perspectiva Operativa d'octubre de 1998 admet que "molts dels nostres propis empleats (en concret, els directors d'operacions de les oficines principals) es consideren ignorants o despreocupats ("ells realment no volen saber res") de les pràctiques locals i per aquest motiu, es porten a conclusions errònies o s'enganyen més fàcilment... " [14].

Des del principi, les relacions del Banc Mundial amb Indonèsia, en aquell període, estaven en especial sintonia. La primera visita del nou president del Banc Mundial, Robert McNamara, es va fer a Indonèsia. Segons el llibre oficial dels 50 primers anys del BM: "Ell [Robert McNamara] i el President Suharto s'admiraven mútuament, i el nou president va adoptar en l'acte resolucions úniques per a un programa nacional indonesi. El 15 de juny [de 1968], en conferència de premsa, va dir: "Aquesta és la primera vegada que el Banc Mundial ha establert aquest tipus de missió permanent en una àrea en desenvolupament... El nostre problema a Indonèsia requereix una solució única i una més àmplia concentració d'esforços de la que hàgim aplicat a qualsevol altra part del món" [15].

Esmentant de nou el llibre: "A causa de la corrupció generalitzada a Indonèsia, el Banc va tenir clar aquest assumpte des del principi de la seva renovada relació amb el país, el 1968. Però documents de rellevància expressen que el fenomen  podia ser eradicat per complet (...) McNamara va explicar que "era necessari mantenir l'èmfasi en la reducció de la corrupció. Fora d'Indonèsia això era una cosa de la qual es parlava molt i el món tenia la impressió, correctament o incorrectament, que era molt major a Indonèsia que a qualsevol altre país... Era com un càncer devorant a la societat. " i molt més enllà segons McNamara, "Indonèsia era la joia de la corona de les operacions del Banc, segons designi de la presidència." No podia ser més clar.

El Banc mantenia i consolidava la visió del miracle indonesi, encara que era totalment conscient de les pràctiques fraudulentes del règim de Suharto. Molts informes del banc així ho testifiquen. Malgrat la consciència d'aquesta situació, no es van reduir els crèdits. Al contrari, van experimentar un constant augment.

Jeffrey Winters, professor associat de política econòmica a la Universitat del Nord-Oest, insistia en la naturalesa il·legal del deute indonesa i ho va considerar com a una cosa criminal, de la qual les institucions financeres internacionals eren còmplices. Com ell va dir, "el Banc Mundial podia haver pres una àmplia varietat de mesures, incloent la d'intensificar la supervisió dels seus projectes, reduint d'aquesta forma els nivells de corrupció en les seves pròpies operacions, fins i tot encara que no pogués acabar amb la desenfrenada corrupció que fuetejava al govern. Podia haver amenaçat amb una reducció gradual dels seus préstecs a Indonèsia durant uns quants anys, si la fuga de fons destinats per als projectes del Banc no disminuïa progressivament. Podia haver detingut completament els préstecs, en comptes de continuar deixant sota alts nivells persistents de robatori, la qual cosa, violava el mandat de confiança del banc recollit en els seus estatuts" [16].

Aquí tenim un cas concret de suport oficial del Banc Mundial a un règim conegut pel seu comportament fraudulent. Les institucions de Bretton Woods eren conscients dels massius suborns als règims i el profund nivell de la seva corrupció. Totes aquestes anàlisis realitzades, ens porten a afirmar que interessos d'un ordre polític i geoestratégico jeuen per sota d'aquesta tolerància i complicitat.

2. Les moltes formes d'opressió de les Institucions Financeres Internacionals (IFI)

Timor Oriental

El 1975, després del col·lapse del règim de Salazar (Revolució dels Clavells), l'administració i l'exèrcit portuguès, que encara ocupaven l'illa de Timor, van decidir desprendre's de les seves colònies. El Front Revolucionari per la Independència de Timor Occidental, que havia estat desenvolupant un moviment armat contra l'ocupació portuguesa, va declarar la independència del territori. Però un mes més tard, les forces militars indoneses van envair l'illa i, el 1976, el govern indonesi va proclamar Timor Oriental com la seva província número 27. Les Nacions Unides van condemnar aquesta annexió ja que consideraven Portugal com l'únic administrador oficial del territori [17]. Tanmateix, certs països, incloent els Estats Units, van donar de facto el seu reconeixement a aquesta annexió. Preferien que les reserves de petroli estiguessin a les mans d'un "amic" dictador, que en les de Portugal o amb un Timor independent.

A això li van seguir violents combats, provocant l'exèrcit indonesi 100.000 víctimes entre una població d'al voltant de 750.000 persones. La repressió era una mica freqüent a l'illa i les matances eren la conseqüència a qualsevol intent de protesta. Per exemple, el 12 de novembre de 1991, l'exèrcit va obrir foc en una marxa pacífica al cementiri de Santa Cruz. Segons Amnistia Internacional: " Al voltant de 270 civils van ser assassinats en aquesta matança i en dies posteriors. La major part de les víctimes van ser ferides mentre intentaven fugir. D'altres van ser colpejades i van ser apunyalades. Segons alguns testimonis, dotzenes de persones, incloent testimonis de la matança, van ser assassinades durant les següents setmanes. Alguns d'ells eren internats en hospitals militars on rebien "cures" [18].

El 1992, la subcomissió de Drets Humans de l'ONU va condemnar Indonèsia per la seva "política de repressió a Timor Oriental".

Van dissuadir aquestes matances el Banc Mundial de fer préstecs a un país el govern del qual du a terme obertament una repressió molt severa contra els moviments d'oposició? Usava el BM els seus crèdits per assegurar el respecte als drets humans a Indonèsia? El gràfic inferior indica un augment en els crèdits concedits pel Banc Mundial al govern d'Indonèsia, durant l'ocupació de Timor Oriental.

El projecte de trasmigració o desplaçament de persones.

El projecte de trasmigració, implantat sota el règim de Suharto, i mantingut financerament i políticament pel Banc Mundial, no era una idea nova. De fet, els antics amos colonials holandesos i el nou govern independent, van tenir molt que veure en la migració de molts javanesos. Aquest projecte es va realitzar per desplaçar a milions de pobres, des de les illes centrals més densament poblades (Java -la zona més densament poblada del planeta-, Lombok, Bali i Madura), cap a les illes exteriors menys densament poblades (Borneo, Nova Guinea i Sumatra).

Els motius oficials eren els següents:

Alleugerir la pressió demogràfica, causa per la qual molts camperols no tenien terres.

Reducció de la pobresa, fent possible el desplaçament de persones per conrear noves terres a les illes exteriors, assegurant-los una adequada infraestructura bàsica, contribuint així al desenvolupament econòmic de les illes en qüestió.

Promoure un major equilibri nacional i regional en la distribució de la població.

El Banc Mundial va deixar 630 milions de dòlars per a finançar el projecte entre 1976 i 1986, encara que es van cancel·lar al voltant de 130 milions de dòlars. Això va reduir la contribució del Banc a 500 milions de dòlars. La contribució del Banc no es limitava tan sols a l'ajut econòmic. També oferia ajut polític, el que va atreure desenes de milers de dòlars en ajut posterior al projecte (ajut des d'Holanda, Alemanya, els diferents governs dels Estats Units; del Banc de Desenvolupament Asiàtic, del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i del Programa Mundial d'Aliments). Segons Bruce Rich, el 1983 el Banc va prestar 734 milions de dòlars més (en crèdits per a l'agricultura), per finançar els nous colonitzadors.

Segons Rich, entre 1976 i 1986, tres milions i mig de persones van ser desplaçades i uns altres tres milions i mig van emigrar, com a conseqüència de la propaganda i la publicitat del govern. Els crèdits del BM van fer possible el reassentament de 71.000 famílies. 335.000 persones van ser reassentades a Sumatra i Kalimatan. També van finançar la planificació i selecció de 400.000 famílies, o d'almenys 2 milions de persones. Per aquesta raó, el Banc Mundial va jugar un paper clau en aquest projecte. Tanmateix, el seu impacte va ser negatiu i irreversible. ONG's [19] de drets humans i mig ambientals van demostrar les verdaderes motivacions ocultes sota aquest desplaçament massiu de la població.

Les principals crítiques eren les següents:

Les famílies eren desplaçades segons un objectiu geopolític. El 90% de la superfície d'Indonèsia està habitada per pobladors no originaris de Java. Això crea una situació política inestable. Per aquest motiu, aquest projecte era una qüestió de seguretat nacional prioritària i va possibilitar al govern el control de les poblacions indígenes de les illes exteriors, a través d'una integració forçosa.

El projecte de trasmigración violava els drets de propietat sobre la terra dels pobladors indígenes i dels habitants de la selva. Els nous assentaments es van establir a les terres dels pobladors indígenes sense el seu consentiment o compensació, i provocant-los al final un canvi en els seus hàbits de vida. La implantació del projecte va implicar molts actes de resistència, que van ocasionar violentes situacions i abusos dels drets humans.

El cost mig del desplaçament d'una família era de 7.000 dòlars, segons les estimacions del Banc Mundial [20] (a mitjan dels 90). El que ascendeix a 13 vegades l'ingrés anual de la major part de les famílies de les illes interiors. Aquest projecte sembla del tot improductiu i contribueix a un considerable augment del deute extern i de la pobresa. De fet, segons un estudi de 1986 del Banc Mundial, el 50% de les famílies desplaçades vivien sota el llindar de la pobresa i el 20% per sota del nivell mínim de subsistència. Altres estudis proven que el 80% dels assentaments del projecte mostren errors al capítol de millora de les condicions de vida de la població.

El projecte va ser un error, ja que no va contribuir a la millora de les vides dels pobres de les illes interiors. Va deixar als desplaçats en una situació pitjor encara que abans, a causa d'una planificació absolutament desastrosa i preparació dels emplaçaments, un limitat accés als mercats i la pèrdua de la propietat de la terra i l'aigua. Això últim era essencial per desenvolupar una economia agrícola i ramadera. De fet, segons Rich, el terreny reservat per als desplaçats era entre els terrenys més pobres del planeta.

Això no va resoldre els problemes de densitat de població de Java, més aviat va fer el contrari.

Les illes exteriors d'Indonèsia són la llar del 10 per cent dels boscos tropicals del nostre planeta i el programa de desplaçament ha estat una de les causes més importants de la pressió institucional exercida sobre el medi ambient de les illes. De fet, el projecte va jugar un paper clau en el seriós mal realitzat al medi ambient de les illes exteriors com a conseqüència de la massiva deforestació. Es va provar que aquest projecte és la principal causa de la deforestació del país, estimada en 1991 en 1.2 milions d'hectàrees a l'any [21].

El Banc Mundial nega totes aquestes acusacions. El 1994, va decidir realitzar una revisió interna [22] dels projectes que havia finançat, per determinar qualsevol possible responsabilitat.

En aquest informe, el Banc Mundial admet que el projecte de Sumatra va tenir "efectes negatius i probablement irreversibles" sobre la tribu Kubu. Els Kubu són una població nòmada la supervivència de la qual depèn del cultiu en guaret, la cacera i els intercanvis en comunitat a la selva. L'informe assenyala que "encara que la presència dels kubus es coneixia ja des de la fase de planificació, amb un petit esforç es podien haver evitat problemes".

3. La crisi del sud-est asiàtic de 1997-1998

La crisi del sud-est asiàtic va colpejar fortament a Indonèsia i va sorprendre el país per la seva violenta naturalesa. En menys d'un any el capital estranger va abandonar el país, la rupia  va perdre més del 80% del seu valor i es va produir una desocupació massiva. Segons un estudi realitzat per A.Giraud del HCCI [23], "a finals de 1998, el 50% de la població vivia sota el llindar de pobresa, estimat en 0.55 dòlars al dia a les ciutats i de 0.40 dòlars en la resta del país. "

Les causes sorgeixen, d'una banda en la pròpia economia indonesa, basada en una corrupció endèmica, com a conseqüència del xoc d'interessos entre el govern, els bancs i els consorcis privats, i per l'influx massiu del capital estranger, la qual cosa els permetia regular la balança de pagaments. I d'altra banda, a causa de les polítiques del FMI. La descontrolada obertura al capital estranger, condició imposada pel FMI, va provocar una febre especulativa als mercats de la propietat i la borsa.

El FMI va imposar una forta medecina per resoldre la crisi de 1997. Una vegada més va fallar, estenent i aprofundint la crisi. J Stiglitz és molt clar en això: "La política econòmica ha d'ajudar a minimitzar la gravetat i l'abast de les crisis econòmiques, tant com sigui possible. Desafortunadament, aquesta no va ser ni la intenció ni el resultat dels preceptes del FMI" [24]. La gent, durament castigada per l'impacte d'aquestes mesures, va començar a protestar. El 5 de maig de 1998, com a conseqüència dels acords firmats amb el FMI, Suharto va eliminar els subsidis als béns bàsics, augmentant el preu del querosè, l'electricitat i la gasolina en un 70%. Això va enervar a l'ampli moviment popular que havia començat diversos mesos abans. Quinze dies més tard, Suharto va abandonar el poder després de 32 anys al capdavant d'una dictadura. El govern dels Estats Units va intervenir directament sol·licitant la dimissió de Suharto, a través de la petició de la seva secretària d'Estat Madeleine Albright, per tal de d’aclarir el camí d'una "transició democràtica".

Mitjançant la imposició de condicions draconianes a qualsevol ajut a Suharto, el FMI incitava el dictador a aplicar mesures econòmiques impopulars. Aquestes mesures van consolidar a l'ampli moviment d'oposició, que finalment va aconseguir que el dictador abandonés el poder. Amb tota certesa, Washington va pensar que Suharto ja havia fet suficient en la defensa dels interessos dels Estats Units. A fi de la Guerra Freda feia ja 10 anys, era el moment de passar pàgina.

D. EL DEUTE D'INDONÈSIA AVUI

Si estudiem què ha passat amb el deute públic extern d'Indonèsia, observem que la part corresponent a creditors privats és relativament petita. Això es deu en gran manera que l'entrada de capital del FMI i de nacions industrialitzades es va destinar prioritàriament a rembolsar l'esmentat capital als inversors privats i va convertir una part dels deutes provinents del sector privat en deutes bilaterals i multilaterals, és a dir, la gran majoria.

El deute d'Indonèsia va augmentar principalment per dos motius. En un primer moment, el pla de rescat del FMI va semblar portar alguna cosa de capital al país, però aquest va sortir ràpidament d'Indonèsia en forma de pagament de deutes a creditors estrangers. Mentrestant, la gent a Indonèsia va sofrir les conseqüències en forma de dràstics retalls pressupostaris i va tornar a pagar aquests deutes que no els havien beneficiat de cap manera. D'acord amb l'Informe Anual del FMI de l'any 1998, els compromisos amb el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, el Banc Asiàtic de Desenvolupament i altres governs occidentals ascendien a 50.000 milions de dòlars.

La segona raó és la següent: a la Carta d'Intencions es demanava la reorganització del sector bancari mitjançant la reducció del nombre d'institucions. Aquesta mesura, unida a una política monetària molt ajustada (alts tipus d'interès) comportaria el col·lapse del sector bancari. L'informe de la Comissió Meltzer al Congrés dels Estats Units el va recollir de manera molt clara: "El retall de les despeses del govern, la revinguda dels imposts, els tipus d'interès creixents i el tancament dels bancs va agreujar la crisi" [25]. Després d'una pujada dels tipus d'interès, les empreses que havien de fer front als seus deutes i mancaven d'actius líquids (durant el període de crisi), van haver de refinançar els seus préstecs però a uns preus exorbitants. La seva crisi de liquiditat aviat es va convertir en una crisi de solvència i es van veure acostats a la fallida. Això va significar un deute incobrable per als bancs comercials. El pànic es va transmetre entre aquells que tenien comptes en els esmentats bancs que van perdre la confiança en aquestes institucions financeres i van preferir retirar els seus diners. El FMI va aconsellar al govern recapitalitzar el sector emetent bons amb un elevat tipus d'interès per a així adquirir participacions en bancs que estaven en dificultats i garantir els deutes insegurs. Aquesta mesura només va aconseguir augmentar el deute intern del país que era inexistent entorn de 1998. El govern va gastar 430 miliards de rupies (5.000 milions de dòlars) en recapitalitzar el sistema bancari. A més de repagar aquesta suma, va haver de reemborsar 600 miliards de rupies (70.000 milions de dòlars) més en concepte d'interessos.

Aquestes mesures van empitjorar encara més la situació del deute del país. La partida més important dels pressuposts de l'estat és destinada a pagar aquest deute. Entre 1999 i el 2000 es va gastar el 50% i el 40% respectivament en pagar el servei del deute. L'any 2004 es destinarà a aquesta causa el 28% del pressupost i s'espera que la situació continuï així.

Sagnia constant de capital

La crisi de 1997-1998 va aportar capital a curt termini. Però des de llavors, el pagament del deute ha pesat molt en el pressupost d'Indonèsia. Aquest és el motiu pel qual la transferència neta del deute va ser (lleument) favorable el 1998, abans de caure profundament a la zona vermella des de llavors.

CONCLUSION

En resum, l'anàlisi històrica, econòmica i política que s'ha proporcionat en aquest breu estudi mostra com el cop d'estat sofert a Indonèsia el 1965 va privar els seus habitants de l'oportunitat de determinar el seu propi futur. I això que amb la Conferència de Bandung de 1955 Indonèsia havia començat a jugar un paper dinàmic en el que es convertiria en el moviment dels països no alineats. L'amenaça de veure a un dels països més densament poblats del món jugar un paper important a l'establiment d'un nou ordre mundial, va portar els Estats Units i les institucions de Bretton Woods a donar suport de manera activa a la dictadura de Suharto.

Les decisions d'aquestes institucions van estar influïdes per factors polítics i geoestratègics. El seu suport financer va permetre a Suharto posar en pràctica polítiques que no respectaven els drets humans.
Van ser còmplices d'aquestes polítiques. Posteriorment, a partir de la crisi de 1997, mesures imposades pel FMI només van contribuir a agreujar la situació econòmica i van conduir a un fort increment del deute públic tant intern com extern. Fent balanç, l'impacte de la intervenció del FMI i del Banc Mundial és molt negatiu. En conseqüència, el deute i un altre tipus de càrregues que es mantenen sobre aquest país haurien de ser totalment cancel·lats.

NOTES:

[1] A començaments del segle XX, un monopoli holandès, la Royal Dutch, exercia el control sobre el petroli d'Indonèsia i fornia la major part del mercat asiàtic. Els Estats Units que havien aconseguit el control de Filipines el 1898, van començar a interessar-se a Indonèsia é van intentar penetrar al seu mercat. Xocant amb el monopoli holandès, l'Estàndard Oil Company va llançar un preu de guerra al seu competidor, que ràpidament es va trobar amb dificultats financeres. L'empresa holandesa es va salvar gràcies a la seva fusió amb l'empresa britànica Shell, el 1907. Tanmateix, la pressió nord-americana va ser tan gran que els britànics i els holandesos van acceptar l'obertura d'una filial de Rockefeller a Indonèsia el 1912, que va començar a bombar petroli el mateix any. Després, la I Guerra Mundial va dissoldre els interessos europeus a Indonèsia, possibilitant la penetració d'empreses nord-americanes al mercat del cautxú. El 1914, Goodyear and Rubber ja havia construït una planta a Sumatra i l'empresa nord-americana, a través de la seva sucursal Holland-Amerika Plantege Mij, va adquirir 80.000 acres per a la producció de cautxú. D'aquesta forma aquesta empresa va aconseguir el control, sota una única propietat de la plantació més extensa de cautxú al món. Tals tàctiques nord-americanes per consolidar els negocis van ser la prova de l'enorme importància que concedien a aquestes illes.

[2] CHOMSKY, Noam: "L'indonésie, atout maître du jeu américain", juny de 1998, pp. 1 i 8.

[3] Sukarno va ser un dels fundadors del moviment independentista. El 1927, Sukarno, un enginyer, va fundar el Perserikatan Nasional d’ Indonèsia (PNI). Altres grups es van unir per constituir el PNI, l'eslògan del qual era "Una nació, un poble, un idioma". Va ser arrestat el 1929 i el seu moviment del PNI va ser dissolt. Des dels jutjats va ser impossible provar cap càrrec contra Sukarno, així que va ser posat en llibertat després d'un any de presó, però després, el governador va usar els seus poders d'excepció i va exiliar a Sukarno a les illes exteriors. Va ser posat en llibertat pels japonesos.

[4] Aquesta controvèrsia està resumida en RICH, Bruce: Mortgaging the earth, 1994, pp. 69 i 70. Rich aporta molts detalls, incloent el relat del debat en el Congrés dels Estats Units.

[5] De les xerrades Àfrica-Àsia a Bandung (Djakarta, ministre indonesi d'Assumptes Exteriors, 1955), 19-29.

[6] PAYER, Cheryl: The Debt Trap: The International Monetary Fund and The Third World, 1974, pp. 75-90.

[7] CANAL ART: Les mercredis de l'historie: Massacre a Indonésie, Austràlia, França, canal tretze de WNET de Nova York, ArteFrance, YLE TV2 Documentals, Australian Film Finance Corporation, Milton Cordell/Vagabond films production, BFC Productions, c. 2001.

[8] Creació d'un mercat d'intercanvis, mesures antiinflació, equilibri pressupostari, limitació de la despesa pública al 10% dels pressuposts, la reforma del sistema d'imposts, el final  dels subsidis, el restabliment d'un clima favorable a la inversió estrangera, permetent que els beneficis poguessin sortir del país...

[9] PAYER, Cheryl: Ídem, p.80.

[10] Més de la meitat del deute Indonesa va ser contreta amb l'URSS, i mitjançant la concessió d'una moratòria del seu deute, els creditors occidentals es comprometien a finançar el reembors del deute soviètic. Per evitar qualsevol flux de capital cap a l'URSS, els creditors van concedir aquest estatus favorable, a condició que els soviètics fessin el mateix. Aquests últims van accedir ja que van témer que  no serien reemborsats, en cas d'un hipotètic rebuig per la seva part.

[11] Aquest nou contracte incloïa la clàusula de nació més afavorida, la qual cosa volia dir que el deute soviètic seria reemborsat d'una forma més ràpida.

[12] http://www.globalcorruptionreport.org; http://www.transparency.org

[13] BANC MUNDIAL: "Summary of RSI Staff Views Regarding the Problem of 'Leakage'from the World Bank Project Budget", agost de 1997.

[14] ABID ASLAM: "La Culpa del Banc Mundial en la Corrupció d'Indonèsia", inter Press, Washington, 14-02-1999, http://www.50years.org/press/ips021...

[15] KAPUR, Deves; LEWIS, John PÀG.; i WEBB, Richard: The World Bank, Its First Half Century, Volume 1: History, Brookings Institution Press, Washington D.C., 1997, pàg. 469

[16] En WINTERS, Jeffrey A.: "Criminal Debt in the Indonesian Context", Centre d'Estudis Internacionals Comparats, Universitat del Nord-Oest, 3 de juliol del 2000. Actualitzat al seminari de l'INFID (International NGO Forum on Indonesian Development) sobre el Deute Extern d'Indonèsia.

[17] Amnistia Internacional, Indonèsia i Timor Oriental, setembre de 1994.

[18] Informe d'Amnistia Internacional, publicat el 1994, sobre violacions dels drets humans a Indonèsia, p.66.

[19] Walhi, Watch! Indonèsia, OXFAM, IMBAS, Asienhaus (Germany), BIC, CIFOR, WRI (Worl Resources Institute), IMBAS (Indonesian Human Rights Organisation), BIC (Bank Information Center), CIFOR (Center for International Forestry Research).

[20] 0 Banc Mundial, Informe del Sector de Trasmigración de Indonesia, pàg. 41, a Rich.

[21] M. ADRIANA SRI ADHIATI, ARMIN BOBSIEN, Programa de Trasmigración de Indonesia. Un informe preparat per a Down To Earth, juliol de 2001.

[22] "Programa de Trasmigración de Indonesia: una revisió de cinc projectes finançats pel Banc", 26 d'abril de 1994; "Avaluació d'Impacte: Trasmigración I, II i III", 22 de març de 1994.

[23] http://www.hcci.gouv.fr/lecture/etu..., HCCI (Haut Conseil de la Coopération Internationale).

[24] STIGLITZ, Joseph E.: La Gran désillusion, 2002, p.165.

[25] Informe de la Comissió Meltzer, Washington, març de 2000, pàg. 23. Pot consultar-se en http://www.house.gov/jec/imf/meltzer.htm. A més, sota el nom de Coalició Indonèsia de moviments antideute (Koalisi anti Utang), s'han succeït nombrosos programes relacionats amb aquest tema. La Koalisi anti Utang considera que el FMI ha jugat un paper fonamental en la fallida de nombroses empreses, la destrucció del sistema bancari, l'augment de la desocupació, l'aparició del deute domèstic i el creixement del deute extern. Els detalls poden trobar-se a la pàgina web de la coalició: http://www.kau.or.id