Altres guardonats varen ser Lluís Sanahuja Munné que obtingué el premi de narrativa breu "Molí d'en Xec" per l'obra titulada La gàbia. També hi va haver un accèssit per a Brussel× les, de Mireia Companys. Finalment es va lliurar el premi de novel× la Valldaura-Memorial Pere Calders, nascut de la unió dels premis que atorgaven per separat Cerdanyola i l'Autònoma respectivament. El premi va recaure en Jordi Bonet, per la novel× la S'ha trencat alguna cosa.

Posteriorment a la concessió del premi Miquel Martí i Pol 2002 de la Universitat Autònoma de Barcelona vaig saber que, entre els prestigiosos membres del jurat, hi havia un escriptor que sempre he admirat: David Jou. Va ser precisament la lectura d'un llibre de David Jou, el titulat Els ulls del falcó maltès, publicat en la prestigiosa col× lecció de poesia "La Balenguera" de l'Editorial Moll, el que em decidí a provar d'ajuntar nombrosos poemes dedicats al cinema que eren dins les meves carpetes.

David Jou explicava en el pròleg del seu poemari Els ulls del falcó maltès el repte d'escriure aquest llibre: "Quina invitació i quin repte -i quin divertiment, també-, intentar convertir en paraula les impressions produïdes per algunes de les pel× lícules que més ens han impressionat! L'expressivitat o la bellesa dels actors i les actrius, el ritme de les escenes, l'organització dels plans, el magnetisme de les imatges, la sorpresa dels punts de vista, l'evocació d'ambients, la creació d'atmosferes intentíssimes...: quina mina riquíssima d'inspiració! Però no pas, tan sols, com a referència indirecta a la vida, sinó com a camins de penetració en alguns aspectes de la vida mateixa -l'amor, el desig, l'angoixa, la por, l'aventura...- que queden posats al descobert en les escenes més reeixides".

La lectura d'alguns poemes veritablement remarcables de Els ulls del falcó maltès ("El cuirassat Potemkin", "Ciutadà Kane", "Psicosi", "Al final de l'escapada" o tots aquells dedicats a les actrius i actors que més ens han marcat en un passat ben recent), va ser útil per animar-me en la tasca d'anar bastint Temps moderns: homenatge al cinema.

En el pròleg a Temps Moderns, David Jou parla de la interacció entre el cinema i la poesia i diu que aquesta interacció "no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novel× la com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pel× lícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o el× líptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.

'Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans [Temps Moderns] és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre ben travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa".

Malgrat les diferències essencials existents entre Els ulls del falcó maltès de David Jou i el meu poemari cinematogràfic, cal dir que compartesc aquestes assenyades opinions de l'amic Jou.

Puc dir que en el meu subconscient existia, des de fa molt temps, aquesta necessitat de deixar constància poètica de la importància del cinema en la nostra formació cultural i del que va significar en la generació que participa activament en la lluita per la llibertat del nostre poble a partir del Maig del 68.

Que David Jou fos un dels membres destacats del jurat que m'atorgà el premi Miquel Martí i Pol m'indicava que malgrat certs temors, sortosament no m'havia errat gaire quan començava, ja uns anys, la tasca d'actualització de molts dels poemes que conformen Temps Moderns. Homenatge al cinema.

Posteriorment, en llegir les opinions referents a l'obra guardonada amb el premi "Miquel Martí i Pol", em vaig sentir satisfet de la feina feta. Les paraules encoratjadores que em dedicava un poeta tan interessant com David Jou eren per a mi summament importants. Diu el professor Jou: "El conjunt de pel× lícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat cal× lidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.

'De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideologia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu col× lectiva.

'L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pel× lícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pel× lícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pel× lícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.

'Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002".

Joan Triadú (Avui, 21-IX-1989) va dir de David Jou: "Transfiguracions [...] és un dels llibres a tenir més en compte a l'hora de fer un repàs, de Nabi ençà, de la poesia de tema religiós de la literatura catalana". I Vinyet Panyella (23-III-1997) escrivia: "L'espai literari de David Jou abasta tots i cadascun dels referents que, procedents de qualsevol àmbit intel× lectual -la ciència, la música, la pintura, l'urbanisme, la filosofia, la mateixa literatura- ha volgut incorporar al seu propi bagatge. Abasta tot un cosmos format per escriptors i filòsofs. Abasta ciutats. Abasta paisatges, paisatges reals, paisatges virtuals, paisatges interiors".

I N. Berbis deia: "La poesia de David Jou té el mèrit d'haver desenvolupat uns motius i un llenguatge innovadors en la poesia catalana". Definició completada per L. Serrasolses (El Pou de les Lletres, primavera de 1998) quan afirma: "La fondària d'una poesia que ens interroga amb una força inquietant i serena ens apareix, doncs, a l'abast de la mirada, reclamant una lectura neta de prejudicis que la situï com una de les aportacions més sòlides i formalment més renovadores dels últims anys".

L'obra poètica de David Jou és una de les més solides dels Països Catalans i compta amb llibres fonamentals com Per a no oblidar la llum (1971), Dit de pas (Ed. 62, 1975), Diminuta imatge (1977), Mirall de vellut negre (Ed. 62, 1981), Tapís (Ed. 62, 1982), Arbre (Oikos-Tau, 1983), Teoria (Ed- 62, 1987), Transfiguracions (Editorial Moll, 1988), Joc d'ombres (Columna, 1988), El color de la ciència (1990), Urpes de fumera (Ed. 62, 1992), Entre el mirall i les ombres (1995), A la deriva blava: poemes de Sitges (Columna, 1995), Basilisc (Columna, 1997), Passeig marítim (1998), Els ulls del falcó maltès (Editorial Moll, 2000) i Les empremtes de la fugacitat: pintures de Pere Stämpfli (Papers de Terramar, 2001).

Com ens explica el mateix David Jou: "Tinc una certa facilitat pel pensament abstracte, cosa que m'ha fet decantar per una poesia més aviat metafísica, en la qual conflueixen la ciència i la religió, dues maneres per a mi fascinants de veure el món i la vida. Tinc una profunda estimació pel paisatge de Sitges, al qual em sento molt arrelat i que és per mi un microcosmos poètic on ressonen molts ideals mediterranis. També he tractat en els meus poemes el temps, l'amor, la creació poètica i el cinema.

'Pel que fa als aspectes formals, he perseguit, en general, la unitat de cada llibre, de manera que les ressonàncies internes ajudessin a multiplicar-ne la profunditat. He explorat, també, formes relativament inusuals, amb un fort component visual -influència, potser de Mallarmé i en tot cas del tipògraf Lluís Jou, oncle avi meu-, inspirades sovint en les formes de la natura -arbres, coves, pluja- o en teories de la física -cosmologia- i de la biologia -codi genètic".