EL MÓN DEL TREBALL A LES ILLES BALEARS
Girant l’ ullada cap enrera
Des de l’inici de la dècada de 1960 fins ara a les Illes s’ha viscut una capgirada social profunda. S’ha passat d’una societat fonamentada en la producció agrària, amb una base industrial important i uns serveis equilibrats en aquell model (41 % de l’ocupació era agrària, un 31% era industrial i un 28% corresponia als serveis) a un model dominat per la macrocefàlia turística. No era, malgrat el major equilibri, una societat més igualitària, i ho constata el fet que l’ocupació agrícola d’aleshores disposava només d’un 15 % del total de la renda, i en canvi els que treballaven als sectors de serveis disposaven d’un 47,33 % de la renda balear. És a dir que tot i que un ordenança de banca no cobrava com un directiu bancari, la mitjana sectorial del sector serveis gaudia de rendes que superaven en dos terços les d’un treballador agrícola.
L’activitat econòmica a la dècada anterior als anys 1960 tenia creixements entre el 2 i el 2,5 % i es nodria de l’increment de població en edat de treballar, que aleshores era molt excloent amb les dones i que es reflectia en creixements de població activa que no arribava a la taxa del 1,5%.
Les migracions eren fins l’any 1955 bastant freqüents cap a l’exterior. A poblacions algerianes com Fort de l’Eau (denominació colonial) es parlava en català insular, i mentre aquí es treballava a la construcció amb politges, a Alger ja es feien servir els muntacàrregues. A partir de 1955 es produeix un increment relatiu de les immigracions que, tot i això no passen de les 2.000 persones per any.
El turisme als inicis de la dècada del 1960 no arribava a les 400.000 persones. Una xifra propera a la que té Bolívia actualment.
L’activitat agrària que generava una renda al voltant del 15%, caigué poc per damunt del 3% l’any 1990, i la gent ocupada que representava el 41% es desplaçà cap a la construcció i els serveis. L’any 1955 un ocupat industrial guanyava un 20% menys que un treballador de serveis, i en canvi l’any 2000, un ocupat industrial havia reduït diferències de manera que un treballador de serveis l’avantatjava només en 8 punts. Però aquestes xifres són molt relatives i diuen poc en concret, pel fet que de serveis són igualment un treballador sense conveni d’oficines i despatxos, un precari d’una ETT, o un bancari amb 30 anys de veterania. Marquen una tendència a un major equilibri en les rendes intersectorials, de manera que els guanys d’un treballador de la construcció han avançat des del 1997 al 2000 uns 14 punts en relació al treballador del sector serveis, i un treballador industrial ha avançat 3 punts en el mateix període. És a dir, que en el conjunt de l’economia s’han reduït els guanys dels sectors més afavorits (serveis) en relació al menys afavorit (construcció).
Les increïbles estadístiques d’ara i de quasi sempre
Les xifres en el context del caos estadístic existent a l’Estat Espanyol, s’han de relativitzar i fer-ne ús per tal d’apuntar les tendències generals. La manca de concòrdia entre les estadístiques del INE i de la Tresoreria de la Seguretat Social formen part ja dels nostres més genuïns descrèdits.
Així i tot no és agosarat apuntar que la classe treballadora constitueix la majoria de la població de les Illes Balears, i està formada per els assalariats sense càrrecs d’alta direcció (290.000) i les seves famílies, i per els aturats i aturades, surtin a les estadístiques oficials o no. Del total de la població censada a les Illes, segons les estadístiques del INE, que per cert, no quadren, sobre una població de 845.630 persones, en donen 568.269 que estan en edat de treballar. Estan entre els 15 i 65 anys que es contemplen com a edat activa a la Unió Europa. Unes 133.445 persones són majors de 65 anys, i 130.094 persones són menors de 15 anys. El total sumat de la distribució d’edats, fan 831.808 habitants. De les 13.822 que manquen cap al total balear no en diuen res les estadístiques desenquadrades de l’INE.
Però, suposant que efectivament són al voltant de 568.000 persones les que estan en edat de treballar i, que d’aquestes, en restem les ateses per programes d’atenció derivats de discapacitats, les que cursen estudis superiors, els pensionistes d’invalidesa, i els jubilats anticipadament, obtindríem al voltant de 500.000 persones potencialment actives.
D’aquest mig milió de persones potencialment actives, la realment activa (incloent-hi els desocupats censats) és de 339.928 persones, qüestió aquesta que tampoc concorda amb les fonts de la Tresoreria General de la Seguretat Social que ja l’any 2000 donava xifres de 291.708 assalariats i 74.209 autònoms, que sumats, en fan 365.917, tot i que quan es desglossen mes a mes es troben amb puntes màximes al juliol, que suposen 260.562 assalariats i 51.994 autònoms (l’any 2.000), 312.556 en total. Per la CAIB els ocupats al tercer trimestre de 2.000 eren 248.730 (dades de l’INE).
És a dir que, com a mínim 160.000 persones en edat de treballar es troben fora del mercat laboral formal (96.000 d’elles fan feines de la casa segons l’INE). Són persones que no surten a les estadístiques d’atur ni d’activitat.
Avui, es considera tot un èxit el percentatge de la població activa balear ocupada, com si l’existència de la desocupació real no fos important. I és important, pel fet que, salvant els impedits per raons físiques, tota persona hauria de treballar legalment. Tot això no obstant, topa amb les receptes dels economistes neoclàssics (o neoliberals ) que, evidentment no són al món per a escoltar les demandes socials, sinó per créixer a l’ombra del profits.
Una xifra de 160.000 persones en desocupació legal, a les Illes, manifesta, primer que, es fa difícil conciliar la vida familiar i laboral; segon, que una part significativa de l’activitat econòmica es fa al marge de la llei; tercer, que és institucionalment “normal” que una bona part de la població, particularment les dones no tinguin accés al món del treball i es vegin, per això mateix abocades a un món desigual, marcat per les tasques domèstiques i l’extrema dependència. Combatre aquest món desigual, introduint a l’home en les tasques de la “vida familiar”, i a la dona en l’esfera de la vida pública, és un deure inexcusable per a qualsevol política de progrés. Això, però, només es possible a partir de fórmules de repartiment del treball, molt combatudes pels fonamentalistes que dirigeixen una bona part de l’economia i de l’activitat de les empreses.
L’AGRICULTURA
L’estructura de la classe treballadora de les Illes Balears ve determinada per la cada vegada menor significació de l’agricultura que greument sotmesa als processos especulatius del territori i, per això mateix poc “competitiva” no troba en la activitat turística un referent per a col·locar els seus productes. Però cal també fer un anàlisi diferent d’aquest sector en relació a la seva importància. De fet, al mercat, als hotels, als grans centres de distribució comercial, hi ha més productes agrícoles que mai en la història de les Illes que formen part de l’activitat agrària.
Abans era gairebé sempre el pagès que anava als mercats a vendre, a comercialitzar els seus productes. En això avui li diuen “comerç”, però bé, es tracta d’un comerç que es fonamenta en bona part en la distribució de productes agraris, que ocupa un bon nombre de gent a les grans superfícies comercials i supermercats. Allò que passa és que la part més important de la producció agrària que es consum a les Illes es produeix a fora, la importem, i que en general e les grans superfícies i cadenes comercials són les oficines centralitzades arreu de l’Estat, i no a Balears les que determinen què i a qui es compra
Les èlits de poder a les Balears, en elegir el model de monoconreu turístic han elegit també la dislocalització de l’agricultura i de l’indústria.
L’impacte del model turístic es fonamenta aleshores en que s’ha enrarit la possibilitat d’obtenir la supervivència d’un sector agrícola autònom en el moment on més productes es consumeixen. És un efecte de l’economia de mercat, que, és sempre desequilibrada. Però els productes agrícoles que consumim aquí, residents i turistes, formen part de l’activitat agrícola que, en forma de fabricació de tractors, fertilitzants, pesticides, empleats de l’embalatge, i altres, es realitza fora de les Illes, per què a la fi es considera més barat que ho produeixin altres. No és evidentment una opció massa racional, i molt menys, ecològicament sostenible, però sembla que es correspon a la rendibilitat econòmica, que presideix el món mercantilista en el que vivim.
L’INDÚSTRIA
Tampoc van en alça, a l’ombra del turisme els sectors que produeixen mercaderies que incorporen un valor de canvi i permeten l’obtenció de plusvàlua amb la seva venda, salvant el sector de la construcció –39.914 l’ any 2.000, als quals hauríem de sumar la major part dels 12.277 autònoms del mateix sector, que no són altra cosa que treballadors precaris i conduïts a processos d’autoexplotació laboral intensiva—
Els 25.828 assalariats industrials, i els 6.394 autònoms, en realitat no són ni de bon tros creadors de mercaderies, ni pertanyen a la categoria de l’obrer industrial que clàssicament conformava el nucli dur de la classe obrera. Bona part de la indústria de les Illes ve definida per la seva dependència del sector terciari: l’activitat turística és la locomotora del sector secundari.
ELS SERVEIS
La majoria de la classe treballadora de les Illes està relacionada amb els sectors que venen serveis (treballadors d’hoteleria, comerç, serveis personals i financers, administració pública, mestres) i que segons les estadístiques passaren en els darrers quatre anys de 174.323 assalariats a 216.445. Es tracta d’un creixement propi d’una economia que al llarg de la darrera dècada s’ha mantingut en alça davant la recessió que des de fa anys pateixen els sectors industrials tradicionals. Un creixement tant i més espectacular si tenim en consideració que hi ha sectors dels serveis que estan relacionats amb funcions administratives que han perdut una part important de l’ocupació estable (per exemple, a la banca i assegurances o a les agències de viatges).
En qualsevol cas, també en analitzar el creixement del sector serveis s’ha de tenir en consideració que al llarg del segle passat una bona part del sector de serveis personals es va enfonsar: el relatiu al servei domèstic per exemple, en una societat de principis del segle XX estaven en el centre de l’activitat femenina (suposaven en una societat com la britànica, un 40 % de l’activitat femenina). Aquest tipus de serveis ara es volen tornar a introduir amb força mitjançant el treball informal.
LA CLASSE TREBALLADORA EN ATUR
Una altra part de la classe treballadora la formen els aturats que necessiten vendre la seva força de treball per a sobreviure. El sistema capitalista, com diu Karl Polanyi a “La Gran Transformació”, es fonamenta en la necessitat de generar fam per impulsar a les persones a vendre la seva força de treball.
L’incorporació de la dona al mercat de treball ha estat proporcionalment superior a la dels homes entre els anys 1995 a 2000 segons les estadístiques de població activa ( de la qual també en formen part els aturats i aturades que cerquen feina), diferència que s’expressa en un creixement de 13.688 homes i de 18.467 dones. Això no obstant, essent el nombre de dones a les Illes major que els d’ homes, encara hi ha una diferència de 53.048 persones actives a favor dels homes. Aquesta xifra reflexa que moltes dones de les Illes no passen pel registre de demanda d’ocupació, unes per raons familiars, altres pel fet que es mouen en els àmbits de l’economia informal, i la majoria, pel fet que té poques esperances en poder obtenir un lloc de feina. Estam molt lluny de conciliar efectivament la vida familiar i laboral.
LA GENT IMMIGRANT
Al llarg de les darreres dècades la classe treballadora de les Illes Balears no ha deixat de créixer. Així 25.971 treballadors estrangers eren d’alta a la Seguretat Social al tercer trimestre de 1.999, 18.117 dels quals eren comunitaris, xifra oficial que contrasta les dades del padró de Palma de 2.001, on, els ciutadans no comunitaris, només a Ciutat eren 9.833. Aquest creixement s’ha produït en la mesura en que el sector turístic i els seus derivats urbanístics no han patit d’igual manera la crisi que afectava al món industrial o al món dels serveis mitjançant la introducció de les noves tecnologies. El sector turístic és avui al món un dels pocs sectors capaços de generar ocupació.
LA CONSTRUCCIÓ
El desenvolupament a l’alça del sector de la construcció que des de fa gairebé quaranta anys s’ha anat generant paral·lelament al desenvolupament del turisme (sense construcció no hi pot haver monoconreu turístic) no ha aturat. La construcció, com el turisme, és un dels sectors més accessibles per a l’ocupació de la mà d’obra poc qualificada. Caracteritzada per el treball estacional i intensiu, per la rotació, per la flexibilitat, l’abús de la subcontractació i la precarietat laboral, és normalment un sector clau en la incorporació dels treballadors del camp en el mercat laboral de la ciutat
Els impactes negatius del desenvolupament del monoconreu turístic es centren bàsicament en la construcció que, genera grans quantitats de residus, materials de demolició i excavacions, amb impactes directes sobre el lloc on es construeix, però també en l’activitat de generació del material indispensable per a fer qualsevol obra. Incrementant l’activitat de l’industria extractiva, la necessitat d’importar bens d’equipament que no es fabriquen a les Illes, generant necessitats en la xarxa de comunicació d’enllaç, i en l’augment d’infrastructures que incrementen la despesa energètica.
Dels elements i materials utilitzats en els processos de construcció, els més complexos no es generen a les Illes (màquines, metalls, pintures, vidres, material sanitari, material elèctric, ascensors), i s’han d’importar, i els que es generen a les Illes (ciment, prefabricats de formigó, guix, fusta) tenen un impacte ambiental considerable.
La construcció particular (habitatges, edificis) en teoria hauria de ser sensible a la crisi econòmica que ens afecta globalment, però no sembla que l’impacte sigui gran a curt termini, pel fet que malgrat que l’habitatge depèn de la demanda d’uns consumidors molt sensibles a les variacions de l’economia, s’han produït en el sector fortes inversions especulatives o que simplement opten per la construcció com a valor refugi. Però això socialment significa que molts habitatges no desenvoluparan la seva funció, mentre que, al mateix temps es pot generar una situació d’increment dels sense sostre. D’aquí la necessitat de gravar tot habitatge que no es destini a la seva funció social.
La construcció civil depèn fonamentalment de la iniciativa pública i respon a les polítiques que es determinen en relació a la dotació d’infrastructures. La construcció civil exigeix una concentració important de capital de a poder fer front a obres que normalment tenen una dimensió considerable, i són normalment grans empreses les que es fan amb els contractes. Paradoxalment aquest sector, que afecta directament a la ciutadania, no gaudeix d’una transparència i d’un control democràtic, i es situa gairebé sempre en el camp de la sospita dels ciutadans que, no dubten que, darrera els contractes hi ha força elements de finançament de partits polítics i de la “classe” política.
La disponibilitat de la construcció civil com a instrument de política econòmica tendint a incidir en una conjuntura econòmica general poc favorable, a vegades, com s’ha vist a Palma està subordinada a l’expectativa dels guanys immediats per part d’una acció de govern limitada a quatre anys. Aquest fet, de coincidència amb una fase expansiva de la construcció particular, i que en conseqüència té com a resultat l’encariment de la mà d’obra, l’abús de les hores extra i del treball en dies festius, revestit d’un populisme oportunista, amaga el robatori que es fa des d’una administració pública dels doblers de la ciutadania en funció d’interessos partidistes.
Pel que fa a les empreses executores de les obres públiques, cal destacar que solen ser normalment els tipus d’empreses que més subcontractacions empren, i que per això mateix més contribueixen a la manca de qualitat del treball i a una major sinistralitat. Els administradors públics es converteixen sovint en elements promotors de les subcontractes, de les formes de treball precari i de la sinistralitat en fer ús d’aquest tipus d’empreses.
Cal dir també que malgrat que la construcció és un sector clau del marge de maniobra i intervenció dels governants, els seus efectes només són beneficiosos per a la població masculina. La política activa dels governs en aquest sentit, si bé serveix per a crear ocupació per als treballadors menys qualificats, no ho és respecte de les dones. Així per tant la generació d’obra civil constitueix un factor de discriminació positiva en favor de l’home que, amb escassa qualificació podrà situar-se en el món de la construcció, en front de la dona que no gaudeix de les mateixes oportunitats.
La baixada dels tipus d’interès en les hipoteques ha propiciat la dedicació de l’estalvi dels particulars i l’endeutament en la compra d’habitatges (tot i el seu encariment) i locals comercials o industrials, pel fet que es considera a la construcció com un sector primordial per a la capitalització i l’estalvi, a l’abast a l’hora d’endeutar-se i a la vegada el més sotmès als increments de l’inflació, i per això més beneficiós a l’hora de vendre. El comprador d’habitatges o de locals creu generalment que el bé adquirit s’encarirà amb el temps i que és un valor segur, però per això mateix, i davant la reducció dels tipus d’interès bancaris i la crisi de la borsa, és un sector bastant profitós per a les inversions especulatives d’empreses i particulars, i una de les formes més habituals per al blanqueig de doblers. Tot això constitueix un factor de pressió en contra de la sostenibilitat del territori i de les polítiques que cerquen la reducció del actual model de creixement, de la balearització.
LES EMPRESES MULTINACIONALS A LES ILLES BALEARS
La globalització és liderada per les empreses multinacionals, i aquestes tenen “pàtria”. Difícilment trobarem una multinacional africana important, i en canvi, al llarg dels anys 1990 el 62% de les inversions internacionals es produeixen a partir d’empreses de cinc estats: Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Països Baixos, i França Les formes d’implantació de les multinacionals es produeixen més aviat per processos de fusió i compra que per la implantació des de zero, bàsicament pel fet que la implantació per via de fusió és molt més ràpida i permet fer ús d’unes instal·lacions, equipaments i xarxes laborals ja existents.
El procés de fusió i compra acaba generalment amb una pèrdua d’ocupació que no es produeix mitjançant l’entrada des de zero en el mercat, i té per efecte no només la destrucció d’ocupació sinó una caiguda en relació a la productivitat de les empreses i de les quotes de mercat de les empreses adquirides. En el sector assegurador per exemple, es conegut que les adquisicions per part d’Aegon d’empreses de forta implantació regional com Galícia o Union Levantina, d’Axa en el cas de Mare Nostrum, Aurora- Polar o Unión Condal, o fins i tot, a nivell estatal d’empreses líders com Unión y el Fénix , per part de la multinacional Allianz, no han millorat ni l’ocupació, ni la quota de mercat en relació a les empreses adquirides.
Moltes vegades la implantació de les multinacionals no es fa de manera directe, sinó mitjançant aliances amb petites o mitjanes empreses absolutament condicionades per les cases matrius. Aquesta implantació pot venir per via de franquícies, concessionaris, o agències. D’aquí que és necessari no confondre allò que és en realitat una petita empresa, del que és en realitat una agència d’una multinacional.
Allò que significa la penetració de les multinacionals no és la valoració en relació a si aquestes estan directament enregistrades com a tals a les Illes o no, sinó en relació a l’espai de mercat que ocupen els seus productes
PRESÈNCIA DE LES EMPRESES MULTINACIONALS A LES ILLES BALEARS.
La presència d’empreses multinacionals a les Illes Balears és l’expressió més clara de l’impacte de la globalització. Aquesta presència es pot produir de manera diferenciada: en el camp exclusiu del consum, en el camp de la producció, i en el camp de la decisió.
Quan les multinacionals només ofereixen els seus productes, com és el cas generalitzat en el sector farmacèutic, o el de la perfumeria, fent ús de mediadors de distribució aliens, ens trobam en una situació de desequilibri entre l’impacte del consum i l’impacte de la producció i en conseqüència de la generació de llocs de treball a les Illes. En aquest camp encara es salven les empreses que generen serveis d’assistència tècnica, com és el cas de les serveis tècnics relacionats amb l’ús d’electrodomèstics, que si generen ocupació, o els de les companyies relacionades amb l’alimentació o beguda que gaudeixen de sucursals per a la distribució pròpia.
Alló que si cal destacar és que per regla general les multinacionals ens impacten més en l’esfera del consum que en el de la producció: som habitualment consumidors de productes que ni es generen, ni tan sols ens permeten gaudir de les ocupacions pròpies de la xarxa de distribució.
A vegades les multinacionals operen en una xarxa de distribució pròpia mitjançant sucursals o delegacions o mitjançant franquícies i agències. En aquest cas generen llocs de feina assalariats o autònoms que permeten canalitzar els seus productes.
Tenim també la presència de multinacionals que actuen en el camp de la producció i del consum, que generen ocupació en l’esfera productiva i en el camp de la distribució, però que no gaudeixen de gran autonomia i depenen de centres de creació i decisió aliens.
Dissortadament, la major part dels productes de les multinacionals que operen a les Illes responen a aquestes dues situacions de dependència externa, i això comporta també una carència significativa de democràcia.
També tenim un sector petit de multinacionals pròpies de les Illes on els centres de decisió són autònoms i que es relacionen amb l’activitat turística. No obstant això, aquí també cal relativitzar la capacitat de creació i d’actuació autònomes, pel fet que han teixit aliances internacionals que generen relacions de dependència.
Afortunadament l’impacte de la globalització, tot i que ha avançat significantment, no té prou força com per haver condicionat absolutament els sectors claus de l’economia de les Illes, l’hoteler i el de la construcció. L’hoteleria depèn evidentment de les multinacionals emissores, i fins i tot aquestes comparteixen propietat (cas de la cadena Riu), però no afecta excessivament encara a la planta hotelera. Pel que fa al sector de la construcció cal destacar que la presència multinacional estrangera és cada vegada més important però resta lluny d’una quota de mercat impactant. Hi ha moltes empreses d’àmbit local que en conjunt hegemonitzen l’activitat constructora, i també empreses de forta implantació estatal que no tenen presència a les Illes.
En el sector financer, les Illes Balears gaudeixen encara d’una situació molt particular derivada de la presència de centres importants de decisió pròpia com la Banca March i Sa Nostra, tot i la pèrdua d’influència en el cas del Banc de Crèdit Balear i l’antic Abel Matutes. En el camp de les assegurances, la dependència de multinacionals estrangeres és extrema, i les empreses que en el seu temps gaudiren d’una implantació insular important com és el cas de Mare Nostrum o Imeco, han patit les conseqüències dels processos de fusió.
Pel que fa al comerç i l’alimentació, l’impacte de les grans superfícies ha acabat pràcticament amb les botigues d’alimentació i ha tocat severament al comerç en general que es fa cada vegada més dependent de les xarxes de botigues internacionals. Aquest fet no només té un impacte directe sobre el diferencial d’ocupació respecte dels comerços eliminats, sinó que l’impacte s’allarga cap a l’esfera productiva: les grans cadenes operen poc amb els productes locals a diferència del petit botiguer que sí era un bon canalitzador de la producció local. A una gran superfície com “El Corte Inglés” no hi trobareu botifarrons d’en Ferriol de Sineu o de n’Estrany d’Inca, per posar un exemple. La producció balear que es ven a les grans superfícies és poc significativa.
NOVES TECNOLOGIES I EFECTES SOBRE EL MÓN DEL TREBALL
L’entrada de les noves tecnologies en el procés de producció i del consum és una de les característiques del temps que vivim. La seva base fonamental és el desenvolupament de la microeletrònica que aplicada a la informàtica , al progrés en el desenvolupament de les telecomunicacions i la robòtica, el desenvolupament de la biotecnologia, les aplicacions industrials del làser, l’emergència dels sistemes energètics renovables, completen tot un seguit d’innovacions que suposen una racionalització de la tecnologia existent. Un seguit d’innovacions que no sorgeixen de la nit al dia sinó que són el resultat de l’acumulació d’experiències, de millores, i de processos de selecció on, a vegades no s’imposa el millor sistema, sinó el més ben situat en la burocràcia de les multinacionals i de les institucions. No de bades tenim constància de molts coneixements científics a la civilització grega i romana que no s’aplicaren sinó residualment pel fet que el model de societat de l’època, i topaven fonamentalment amb els interessos de l’aristocràcia.
No és la investigació científica la que produeix directament la innovació tecnològica, sinó el grau de benefici, la causa determinant que permet la seva aplicació. El grau de benefici, ha de ser sempre substanciós, pel fet que ha de contemplar que l’arribada de la nova tecnologia en margina una prèviament existent, i que la seva retirada suposa unes pèrdues importants.
Es demostrat històricament que les innovacions tecnològiques es produeixen en fases d’economia expansiva, en tant que a les fases recessives de l’economia la innovació tecnològica es dirigeix a la racionalització del procés productiu, a l’obtenció de beneficis mitjançant la reducció de costos, substituint força de treball per màquines.
En l’actual situació recessiva, però, la reorganització del treball va acompanyada de l’introducció de noves tecnologies, i a més té un caràcter general, en la mesura en que no afecten només a un determinat sector de l’economia, sinó a tota l’economia en el seu conjunt, encara que de manera desigual.
L’automatització i la robotització s’introdueixen a determinades plantes industrials (Indústria química, de vehicles, indústries alimentàries) no generalitzables a altres sectors, com els de serveis. La informatització als sectors de serveis té un impacte diferent (banca, assegurances, oficines, administració pública), al de la seva aplicació a sectors de serveis personals (sanitat, escola, hoteleria). Els sectors més colpejats a l’economia Balear en relació a l’atur corresponen habitualment als sectors de serveis on la informatització juga un paper central, però en general, els serveis derivats de l’indústria turística exigeixen una gran composició de mà d’obra (es podran eliminar inspectors d’autobusos o administratius a l’EMT, però la substitució de conductors no es possible en aquesta fase, com tampoc és possible prescindir de mà d’obra per a la neteja o el serveis de mà d’obra a l’hoteleria, tot i que es puguin introduir elements de reducció en àrees de gestió i mitjançant l’autoservei, o l’increment de la productivitat relativa). També cal destacar que són els sectors relacionats amb la introducció d’establiments de menjar ràpid o menjar fems on l’autoservei juga un paper central, que els impactes de l’atur, la precarització , la desregulació laborals avancen. Però, i encara més, impacten negativament sobre l’oferta de serveis tradicionals de restauració.
La informatització als sectors de banca i assegurances ha deixat fora de lloc el sistema de categories laborals existents i modificat profundament el caràcter de la feina en detriment dels llocs d’ocupació administratius. La centralització de feines en calls-centers que donen atenció administrativa telefònica, de manera general fora de les nostres Illes, té un impacte molt negatiu sobre l’ocupació administrativa que es veu abocada a assolir funcions polivalents i de gestió comercial, i apunta cap el reforçament d’aspectes competitius que acaben sempre en processos de destrucció de l’ocupació, en tant que els pocs treballs que es creen tenen un grau de precarietat i desregulació molt alts, són molt especialitzats, repetitius i es defineixen, per l’aplicació de criteris molt definits i sense gaires possibilitats de resolució autònoma.
Tots aquests camins no tenen més consideració que l’augment de la taxa de benefici per la via d’una major explotació dels treballadors i treballadores.
En general, les noves tecnologies suposen una major separació de la força del treball del procés creatiu, funció que resta reservada a un nombre reduït de tècnics que defineixen fins al detall tots els processos. La major part dels treballadors es converteixen en executors passius dels diferents processos, i una gran part de les tasques que es realitzen a les empreses pot ser realitzada per qualsevol treballador. Però normalment es perd la qualitat en el treball, en la mesura en que es passa d’un sistema productiu que abans era fortament especialitzat però a la vegada tenia una autonomia, a un sistema on el treballador és “mestre de tot i coneixedor de no res”, i on bona part de l’execució de la feina escapava de les seves mans, pel fet que es segreguen parcel·les de gestió (A les Assegurances, els sistemes de tramitació de sinistres de freqüència mitjançant les plataformes de convenis, o la creació d`Unitats Centrals de Pagaments de Sinistres).
Qualsevol ciutadà que vagi al major gran magatzem de Palma sap que si demana sobre les particularitats d’un aspirador, sobre les característiques d’una escopeta, d’un equip musical, d’un televisor, o les característiques d’un aparell d’aire condicionat o una estufa, serà atès normalment amb la lectura del manual d’instruccions, i no amb el saber de l’especialista del comerç dedicat a cada qüestió en particular.
Aleshores, tot aquest procés condueix cap a una major polivalència funcional, però també cap a la desqualificació dels treballadors, i cap a la ruptura de la seva estabilitat en la resolució de les feines, per manca de seguretat en el treball que es realitza. I aquesta manca d’estabilitat que és física, acaba per afectar a les persones física i psíquicament. Avui, per exemple és difícil trobar treballadors que sàpiguen comptabilitat a banca, o treballadors que coneixen les normatives bàsiques al camp de l’assegurança. La major part es limiten a teclejar un seguit d’operacions prèviament definides i codificades. A les Balears més d’un terç de la població ocupada fa tasques de peó o similars.
Cada vegada es dualitza més el mercat de treball en dues parcel·les, una majoritària, que exigeix un nivell molt baix de qualificació, i, una minoritària, composada per tècnics altament qualificats. Aquesta dualització expressa la trajectòria cap a una societat més polaritzada socialment, més semblant a la societat del segle XIX.
Com que els sectors de poder econòmic demanen l’adaptació de l’ensenyança a les seves necessitats, en el camp de l’escolarització passa el mateix. El fi de l’ensenyança ja no és el saber, sinó el saber fer.
Deia Paulo Freire que l’actual formació professional exposa a les persones a un risc de fragmentació del saber desvinculada d’una educació integral que fa del treballador un recurs. Es tracta d’una educació “bancària” de l’educació que no respon a les necessitats socials, sinó a les empresarials, que són més aviat individual que socials.
Ara es veu com els neoliberals apliquen barreres, excloent de l’accés a l’educació mitjançant “revàlides” a una part important dels qui volen estudiar. Però els que volen excloure, també són ciutadans amb pares i mares que paguen imposts sobre els que es sustenta l’educació pública. Cap dels neoliberals, tan individualistes, predica per una mesura tan liberal com el lliure accés a la universitat. Les mesures del govern central condueixen a una universitat elitista pel fet que els interessos capitalistes no passen per l’accés de la població en general a la universitat, sinó per la formació d’una minoria dirigent.
Avui allò que es proposen el capitalistes neoliberals és que els treballadors puguin assolir un seguit de tasques simplificades que una minoria de tècnics han decidit. L’assalt contra els conceptes salarials derivats de la veterania, allò que es considerava la labor d’un “mestre” no en són sinó l’expressió dels canvis que operen en el mercat de treball, on la mà d’obra ha de ser la més barata possible.
La possibilitat de descentralitzar el treball mitjançant la introducció del “teletreball” permet també al capital la introducció de formes de treball flexibles, desregulades i clandestines que, atomitzades, minven el poder de resposta tradicional de les concentracions de treballadors que conviuen i posen en comú els seus problemes.
Les noves tecnologies serveixen en l’aplicació neoliberal que es fa, per a desenvolupar l’ocupació precària. La possibilitat de fer feina amb menor qualificació professional permet una major rotació laboral i una major autonomia del capitalista que pot emprar mà d’obra d’usar i tirar sense més compromís. El treball ja no té per què tenir estabilitat si les peces que el sostenen són fàcilment substituïbles. La mà d’obra fàcilment substituïble és una característica més de les necessitats de la verticalització social que s’està sostenint amb el model neoliberal, que com el liberalisme és profundament antidemocràtic i antisocial.
La simplificació de les tasques per a la majoria dels treballadors i treballadores significa un major control de la força del treball per part del capital que, sempre intenta reduir aquest cost. La funció social de l’empresa ha desaparegut. Allò que era la proposta keynesiana del capitalisme passat de que si calia fer clots per enterrar-los i tornar-los a obrir en funció dels objectius socials s’havien de fer, ha passat a l’historia. I no obstant, també deia Keynes que la baixa dels salaris no només no redueix l’atur sinó que accentua la depressió econòmica, i això és el que realment passa al món actual. Amb el neoliberalisme l’únic objectiu de l’empresa és el benefici de l’accionista, i la centralitat de les empreses es refereix única i exclusivament a la satisfacció de l’accionista que, empès pel mercat, pot dur els seus capitals a altres indrets. El que és més penós de tot això és, que la major part de l’esquerra s’ha deixat dur per aquest missatge, és a dir, l’esquerra ha deixat de complir la seva funció transformadora per a ser una eina més de les dinàmiques del mercat, un instrument del pitjor dels capitalismes.
