Els comptes secrets del dictador - Natalia Cruces
Classe contra Classe (Xile)
6 de setembre de 2004- El jutge interroga Augusto Pinochet dins el procés de l’operació Cóndor
Xile
31 anys d'impunitat patronal
Autor: Nicolás Miranda
Data: 11/9/2004
Font: Classe contra Classe (Xile)
La Concertació va conservar i va aprofundir l'herència de
la dictadura de Pinochet. La democràcia per a rics que en aquests més de 14
anys va administrar la Concertació junt amb la dreta, va assegurar la
impunitat patronal amb els mètodes de la democràcia, que amb sang i foc
havia imposat la dictadura. Ambdós van servir i continuen servint els
mateixos interessos: els patrons, els amos de la raó i la força, el Xile
dels rics i poderosos, i de les transnacionals imperialistes.
Els mecanismes institucionals estan dissenyats per impedir la representació
dels treballadors: la prohibició per als dirigents dels treballadors de
presentar els seus candidats (cosa que no
ocorre per als patrons); l'antidemocràtic sistema
binominal que impedeix que les organitzacions dels treballadors puguin
disputar en iguals condicions amb els partits patronals de la Concertació i
la dreta. Tot santificat per l'antidemocràtica Constitució del '80, que es
manté en el fonamental fins avui. Actualment, es discuteixen alguns canvis
cosmètics per llimar els seus aspectes més irritants (inamobilitat dels
Comandants en Cap, senadors designats i vitalicis, etc.) i conservar el seu
sentit fonamental: assegurar legalment el domini i la impunitat patronal i
dels seus polítics patronals de la Concertació i la dreta.
Avui, 31 anys després, la impunitat patronal que la dictadura
va impulsar a sang i foc, la mantenen i aprofundeixen els polítics
patronals de la Concertació i la dreta.
La Justícia patronal continua treballant per als patrons i els seus servents
de les forces de repressió, començant pel cap dels genocides: Pinochet,
lliure per una argúcia legal insostenible. La majoria dels repressors
continuen lliures. Quan se'ls sentencia, les penes són mínimes, o serveixen
per a, sacrificant els peons, salvar els seus caps (com el jutge Muñoz, que
va arribar a una condemna que semblava impossible en el cas Tucapel Jiménez,
però que li va permetre no citar a declarar a Jovino Novoa, avui president
de l'UDI, ahir funcionari de la dictadura). O les sentències són revocades
per la Cort Suprema. Els treballadors, no es troben
amb tribunals de treball que donin curs en temps i
forma a les seves demandes.
El poble nació maputxe que és salvatgement reprimit per carrabiners i bandes
paramilitars, és perseguit a més pels tribunals amb mètodes medievals que
inclouen testimonis encoberts, permesos i facilitats
per la Reforma Processal Penal.
Avui, 31 anys després, la impunitat patronal que ahir va inaugurar a sang i
foc la dictadura, la mantenen i aprofundeixen els polítics patronals de la
Concertació i la dreta.
El Congrés només legisla en benefici dels patrons: privatitzacions, com la
recent de l'APOGEU per a la Salut Pública, o les lleis d'educació
que està acabant de destruir les restes de l'educació pública, Reformes
Laborals que beneficien els patrons, lliurament del país a l'imperialisme,
amb l'aprovació dels TLC, etc..
Les forces de repressió, continuen intactes. Les FFAA realitzen homenatges
a Pinochet, eduquen als seus membres a les seves escoles reivindicant l'obra
de la dictadura, estableixen convenis de col·laboració amb els altres
exèrcits repressors d'Amèrica Llatina, sota el comandament de les FFAA dels
Estats Units, intervenen per sostenir les arremeses colpistes dels
Estats Units com a Haití, aporten amb el seu sou (1% en el cas de
l'Exèrcit) a la defensa dels militars processats en casos de DDHH, estan
involucrats en el comerç d'armes mundial ( motiu del viatge de Pinochet a
Londres en l'època de la seva detenció, amb les comissions que inclou aquest
negoci), en els seus regiments s'humilia al jovent, i
fins i tot es produeixen assassinats (entre ells, el del caporal Morales),
mantenen inacceptables privilegis, com el 10% de les vendes del coure o el
sistema de salut solidari, mentre la majoria del poble treballador de Xile
tot just té accés a un sistema de salut privatitzat que
destrueix el sistema públic, a més de tenir
Universitats pròpies. Els Carrabiners, s'especialitzen en la repressió del
dia a dia dels que lluiten, els treballadors i el poble nació maputxe, en
acovardir i humiliar a la joventut que no té ni dret a la diversió ni espais
públics, criminalitzant la pobresa. A les presons regides per Gendarmeria,
es continua torturant, i només les poblen els
lladres de gallines, mentre que els patrons
s'embutxaquen milionàris
guanys amb estafes o amb operacions legalitzades que els converteix en
intocables. Encara que, per les exigències de la política al nostre país,
que necessita reubicacions a l'esquerra per aparèixer
com a "amics del poble" , augmentades pel cicle
electoral, algunes d'aquestes estafes, salten a la llum pública. És el cas
últim de Vital S.A., on es combina l'enorme concentració de la riquesa a
poques mans, amb operacions d'empresaris que no poblaran les presons
de Xile.
Els polítics patronals, ministres, secretaris, intendents, alcaldes,
diputats, senadors, etc., que cobren milionaris sous i reforcen amb cmissions
i sobresous, fent després lleis a la seva mesura per
legalitzar-los si fa falta, gaudeixen de privilegis com la recent notícia de
les entrades gratuïtes a esdeveniments esportius i llocs especials,
o el fur que els blinda contra qualsevol
possible cuestionament al seu treball en benefici dels patrons.
Fins i tot per opinar sobre ells a través de la premsa,
tenen garanties, amb la nova llei mordassa. Són els
servents dels patrons que governen en el seu exclusiu benefici. I per això
els van fer intocables. Com en la recent denúncia, finalment ofegada entre
pressions i contrapressions, sobre la participació de polítics, empresaris i
Carrabiners en l'abús als fills més desemparats del poble treballador,
víctimes d'abusos sexuals.
L'Església, dirigida pel reaccionari Cardenal Errázuriz, va
mostrar la seva
solidaritat a un d'aquests intocables, Jovino Novoa,
i té entre els seus efectes, a més, que alguns jutges
no investiguin els casos d'abusos sexuals
(recentment una jutgessa va rebutjar el cas d'una menor acusant-la de "voler
ser una altra Gemma Bo"), o amb les seves declaracions d'alguns mesos enrere
en suport al model econòmic de sobreexplotació que va inaugurar la dictadura
i va conservar i va aprofundir la Concertació.
Totes aquestes institucions de la democràcia per a rics, la seva Constitució
del '80, els seus partits patronals de la Concertació i la dreta, el seu
Congrés, la seva Justícia, les seves forces de repressió, tot
ajudat santament amb
l'aigua beneïda de l'Església, estan al servei del saqueig per les
transnacionals imperialistes del Xile obrer i popular, amos de gran part de
les mines, l'electricitat, l'aigua, les telecomunicacions, la banca, la
indústria, en associació amb els patrons nacionals, amos de la resta de
l'economia, concentrant en un grau extrem les riqueses de Xile en un grapat
de mans, sobreexplotadores que s'apropia dels béns dels
únics que produeixen la riquesa de Xile: els treballadors.
Totes aquestes institucions, per poderoses que
semblin, no podrien sostenir-se per si soles. La
Concertació va jugar el principal rol de contenir les aspiracions, demandes
i necessitats del poble treballador, al principi amb la trampa d'haver
d'elegir entre autoritaris i demòcrates, encara que tots responguessin als
mateixos interessos patronals. Més tard, amb els efectes defensius entre el
poble treballador, de l'enfonsament de les economies de molts països de
Llatinoamèrica. Ara, feblement sostinguts en la recuperació econòmica
(encara que només beneficia als patrons), i intentant reflotar, en el llarg
i reaccionari cicle electoral de gairebé dos anys que s'ha iniciat,
l'alternativa falsa entre la dreta i la Concertació que busca presentar-se
com "amics del poble". Aquest rol de la Concertació, no va poder jugar-lo
amb les seves soles forces. La direcció oficial de la
CUT va practicar des de la tornada de la democràcia per a rics, la política
dels diàlegs socials amb els empresaris de la CPC i el Govern, i encara que
va convocar a l'Atur Nacional del 13 d'agost,
recentment va substituir l'anunciada
Segona aturada nacional per una concetració, en benefici de la
Concertació, en el període
electoral. L'esquerra del règim, principalment el PC, ha fet
que la política de presentar-se com "amics del poble" fes
efecte, per exemple, cridant-los insistentment a votar-los o a acords
i pactes electorals. Fins i tot
avui, que davant del desgast de la Concertació la denuncien i es preparen
per a les eleccions, continuen insistint en aliances amb sectors patronals
perjudicats pel neoliberalisme, i fent acords com en la CUT amb els
representants de la Concertació com Arturo Martínez que li permeten
mantenir aquesta política de presentar-se com "amics del poble".
És necessari que els treballadors i els explotats
i oprimits de Xile avancem en la construcció d'un partit revolucionari de
treballadors, amb una política independent de classe, per lluitar contra
aquesta democràcia per a rics, acabar amb el regnat dels intocables i la
impunitat dels patrons i els seus polítics de la Concertació i la dreta, per
un Govern dels Treballadors i el poble pobre basat en els seus organismes de
poder i autoorganització.