Tornar a l'inici

 

Tornar a la pàgina anterior                               XILE                                      

 Els comptes secrets del dictador - Natalia Cruces

No al negoci de les AFP

Classe contra Classe (Xile)

 

 6 de setembre de 2004- El jutge interroga Augusto Pinochet dins el procés de l’operació Cóndor

 

Xile

31 anys d'impunitat patronal

 

Autor: Nicolás Miranda

Data: 11/9/2004

Font: Classe contra Classe (Xile)




La Concertació va conservar i va aprofundir l'herència de la dictadura de Pinochet. La democràcia per a rics que en aquests més de 14 anys va administrar la Concertació junt amb la dreta, va assegurar la impunitat patronal amb els mètodes de la democràcia, que amb sang i foc havia imposat la dictadura. Ambdós van servir i continuen servint els mateixos interessos: els patrons, els amos de la raó i la força, el Xile dels rics i poderosos, i de les transnacionals imperialistes.
Els mecanismes institucionals estan dissenyats per impedir la representació dels treballadors: la prohibició per als dirigents dels treballadors de presentar els seus candidats (cosa que no ocorre per als patrons); l'antidemocràtic sistema binominal que impedeix que les organitzacions dels treballadors puguin disputar en iguals condicions amb els partits patronals de la Concertació i la dreta. Tot santificat per l'antidemocràtica Constitució del '80, que es manté en el fonamental fins avui. Actualment, es discuteixen alguns canvis cosmètics per llimar els seus aspectes més irritants (inamobilitat dels Comandants en Cap, senadors designats i vitalicis, etc.) i conservar el seu sentit fonamental: assegurar legalment el domini i la impunitat patronal i dels seus polítics patronals de la Concertació i la dreta.
Avui, 31 anys després, la impunitat patronal que la dictadura va impulsar a sang i foc, la mantenen i aprofundeixen els polítics patronals de la Concertació i la dreta.
La Justícia patronal continua treballant per als patrons i els seus servents de les forces de repressió, començant pel cap dels genocides: Pinochet, lliure per una argúcia legal insostenible. La majoria dels repressors continuen lliures. Quan se'ls sentencia, les penes són mínimes, o serveixen per a, sacrificant els peons, salvar els seus caps (com el jutge Muñoz, que va arribar a una condemna que semblava impossible en el cas Tucapel Jiménez, però que li va permetre no citar a declarar a Jovino Novoa, avui president de l'UDI, ahir funcionari de la dictadura). O les sentències són revocades per la Cort Suprema. Els treballadors, no es troben amb tribunals de treball que donin curs en temps i forma a les seves demandes.

El poble nació maputxe que és salvatgement reprimit per carrabiners i bandes paramilitars, és perseguit a més pels tribunals amb mètodes medievals que inclouen testimonis encoberts, permesos i facilitats per la Reforma Processal Penal.
Avui, 31 anys després, la impunitat patronal que ahir va inaugurar a sang i foc la dictadura, la mantenen i aprofundeixen els polítics patronals de la Concertació i la dreta.
El Congrés només legisla en benefici dels patrons: privatitzacions, com la recent de l'APOGEU per a la Salut Pública, o les lleis d'educació que està acabant de destruir les restes de l'educació pública, Reformes Laborals que beneficien els patrons, lliurament del país a l'imperialisme, amb l'aprovació dels TLC, etc..

 Les forces de repressió, continuen intactes. Les FFAA realitzen homenatges a Pinochet, eduquen als seus membres a les seves escoles reivindicant l'obra de la dictadura, estableixen convenis de col·laboració amb els altres exèrcits repressors d'Amèrica Llatina, sota el comandament de les FFAA dels Estats Units, intervenen per sostenir les arremeses colpistes dels Estats Units com a Haití, aporten amb el seu sou (1% en el cas de l'Exèrcit) a la defensa dels militars processats en casos de DDHH, estan involucrats en el comerç d'armes mundial ( motiu del viatge de Pinochet a Londres en l'època de la seva detenció, amb les comissions que inclou aquest negoci), en els seus regiments s'humilia al jovent, i fins i tot es produeixen assassinats (entre ells, el del caporal Morales), mantenen inacceptables privilegis, com el 10% de les vendes del coure o el sistema de salut solidari, mentre la majoria del poble treballador de Xile tot just té accés a un sistema de salut privatitzat que destrueix el sistema públic, a més de tenir  Universitats pròpies. Els Carrabiners, s'especialitzen en la repressió del dia a dia dels que lluiten, els treballadors i el poble nació maputxe, en acovardir i humiliar a la joventut que no té ni dret a la diversió ni espais públics, criminalitzant la pobresa. A les presons regides per Gendarmeria, es continua torturant, i només  les poblen els lladres de gallines, mentre que els patrons s'embutxaquen milionàris
guanys amb estafes o amb operacions legalitzades que els converteix en intocables. Encara que, per les exigències de la política al nostre país, que necessita reubicacions a l'esquerra per aparèixer com a "amics del poble" , augmentades pel cicle electoral, algunes d'aquestes estafes, salten a la llum pública. És el cas últim de Vital S.A., on es combina l'enorme concentració de la riquesa a poques mans, amb  operacions d'empresaris que no poblaran les presons de Xile.

Els polítics patronals, ministres, secretaris, intendents, alcaldes, diputats, senadors, etc., que cobren milionaris sous i reforcen amb cmissions i sobresous, fent després lleis a la seva mesura per legalitzar-los si fa falta, gaudeixen de privilegis com la recent notícia de les entrades gratuïtes a esdeveniments esportius i llocs especials, o el  fur que els blinda contra qualsevol possible cuestionament al seu treball en benefici dels patrons. Fins i tot per opinar sobre ells a través de la premsa, tenen garanties, amb la nova llei mordassa. Són els servents dels patrons que governen en el seu exclusiu benefici. I per això els van fer intocables. Com en la recent denúncia, finalment ofegada entre pressions i contrapressions, sobre la participació de polítics, empresaris i
Carrabiners en l'abús als fills més desemparats del poble treballador, víctimes d'abusos sexuals.


L'Església, dirigida pel reaccionari Cardenal Errázuriz, va mostrar la seva solidaritat a un d'aquests intocables, Jovino Novoa, i té entre els seus efectes, a més, que alguns jutges no investiguin els casos d'abusos sexuals (recentment una jutgessa va rebutjar el cas d'una menor acusant-la de "voler ser una altra Gemma Bo"), o amb les seves declaracions d'alguns mesos enrere en suport al model econòmic de sobreexplotació que va inaugurar la dictadura i va conservar i va aprofundir la Concertació.


Totes aquestes institucions de la democràcia per a rics, la seva Constitució del '80, els seus partits patronals de la Concertació i la dreta, el seu Congrés, la seva Justícia, les seves forces de repressió, tot ajudat santament  amb l'aigua beneïda de l'Església, estan al servei del saqueig per les transnacionals imperialistes del Xile obrer i popular, amos de gran part de les mines, l'electricitat, l'aigua, les telecomunicacions, la banca, la indústria, en associació amb els patrons nacionals, amos de la resta de l'economia, concentrant en un grau extrem les riqueses de Xile en un grapat de mans, sobreexplotadores que s'apropia dels béns dels únics que produeixen la riquesa de Xile: els treballadors.
Totes aquestes institucions, per poderoses  que semblin, no podrien sostenir-se per si soles. La Concertació va jugar el principal rol de contenir les aspiracions, demandes i necessitats del poble treballador, al principi amb la trampa d'haver d'elegir entre autoritaris i demòcrates, encara que tots responguessin als mateixos interessos patronals. Més tard, amb els efectes defensius entre el poble treballador, de l'enfonsament de les economies de molts països de Llatinoamèrica. Ara, feblement sostinguts en la recuperació econòmica (encara que només beneficia als patrons), i intentant reflotar, en el llarg i reaccionari cicle electoral de gairebé dos anys que s'ha iniciat, l'alternativa falsa entre la dreta i la Concertació que busca presentar-se com "amics del poble". Aquest rol de la Concertació, no va poder jugar-lo amb les seves soles forces. La direcció oficial de la CUT va practicar des de la tornada de la democràcia per a rics, la política dels diàlegs socials amb els empresaris de la CPC i el Govern, i encara que va convocar a l'Atur Nacional del 13 d'agost, recentment va substituir l'anunciada Segona aturada nacional per una concetració, en benefici de la Concertació,  en el període electoral. L'esquerra del règim, principalment el PC, ha fet que la política de presentar-se com "amics del poble" fes efecte, per exemple, cridant-los insistentment a votar-los o a acords i pactes electorals. Fins i tot avui, que davant del desgast de la Concertació la denuncien i es preparen per a les eleccions, continuen insistint en aliances amb sectors patronals perjudicats pel neoliberalisme, i fent acords com en la CUT amb els representants de la Concertació com Arturo Martínez que li permeten mantenir aquesta política de presentar-se com "amics del poble".
És necessari que els treballadors i els explotats i oprimits de Xile avancem en la construcció d'un partit revolucionari de treballadors, amb una política independent de classe, per lluitar contra aquesta democràcia per a rics, acabar amb el regnat dels intocables i la impunitat dels patrons i els seus polítics de la Concertació i la dreta, per un Govern dels Treballadors i el poble pobre basat en els seus organismes de poder i autoorganització.