Miquel López Crespí
http://www.mallorcaweb.net/lopezcrespi/
El debat "Monarquia o República" fou amagat
al poble per les forces reformistes i els franquistes reciclats
que, en pactes secrets, anaren bastint una democràcia
controlada. Tan sols l'esquerra conseqüent (a les Illes MCI, OEC,
PSM, entre d'altres) continuàrem el combat en favor del dret a
l'autodeterminació i en favor de la república. En l'acció feta a
Ciutat de Mallorca el 14 d'abril de 1978 hi participaren
activament el PSM(PSI), el MCI, l'OEC, la LCR, les JEC...
Tant a Ciutat com a la resta de pobles on hi
havia implantació dels nostres partits hi hagué penjada de
pancartes i repartida de fulls volants demanant un referèndum
per a saber si el poble realment acceptava la monarquia o no. No
cal dir que Policia Nacional i grups nazifeixistes actuaren amb
contundència contra els nostres piquets de propaganda i
informatius. En l'edició de l'horabaixa del diari Última Hora,
sota un gran titular que deia "Jornada Conflictiva. Hoy,
aniversario de la Segunda República", era reproduïda una
fotografia de la plaça d'Espanya on es podia veure un dels
nostres militants més actius, l'amic Antoni Mir (l'expresident
de l'OCB) sota una pancarta del nostre partit que deia: "14
d'abril. Per una Constitució democràtica. Referèndum: Monarquia
o República".
Però aquestes accions foren fortament
reprimides. Qui signa aquest article anava amb els companys que
foren detinguts a la Via Roma, quan posaven les pancartes en
favor d'una república democràtica. Estranyament -sovint eren
silenciades o criminalitzades les accions de l'esquerra
revolucionària-, els diversos diaris oficials de Ciutat es feren
ressò dels esdeveniments de dia 14. Diario de Mallorca
(15 d'abril de 1978) informava de les detencions de partidaris
de la república dient: "Sobre las cinco de la tarde de ayer
la Policia Armada detuvo a Mateu Ramis, secretario general de
l'Organització d'Esquerra Comunista" (OEC); a Jesús Vivas,
secretario general del "Moviment Comunista de les Illes" (MCI);
a Manuel Pastor, militante del MCI; y a Manuel Cárdenas,
independiente. La detención se produjo en Vía Roma cuando se
hallaban repartiendo octavillas de un comunicado referente al
aniversario de la Segunda República y que firmaban cuatro
partidos de la izquierda extraparlamentaria: PSM-PSI, OEC, MCI y
LCR".
El periodista Joan Martorell des de l'Última
Hora també es feia eco de les detencions, matisant que,
quasi un any després de les primeres eleccions dites
democràtiques, la república era "Un tema intocable" (aquest era
el títol de la seva crònica). El feixisme, Fuerza Nueva i
una conjunció on hi jugaven grups secrets de pressió (els "incontralats"
de tota mena), juntament amb les organitzacions partidàries de
la monarquia, "la sagrada unidad de España" i el capitalisme (és
a dir, UCD, PSOE, PCE, AP, etc.), ajudaren a crear un clima de
pànic tot criminalitzant qualsevol acció que tengués rea a veure
amb la lluita republicana, nacionalista o autènticament
socialista. A la mateixa crònica de Joan Martorell, damunt el
titular "Un tema intocable" es podia llegir igualment: "Ayer, 14
de abril: cuatro detenciones, una bomba y numerosos carteles".
Sense que en Joan Martorell pensàs gaire en les implicacions
polítiques d'aquesta mena de titulars, el cert és que, per a la
gent del carrer, novament la premsa associava "república" amb "bombes"
i "incidents". Val a dir que els "incidents" eren simplement la
col× locació de banderes, pancartes o
la normal i pacífica repartida de fulls volants en favor d'un
referèndum perquè el poble pogués escollir la forma d'estat que
preferís. Novament el PSM, l'OEC, la LCR, el MCI, els partits
autènticament republicans, érem criminalitzats, malgrat aquesta
vegada fos de manera involuntària.
Les JEC eren sempre a l'avantguarda de
totes les mogudes en favor dels drets de la joventut
treballadora i estudiantil de les Illes o en favor de la lluita
dels pobles de l'estat per aconseguir el dret d'autodeterminació.
Igualment, els podies trobar organitzant actes en contra de la
Junta Militar xilena, en favor dels drets de la dona, al
capdavant de les mobilitzacions ecologistes, contra els crims
que internacionalment promovia el feixisme, la CIA o qualsevol
dels blocs agressius dels diferents imperialismes que es
repartien el món.
Record a la perfecció com les JEC, pel
setembre de 1977, foren l'avantguarda de la lluita en record de
Xile i el seu combat contra el feixisme. S'apropava el quart
aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra
l'esquerra en aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut
enfrontar-se amb les multinacionals i els nord-americans. El
govern de la Unitat Popular (socialistes, comunistes, cristians
pel socialisme, grups revolucionaris, etc.) provaren de
nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme
internacional). Allò va significar la sentència de mort de la
democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de controlar
alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una
independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i
banderes (en teoria, tots els països ho són, d'independents,
mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictat pel
capitalisme i l'imperialisme mundial) restà ensorrat. El sagnant
cop d'estat de la burgesia anticomunista costà la vida, no sols
al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que
morí, metralleta en mà, mentre la força aèria feixista
bombardejava el Palau de la Moneda, a Santiago de Xile), sinó a
més de trenta mil xilens (especialment socialistes i comunistes,
membres de les comunitats de base, cristians pel socialisme
partidaris de la teologia de l'alliberament, sindicalistes,
membres de societats culturals, etc., etc.).
'NO A L'IMPERIALISME.
'UNITAT DE LA JOVENTUT ENFRONT L'OPRESSIÓ
CAPITALISTA IMPERIALISTA.
'LLIBERTAT D'AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS
POBLES.
A Ciutat, en aquest quart aniversari hi havia
poques ganes de muntar res. Només havien passat uns mesos d'ençà
les primeres eleccions dites democràtiques (sense la
participació de partits comunistes, exceptuant el de Santiago
Carrillo), i els partits que pactaren les trampes
antidemocràtiques del 15-J pareixia que feien encara la migdiada,
assaborint el plaer d'haver entrat a formar part del règim (pels
diputats que havien estat elegits). Vista aquesta indiferència
davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC,
juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio
López, en Francesc Gutíerrez, en Salvador Arias, na Conxa Nadal
(entre d'altres) de les JEC decidírem muntar un grup de
solidaritat amb Xile. De part de l'OEC, un dels participants més
actius en el grup solidari (Grup de Solidaritat amb el Poble
Xilè) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un
estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja;
és a dir, del sector que l'any 1974 no volgué ser absorbit pel
PCE). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix anàvem a Copystant -na
Teresa Nieto sempre feinejava imprimint el material que li
demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava
l'aniversari del cop, començaren a repartir per barriades i
instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals
encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu). Amb
una citació d'Ernesto Che Guevara ("Desarrollar al máximo la
sensibilidad hasta sentirte angustiado cuando se asesina a un
hombre en cualquier lugar del mundo, y para sentirse
entusiasmado cuando en algún rincón del planeta se alza una
nueva bandera de libertad". Aquest full de les JEC, repartir
en profussió per pobles, instituts i barriades, deia: "Tot
poble té el legítim dret a fer la seva pròpia història sense que
grups de pressió econòmics o organitzacions imperialistes (com
la CIA, a Xile) decidesquin el seu futur.
'Tot poble té el legítim dret a agrupar-se en
les organitzacions que, per pròpia iniciativa, vol crear sense
que ningú tengui poders per a eliminar-les a la força.
'Ningú té dret a assassinar al poble
arbitràriament o per decret, reprimint-lo fins a la mort i amb
les més dramàtiques i repugnants tortures.
'En la mesura en què el fet xilè no és un fet
aïllat; en la mesura què l'imperialisme USA també creix damunt
les nostres espatlles (bases militars, monopolis econòmics,
influències ideològiques...); en la mesura en què les tortures
es segueixen a les comissaries i presons de la nostra terra; en
la mesura en què som reprimits violentament quan ens volem
expressar:
'NO A L'IMPERIALISME.
'UNITAT DE LA JOVENTUT FRONT L'OPRESSIÓ
CAPITALISTA IMPERIALISTA.
'LEGALITZACIÓ DE TOTES LES ORGANITZACIONS
JUVENILS I PARTITS POLÍTICS.
'LLIBERTAT D'AUTODETERMINACIÓ PER A TOTS ELS
POBLES.
'DISSOLUCIÓ COSSOS REPRESSIUS.
JOVENTUTS D'ESQUERRA COMUNISTA (JEC)".
Fulls volants com aquest en podríem
repartir fins a fer-ne un llibre, tanta era l'activitat
solidària, en favor de la llibertat del nostre poble i de tots
els pobles del món, dels joves comunistes mallorquins. La
Hoja del lunes del 12 de setembre de 1977 reproduïa els
comunicats, tant del Grup de Solidaritat amb el Poble Xilè que
impulsàvem els comunistes de l'OEC, com el de les JEC. El de les
JEC, deia: "Les Joventuts d'Esquerra Comunista de les Illes,
alhora que rememoren la data de l'11 de setembre en el IV
aniversari de l'assassinat de Salvador Allende a causa del cop
militar de 1973... fan una crida a tota la joventut antifeixista
de les Illes a la concentració que el Grup de Solidaritat amb el
Poble Xilè ha convocat per a dilluns 12 de setembre davant del
consolat xilè (cantonada Rambles-Via Alemanya) a les 19,30 hores".
Com informava a l'endemà José Jaume en el
Diario de Mallorca (13 de setembre de 1977): "El cónsul
[de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de
los manifestantes". I, en lletres més grosses: "Concentración
ante el Consulado de Chile", on, entre d'altres coses,
donava compte de les gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix
(ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els
incidents inicials de la concentració, Diario de Mallorca
assenyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente
controlados desde mucho antes de la hora fijada para el inicio
de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al
Consulado de Chile, situado en la confluencia de la Rambla con
Vía Alemania. Las Fuerzas del Orden Público pertenecían a las
dotaciones destinadas permanentemente a la Comandancia de Palma.
Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel
López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección
General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los
manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...".
I, més avall, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli, cónsul
de la República de Chile en Baleares, recibió en su despacho a
una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del
denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien
le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas
libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo
chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores
antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de
Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles
de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".
Evidentment, la feinada feta -tant pel Grup
de Solidaritat com per les JEC- va ser impressionant. Per això
he escrit sovint en els llibres que sobre l'antifranquisme han
sortit en aquests darrers anys que és autenticament indignant
constatar com, segons quins "investigadors" o simples
gasetillers a sou de qui mana, han tractat -i tracten!- qui de
veritat lluità contra el feixisme i el capitalisme, per la
república o per l'autodeterminació dels Països Catalans. Per
sort, en aquella ocasió -cosa rara- la premsa oficial es fa fer
una mica d'eco del treball portat a terme pels joves
revolucionaris mallorquins. Última Hora dedicà una plana
sencera a l'acció que hem comentat més amunt. En un treball de
"Nuestra redacción" publicat el 13 de setembre de 1977, el diari
deia: "Manifestación ante el Consulado de Chile", resaltant amb
lletres grosses: "Repulsa de los demócratas mallorquines por la
falta de libertad bajo el Gobierno de Pinochet". El que no deien
-potser perquè els periodistes no ho sabien- era que aquell
setembre de 1977 els polítics elegits el 15 de juny -just feia
uns mesos- no volgueren fer res per la llibertat dels
antifeixistes xilens assassinats per la burgesia xilena i
internacional.
Del llibre Cultura i transició a Mallorca
(Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu
fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de
l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)