Autonòmiques 2007

tornar

"Ningú no ha estat capaç de bastir un ampli moviment unitari des de la base, un tipus d'aliança que, com ja hem escrit en diverses ocasions, servís per a reforçar el protagonisme del poble, consolidar i ampliar les diverses plataformes de lluita en defensa de la nostra cultura i territori."

MIQUEL LOPEZ CRESPI

El Consell Polític del PSM ja ha decidit no repetir l'experiment «Progressistes» de cara a les autonòmiques del 2007. Tot indica, com ja va anunciar la direcció d'aquest partit, que el nacionalisme d'esquerres no repetirà la coalició propugnada per Llamazares i per tota l'antiga direcció de l'l'excarrillisme illenc, és a dir, les propostes de Pep Vílchez, Josep Valero i Miquel Rosselló, entre d'altres. Pel que sembla ningú no ha estat capaç de bastir un ampli moviment unitari des de la base, un tipus d'aliança que, com ja hem escrit en diverses ocasions, servís per a reforçar el protagonisme del poble, consolidar i ampliar les diverses plataformes de lluita en defensa de la nostra cultura i territori.

Es evident que els polítics professionals no escolten ni la seva pròpia base social i, per a servar els sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, només pensen en les llistes electorals i en qui anirà el primer. Pere Muñoz, portaveu municipal del PSM a Cort declarava recentment que no era aquesta, precisament, la intenció del nacionalisme d'esquerres i que amb la seva feina institucional el que volien era reforçar la unitat de la societat civil.

Polítics com Miquel Àngel Maria Ballester, Cecili Buele o Llorenç Buades, entre molts d'altres; dirigents sindicals com Josep Juárez de la CGT i nombrosos portaveus de les més diverses plataformes ecologistes, nacionalistes, sindicals i pacifistes, han advertit contínuament per activa i per passiva que per a bastir i dinamitzar la nostra societat civil calia començar l'edifici de la nova esquerra que es necessita per la base, mai per la teulada. Tothom amb dos dits de seny, la gent que no porta al cervell el virus de l'electoralisme més vulgar i barroer, sap que en la situació actual no es poden bastir aliances fantasmals des de les cúpules dels qui han fet malbé el Pacte de Progrés.

Aquesta vegada, com demanava Miquel Angel Maria, s'havia d'anar més enllà, defugir aquest propagandisme electoralista que no convenç ningú, com ja s'ha demostrat. L'experiment Progressistes, que al final només serví a Llamazares i IU per a tenir grup parlamentari propi, grup que, per cert, votà contra els drets nacionals d'Euskadi, havia de ser superat amb imaginació creadora i obrint vertaderes perspectives de futur per a l'autèntica esquerra alternativa de les Illes. Res d'això no s'ha fet. Tampoc no ha ajudat gaire a bastir una nova esquerra allunyada dels vividors del romanço la vampirització de l'espai verd per part d'EU. Tot plegat, les preses electoralistes, la constant demonització de dissidents com Margalida Rosselló, Nofre Bisbal o Jordi López, ha servit per a entrebancar els esforços unitaris de les bases de l'esquerra alternativa.

El darrer error, i greu, d'EU va ser la roda de premsa i la fotografia amb els dirigents d'EU, Llauger i ERC que sortí publicada als diaris de Ciutat el 29 de setembre. EU intentava fer pinça amb els amics d'ERC per aconseguir la "rendició" del PSM i la repetició, via la pressió mediàtica, de l'experiment Progressistes que tants guanys econòmics i polítics ha donat a l'esquerra nominal espanyola, concretament a Llamazares.

A hores d'ara ens demanam si els dirigents d'EU sabien el que es feien pressionant de forma tan forassenyada un partit com el PSM. Qui sap si imaginaven que podien aconseguir amb el PSM el que ja havien aconseguit amb Els Verds: digerir un espai que els era aliè, aquesta vegada l'espai nacionalista, per a subsistir una nova legislatura o, almanco, continuar a les institucions durant quatre anys més. Però això no era el que el votant d'esquerra esperava de les direccions polítiques fracassades l'any 2003. El «programa» per a bastir una esquerra alternativa amb credibilitat, i basta sortir al carrer i sentir les bases més dinàmiques dels moviments alternatius illencs, passaria, en primer lloc, per la dimissió de tots els dirigents que han fet malbé la confiança que hi hem posat.

Després, de forma valenta, s'hauria d'anar envers un tipus de formació política bastida des de la base, sense res a veure amb aquells polítics professionals que, des de la transició, abandonaren tota mena d'idea de canvi social per a aconseguir trepitjar moqueta i viure d'esquena dreta.