La unitat sense bases programàtiques no és la solució per a l’esquerra.
MÉS ENLLÀ DEL NOM, ÉS NECESSARI UN BLOC PROGRESSISTA DE VERITAT.
Llorenç Buades.
Les presses són males conselleres. La necessitat de llevar-se el PP del govern i dels ajuntaments condueix a fer propostes poc pensades. He vist el manifest d’alguns independents que demanen amb urgència la formació d’un bloc progressista o en tot cas d’una coalició electoral. En el document hi veig molt poc de programàtic.
La destrucció ambiental no és només responsabilitat del PP. El PSOE hi té bastant a veure, i també UM, que va formar part del govern del Pacte de Progrés.
Algunes forces sindicals com ara UGT i USO ja han mostrat el llautó a Eivissa en el cas de la lluita contra l’autovia. Si el que es proposa és que governi el PSOE en comptes de fer-ho el PP, hauriem de saber si ho farà amb UM, i de quina manera. Si el bloc progressista ha de participar del govern o avalar la seva política hauria de ser en condicions que no es reflexen al document. Si l’exemple és La Unione del dretà Prodi, que no m’hi apuntin. L’esquerra ha de fer d’esquerra, i no liberalisme, com es proposa amb La Unione.
Respecte de la llengua, les polítiques del Pacte es destinaren més als lletraferits i als que ja en saben que a la gent del carrer, que a la gent assalariada.
Si s’ha de parlar dels serveis públics, convendria veure quines forces s’han oposat realment al model neoliberal europeu que s’expressà en el Tractat de Maastricht, o en el projecte Constitucional Europeu. De les sindicals cap, llevat de la CGT. De les polítiques vaig veure més la negativa en altres raons (lingüístiques o nacionals) que en aquestes de caràcter social. Seria útil saber quines propostes es fan per al desenvolupament del sector públic i de l’economia social, i si un govern del PSIB, o del PSIB amb UM les sostendrien.
En relació a la precarietat laboral, allò que em consta és que algunes forces polítiques i sindicals volen vendre una reforma laboral que minva les condicions de l’acomiadament injustificat com el camí contra la precarietat.
Precisament allò que fa la reforma laboral és donar naturalesa de contracte fixe a la precarietat i fer-la extensiva al conjunt de la població assalariada. Les garanties de seguretat en el treball només poden venir de l’increment en la penalització de les baixes no justificades. Els altres camins ja són prou coneguts. Els contractes precaris s’han arrelat a partir d’un consens i dels pactes sindicals amb la dreta econòmica i també amb l’esquerra política que fa feina per la dreta econòmica.
Si s’ha de bastir un bloc ha de ser per a canviar de política i no només de polítics.
Ciutat, 5 de maig de 2006.