La novel× la, de Miquel López Crespí: un retrat de l'actual món literari mallorquí

 

Pere Rosselló Bover 1

 

Amb La novel× la (2), obra finalista del X Premi de Narrativa Ciutat d'Eivissa 2002, Miquel López Crespí http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/ basteix un retrat, satíric i punyent, de l'actual món literari mallorquí. La novel× la -que potser s'hauria pogut titular La presentació- narra en primera persona les vicissituds d'un escriptor que, pressionat pel seu editor, ha d'organitzar l'acte de presentació del seu darrer llibre. Aquesta anècdota, ben senzilla, no és més que una excusa per mostrar-nos, una a una, les diverses peces del trencaclosques de la societat literària i dels ambients culturals de Mallorca. López Crespí ha de complicar necessàriament els tràmits que l'escriptor ha de fer per presentar el seu llibre a la Casa de Cultura d'una important entitat bancària per tal de mostrar-nos tota una sèrie de personatges que constitueixen la nostra "fauna" intel× lectual. Com si es tractàs d'un nou Sísif, tot està encaminat a impedir al creador dedicar-se a l'exercici de la seva autèntica labor: l'escriptura. Per aquesta raó, en alguns moments, el protagonista viu una situació que, sense superar la barrera del realisme ni arribar a l'absurd pròpiament dit, s'acosta als personatges de Kafka els quals, engrunats en una maquinària burocràtica inhumana, sota les exigències injustificades dels funcionaris, cerquen la solució d'un problema trivial que es converteix en una qüestió de vida o mort. Altres vegades, en canvi, l'infortuni continuat del personatge central ens fa pensar en una espècie de nou Ladri de biciclette.

El protagonista de La novel× la és la víctima d'una societat em què la cultura no interessa en absolut i envers la qual el poder, sobretot si conté un missatge subversiu, mostra reticències i suspicàcies. El personatge-narrador comprèn que totes les peripècies que passa provenen del fet de dedicar-se a una activitat menystinguda socialment: "Escriure, pintar, fer escultures, és el que tenen considerat més baix. Estranyes ocupacions a les quals només es dediquen els inútils, els subversius o els borratxos" (p. 15). És el refús a la cultura característic de la societat que l'expansió del turisme a generat, en la qual "Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa", però on es fa difícil veure que "algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novel× la de Jaume Vidal Alcover..." (p. 44). Aquest menyspreu encara augmenta quan es tracta d'un escriptor professional -és a dir, que viu exclusivament del que escriu-, amb un passat polític compromés amb la lluita antifranquista i que, a diferència de tants d'altres, ha servat la independència, sense renunciar als seus ideals nacionalistes, socialistes i ecologistes. Per altra banda, la competitivitat que el consumisme actual ha generat obliga els autors a una producció que, paradoxalment, els lectors no poden assumir: "Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita -almenys!- una novel× la anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia" (p. 110). D'aquesta manera, La novel× la és un document punyent de la situació dels professionals de les lletres que ens recorda algunes obres de Joan Puig i Ferreter, com Servitud (1926) o Vida interior d'un escriptor (1928), també molt properes a l'autobiografia, en què ja es denunciava la marginació dels intel× lectuals compromesos, que havien estat fidels als seus ideals. De fet, l'obra de Miquel López Crespí s'ha de considerar un document del "drama" -per què no dir-ho així?- que pateixen tots aquells autors que no s'han doblegat davant les transformacions socials i econòmiques de la Mallorca de les darreres dècades, amb tot el que ens han duit de despersonalització i de renúncia a les nostres arrels: "Potser és l'accelerat canvi d'una illa -es pregunta el narrador-protagonista- que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat!" (p. 28).

Però, sens dubte, el que més atreu l'atenció de La novel× la és l'extensa galeria de personatges que hi són retratats. Pensam que López Crespí no s'ha hagut d'esforçar gaire per elaborar-los i li ha bastat basar-se en persones ben conegudes per tots, tot canviant-los el nom i els llinatges (i, en alguns casos, només els cognoms). De fet, La novel× la pot ser llegida com una obra en clau -tot i que, també, alguns personatges siguin més tost figures genèriques- i molts lectors, just que coneguin un poc els ambients culturals illencs, podran identificar fàcilment els éssers reals que s'amaguen -és un dir- rere els noms de ficció. (Nosaltres renunciam a fer-ho, perquè no volem robar aquesta emoció al lector). Però això no significa que l'escriptor de sa Pobla no hagi accentuat una mica les tintes per tal de posar un poc de sal al seu cuinat i fer més mengívol el llibre. El director de la Casa de Cultura, amb un passat esquerrà no gaire convincent, convertit ara en una peá clau de l'establishment; l'escriptor afeccionat al whisky, que empra la literatura per aconseguir relacions sexuals amb qui sigui, i accepta una subvenció per escriure la biografia exculpatòria d'un escriptor feixista; l'editor gasiu, que escatima exemplars i drets d'autor i concep el seu treball com un negoci qualsevol; l'autor famós, que redacta els discursos del rei; el dramaturg oblidat, que es rebel× la orinant davant l'ajuntament del seu poble el dia que aconsegueix un premi important a Barcelona; el pintor compromès i conscient, que des de fa dècades no ha fet no una exposició i inverteix el seu talent tudat mirant el panorama d'aquest món cultural; el professor universitari que, en un moment determinat, cau en desgràcia a causa dels tripijocs del poder acadèmic; el rector megalòman i degenerat; els membres del Club Literari, una societat que hauria de defensar els drets dels seus associats i, per tal d'evitar la competència dels escriptors menys ben situats, impedeixen que el Conseller de Cultura doni subvencions a la creació; etc. Tots ells són figures arquetípiques i amb un cert grau d'exageració, encara que la majoria podria dur noms reals.

Amb La novel× la Miquel López Crespí ha elaborat un llibre que es llegeix amb molta facilitat, encara que hi hagi una excessiva insistència en algunes idees. Tanmateix, el que compta és el retrat d'un món dominat per les petites misèries, per les enveges i per rivalitats entre els companys, en què es combinen factors tan diversos com la procedència social, la dedicació professional o els orígens ideològics de cadascú. En aquest context, el que menys interessa és, precisament, la qualitat de l'obra; s'oblida ràpidament els grans autors desapareguts (Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, etc.) i els companys de ploma -convertits en els pitjors botxins dels escriptor- només cerquen barrar-se el pas mútuament. En llegir La novel× la el lector potser pensarà que ha ensopegat amb les neures i les obsessions pròpies d'un autor que se sent marginat, exclòs de la fama i els honors que li correspondrien pels anys que s'ha dedicat a aquesta feina, però que no té una visió justa de la realitat. És evident que López Crespí, des del moment que ha triat un gènere com la novel× la, no ha pretès fer una anàlisi objectiva dels nostres cercles culturals. De fet el happy end del darrer capítol sorprèn després de tanta negativitat acumulada durant les cent vint pàgines del llibre i ens pot fer creure que, efectivament, el narrador-protagonista tenia una visió deformada de la realitat. Estaríem temptats de pensar-ho així si no fos perquè les desavinences públiques dels escriptors mallorquins durant aquests darrers anys i algun episodi de la novel× la basat en fets reals, com el dinar dels escriptors del Club amb el Conseller de Cultura -una anècdota en què, per cert, López Crespí deixa de contar com un notable novel× lista, periodista i expallasso va compixar, en sentit literal, la Universitat de les Illes Balears- ens indiquen que potser el novel× lista de sa Pobla no està gaire equivocat amb les seves obsessions i que sí es pot parlar, com ell fa, de "canibalisme" literari. Tal volta els lectors del futur creuran que aquest llibre és fruit de la pura imaginació, però és ben segur que els d'avui el podem considerar un document fidedigne de la patètica situació actual de la nostra cultura.

 

(1) Article publicat en el número 135  de la revista El Mirall de l'Obra Cultural Balear (OCB)

(2) Miquel López Crespí: La novel× la (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

En cas de no voler rebre aquestes informacions enviau un correu a: mar.chicano@terra.es